Dijous, 18:15 i encara sóc a casa, deixo en Roc amb ma mare, agafo la moto i surto cagant osties, faig tard, travessar Sabadell és llarg, per sort a la carretera SBD-Matadepera no hi ha radars, 18:35 arribo al punt de trobada, aquest cop hem quedat al pont que hi ha abans d’arribar al hoquei, la puta !!!! quanta gent, avui sóm multitud, quan arribo sóm onze i encara en falten tres, total: 14 correcamins disposats a anar per on el mestre Famau ens digui, els Leffer’s Runners hi són al 90%, només hi falta en Leffy que continua amb els seus problemes d’espatlla, en Liebrecilla i en Fortex s’estrenen, són conscients que no poden perdre passada, la Cavalls de Vent és molt aprop, a més hi ha en Famau (obviament), Panzer (ben carregada de munició per quan s’obri foc), el Miquel (discret però sempre a punt) i quatre companys que ens acompanyen per primera vegada: l’Oriol, el Pau (no el de sempre, un altre), el Jordi i el Xavi. El recorregut d’avui és simple: deixar tres cotxes a Coll d’Estenalles agafar el cami de l’Obac i baixar fins on som ara……no res és tot baixada……i uns collons.
Baixem dels cotxes i enfilem per la pista, en un moment sóm dalt la carena, és una pista força agradable de fer, estones va planejant i baixant, de tant en tant hi ha algunes rampes que es deixen fer bé perque són curtes però molt intenses, avui la cosa està molt dispersa, al començament en Famau, Waras i jo mateix anem al capdavant (en Waras no para de repetir-me que no s’en oblida de Pineda i que més val que em guardi les espatlles…), però Leftenzing, Foulard, Liebrecilla, Bala i l’Oriol no tarden a imposar la seva llei, el grup s’estira i es disgrega, el ritme és fort, deixem l’ample pista i ens endinsem pels corriol, les posicions capdavanteres canvien constantment, l’Oriol sembla que està posant les coses difícils a Foulard i Leftenzing, Liebrecilla i Bala intenten no perdre’ls, jo mateix em trobo prou bé sinó per seguir-los si per no perdre’ls de vista, aconsegueixo batre la meva propia marca de pulsòmetre i em poso a 185 en alguna pujada, en Waras sembla que perd pistonada; hi ha força trencalls, quan dubtem parem i esperem a la resta, com sempre el Famau ens porta pel bon camí, l’últim a arribar és en Fortex, el pobre va ben pillat, feia dues setmanes que no corria i avui ha vingut mig enganyat, algú li ha dit que seria poca cosa, “1 horeta, planera”, Panzer li fa costat i està força estona amb ell, així no se li fa tant dur, arribem a la Font de la Pola, alguns aprofiten per saciar la seva set amb la cristal-lina i fresca aigua, sortim disparats un altre cop, Leftenzing surt primer, Famau després i jo al seu darrera…….el ritme és molt alt, em costa de seguir-los, una estona després sento passes darrera meu, ja els tinc aquí: l’Oriol, Foulard i cia. els deixo passar, tampoc es plan de putejar, per sort ja es veu el coll de la Pola, arribem esbufegant i parem a esperar la resta.
Agafem un camí ja conegut de fa un parell de setmanes, Famau, Panzer i jo anem al capdavant, sembla que en Famau s’ha deixat alguna cosa al foc, vaig enganxat als seus talons, massa enganxat, amb prou feines puc esquivar les branques i les pedres, no les veig a venir…..seguim apretant, en Famau es gira i em pregunta: “Com va la Mireia??”, “Bé, al darrera” dic, la porto ben enganxada, i no dona treva, a tret la reductora i ja porta la directa….però tot té un final i al cap de poc ja tenim al darrera els cinc genets de l’apocalipsi, passen al capdavant i intento enganxar-mi, som-hi, seguim corrents, esbufego, i començo a notar els primers dolors pectorals deguts a la suor i al fregament de la samarreta, no hi ha dolor, no hi penso; arribem al Pou de Glaç, reagrupem i seguim, anem a parar a una pista que ens porta al coll d’on surt la pista que porta a la casa de l’Obac, aquest cop però no hi baixem, enfilem cap a’altre direcció.
Queda poc, o això sembla, seguim la pista, amb continues pujades i baixades, un altre coll, parem, en Waras ens atrapa i no para, segueix, té les cames vermelles com pebrots de l’esforç, el segueixo i em poso al seu costat, la resta esperen al grup, la pista s’enfila, en Waras punxa, i ens atrapen els que ja esperem, deixo al company enrera i apreto, m’adelanta el Xavi, el molt puta s’ho tenia tot guardat, la pista es fa llarga, puja, baixa i torna a pujar, és un no parar, finalment arribem al punt culminant, un últim coll des d’on ja es veu la carretera, en Waras no para i segueix, esperem la resta,arriben tots menys el Fortex i en Famau, venen poc a poc, els esperarem als cotxes, “Que?? anem a atrapar a Waras??” li pregunto a Leftenzing “Vinga” diu, “No l’atrapareu pas ja” diu en Foulard, però ja sóm rampa avall, gas a fons, Leftenzing em passa, “Estira la passa!!!” crida….no puc anar més ràpid, si o faig m’estampo, 10 metres abans d’arribar atrapem a Waras i acabem tots tres plegats.
UFFFF!!!!!!....ja hem acabat, ja sóm gairebé tots a baix, Fortex i Famau arriben pocs minuts després, la cara de Fortex ho diu tot….les ha passat ben putes, però ha aguantat que d’això es tracta, 20 km i 1h 40m, no està gens malament, ara és l’hora dels comentaris de la jugada, les felicitacions etc…alguns marxen de seguida, són les 21:00, hora d’anar cap a casa, l’Oriol fa de taxi i acompanya als conductors a buscar els cotxes, en Famau, Panzer, Waras, Leftenzing i jo ens quedem…..Panzer diu que te una bossa amb Aquarius i Coca-coles al cotxe del Pau…..és un bon motiu per esperar-se, en Famau ja prepara el dijous que ve “Anirem a correr per prats, suau, que el dissabte la Mireia té la cursa”…..sincerament no m’el crec, dijous que ve tornarem a patir i a suar de valent……que és el que ens agrada.
20 de juny del 2009
19 de juny del 2009
Cursa de Pineda II
Ja feia dies que estava a l’ambient… el diumenge a Pineda, a córrer com conills, a per els mitjons que ens salvaran la temporada, o tan sols per el plaer de sucar-se a la platja i menjar-se un arròs un cop acabada la cursa. Amb la moral a dalt de tot i les noves equipacións que tanta feina han portat al Liebrecilla…
7:00 AM Crta. BCN. quatre paraules, i tres cotxes.. important desplegament del parc mòbil Lefferià, el cargol i jo arribem amb el temps just.. els altres membres ja frissen per posar la primera i enfilar l’autòpsia “gou to bich”.
Arribem a l’aparcament a les 8:00, iniciem el ritual previ, pixarradeta a peu de cotxe per tal de començar a marcar territori, recollir els dorsals, repartiment de les noves, spectacuars, lleugeres, i grogues samarres. Els paparatzzis s’aglutinen com abelles a la mel, els flaixos ens deixen uns instants amb les retines trencades de dolor, els segurates privats els fan fora a patades i gargalls i per fi podem sortir a rodar una miqueta, per tal de escalfar l’ambient i les cames.. rodem en grup entre els plans carrers de Pineda, notem com les samarretes se’ns posen be i notem que fotrà una calda de tres parells d’ous. Ens parem a estirar una miqueta i ens situem a mig aire darrera de la cinta de sortida. Situada en una avinguda plena de gom a gom de cossos nerviosos i pels per tot arreu (alguns van depilats, altres semblen l’ossito Mischa, ple de pels i ja maduret), rocecillos involuntaris per tal de agafar posició i començar a córrer des de l’asfalt i no per sobre les voreres, esquivant arbres amb els seus escocells trenca turmells, pilones de ferro capadores...
A les 9:00 PUUMM!!!! petardazo i traca per començar a córrer. Sortida en massa uns 30 segons fins la catifa de la veritat. pi pi pi pi pi quin fart de passar xips en un moment. Ens animen el David, la Txell, i la Berta que ens fan de suport extern, que amb ganes de que correm ràpid per poder anar a la platgeta i a menjar l’Arròs que ja es tradició,ens diuen adéu. Esquivant els talons dels contrincants mes lentets, bessons depilats , entre cops suaus de colze i olors corporals anem fent via, el Liebrecilla i el Foulard avancen per l’esquerra de la cursa, el Bala Humana, Pau ”el Tapao”, i un servidor correm per el mig de la calçada, El Cargol i en Wallas fan la seva guerra particular, els kilòmetres cauen ràpids, anem a 4:05/4:10 el Km.. el Foulard cau a la tercera posició, al capdavant el Liebrecilla que sembla que la lesió era al cervell en contes de a la cama, tal i com ens explicava sobre la línea de sortida... i ja ens porta a tots collats al seu darrera, el Pau feia la seva feina... decidit a enganxar-se al cul del Liebrecilla i el Bala Humana comença a fer la transició cap a ritmes mes tranquils i es despenja. El cargol que amb la seva nova closca de Titani ultra lleugera està barallant-se amb un Wallas, que sembla que avui visiti les parts mes obscures i fosques del “no puedo mas”; “notinccamesquetincpals” i amb un crono de 4:21 el Km, defensant la reraguarda de els atacs dels maima o els catapillu... avança cap a una bona marca.
Estem arribant al Km 5 abans però passem per sota uns ruixadors que ens refresquen i ens treuen una mica de temperatura, no fa sol, però l’enganxor de l’ambient es considerable.. un cop d’ull ràpid al darrera i veig el lluir gloriós i encegador del groc de la samarra del Foulard, a darrera seu patint com tots els que som allà el Pau, passem per l’avituallament, el Liebrecilla hem fot l’ampolla d’aigua, per sort hi ha un xavalet amb una altre ampolla uns metres enllà.. dos glops, sense forces per xuclar ni temps per apujar el cap, hem limito a apretar l’ampolleta i engolir el líquid que m’omple la boca, el que sobra el buido sobre el cap.
Ara la cursa ja està estirada, es pot córrer força be, entre horts i algun pontet, amb ràpides rampes i amistoses baixadetes, avançaments i giravoltes anem tragant kilòmetres. PI PI PI PI passem per l’Equador de la prova, el ritme el portem ja assimilat, tan de bo l’aguantem fins als 8 o 9 Km. Desprès ja serà una altre guerra
Un esbufec conegut hem retrona dins l’orella quan passem per sobre la catifa dels 5 Km. Es el Liebrecilla, sembla que un sobre escalfament general, de tendons, muscles, neurones i reg sanguini li fan abaixar el cap i cedeix la posició d’honor al Leftenzing, que assumint, el millor que pot, tibar del grup mira al terra i apreta el cul.. l’esforç fa que cap allà al Km 7’5 o 8 miri enrere i vegi el Foulard i en Pau encara cargolats al darrera..
Arribem a la zona de les esponges, n’agafo una ràpid la buido sobre el cap, com que hi ham varies taules n’agafo una altre i me’n donen una de seca ... i cagòn la... al cap de una estona eterna per a mi i curta per el Foulard, amb un gest amb el braç demano clemència, canvi, relleu, necessito trobar una roda amiga que enfoqui els dos KM que falten, amb frescor i treball d’equip potser arribarem sencers... les pregaries són escoltades i soc avançat, m’enganxo als talons del Foulard, que amb la nova responsabilitat i un culet la mar de rodonet de una corredora augmenta la carència de passes, el Pau, content amb la feina que ha fet, ens diu adéu, i es queda uns metres o uns segons per darrera. Correm per el passeig marítim, es pla i ample, la gent apostada a les voreres fa la onada quan passem, tallant l’aire, els membres del Leffer’s
Tota la carn es sobre l’asfalt, el sol comença a sortir i ens castiga els clatells, la cursa entra a dins la ciutat i les ombres dels edificis fan de para-sol salvador, per tal de controlar la suor, que ja fa estona que amara dels nostres cossos atlètics i herculians, entrem al últim kilòmetre i el Foulard decideix que ja en te prou de mirar el culet, apreta i treu uns metres al Leftenzing que veient a prop la possibilitat de perdre l’estela de la llebre puja les pulsacions i abaixa el cap... entrem a la recta final i estirem la passa, 500,400,300... el Leftenzing sap que si l’ataca amb decisió l’esprint serà seu... el Foulard va avançan corredors i mira enrere, però ja no hi ha temps de reacció, el Leftenzing apreta el Kerrrssss i l’avança per la dreta, 200, 150... vinga a fondo crida el Foulard, 100, 50... el Leftenzing aprofita la velocitat terminal per avançar encara a tres o quatre animes en pena i entra sota l’arc amb el cor a la boca i la victòria treballada, en els esprints de les pedritxes... Foulard i Leftenzing es recargolen en la seva bilis uns metres enllà de la línea d’arribada, el Tapao entra uns segons desprès amb l’objectiu acomplert i una cursa mes entre pit i espatlla, entra també el Liebrecilla a la posició 345 i sense molèsties a la cama, cosa que l’hi reforça molt la moral de cara al repte dels cavalls. Amb un respectable temps de 43:24 para el crono el Bala Humana, que mica en mica, Km a Km està trobant la forma i el nervi que va assolir en les seves millors curses.
El Cargol, amb la nova closca alleugerada destrossa el crono amb una marca de 46:21. Deixa una mica de baba d’autocomplaença a l’arribada, conscient que basar la dieta amb enciam i prou tampoc es tant dolent i que els dijous es noten, una menció especial mereix en Wallas, no era el seu dia o els auriculars enganxats amb cinta de pintor a les orelles l’hi ha alterat l’aerodinàmica i l’hi han fet mes nosa que servei, entra a vint segons del cargol i se’n va directa a buscar la birra i l’entrepà de botifarra.
Un cop dutxats i amb els mitjons nous als peus, ens retrobem a la Berta, la Txell i el David, ens assentem al camp de futbol i ens fotem unes birres, tot fent història, l’ Speaker de la cursa repetia el nom de LEFFER’S RUNNERS!!!! No era uns il·lusió auditiva... el Foulard havia suplantat la Leffer Vero s’havia colat a la classificació femenina, amb tanta destresa que a la seva categoria va fer pòdium!!! Si senyor, per respecte a la quarta participant no ens varem presentar a recollir el premi, i quan ho varem fer aquesta ja el tenia a la seva vitrina!!!
Magnifica jornada de curses, estrenem equipació i fem “podi”, i això no es tot... els mes afortunats es queden a la vila de Pineda a disfrutar d’un arrosset i un banyet a la platja ...
Leftenzing
7:00 AM Crta. BCN. quatre paraules, i tres cotxes.. important desplegament del parc mòbil Lefferià, el cargol i jo arribem amb el temps just.. els altres membres ja frissen per posar la primera i enfilar l’autòpsia “gou to bich”.
Arribem a l’aparcament a les 8:00, iniciem el ritual previ, pixarradeta a peu de cotxe per tal de començar a marcar territori, recollir els dorsals, repartiment de les noves, spectacuars, lleugeres, i grogues samarres. Els paparatzzis s’aglutinen com abelles a la mel, els flaixos ens deixen uns instants amb les retines trencades de dolor, els segurates privats els fan fora a patades i gargalls i per fi podem sortir a rodar una miqueta, per tal de escalfar l’ambient i les cames.. rodem en grup entre els plans carrers de Pineda, notem com les samarretes se’ns posen be i notem que fotrà una calda de tres parells d’ous. Ens parem a estirar una miqueta i ens situem a mig aire darrera de la cinta de sortida. Situada en una avinguda plena de gom a gom de cossos nerviosos i pels per tot arreu (alguns van depilats, altres semblen l’ossito Mischa, ple de pels i ja maduret), rocecillos involuntaris per tal de agafar posició i començar a córrer des de l’asfalt i no per sobre les voreres, esquivant arbres amb els seus escocells trenca turmells, pilones de ferro capadores...
A les 9:00 PUUMM!!!! petardazo i traca per començar a córrer. Sortida en massa uns 30 segons fins la catifa de la veritat. pi pi pi pi pi quin fart de passar xips en un moment. Ens animen el David, la Txell, i la Berta que ens fan de suport extern, que amb ganes de que correm ràpid per poder anar a la platgeta i a menjar l’Arròs que ja es tradició,ens diuen adéu. Esquivant els talons dels contrincants mes lentets, bessons depilats , entre cops suaus de colze i olors corporals anem fent via, el Liebrecilla i el Foulard avancen per l’esquerra de la cursa, el Bala Humana, Pau ”el Tapao”, i un servidor correm per el mig de la calçada, El Cargol i en Wallas fan la seva guerra particular, els kilòmetres cauen ràpids, anem a 4:05/4:10 el Km.. el Foulard cau a la tercera posició, al capdavant el Liebrecilla que sembla que la lesió era al cervell en contes de a la cama, tal i com ens explicava sobre la línea de sortida... i ja ens porta a tots collats al seu darrera, el Pau feia la seva feina... decidit a enganxar-se al cul del Liebrecilla i el Bala Humana comença a fer la transició cap a ritmes mes tranquils i es despenja. El cargol que amb la seva nova closca de Titani ultra lleugera està barallant-se amb un Wallas, que sembla que avui visiti les parts mes obscures i fosques del “no puedo mas”; “notinccamesquetincpals” i amb un crono de 4:21 el Km, defensant la reraguarda de els atacs dels maima o els catapillu... avança cap a una bona marca.
Estem arribant al Km 5 abans però passem per sota uns ruixadors que ens refresquen i ens treuen una mica de temperatura, no fa sol, però l’enganxor de l’ambient es considerable.. un cop d’ull ràpid al darrera i veig el lluir gloriós i encegador del groc de la samarra del Foulard, a darrera seu patint com tots els que som allà el Pau, passem per l’avituallament, el Liebrecilla hem fot l’ampolla d’aigua, per sort hi ha un xavalet amb una altre ampolla uns metres enllà.. dos glops, sense forces per xuclar ni temps per apujar el cap, hem limito a apretar l’ampolleta i engolir el líquid que m’omple la boca, el que sobra el buido sobre el cap.
Ara la cursa ja està estirada, es pot córrer força be, entre horts i algun pontet, amb ràpides rampes i amistoses baixadetes, avançaments i giravoltes anem tragant kilòmetres. PI PI PI PI passem per l’Equador de la prova, el ritme el portem ja assimilat, tan de bo l’aguantem fins als 8 o 9 Km. Desprès ja serà una altre guerra
Un esbufec conegut hem retrona dins l’orella quan passem per sobre la catifa dels 5 Km. Es el Liebrecilla, sembla que un sobre escalfament general, de tendons, muscles, neurones i reg sanguini li fan abaixar el cap i cedeix la posició d’honor al Leftenzing, que assumint, el millor que pot, tibar del grup mira al terra i apreta el cul.. l’esforç fa que cap allà al Km 7’5 o 8 miri enrere i vegi el Foulard i en Pau encara cargolats al darrera..
Arribem a la zona de les esponges, n’agafo una ràpid la buido sobre el cap, com que hi ham varies taules n’agafo una altre i me’n donen una de seca ... i cagòn la... al cap de una estona eterna per a mi i curta per el Foulard, amb un gest amb el braç demano clemència, canvi, relleu, necessito trobar una roda amiga que enfoqui els dos KM que falten, amb frescor i treball d’equip potser arribarem sencers... les pregaries són escoltades i soc avançat, m’enganxo als talons del Foulard, que amb la nova responsabilitat i un culet la mar de rodonet de una corredora augmenta la carència de passes, el Pau, content amb la feina que ha fet, ens diu adéu, i es queda uns metres o uns segons per darrera. Correm per el passeig marítim, es pla i ample, la gent apostada a les voreres fa la onada quan passem, tallant l’aire, els membres del Leffer’s
Tota la carn es sobre l’asfalt, el sol comença a sortir i ens castiga els clatells, la cursa entra a dins la ciutat i les ombres dels edificis fan de para-sol salvador, per tal de controlar la suor, que ja fa estona que amara dels nostres cossos atlètics i herculians, entrem al últim kilòmetre i el Foulard decideix que ja en te prou de mirar el culet, apreta i treu uns metres al Leftenzing que veient a prop la possibilitat de perdre l’estela de la llebre puja les pulsacions i abaixa el cap... entrem a la recta final i estirem la passa, 500,400,300... el Leftenzing sap que si l’ataca amb decisió l’esprint serà seu... el Foulard va avançan corredors i mira enrere, però ja no hi ha temps de reacció, el Leftenzing apreta el Kerrrssss i l’avança per la dreta, 200, 150... vinga a fondo crida el Foulard, 100, 50... el Leftenzing aprofita la velocitat terminal per avançar encara a tres o quatre animes en pena i entra sota l’arc amb el cor a la boca i la victòria treballada, en els esprints de les pedritxes... Foulard i Leftenzing es recargolen en la seva bilis uns metres enllà de la línea d’arribada, el Tapao entra uns segons desprès amb l’objectiu acomplert i una cursa mes entre pit i espatlla, entra també el Liebrecilla a la posició 345 i sense molèsties a la cama, cosa que l’hi reforça molt la moral de cara al repte dels cavalls. Amb un respectable temps de 43:24 para el crono el Bala Humana, que mica en mica, Km a Km està trobant la forma i el nervi que va assolir en les seves millors curses.
El Cargol, amb la nova closca alleugerada destrossa el crono amb una marca de 46:21. Deixa una mica de baba d’autocomplaença a l’arribada, conscient que basar la dieta amb enciam i prou tampoc es tant dolent i que els dijous es noten, una menció especial mereix en Wallas, no era el seu dia o els auriculars enganxats amb cinta de pintor a les orelles l’hi ha alterat l’aerodinàmica i l’hi han fet mes nosa que servei, entra a vint segons del cargol i se’n va directa a buscar la birra i l’entrepà de botifarra.
Un cop dutxats i amb els mitjons nous als peus, ens retrobem a la Berta, la Txell i el David, ens assentem al camp de futbol i ens fotem unes birres, tot fent història, l’ Speaker de la cursa repetia el nom de LEFFER’S RUNNERS!!!! No era uns il·lusió auditiva... el Foulard havia suplantat la Leffer Vero s’havia colat a la classificació femenina, amb tanta destresa que a la seva categoria va fer pòdium!!! Si senyor, per respecte a la quarta participant no ens varem presentar a recollir el premi, i quan ho varem fer aquesta ja el tenia a la seva vitrina!!!
Magnifica jornada de curses, estrenem equipació i fem “podi”, i això no es tot... els mes afortunats es queden a la vila de Pineda a disfrutar d’un arrosset i un banyet a la platja ...
Leftenzing
Cursa de Pineda I
El passat diumenge dia 14 es va celebrar la VII Cursa de Pineda de Mar, els Leffer’s Runners no se la podien perdre, va ser aquí on fa dos anys es va donar a coneixer al mòn aquest potent equip, malauradament l’equip no va poder ser-hi el complert, en Fortex tenia una festa “familiar” i el gran Leffy no podia correr degut a una lesió a l’espatlla (li intentarem fer veure que no es corre amb l’espatlla però ni cas tu…), aquest però va venir a animar a la resta de l’equip….i a menjar paella per dinar, la resta es va encarregar de mantenir ben alt el pavellò….bé, de fet alguns el varen mantenir més alt que altres……
A les vuit arribem a Pineda, no fa gaire sol però l’ambient és força calorós, arriba un dels moments més esperats del dia: en Liebrecilla reparteix les noves equipacions, collons quin goig que fem, en Pau (que no s’ha volgut perdre l’oportunitat de batres amb els Leffer’s) i la Meritxell fan les fotos de rigor i després de deixar les bosses al guardaroba anem a escalfar una mica, de fet en 5 minuts estem més que escalfats, tots suem com porcs, busquem un racó discret (al costat del passeig marítim) i fem una pixada de germanor, falten 5 minuts per les 9, ens dirigim cap a la sortida.
PATAPUM !!!!!!!!!! un fort tro és el senyal de sortida, tots ens posem en moviment, només creuar l’arc de sortida, Librecilla, Leftenzing, Foulard, Bala i el Pau desapareixen de la meva vista, per sort en Waras surt més calmat i em poso al seu darrera, la veritat és que em costa seguir-lo, al cap d’uns minuts ja m’estic cagant amb la puta Mola de la setmana pasada, tinc les cuixes encarcarades i les cames em pesen dues tones, lentament en Waras em deixa enrere…..corro envoltat de gent, m’agobio i surto del riu humà, m’enfilo a la vorera almenys aquí vas més al teu rotllo i ningú t’emprenya…..s’acaba la vorera torno a entrar a la marabunta, la pudor de suor em colpeja com un cop de puny, km3, vaig un pel més suelto però començo a odiar l’asfalt, amb lo bé que es corre per la muntanya……
Km 4, la cosa ja s’ha estirat un xic, es respira i es corre millor, de sobte, oh!!! sorpresa entre quatre matats que van pitjor que jo veig la inconfusible silueta d’en Waras: gorra vermella, samarreta Leffer’s, i un parell de portuberancies musculars a cada cama, sembla que va pillat, decideixo mantenir el ritme, si le atrapat no crec que s’escapi així com així…..m’hi vaig acostant poc a poc, quan sóc a la seva alçada li dono uns copets a l’espatlla i es gira : “Hombre Oriol, como vamos ???” li contesto traient-li la llengua (en senyal de cansanci no pas de burla), porta auriculars i si li contesto verbalment no em sentirà….l’adelanto i em poso davant seu, vaig fent al meu ritme……….al cap d’una estona em giro i ja no el veig, el pobre va petadíssim, segueixo corrent, la calor apreta força, km 5: avituallament….uf que bé!!! aigua!!! no bec massa, un parell de glops i la resta me la tiro per l’esquena, error, la primera sensació és molt agradable, però la samarreta xopa se t’enganxa a la pell i és molt incòmode, cagon l’ou i encara falten més de 4km…….més endavant reparteixen esponges xopes, aquest cop només em mullo el cap i la cara…
Els minuts passen lentament, em dona la sensació que vaig a 2 per hora, però mica en mica cauen els últims km, adelanto a un paio que tot i ser una mica gilipolles es mereix tot el meu respecte: corre amb unes bambes tipus “Converse”, és a dir sense sola, de lo fetes pols que es veuen, porta una samarreta de coto blanca 2 talles massa gran i per rematar-ho va amb pantalon de xandall llargs, d’aquells amb botons al costat, brillants…..el pobre va xop de dalt a baix i sembla que en qualsevol moment hagi de caure…pobre diable, uns metres més endavant m’adelanta un paio esprintant…..curiós un parell de kms enrere anava caminant i bufant…..encara més curiós, 100 metres enllà i m’el trobo caminant d’esquena amb cara de passar-ho malament, aquest no es mereix el meu respecte, es mereix que algú li foti un calvot per inútil…..finalment arriba el desitjat km 9, ja li veig la fi, 4 minuts més i ja està, enfilo l’última recta i al minut 46 amb 21 segons travesso la línia de meta.
Estic mort, camino lentament i em dirigeixo cap al camp de futbol on l’organització i ha situat el avituallaments i tota la pesca, allà em trobo amb en Leftenzing amb un somriure d’orella a orella: els ha guanyat a tots, a tots el Leffer’s clar, en Waras arriba al cap d’una estona, està totalment abatut, el fet de que el passes i a sobre el deixes li ha tocat la moral, em sembla que a la que pugui me la tornarà sense contemplacions, agafem aigua i Coca-cola i ens reunim amb en Pau, la Meritxell i en Leffy, el Pau està content a batut a alguns Leffer’s però en Foulard i Leftenzin se’li han resistit……pel que expliquen els piques han estat gloriosos, esperem que alguns dels protagonistes es digni a fer-ne una breu crònica, com que un servidor no hi era es veu incapaç de fer-ne una sense cometre cap error….
Al cap d’una estona ens trobem tots, dutxats i amb millor cara ens casquem l’entrepà de butifarra que donen, riures, comentaris mordaços d’en Waras i plans per les següents cites lefferianes, finalment posem fi a una magnífica jornada per Leffer’s Runners
A les vuit arribem a Pineda, no fa gaire sol però l’ambient és força calorós, arriba un dels moments més esperats del dia: en Liebrecilla reparteix les noves equipacions, collons quin goig que fem, en Pau (que no s’ha volgut perdre l’oportunitat de batres amb els Leffer’s) i la Meritxell fan les fotos de rigor i després de deixar les bosses al guardaroba anem a escalfar una mica, de fet en 5 minuts estem més que escalfats, tots suem com porcs, busquem un racó discret (al costat del passeig marítim) i fem una pixada de germanor, falten 5 minuts per les 9, ens dirigim cap a la sortida.
PATAPUM !!!!!!!!!! un fort tro és el senyal de sortida, tots ens posem en moviment, només creuar l’arc de sortida, Librecilla, Leftenzing, Foulard, Bala i el Pau desapareixen de la meva vista, per sort en Waras surt més calmat i em poso al seu darrera, la veritat és que em costa seguir-lo, al cap d’uns minuts ja m’estic cagant amb la puta Mola de la setmana pasada, tinc les cuixes encarcarades i les cames em pesen dues tones, lentament en Waras em deixa enrere…..corro envoltat de gent, m’agobio i surto del riu humà, m’enfilo a la vorera almenys aquí vas més al teu rotllo i ningú t’emprenya…..s’acaba la vorera torno a entrar a la marabunta, la pudor de suor em colpeja com un cop de puny, km3, vaig un pel més suelto però començo a odiar l’asfalt, amb lo bé que es corre per la muntanya……
Km 4, la cosa ja s’ha estirat un xic, es respira i es corre millor, de sobte, oh!!! sorpresa entre quatre matats que van pitjor que jo veig la inconfusible silueta d’en Waras: gorra vermella, samarreta Leffer’s, i un parell de portuberancies musculars a cada cama, sembla que va pillat, decideixo mantenir el ritme, si le atrapat no crec que s’escapi així com així…..m’hi vaig acostant poc a poc, quan sóc a la seva alçada li dono uns copets a l’espatlla i es gira : “Hombre Oriol, como vamos ???” li contesto traient-li la llengua (en senyal de cansanci no pas de burla), porta auriculars i si li contesto verbalment no em sentirà….l’adelanto i em poso davant seu, vaig fent al meu ritme……….al cap d’una estona em giro i ja no el veig, el pobre va petadíssim, segueixo corrent, la calor apreta força, km 5: avituallament….uf que bé!!! aigua!!! no bec massa, un parell de glops i la resta me la tiro per l’esquena, error, la primera sensació és molt agradable, però la samarreta xopa se t’enganxa a la pell i és molt incòmode, cagon l’ou i encara falten més de 4km…….més endavant reparteixen esponges xopes, aquest cop només em mullo el cap i la cara…
Els minuts passen lentament, em dona la sensació que vaig a 2 per hora, però mica en mica cauen els últims km, adelanto a un paio que tot i ser una mica gilipolles es mereix tot el meu respecte: corre amb unes bambes tipus “Converse”, és a dir sense sola, de lo fetes pols que es veuen, porta una samarreta de coto blanca 2 talles massa gran i per rematar-ho va amb pantalon de xandall llargs, d’aquells amb botons al costat, brillants…..el pobre va xop de dalt a baix i sembla que en qualsevol moment hagi de caure…pobre diable, uns metres més endavant m’adelanta un paio esprintant…..curiós un parell de kms enrere anava caminant i bufant…..encara més curiós, 100 metres enllà i m’el trobo caminant d’esquena amb cara de passar-ho malament, aquest no es mereix el meu respecte, es mereix que algú li foti un calvot per inútil…..finalment arriba el desitjat km 9, ja li veig la fi, 4 minuts més i ja està, enfilo l’última recta i al minut 46 amb 21 segons travesso la línia de meta.
Estic mort, camino lentament i em dirigeixo cap al camp de futbol on l’organització i ha situat el avituallaments i tota la pesca, allà em trobo amb en Leftenzing amb un somriure d’orella a orella: els ha guanyat a tots, a tots el Leffer’s clar, en Waras arriba al cap d’una estona, està totalment abatut, el fet de que el passes i a sobre el deixes li ha tocat la moral, em sembla que a la que pugui me la tornarà sense contemplacions, agafem aigua i Coca-cola i ens reunim amb en Pau, la Meritxell i en Leffy, el Pau està content a batut a alguns Leffer’s però en Foulard i Leftenzin se’li han resistit……pel que expliquen els piques han estat gloriosos, esperem que alguns dels protagonistes es digni a fer-ne una breu crònica, com que un servidor no hi era es veu incapaç de fer-ne una sense cometre cap error….
Al cap d’una estona ens trobem tots, dutxats i amb millor cara ens casquem l’entrepà de butifarra que donen, riures, comentaris mordaços d’en Waras i plans per les següents cites lefferianes, finalment posem fi a una magnífica jornada per Leffer’s Runners
12 de juny del 2009
Tot el que puja, baixa
Ja ho va dir el Famau dijous passat: “Nois, la setmana que ve anirem a La Mola”, i si, avui hem anat a La Mola, la cosa en si no té gaire mèrit, qui no ha pujat a La Mola????, deixes el cotxe al Cavall Bernat, als dipòsits o a Can Poble i pujes, 25, 30 o 40 minuts depenent de lo fort que estiguis…..però clar, nosaltres sóm un xic massoques i ja que anem a pujar a La Mola pos la pujem, però desde el més avall possible, és a dir, desde la riera de Matadepera…..
Aquest cop els cotxes els deixem un parell de km més amunt del Hòquei Terrassa, les motos però es queden on sempre. Breu i concisa advertència d’en Famau “No us piqueu que la cosa comença suau però desprès puja fort”, te raó fem uns 50 metres baixada/pla i després ja puja, el primer tram es deixa fer bé i en uns 8/10 minuts ens plantem a Can Robert, el Famau avisa “Ara bé la bona, seguiu per la pista”, ja ens la coneixem, jo l’he feta moltes vegades….amb el cotxe. És una grandisima filla de puta, puja molt, bastant sostinguda, abans d’arribar a la meitat hi ha un rampot de collons, la selecció natural fa estona que ha fet de les seves: en Leftenzing i en Foulard fa estona que s’han escapat, ni els veiem, en Waras es a terra de ningú, en Ramon, el Miquel i jo anem més o menys junts i en Famau marca el ritme a la Mireia (a partir d’ara Panzer, no hi Déu que la pari, pujarà lenta però és imparable i si et despistes quan es posa pla ja et mossega els talons), deprés de la rampa arriba un tros més suau on intentem recuperar un xic l’alè, el Miquel es troba fort, apreta el ritme i ens deixa lentament però inexorable, després de mitja hora de patiment arribem a Can Poble, bufem, bevem, un minut després arriba el Famau amb Panzer al darrera.
Seguim corrent, enfilem pel Camí dels Monjos, comença suau, anem a ritme però l’omnipresent Famau avisa “Oju !!! que a la que girem a l’esquerra comença la rampa !!!! “ tots ho sabem, a alguns els hi porta fluixa la rampa, girem a l’esquerra i en un obrir i tancar d’ulls Leftenzing, Foulard, Waras i el Miquel desapareixen de la vista, anem pujant amb en Ramon, darrera sentim en Famau que aconsella i anima a Panzer, sort que ens coneixem de pe a pa la pujada, aixó en fa preveure on hi han el plans on les nostres cames poden descansar i ens dona una mica d’esperança…..la pujada és llarga, finalment arribem als revolts dels burros (allà on sembla que tenen predilecció per deixar-se anar i si no vigiles pots relliscar i acabar ple de merda i pixats), però les cames ens diuen prou i caminem, només un tros, 10 metres i sortim del revolt, tornem a correr deixèm el bosc enrere i enfilem l’última rampa que ens porta dalt….uffffff ja hi sòm, gairebé una hora desde els cotxes, Déu n’hi do, i ara que??? ara toca baixar, però perquè baixar pel camí més curt si n’hi ha un de més llarg……
Començem a baixar direcció Montcau pels prats que envolten el monestir, en Waras fa de les seves i salta, obviament n’hi ha dos més que salten….la resta s’ho mira amb incredulitat…..5 segons i ja no els veiem, la baixada és un pel cabrona, els prats deixen lloc a les pedres, sinó vigiles és molt fàcil trencar-te coll i barres, uns minuts deprés arribem a la Cova del Drac , fem un breu reagrupament, i seguim corrent pel camí que porta al Montcau hi ha algun resalt però es curt, em quedo amb Panzer, el Famau va uns metres més endavant, anem ràpid (però no encalçem a la resta), finalment arribem al trencall de la Canal del Pi Tort
Baixem, intento enganxar-me al grup capdavanter però no hi ha manera, tants bots fan que el ulls em botin dins el crani i les cames m’entren en resonancia…..els perdo (un altre cop !!!!!), de seguida em quedo sol, davant una colla de saltimabnquis sense cervell i darrera el Famau, Panzer i el Miquel, baixo tant ràpid com puc, no sento cap soroll, només la meva respiració i algun renec que deixo anar quan m’entrebanco amb alguna pedra o arrel…..dubto, no se si vaig pel bon cami i m’aturo, darrera semto el Famau, davant res, segueixo corrent, l’únic indici de que vaig bé és que no em menjo cap teranyina o sigui que algú a passat abans que jo…..entre el arbres veig els xiprers de Can Pèlags, vaig bé, uns metres més i arribo, em trobo amb el “Peloton de los chiflados”, un parell de minuts i arriba la resta, seguim, un camí agradable, anem en fila, anem baixant i entrem a una pista més ample, tenim ganes d’arribar al cotxe, anem ràpid, algunes fortes baixades i plans, en Waras es marca un farlek i m’hi enganxo, Leftenzing, Foulard i el ramon també, uf…… freno, finalment arribem a la riera i allà cremem els últims cartutxos, una petita rampa per sortir de la riera ens porta als cotxes, ja està, 1h 40m, encaixades, aigua….ja està ??? no, en Leftenzing proposa anar corrent fin les motos total, estàn un parell de kilometres avall i prou…..com a bons Leffer’s no ens hi podem negar o sigui que Foulard, Waras i jo mateix ens hi apuntem…..la resta baixen amb els cotxes, 1 minut després ja m’he n’estic penedint…..però apreto les dents (i el cul) i segueixo….sol, cagonlaputa !!!! els he tornat a perdre.
El Cargol
Aquest cop els cotxes els deixem un parell de km més amunt del Hòquei Terrassa, les motos però es queden on sempre. Breu i concisa advertència d’en Famau “No us piqueu que la cosa comença suau però desprès puja fort”, te raó fem uns 50 metres baixada/pla i després ja puja, el primer tram es deixa fer bé i en uns 8/10 minuts ens plantem a Can Robert, el Famau avisa “Ara bé la bona, seguiu per la pista”, ja ens la coneixem, jo l’he feta moltes vegades….amb el cotxe. És una grandisima filla de puta, puja molt, bastant sostinguda, abans d’arribar a la meitat hi ha un rampot de collons, la selecció natural fa estona que ha fet de les seves: en Leftenzing i en Foulard fa estona que s’han escapat, ni els veiem, en Waras es a terra de ningú, en Ramon, el Miquel i jo anem més o menys junts i en Famau marca el ritme a la Mireia (a partir d’ara Panzer, no hi Déu que la pari, pujarà lenta però és imparable i si et despistes quan es posa pla ja et mossega els talons), deprés de la rampa arriba un tros més suau on intentem recuperar un xic l’alè, el Miquel es troba fort, apreta el ritme i ens deixa lentament però inexorable, després de mitja hora de patiment arribem a Can Poble, bufem, bevem, un minut després arriba el Famau amb Panzer al darrera.
Seguim corrent, enfilem pel Camí dels Monjos, comença suau, anem a ritme però l’omnipresent Famau avisa “Oju !!! que a la que girem a l’esquerra comença la rampa !!!! “ tots ho sabem, a alguns els hi porta fluixa la rampa, girem a l’esquerra i en un obrir i tancar d’ulls Leftenzing, Foulard, Waras i el Miquel desapareixen de la vista, anem pujant amb en Ramon, darrera sentim en Famau que aconsella i anima a Panzer, sort que ens coneixem de pe a pa la pujada, aixó en fa preveure on hi han el plans on les nostres cames poden descansar i ens dona una mica d’esperança…..la pujada és llarga, finalment arribem als revolts dels burros (allà on sembla que tenen predilecció per deixar-se anar i si no vigiles pots relliscar i acabar ple de merda i pixats), però les cames ens diuen prou i caminem, només un tros, 10 metres i sortim del revolt, tornem a correr deixèm el bosc enrere i enfilem l’última rampa que ens porta dalt….uffffff ja hi sòm, gairebé una hora desde els cotxes, Déu n’hi do, i ara que??? ara toca baixar, però perquè baixar pel camí més curt si n’hi ha un de més llarg……
Començem a baixar direcció Montcau pels prats que envolten el monestir, en Waras fa de les seves i salta, obviament n’hi ha dos més que salten….la resta s’ho mira amb incredulitat…..5 segons i ja no els veiem, la baixada és un pel cabrona, els prats deixen lloc a les pedres, sinó vigiles és molt fàcil trencar-te coll i barres, uns minuts deprés arribem a la Cova del Drac , fem un breu reagrupament, i seguim corrent pel camí que porta al Montcau hi ha algun resalt però es curt, em quedo amb Panzer, el Famau va uns metres més endavant, anem ràpid (però no encalçem a la resta), finalment arribem al trencall de la Canal del Pi Tort
Baixem, intento enganxar-me al grup capdavanter però no hi ha manera, tants bots fan que el ulls em botin dins el crani i les cames m’entren en resonancia…..els perdo (un altre cop !!!!!), de seguida em quedo sol, davant una colla de saltimabnquis sense cervell i darrera el Famau, Panzer i el Miquel, baixo tant ràpid com puc, no sento cap soroll, només la meva respiració i algun renec que deixo anar quan m’entrebanco amb alguna pedra o arrel…..dubto, no se si vaig pel bon cami i m’aturo, darrera semto el Famau, davant res, segueixo corrent, l’únic indici de que vaig bé és que no em menjo cap teranyina o sigui que algú a passat abans que jo…..entre el arbres veig els xiprers de Can Pèlags, vaig bé, uns metres més i arribo, em trobo amb el “Peloton de los chiflados”, un parell de minuts i arriba la resta, seguim, un camí agradable, anem en fila, anem baixant i entrem a una pista més ample, tenim ganes d’arribar al cotxe, anem ràpid, algunes fortes baixades i plans, en Waras es marca un farlek i m’hi enganxo, Leftenzing, Foulard i el ramon també, uf…… freno, finalment arribem a la riera i allà cremem els últims cartutxos, una petita rampa per sortir de la riera ens porta als cotxes, ja està, 1h 40m, encaixades, aigua….ja està ??? no, en Leftenzing proposa anar corrent fin les motos total, estàn un parell de kilometres avall i prou…..com a bons Leffer’s no ens hi podem negar o sigui que Foulard, Waras i jo mateix ens hi apuntem…..la resta baixen amb els cotxes, 1 minut després ja m’he n’estic penedint…..però apreto les dents (i el cul) i segueixo….sol, cagonlaputa !!!! els he tornat a perdre.
El Cargol
5 de juny del 2009
Turisme per l'Obac
Un dijous més toca correr, com fa un parell de setmanes quedem davant del hoquei Terrassa, avui som 9: en Famau, el Ramon, la Mireia, el Miquel i una nutrida respresentació dels Leffer’s Runners, Leftenzing, Foulard, Bala, Waras i el que escriu aquestes linies; avui i vaig un pel acollonit, en Leftenzing em va dir que com que la Mireia s’ha de preparar per la mitja del Mont Blanc en Famau vol portar-nos a patir una miqueta per tal d’anar agafant “ritme”.
En Famau ens fa el “briefing” pre-correguda pertinent, deixarem uns cotxes al parking de l’alzina del Salari i desde alla enfilarem cap al Coll de la Pola, girarem a l’esquerra i agafarem un corriol que ens conduïra al Pou de Glaç, seguidament anirem seguint la carena fins arribar a no se quin coll i baixarem cap a la casa de l’Obac, un cop a la casa tornarem a pujar el que hem baixat i enfilarem cap a Les Pedritxes i cap al Hoquei, res poqueta cosa, això promet sang, suor i llàgrimes…..
Baixem dels cotxes, no val la pena estirar, patirem igual, només començar la cosa es posa tiesa, molt tiesa, 10 minuts de dura pujada, amb unes rampes que fa que el cul del que portes al davant et quedi a l’alçada del nas, d’aquelles que quan la fas amb la bici només et queda posar el plat petit, el pinyo gros i començar a saltar sobre els pedals, cagonlaputa que dur, per sort avui no fa gaire sol i almenys per aquesta banda no patirem, Darwin tenia raó amb allò de la selecció natural: Famau, Leftenzing, Foulard es desmarquen, Ramon, Miquel, Waras i Bala els segueixen a una certa distància, un servidor va fent i la Mireia posa la reductora i puja pim pam pim pam; ja som dalt del coll en Bala aprofita el breu descans per estirar el que ja està més que estirat, els bons no paren de correr fent voltes i els mortals intentem recuperar l’alè.
Agafem un corriol que marxa a l’esquerra, aquest cop la Mireia aprofita l’ocasió i es posa darrera el Famau, el camí és molt estret i ple de branques els més alts hem d’anar ajupint el cap continuament, tal i com comenta en Leftenzing formem una bonica serp multicolor, amb la tonteria d’anar esquivant branques i saltant arrels fins al cap d’un moments no me n’he adonat que anem a un ritme realment fort, sembla que al Famau tingui pressa per arribar a no se on…..la serp es va estirant, uns instants després la Mireia sucumbeix i en un tros més ampli s’aparta i deixa passar a la colla de salvatges que porta al darrera, el Famau no afluixa, la resta fa el que pot i la natura (sàbia com ella sola) torna a posar les coses a lloc, perdo el grup capdavanter de vista, segueixo corrent, una rampa a l’esquerra, pujo (amb el Miquel) merda no es per aquí, el Miquel fa un crit i la resposta ve de més avall, rectifiquem, uns segons després els trobem fent un cop d’ull al Pou de glaç…..ningú o diu però ara mateix desitjariem que estigues ple…fem uns glops i apa a correr, pistes, corriols, farleks d’en Waras i contra-farleks d’en Leftenzing, arribem a un trencall, a la dreta cap la casa de l’Obac a l’esquerra la salvació, com que som així de gilipolles anem cap a la casa.
És un camí llarg, amb fortes baixades i amb algun tram pla, en Famau diu que tornarem per aquí…ui ui ui com patirem al pujar, a en Waras se li gira el cap i es marca un farlek de baixada, sembla mentida que amb unes cames tan curtes foti aquestes accelerades però clar que te uns pernils que ja voldrien per ells molts futbolistes….. arribem a la casa de l’Obac, i apa vinga que tot el que baixa ha de pujar…..aquest cop però passo de pujar escanyat, afluixo i em poso al costat de la Mireia, anem fent xino-xano, la pujada és durilla, per sort hi ha alguns trams plans que et permeten recuperar i en aquest trams encara tenim forçes per xerrar un mica, finalment es veu el final, en Leftenzing, en Famau i en Waras baixen a buscar-nos, queden uns 50 metres, en Waras salta, en Leftenzing també, el Famau no vol ser menys i a mi s’em para el cervell i salto, espectacular, el Famau adelanta en Waras, en Leftenzing l’adelanta per l’esquerra, jo per la dreta (pobre Waras….) Leftenzing adelanta en Famau i jo em quedo a un metre d’atraparlo i aun parell d’en Leftenzing quan aribem a dalt…cagontot!!!!! per un cop desitgo que la pujada hagués estat uns metres més llarga !!!!!
Ara ja anem de tornada, el camí es fa més amable, anem baixant, només de tant en tant hi ha alguna rampeta, el ritme però és alt, segueixo fent companyia a la Mireia, arribem a les primere cases de Les Pedritxes on ens reagrupem i baixem per asfalt fins arribar gairebé a la carretera, un corriol va per un lateral i ens porta directes als cotxes, la Mireia em mira i em diu: “ Un últim esprint ?”, “Som-hi !!!” .
Magnifica tarda si senyor.
En Famau ens fa el “briefing” pre-correguda pertinent, deixarem uns cotxes al parking de l’alzina del Salari i desde alla enfilarem cap al Coll de la Pola, girarem a l’esquerra i agafarem un corriol que ens conduïra al Pou de Glaç, seguidament anirem seguint la carena fins arribar a no se quin coll i baixarem cap a la casa de l’Obac, un cop a la casa tornarem a pujar el que hem baixat i enfilarem cap a Les Pedritxes i cap al Hoquei, res poqueta cosa, això promet sang, suor i llàgrimes…..
Baixem dels cotxes, no val la pena estirar, patirem igual, només començar la cosa es posa tiesa, molt tiesa, 10 minuts de dura pujada, amb unes rampes que fa que el cul del que portes al davant et quedi a l’alçada del nas, d’aquelles que quan la fas amb la bici només et queda posar el plat petit, el pinyo gros i començar a saltar sobre els pedals, cagonlaputa que dur, per sort avui no fa gaire sol i almenys per aquesta banda no patirem, Darwin tenia raó amb allò de la selecció natural: Famau, Leftenzing, Foulard es desmarquen, Ramon, Miquel, Waras i Bala els segueixen a una certa distància, un servidor va fent i la Mireia posa la reductora i puja pim pam pim pam; ja som dalt del coll en Bala aprofita el breu descans per estirar el que ja està més que estirat, els bons no paren de correr fent voltes i els mortals intentem recuperar l’alè.
Agafem un corriol que marxa a l’esquerra, aquest cop la Mireia aprofita l’ocasió i es posa darrera el Famau, el camí és molt estret i ple de branques els més alts hem d’anar ajupint el cap continuament, tal i com comenta en Leftenzing formem una bonica serp multicolor, amb la tonteria d’anar esquivant branques i saltant arrels fins al cap d’un moments no me n’he adonat que anem a un ritme realment fort, sembla que al Famau tingui pressa per arribar a no se on…..la serp es va estirant, uns instants després la Mireia sucumbeix i en un tros més ampli s’aparta i deixa passar a la colla de salvatges que porta al darrera, el Famau no afluixa, la resta fa el que pot i la natura (sàbia com ella sola) torna a posar les coses a lloc, perdo el grup capdavanter de vista, segueixo corrent, una rampa a l’esquerra, pujo (amb el Miquel) merda no es per aquí, el Miquel fa un crit i la resposta ve de més avall, rectifiquem, uns segons després els trobem fent un cop d’ull al Pou de glaç…..ningú o diu però ara mateix desitjariem que estigues ple…fem uns glops i apa a correr, pistes, corriols, farleks d’en Waras i contra-farleks d’en Leftenzing, arribem a un trencall, a la dreta cap la casa de l’Obac a l’esquerra la salvació, com que som així de gilipolles anem cap a la casa.
És un camí llarg, amb fortes baixades i amb algun tram pla, en Famau diu que tornarem per aquí…ui ui ui com patirem al pujar, a en Waras se li gira el cap i es marca un farlek de baixada, sembla mentida que amb unes cames tan curtes foti aquestes accelerades però clar que te uns pernils que ja voldrien per ells molts futbolistes….. arribem a la casa de l’Obac, i apa vinga que tot el que baixa ha de pujar…..aquest cop però passo de pujar escanyat, afluixo i em poso al costat de la Mireia, anem fent xino-xano, la pujada és durilla, per sort hi ha alguns trams plans que et permeten recuperar i en aquest trams encara tenim forçes per xerrar un mica, finalment es veu el final, en Leftenzing, en Famau i en Waras baixen a buscar-nos, queden uns 50 metres, en Waras salta, en Leftenzing també, el Famau no vol ser menys i a mi s’em para el cervell i salto, espectacular, el Famau adelanta en Waras, en Leftenzing l’adelanta per l’esquerra, jo per la dreta (pobre Waras….) Leftenzing adelanta en Famau i jo em quedo a un metre d’atraparlo i aun parell d’en Leftenzing quan aribem a dalt…cagontot!!!!! per un cop desitgo que la pujada hagués estat uns metres més llarga !!!!!
Ara ja anem de tornada, el camí es fa més amable, anem baixant, només de tant en tant hi ha alguna rampeta, el ritme però és alt, segueixo fent companyia a la Mireia, arribem a les primere cases de Les Pedritxes on ens reagrupem i baixem per asfalt fins arribar gairebé a la carretera, un corriol va per un lateral i ens porta directes als cotxes, la Mireia em mira i em diu: “ Un últim esprint ?”, “Som-hi !!!” .
Magnifica tarda si senyor.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
