Una fina línia vermella, així és com molts cops s’ha definit la frontera que separa allò que volem fer d’allò que hem de fer, la bogeria de la genialitat, la cobardia de la prudència, l’heroisme de la insensatesa…..Terrence Malick ho va dibuixar a la perfecció a The thin red line, on els seus protagonistes es veuen obligats a decidir a quin costat volen estar, en John Cushack dubte entre arriscar la vida pels companys o no fer res i no arriscar la seva, Elias Koteas no sap si fer cas al seu superior (hi enviar els seus homes a la mort) o insubordinar-se i fer cas a la seva consciencia, Ben Chaplin no sap si morir matant o morir per no matar..i així més...tots dubten si la travessen o no. Una altre línia la va travessar Filipides, al portar a Atenes la noticia de la victòria grega a Marató, però aquesta no te cami de retorn. Aquest passat diumenge un servidor s’ha trobat algunes d’aquestes línies, la que separa el correr del caminar, que vaig travessar varies vegades, i la que separa el seguir competint de l’abandonar, aquesta vaig decidir no travessar-la…encara que era molt fàcil de fer….
Ja feia mesos que havia decidit apuntar-me a la Marató de Barcelona, la veritat és que una marató d’asfalt no em motivava gens, però la insistència de la resta de Leffers (de Panzer especialment) em va fer canviar d’opinió i per tant calia començar a fer un entrenament més seriós i intel-ligent, tirades llargues, farleks, rodatges tranquilets etc…..i durant unes setmanes així va ser, la cosa anava bé i tenia com a objectiu fer la marató amb menys de quatre hores i la veritat és que les sensacions eren molt bones fins que va arribar un dijous de farleks….en algun moment d’aquella tarda el quart metatarsià del peu esquerra va dir prou i es va fisurar i el lligament extern esquerra del genoll esquerra es va esguinçar, no volies caldo…doncs dues tasses !!! el metge m’ho va deixar ben clar, res de correr durant com a mínim un mes, de puta mare, faltava un mes i una setmana per la marató….
El mes ha passat ràpid, no he pogut correr però com a mínim he anat nedar i, tot i que no m’apassiona, almenys m’ha mantingut actiu, un parell de visites al nostre particular i estimat Marquès de Sade (en Marcel de Byodinamic) per alleugar el genoll i una visita de control al Dr. Fontserè no han fet que fos particularment optimista pel que fa a la meva participació, almenys si no hi podia correr aniria a fer de “supporter” dels Leffer’s Runners, el dilluns anterior a la maratò toca visita a les coves del dolor, en Marcel decideix no destrossarme i es limita a buscar els punts de dolor (i sempre els troba el molt cab….) i posarme un vendatge d’aquells raros que fa, la Queralt (la seva companya en tots els espectes….encara que per sort les seves consultes no són tant doloroses….) em vol veure per retocar la plantilla del peu fotut i em dona hora per divendres, el dimecres toca visita amb en Fontserè i per fi em dona permís per començar a correr “una mica”….amb la boca petita li pregunto “la marató?”, amb un mig somriure (no se si de burleta o de simpatia) em diu “si m’assegures que no vas a buscar temps pots prova-ho” ole ole !!!!!, ara el temps que pugui fer passa a segon terme, lo important és anar fer la cursa, una de les fites importants del calendari Lefferià…..encara que si faig un bon temps millor que millor…
Tot i això sóc molt conscient que una marató no val una lesió i abans vull fer un petit test, el dijous vaig a correr una estona amb en Bala, Agujita i Carita, no res, 40 minuts de rodatge molt lleuger, les sensacions inicials no són gaire agradables, el peu mig adormit i amb pessigolleix i el genoll una xic adolorit…….collonades, res que m’impedeixi correr, sembla que aquests 37 dies d’abstinència m’ha anat prou bé (sense mencionar que m’he tornat un adicte al Voltaren Emulgel, al Flogoprofen, a l’Artretac, al Felden Flas i a posar-me gel al genoll fins a no notar res de res……), divendres vaig a veure a la Queralt, és una visita ràpida, hem fa un parell de retocs a la plantilla per tal de que la zona conflictiva no pateixi tant i em recomana que les porti posades tot es dia i no només per correr, el dissabte a la tarda el peu em fa un mal horrorós…però al costat contrari, cagonlaputareconsagrada !!!!! em trec les plantilles, si m’ha de fer mal que m’el faci demà, atomarpelcul!!!!!
Ha arribat el gran dia (després d’una mala nit de plors infantils i només 5 hores de son) i a les 06:30 els Leffer’s Runners enfilen cap a la capital, aparquem al local amablement cedit pels jefes d’en Wallas i Carita, i evitem la pèrdua de temps de buscar aparcament, a les 08:00 ja estem a punt, hem deixat les bosses al guarda roba, hem fet les fotos de rigor, només falta estirar un mica, més que res per fer-nos passar el fred…..s’acosta l’hora i entrem tots dins el caixó de 4h, els nervis a flor de pell, bromes, arengues, una rotllana, les mans al mig i un crit d’ànim, PUM!!!!! ja surten els primers, pocs minuts després arribem sota l’arc de sortida i començem a correr.
Evidentment el grup es disgrega ràpidament: Foulard Amarillo, Leftenzing, Bala, Liebrecilla, formen la punta de llança, Wallas, Carita, Agujita i Tapao van a la seva, Fortex, Panzer i jo mateix busquem un pas comode i fàcil d’aguantar (de moment) i ens fem companyia, finalment Foulard Rojo s’aliena de tothom i fa la seva a la reraguarda…..El trio maravelles anem fent, no ens estressem gaire i portem un bon ritme, els primers 5 km cauen en 28m29s, el peu va bé i apenes m’el noto, el genoll és com si s’hagués curat per art de màgia, els 5 següents en 26m58s, a aquest ritme la marató cau en menys de quatre, però encara falta molt i tampoc ens emocionem massa, la veritat però és que anem molt còmodes al km 10 ens prenem un primer xupinasso (massa aviat potser???), al passar pel 15 el crono marca 1h22m34s, anem agafant aigua als avituallaments, tanta aigua fa que Panzer necesiti urgentment un lavabo, els nois ho tenim fàcil…les noies han de ser més discretes, finalment al carrer Rosselló n’hi ha un, en Fortex i jo no parem però afluixem el pas per tal que ens atrapi, en veure que no arriba li dic a en Fortex que vagi fent, aniré més frenant a veure si contactem i després intentarem atrapar-lo…….
Tot intentant localitzar Panzer em trobo amb Foulard Rojo i a pocs metres hi ha Panzer però no s’havien ni vist….animo a Foulard a venir amb nosaltres, però prefereix fer la seva, li explico a Panzer que en Fortex és més endavant i que a veure si el podem atrapar, amb calma això si, el quilòmetres van caient i les sensacions són bones, entrem a la Meridiana amb els ànims a tope, ja ens acostem a l’equador, sincerament he de dir que és un dels trams menys agraïts per correr i que s’em va fer realment pesat, però també te la seva gràcia el tram on vas a la contra dels que ja baixen, allà ens creuem amb en Wallas, Agujita, Tapao i Carita, salutacions i ànims van de carril a carril, donem la volta per Fabra i Puig sense haver vist en Fortex, no deu ser gaire lluny, però no val la pena apretar per buscar-lo, si l’hem d’atrapar més val que caigui pel seu propi pes…., ara ja anem de baixada i passem per la mitja en 1h57m39s, un esplèndid temps, encarem Bac de Roda avall i creuem el pont de Calatrava i anem a parar a la Gran Via, i la seguim fins a la Rbla Prim que ens portara directes cap a Diagonal Mar, just a l’entrada de la Diagonal Panzer saluda uns amics i jo per poc no veig a l’Eva i el Roc que han vingut a animar-nos, ha estat tant just que només hi temps per un gest amb la mà, cap problema, d’aquí a uns minut tornarem a passar pel mateix lloc, ja estaré més atent…enfilem la Diagonal i veiem el nostre proper objectiu: la torre Agbar, em sembla molt lluny, i com si les cames també tinguessin ulls de cop i volta noto que els quadriceps em començen a fer mal, i a pesar de valent, li comento a Panzer i mirem d’afluixar el ritme a veure que tal, els 2km i mig de pujada s’hem fan eterns, finalment arribem a collons de falus de color blau i donem mitja volta, ara és el torn de Panzer i allà troba a la família un altre cop (ja l’havia vist a la Sagrada Família), l’animen i l’esperonen per seguir i ella més contenta que un gingol !!!! com es nota que va bé de forçes, les meves estàn arribant a una fase crítica i a sobre l’estomac s’em comença a revol-lucionar, tot i això passem pel quilòmetre trenta 28m43s després de passar pel 25, alla torno a veure a l’Eva i al Roc (i l’Anna, el Jan, la Mireia, la Txell i la Berta) aquest cop paro lo just per fer-los-hi un petó…..anem com un rellotge i no es questió de trencar la mitja…., però a mi s’he m’està acabant la corda i al cap de poc d’entrar a l’Avinguda del Litoral he de parar i caminar uns metres, ui ui ui…la cosa no pinta bé i li dic a Panzer que vagi fent, evidentment hem contesta que ni pensar-hi que anem fent poc a poc i ja està….els dos kilometres de l’avinguda son patètics i no puc més, les cuixes em fan un mal terrible i l’estomac s’em regira entrem a Marina i localitzo un bar, aquest cop he de parar de veritat i li dic a Panzer que tiri, i aquest cop no li dono peu a rèplica, em diu que intenti atrapar-la que anira lenta…..”va a ser que no” penso.
Entro al bar en questió i pocs minuts després en surto amb més bona cara, les cames segueixen igual però almenys ja vaig buit……hem poso a correr i durant un quilòmetre em trobo millor, però és un miratge, les cuixes es tornen pedres, afluixo molt el ritme i passo pel quilòmetre trenta cinc 37m45s després del 30, tot i la parada “tècnica” veig que no és un mal promig….encara aguantaré prou dignament, aprofito l’avituallament de l’Arc de Triomf per caminar, beguda isotònica, taronja i un tros de poma i apa, a patir… arribo a Pça Catalunya prou dignament però quan entro a Portal de l’Àngel he de parar, aquest cop prefereixo caminar més estona a veure si la cosa es relaxa una mica, tinc els cuadríceps a punt de rebenta i la cadera dreta (una vella coneguda que feia anys que no hem trobava) està al roig viu, travesso la Plaça de la Catedral caminant, alguns dels espectadors m’animen (això de portar el nom als dorsals és força curiòs a a vegades s’agraeix…) però la meva cara ho diu tot, baixo Via Laietana al trot però al entar a Ferran torno a caminar, passo per Sant Jaume sense cap mena d’emoció especial i animat per uns sindicalistes que reclamen algún que altre dret, baixant per La Rambla tinc temps de contemplar les estatues i els estaquirots que se les miren, a Colom ho torno a intentar, ara corro ara camino, i arribo al 40 amb un promig de 43m10s, però al passar pel marcador em surt una mica d’orgull i corro RASSS una rampa em sacseja de dalt a baix, o deixo per més endavant i segueixo caminant, finalment arribo a Sepulveda, tinc clar que he d’entrar corrent i que tampoc si val correr 5 metres abans, el dubte és: quan començar a correr?, la resposta és fàcil: ara o mai, engego un trot lent i de moment la cosa aguanta, però l’entrada al Paralel m’anima i accelero un pèl……mala idea, a cada passa els bessons s’em disparen, serro les dents i aguanto, ja veig la meta, ja arribo, PIP! el xip marca i caic de genolls a terra, aquesta era la única linia que volia travessar.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
