Vallter-Bastiments-Nou Creus-Coma de Vaca-Vallter

Ja està, ja l'hem feta, tot i que no era l'itinerari escollit en un principi, avui ens hem fotut una bona pallissa, 6h 17m, 19.5km, 1440m de desnivell, neu a tuti pleni, bambes molles, pedres relliscoses, isards i marmotes una volteta d'aquelles que creen afició, de moment podeu veure les fotos a l'àlbum del blog, la crònica més endevant....

La solitud del corredor

Fa poc més d’un any que vaig entrar en una secta anomenada Leffer’s Runners, no se si és una secta d’aquelles anomenades destructives, bé, si que ho és, sobretot físicament, el que si que és adictiva, un cop un dels seus membres et tempta per que l’acompanyis o ets d’esperit fort o segur que hi caus de quatre grapes, mireu l’Anna, el primer dia que va venir la vàrem tenir dues hores sota la pluja, ens perderem etc…i ara no falta (gairebé) mai…..la qüestió és que això de correr amb els amics te la seva gràcia, xerres, et piques, et perds acompanyat, fas dutxes comunitaries i sobretot fas projectes de futur (Anetos, Burriacs, Pinedes, Alps….), el fet de correr en companyia (o en grup) fa que dia a dia et comparis amb la resta, i vegis com millores….o com d’altres milloren més ràpidament que tu, però l’esència de tot és que t’ho passes bé, per dura que hagi estat la ruta, per renecs que hagis deixat anar o pals que hagis rebut sempre arribes amb un somriure d’orella a orella (a vegades més o menys forçat…), i la veritat és que els Leffer’s cada dia que passa es posen el llistó més alt, qui més qui menys treu hores d’on pot per anar a entrenar, la majoria ho fan els dimarts i els dijous i bàsicament en dos grups depenent de la disponibilitat horària (feina, família etc…), uns surten de La Salut (o St. Julià o les Pedritxes) i els altres de la Plaça del PPCC, de tant en tant és queda un diumenge per batre el ferro i fer una “posada en comú” de l’estat físic de la resta ……l’únic que habitualment entrena sol és en Foulard Amarillo, això de viure fora de SBD te les seves coses…..però cap problema, continua essent un dels primers espases (n’hi ha que neixen genèticament ben dotats per això del correr….)…..avui he fet allò que gairebé havia oblidat, he anat a correr sol, desde el setembre passat que no ho feia !!!!!

El quid de la qüestió és que s’acosten uns mesos força potents i que anant a correr només un dia a la setmana no n’hi ha prou, o sigui que després de les complicades negociacions familiars a quarts de vuit ens plantavem a La Salut, jo i el meu amic Mp3, no tenia gaire clar que volia fer, em rondava pel cap fer un Puig, però era un pèl tard i el tema horari havia quedat aparcat en les converses bilaterals….., bé, doncs aniria fins a Castellar, em poso els auriculars, engego l’aparell i m’entre l’Elliot saluda al públic començo a correr pel cami Reial.

Fa una tarda magnifica, no fa calor el sol encara brilla però no molesta i els camps són d’un verd radiant puntejat del vermell dels badabadocs, després d’admirar el paisatge em concentro en el que estic fent, de fet només ho fa una meiat de la neurona, l’altre està embadalida amb el concert…., m’assalta un dubte, vaig més ràpid o més lent que amb el grup, diria que més ràpid, però quan vas amb colla el temps passa més depressa….és un tema de l’espai-temps, agafo el trencall que porta cap al Tubo i m’enfilo per aquest; les pujades, les grans protagonistes, suposo que tots hi tenim una espècie de relació amor-odi, et fan patir, arribes a odiar-les, però a la vegada saps que són la pedra de toc, són les que et fan que suar la cansalada però les que també et proporcionen un plaer inmens al superar-les, i aquesta és una vella coneguda, no i posa pegues a que la pugis “esprintant” i si la vols fer tranquilament no es fa durar gaire…..arribo a Togorés i enfilo cap al camp de vol, a una meitat de la neurona li costa concentrar-se, l’altre meitat està com embogida mentre sona “Wasted years” dels Maiden, en aquest tram la concentració és important, és un llarg fals pla, si el vols fer a ritme has de mantenir bé la manxa, sinó pilles, acabo el tram i entro a l’ample pista que voreja el camp de vol, magnífic tram, sobretot si vas “suelto”, pots fer baixar la mitja d’una manera important, al cap d’un moment veig davant meu un altre corredor, l’instint ataca i diu “apreta i passa-t’el per la pedra” però no li faig cas, l’observo uns segons i deprés d’un ràpid (però acurat) analisi arribo a la conclusió que no cal que apreti, ell mateix s’anirà acostant, arribem a un trencall i ell segueix recte, la meva intenció era anar a la dreta, però no penso deixar escapar una presa fàcil, a més els dos camins porten al mateix lloc…..el camí va fent per dins el bosc, és tot ple de bassals i no pares de buscar per on passar, ens acostem a la rampa que desemboca a la pista principal, és llargueta i amb un terreny no gaire còmode (arrels, forats…), ara si que el tinc a tocar, canvio la traçada i l’adelanto tot saludant-lo amb la mà, per un instant el veig com es posa darrera meu, “ho tens clar” penso, i no afluixo, “si vols una llebre primer l’hauràs de caçar”i allà es queda. Arribo a la pista i baixo un pèl el ritme per recuperar les pulsacions i l’alè, continuo corrent, deixo el trencall de Can Casamades a la dreta i segueixo recte, de seguida em ve el cap el dijous passat, just en aquest punt a en Waras, Panzer i a mi s’ens van obrir les comportes del cel i un dil-luvi ens va caure a sobre, quina mullena !!!! arribo al cami que porta directe a Castellar però tombo a a la dreta i vaig cap al cementiri, també dijous pasat una mica més i Panzer és mor d’un susto que li va fotre un ciclista que venia per darrera i no va avisar, com a càstig per haver-ho fet el vaig deixar clavat a mitja pujada…..al capdamunt de la rampa giro a l’esquerra i enfilo cap al cementiri, un parell de resalts i una curta pujada m’hi porten, travesso el curt tram d’asfalt i entro al Cami Reial, per mi és un dels millor trams del recorregut, no és pla i la primera meitat és plena de rampetes més o menys curtes si vas bé es molt disfruton fer-lo a ritme, la segona meitat és pla-baixada menys l’últim kilometre que és un llarg fals pla, més o menys te un recorregut de set kilometres, el començo a un ritme altet, l’intenció és no baixar-lo en cap moment, abaixo el cap i apreto, els minuts passen volant, com els arbres, deixo enrere el bosc i entro en la zona més oberta, rememoro altres dies d’entreno en solitari, segur que no podia correr així, eren dies més tranquils, no tenia cap fita, era correr per correr, que està molt bé, pero que ara ja no m’omple, ara corro per passar-m’ho bé, per poder millorar temps, per arribar en òptimes condicions al Cross del Mont-Blanc i a la Marató de l’Aneto, perque sino corro més i millor Panzer me la tornarà a fotre (dos si però tres ja no eh !!!!), per poder tornar a fotre a en Waras a Pineda….i tants “perquès” com et puguis imaginar……..arribo a la Salut, estic cansat, 1h 15m, obro el cotxe, bec aigua, m’abrigo, estiro, estic molt satisfet de la feina feta, però trobo al faltar als companys, les conyes, els improperis etc…..m’hauré d’esperar fins dijous, mentrestant tot això que ja tinc fet !!!!!

FELICITATS ANNA !!!!!!! Mitja Marató de Helsinki

Diumenge passat es va celebrar la mitja marató de Helsinki, i com qui no vol la cosa i aprofitant que estava de vacances per terres fineses la nostre companya Anna va decidir de prendre-hi part i portar l'orgull leffer al país dels elfs, gnoms, trolls, rens i com no de Santa Claus, no podia ser de cap altre manera i l'Anna va fer un excel-lent paper, va fer un temps de 1:59:07 i classificant-se la 3650 de 10399 !!!! poca conya, sembla poqueta cosa però quan si posa ....!!!

Ja ho veieu els Leffer's Runners estàn que se surten !!! el país s'els hi queda petit, ara ha estat el torn de Finlàndia, i d'aquí un mes i mig.....CHAMONIX TREMOLARÀ !!!!!

SOBREDOSIS DE SUFRIMIENTO

Sembla mentida però després de tant esperar va arribar el dia lefferià més important fins al moment, sense desmereixer res del que s’ha fet fins ara....

Comença el dia de la Challenge, ennuvolat, però emocionant com un diumenge de fira, sortim eufòrics de Blanes amb la diarrea al cul i la incertesa en la ment de qui i com acabaria la cursa.

Pujades, baixades, rampes, trialeres, fer-la voldria el Kilian, ficar-se en aquests fregats d'homes. Com no, al quilòmetre 4 el Leftenzinguen se m’escapa ja no el veig davant meu... jo resignat penso: “Acabaré,!! com sigui, però acabaré!!!”; per fi alvirem el poble de Tossa, quina alegria, pensava que mai acabaria la volteta de merda per la Costa Brava, que ídil.lic.... l’arrivada sota el castell, a l’inici del passeig i plovent.... però alegre per acabar a només 14 o 15 minuts del matador. El molt marica es va fer un massatge.

De tornada a blanes, dins de l’autocar, que més que un autocar semblava un camió de gorrinos. Tots sense dutxar-nos després de 25 soferts quilòmetres. Desembarco a l'hotel, sopar i cervesetes de rigor, xerrada de “airons men’s” i a dormir somiant, en els 55 quilòmetre del dia següent.

Ens aixequem una mica cruixits, jo com a mínim i encara falten 2 dies!!!

Esmorzar de “campeones” el Leftenzingenn sobretot, que es menja un borrikillo amb mitjons. Baixem de l’autocar a Sant Feliu, ara si, amb la incertesa de poder acabar dignament aquesta etapa; encara que en cap moment dins dels meus ous dubto de no acabar-la, encara que sigui arrossegant-me, amb el meu company Roger i acompanyar-lo en la glòria i enveja del nostre replà.

Varem començar com sempre amb idíl.liques platges... que cony si ni les podia mirar suposo que la suor i la sal m’ennuvolaba la vista, per fi la primera parada a Platja D’Aro, un poquet d'aigua i ens rebem els primers fans: l’Anna, el Jan i la Mireia, la prole incondicional del patata Roger Mur, seguim després d’abraçades i petons sobretot el Papa, que reparteix a tort i a dret!! seguim la pista i el camí assolellat, cap a la fosca per entrar de nou en un idíl.lic sender de pins, caletes i aigua cristal.lina....que seguia sense poder gaudir. Ja feia estona que anava solet, ja que en Leftenzingenn va agafar les de Villadiego quant va deixar a la família enrere.

Tot i que de cop i volta el senyor va ser bò i va escoltar les meves pregàries i de cop sento que Atila em segueix, el terra tremola i s’em mouen les parpelles....... era el Leftenzinguen que venia POR DETRÀS!!!! amb una cara dient que cony fa aquest aquí!!!! amb el que jo he corregut...... mai sabrem qui es va despistar i a on, jo crec que va ser ell..... no l'hi digueu.

Arribem al primer avituallament que fa tuf a “Pijo”, lo de “Pijo” és perquè arribem a Calella de Palafrugell... la gent a les terrassetes, fent el vermutet amb nàutiques i jerseis a ratlles... amb una calor que fotia i el jersei de fil cargolat al coll.... de totes maneres, molt content prop del Leftenzingenn i amb un munt de nenes guapes aplaudint, que el sol em feia creure que eran angelets caiguts del cel. Però el millor de tot va ser trobar un leffer esperant per donar-nos ànims, aquest Agujita bo!!! Com agraïr la seva companyia fins a Pals poble. Gràcies. El Roger i jo aguantant, l'un a l'altre com dos bons Leffer’s, pensant en la recompensa final, que va superar les nostres millors expectatives, quan ja agafem l'asfalt veient el poble, com el Cid Campeador en la seva millor època; veiem el reporter més bromista captant el millor de nosaltres patint... aquest Oriol corrents al costat nostre!!!!!! amb la calda que queia i en texans, per poder encuadrar-nos bé en el seu objetiu i enviar-les a les millors revistes de runner’s del món. Gràcies Cargol!!!! Sellent per animar-nos fins al final. De cop enllaçem la rampa abans de les escales, i del cel apareix un altre Leffer’s, donant-nos alè i forces. Gràcies Foulard per fer-me plorar d'emoció, amb la teva companyia. I ja dintre l'escala d’arrivada més emocions, la resta de familiars de la família Sellent i Permanyer amb mare i tot, MOLTES GRÀCIES PER SER-HI !!!!!!. Al final un arrosada una mica passada, encara que no m’entrava res i al Leftenzingenn tampoc. Ja ens acomiadem de tots, molt contents, però amb l’incertesa pel dia següent i de com ens aixecarem.... de moment per sopar vam poder posar-li alguna cosa al cos i la cervesa de rigor. En Leftenzinguen em va fer content... deia que un bany d'aigua freda ens aniria molt bé.... per separat es clar.... i tal dit tal fet, omplo la banyera amb l’aixeta del punt blau dessenroscada..... cony que freda!!!!! crec que perdut alguna cosa dins de la banyera... al sortir no trobo les “albaidaas”..... miro de no pensar-hi i a dormir que demà ens espera un dia ple de incertesses.....

Sona el despertador i arriba la darrera etapa, que es presentava lletja.... com hi ha déu que no podia doblegar cap articulació sense exclamar un “quejío gutural i intenso”....
Però no hi ha qui pugui amb un parell de leffer’s conjurats i disposats a deixar fins l'últim alè per deixar la família leffer en el més alt de del regne del “SUFRIMIENTO”.

Arribem a Cadaqués veient passar els últims extrem, que van sortir 5 hores abans de Roses i com no...!!!! Un altre leffer ens dona moral i força, ànims i somriures, a la sortida trobem a Panzer que amb el seu somriure incansable i alegre ens va donar l'ànim suficient per acabar.

Per tots els que ens van alegrar amb la seva companyia i als que des de casa ens animaven amb el pensament gràcies!!! a per els últims 30 km VA PER VOSALTRES!!!!

Sortim del poble i enfilem un camí en rampa estret i empedrat que els meus peus, genolls, quadríceps i femorals li costava molt de superar sense patir, però vaig començar a superar gent, costa amunt com si estigues l’arribada a dalt de tot.... ja ben amunt, arribo primer que el Leftenzingenn a dalt la pujada, que es va fer mes llarga que el dia del Senyor. Sense donar crèdit al que succeïa.... el Leftenzingenn no venia!!!!!! “és home de neu” com deia la seva mare... “que fas aquí fill meu”.... l’hi repetia la mare. Enfilo la baixada fins a Port de la Selva sentint que en qualsevol moment passaria la piconadora Roger superant i aixafant-me les il.lusions de superar-lo. Una vegada a la vida, una altre pregaria al Senyor..... encara que sigui perquè no es trobava en el seu millor moment. Agafo aigua mica de fruita ens omplim els Camelbacks d’aigua i m’en llenço un bon raig al cap, perquè si no sortirem cremant, de la calor que queia, seguim tot el camí de ronda assoleiat i amb un mar cristal-lí, que ens cridava a veus i no trobàvem el moment de poder tirar-nos’hi. En aquest andar de patiment m’ajunto amb dos ànimes en pena, que semblava que podíem portar el mateix ritme fins al Finlàndia, donant-nos suport sense deixar-nos a l’estacada, de tant en tant em trobava mirant enrere esperant veure en qualsevol moment al Leftenzingenn.

Pugem la penúltima rampa cap a Colera... per déu que no s'acabava mai!!!!! amb el mall del sol enganxant fort entrem al poble, segur que és molt bonic, unes altres escales!!!! serien la número 500 que pujàvem amb una prolongació de kilòmetre i mig de camí empedrat i ple de paranys. Per fi arribem arrivem a dalt, un tros planer per el vessant la muntanya amb vistes al mar, com no podia ser menys creuem la carretera que venia de Colera i enfilem el camí cap a la glòria, veient Portbou allà baix... ja no em feia mal res, les llagues que s’hem van rebentar al kilòmetre 15 no eren res,... només veia la glòria, de la feina ben acabada i l’emoció no em deixava respirar, però baixava menjant-me les pedres i quan entro al poble i passo per sota l’arc d’arrivada no vaig veure ni al mestre Famau que també es va fotre una pallisa amb la moto per animar-nos i veure’ns les cares de desfets i feliços arribant a Portbou. Gràcies gran mestre per ser-hi també. Per fi la meta, l'arc, la platja de fons i la meva dona per primera vegada veient-me en el meu millor moment, en aquest moment m’enrrecordo de tots els meus companys leffer’s.

I mentres conto els que hem faltaven allà i faig abraçades a la meva dona. I als que m’acompanyaven, trobo a faltar el Leftenzingenn, que després de haberme atacat tot el camí encara no era allà.... que cony... que passa..... ja hem tenia preocupat, però la veu de la experiència Famau hem deia: “- Estigues tranquil, que arrivarà, encara que sigui arrossegant, que mai ho dubti.” I com nooooooooo. POR FIN!!!! arriba el Leftenzingenn UNA ABRAÇADA!!!!!, ara si, feliç, completa, gran i si per la suor s’enganxa alguna malatia venèrea...segur que ja m’ho ha encomanat!!!! ens en vam anar a l'aigua directes, el Leftenzingenn no es treu ni les bambes!!! Si senyor campió un altre sense aquest entusiasme ja hagués llençat la tovallola!!!

QUE BÉ ENS PASSEM COMPANY!!!!!!



AGRAÏMENTS
Santi Sellent per portar-nos i esperar que sortíssim.
família Sellent per el seu alè d’ànims a meitat de camí i a l’arribada a l’etapa més dura.
Agujita per empènyer des Palafurgell fins Pals.
Esteve Permanyer i família per sacrificar un magnífic dia de sol per veure a dos bojos arribant a meta.
Oriol Sellent per aquest meravellós reportatge i suport incondicional.
Mireia per matinar i regalar-nos la seva meravellosa somriure que anima al més mort.
Famau pels seus consells impagables i el seu suport sense límits.
Carmen per estar a la meta el millor regal que hem podies fer.
Cristina i Edu per recollir-nos com a piltrafes humanes i participar de la nostra alegria.

GRÀCIES A TOTS

F.WALLAS. Para servirles i distraerles

CBXR 2ona Etapa St.Feliu de Guíxols- Pals

Ha estat l’etapa reina!!! i a partir d’ara tan sols direm reines a les nostres dones... a les etapes els hi buscarem un noms mes adients, com per exemple: demolidores, filles de fruita, casi rompé leffer’s, anades del cap, mecagoendeuquefaigaquiisensepodtertirar-mealmar... i altres noms que ara no venen al cuento.

Sona el despertador de l’hotel (Telefono) ens desperten i anem a esmorzar.... un self-service curull de manà... fruita, iogurts, embotits, pa, tomàquets, amanida, macarrons, llet, sucs, aigua, vi... els ulls saltaven de les conques... i l’estomac ja comença a dilatar.... com les seves amigues pupiles. Endrapem com dos víkings i tornem a l’habitació a fer la maleta. A les 8:30 pugem a l’autocar, per sort l’han tingut tota la nit amb les finestres obertes i tones i tones d’ambientador industrial.

A les 9:00 arribem a St. Feliu, allà trobem com a grata sorpresa el Rio, que va a fer una sessió de fotos submarina, l’hi lligaran 4 ampolles d’aire de 20 kg i el fotran uns 30 metres per sota les onades.... de fet, a hores d’ara no sabem si ha sortit de l’aigua... nosaltres al menys ja som a l’hotel i sopats.

A les 9:30 sortida, i en 40 minuts som a s’Agaró, ja hem corregut per un parell de platges i ara ve un tros de camí de ronda molt bonic, fem quatre fotos i se’ns fon la targeta de la càmera.... merda, ara ja no tenim excusa per parar de córrer....

Fem el tram de S’Agaró a Platja d’Aro amb alegria i disfrutan de la fresqueta matinal, al passeig de platja d’Aro ens trobem a l’Anna, la Mireia i el Jan!!!! alegria, alegria, quatre petons, quatre abraçades i seguim fins a l’avituallament de Calonge, carreguem aigua i sortim com tractors John Deere, amb uns 6 kilòmetres de passeig marítim per endavant, un cop al final de Palamós enfilem per darrera el far, cap al Parc Urbà de Cap Gros...... altres coses començem a tenir grosses nosaltres ja portem uns 19 km i l’alegria no és la mateixa... el sòl esta despertant i ja fa estona que fem la festa de les samarretes mullades.

En el tram de la Fosca, D’Alguer, Cala Corbs, Cala Estreta, i a tocar de Calella han fet aparició els amics de l’E.T. encara no sabem que ha passat, ens hauran abduit ???? el Wallas ha aperascut per davant d’en Leftengingen..... o el Leftengingen ha aparescut per darrera del Wallas... ????????? el que si que sabem és que a partir d’aquest re-encontre ja hem fet tot el calvari juntets, com a bons minyons, sense fotren’s pals que trenquessin la bona harmonia lefferiana... a mes, sabíem que més endavant ens esperava l’Agujita, i no volíem fer-lo triar entre una novia i l’altre.... millor fer un trio, que rius mes!!!

Entre dubtes de quin carrer agafar per baixar a la platja, el Wallas hem renya i diu que giri “YA” d’una puta vegada, que per aquesta carretera arribarem altre cop a St. Feliu de Guíxols..... hem guardo l’adjectiu que ha fet servir per referir-se a mi..... l’hi faig cas i entrem als carrers del poble, passem per damunt la catifa de la veritat i ens aturem a menjar i a carregar el Camelbak... una mà amiga ens toca l’esquena, L’AGUJITA !!!!!, vestit de Leffer’s i amb les patilles mullades!!! Quina alegria l’hi passem de contrabando alguna cosa de les viandes de la taula del control i enfilem cap al far de Sant Sebastià... quina pujada... asfalt “puro i duro” caminem més que correm i entre renecs i esbroncades, riures i pixarades arribem a dalt del far. Foto de rigor.
Aigua Xelida, Aigua Blava, Fornells... espectacular tram que recorrem i correm empesos per les ganes i per que portem un guia que sap cap on tirar, ja no cal que anem buscant masses cintes, L’Agujita te mamat el tros de pe a pa.

I entre salta pedres, baixa cales i puja escales, ens enfoquem a la platja de Fornells, l’altre avituallament de la jornada, carreguem aigua, i allà entre cotxes tinc la primera conversa amb el meu estómac... Comencem altre cop a pujar, direcció Begur “La mare qmvaparir!!” entrem altre cop al regne de l’asfalt costa amunt. Per el costat de la carretera... tot el romanticisme que ens envoltava es perd en forma de paelles i línies continues de color blanc.

Les cames ja noten els 40 kilometrets i no estan per gaires hòsties, caminem i anem fent el que podem, L’Agujita anima tan com pot i de tant en tant correm un ratet. Fins al cap de munt de Begur no entrem en un camí polsos, entre pins, i sense aquella brisa del costat del mar. Són les dues del migdia i el sol comença a fer estralls a les neurones del meu caparró, el Wallas, recordant el seu passat de paleta, s’empapa de radiacions solars, l’hi agrada córrer amb el termòstat al límit, a mi, si el sol no es el de 2.000 metres, hem fa més mal que bé... i ja començo a veure l’Agujita amb faldilles i amb un collaret de flors al voltant del coll....

Ara girem direcció Pals, els últims 6 kilòmetres de la jornada ens fa sentir a la pell com el sòl crema i que ja portem unes 6 hores treballant. El motor es fon i tan ara ja costa fins i tot corre costa avall... ja ja ja i és que no som res. Sort que tenim una altre corredor per davant nostre que va igual de trencat que nosaltres.. ara l’atrapem i el deixem i ara ens atrapa i ens deixa... i de sobte entrem en una urbanització, correm altre cop per asfalt, però ara per terreny planer, i se sobte un paparatzzi camuflat amb una closca de Cargol comença a disparar i a cridar com un posses..”VA VA VA!!!! Que ja hi sou...” se’ns planta al costat i vestit de carrer comença a córrer i a fer fotos, els somriures ens surten sols, un altre Leffer a la CBXR!!! Ens surt una pregunta. QUAN FALTA?? Ell somrient ens diu que no gaire, un kilometrillo i ja està i s’acaba amb unes escales empipadores... riem una mica mes i ens posem a caminar.. ja ja ja un kilòmetre...... ens informa de l’ exèrcit que ens espera a l’arribada, quatre nanos xics, tres dones, una avia...... un altre leffer !!! en Foulard, se’ns posa la pell de gallina i enfilem ja l'interior del poble, l’Agujita ens diu que s’adelanta, que s’arriba al cotxe a canviar-se i surt amb un esprint que ens fa saltar una llàgrima al Wallas i a mi... quina potència, quines piles, quin estil d’sprinter Leffer....

A la dreta ens crida el Foulard, que també corre per igualar la “velocitat” que portem nosaltres i donar-nos una altre injecció de moral, abraçades, somriures i més fotos ... ens cau una llàgrima de l’altre ull, de reüll veiem les escales, i al cap de munt la claca, un últim sprint, agafo al vol els nanos, i entrem sobre la catifa amb la feina feta, justets de forces i contents de veure tanta gent amiga i la família, que ha vingut des de Sabadell i Sant Llorenç Savall.

De moment els leffer’s resistim, encetats, amb llagues i amb un somriure de sufrimiento a la boca.

Lefftenzing