Una leffer a la Quebrada Ishinca, Perú

Per fi han arribat les vacances i ja sóc a Perú! Arribada a Lima, dormir i l'endemà cap a Huaraz, la Cordillera Blanca. Al final el Toni i jo anirem amb una parella de Valladolid, que no coneixem, però que volen fer el mateix que nosaltres: l'Urus (5495m) i l'Ishinca (5530m).

Camp base Ishinca (4350m)

El Dani, l'Elena (la parella de Valladolid), el guia Darwin i jo sortim el dimarts 11 d'Octubre amb cotxe cap a la Quebrada Ishinca. El Toni ho farà mes tard amb el guia Willi, perquè ha tingut problemes amb l'autobus i ha hagut d'agafar l'avió des de Lima...
El camí fins al camp base de l'Ishinca es molt agradable, puja, però poc a poc, enmig de boscos i prats.
Arribem a lloc, els burros amb les tendes i petates ja hi són. Ajudem a muntar les tendes i ens instal·lem. Al cap d'una estona arriba el Toni amb el guia Willi. Ja hi sóm tots. Ara toca sopar i anar a dormir, que ens haurem de llevar d'hora!! L'endemà tenim intensió de fer l'Urús.

Urús (5495m)

Dimecres 12 Octubre, són la 1h de la matinada i sona el despertador. Uuffffff, com costa llevar-se! Ens vestim, esmorzem ven entaulats i a les 2h de la matinada ja estem a punt de sortir: objectiu Urús.
El camí cap a l'Urus puja ja des del principi. És un camí que va fent ziga-zaga, amb pedretes, i la veritat es que rellisca una mica. Em recorda el camí cap a l'Island Peak! Ostres, just ara fa un any que hi erem!!
Anem pujant mica en mica, l'alsada es nota i anem bufant una mica... encara ens queda molt. Arribem a un lloc on hi ha ja pedres mes grans , que hem d'anar saltejant, fins arribar al glaciar. Ens posem els grampons, ens encordem i amunt! Que ja queda menys. Anem fent tots mes o menys bé de tant en tant ens hem de parar, perque ara un, ara l'altre necessita descansar i respirar. Aqui ja es nota bastant l'alsada.... jo em trobo bastant be, tot i que tambe em noto una mica cansada. El camí ha anat pujant tota l'estona, sense descans..... Però estic molt contenta, perquè ja vaig veient que se'm posa molt bé l'alsada.....

Darwin, Elena, Dani, Anna i Toni al cim de l'Urus

Per fi veiem el cim! Una mica mes de pujada i ja hi som!!! Objectiu aconsegui! Abrasades de rigor, felicitacions i fotos! Fa tan bon temps, que ens hi estem una bona estona, fins que decidim que ja toca baixar fins al camp base altre cop.
Allà ens espera un bon dinar i una tarda de descans! Que ha sigut un dia dur, però genial.
 Dijous 13 d'Octubre el dediquem a descansar: es a dir, a no fer res! Ens passem el dia llegint, jugant a cartes i xerrant. Hem de recuperar forses per poder afrontar el nostre segon objectiu: el Nevado Ishinca.

Divendres 14 d'Octubre, ens tornem a llevar a la 1h de la matinada, i com l'altre vegada, esmorzem ven abrigats i ja estem a punt! Avui m'ha costat mes llevar-me..... però quan comencem a caminar noto que em trobo molt i molt be. Fins i tot trobo que anem a un pas massa lent. Però no és qüestió de dir que anem mes ràpid, perquè veig que els altres ja van bé a aquell pas i no cal forsar-los... Anem caminant per uns camins mes agradables aquest cop. No puja tant sobtat i no hi ha tanta pedra. Ara de nit no es veu, però sembla una vall molt maca, ja ho veurem a la baixada. Al cap d'una estona, el Toni diu que no es troba bé i que se'n torna al camp base. El pobre no s'ha acabat de trobar bé des de que va arribar. I es que no va tenir temps d'aclimatar: va passar en 24h de Lima (al costat del mar) a l'Urús (5495m)!! una animalada, però la logística va anar així al final...... Seguim el Dani, l'Elena, el Darwin (guia), el Willi (guia) i jo. Aquesta vegada el tros per neu es molt mes llarg. Ens posem els grampons encara de nit, però ja comensa a clarejar. Van el Darwin, el Dani i l'Elena en una cordada, i el Willi i jo en una altre. Ostres, just posar-nos els grampos i ja tenim una rampeta maca! Mica en mica anem pujant.,... que costa una mica. Jo estic super bé. Ni em noto cansada, ni que m'ofego, ni res.... em trobo de maravella i amb molta energia! Estic disfrutant molt i molt.... com que ja clareja, trec la càmara (com l'altre vegada). No és qüestió de perdre la oportunitat de fer una foto  maca!

I es que el paisatge és espectacular. Els altres, van mes justos, així que em toca a mi fer les fotos. Mira l'any passat no en vaig ferde fotos a l'Island Peak, perquè era jo la que anava mes concentrada amb el que feia. Ara, em toca a mi fer les fotos, que sóc la que vaig més còmoda. Seguim per pendents prou pronunciades fins arribar a un petit plató. Allà ens diuen que millor descanse. Faig fotos, i ens disposemm a seguir, tot i que no veig massa per on hi ha el camí. Estem just davant d'una paret de gel.....Doncs si! Es que hem de pujar per la paret! Ai la mare..!! Si no ho he fet mai això! El Darwin comensa a pujar super ràpid amb el piolet i grampons, ostres, com en sap el tio! Després li toca a l'Elena i el Dani, que van a la cordada amb el Darwin.

El guia Willi

Evidentment, el Darwin des de dalt els assegura i els tiva.... Ja son a mitja paret i el Willi diu que ja ens toca. Ell també comensa a pujar a saco, fins mitja paret i em diu que vinga, és el meu torn... uuffff, m'acostso a la paret i aleeee, amunt! Caram, com costa clavar el piolet! Però em consentro i mes o menys me'n vaig sortint.... ostres, ara si que bufo i em canso! Quina passada! En algun moment no clavo be els grampons i caig..., però casi que ni em moc mig centimetre, perquè el Willi em porta ben assegurada. Vaig fent i per fi arribo a dalt! whaaaww... quina expeiència!! Ha sigut alucinant!!
Ara el camí segueix per un petit plató altre cop, però de seguida arribem a l'últim tram..... unes pendents de 65º i 70º... tela! L'Elena es troba malament i anem bastant a poc a poc. Està a punt d'abandonar, però ens esperem bastanta estona i es recupera una mica i seguim tots. Ja veiem el cim, o sigui que seria una llàstima que abandonés en aquest punt. Anem fent molt a poc a poc, perquè l'Elena no es troba bé, però mica en mica arribem al cim! Whaawww.... quines vistes i quina ilusió! Objectiu aconseguit!! Ishinca 5530m.

Willi, Anna, Dani i Elena, cim Ishinca

Quina passada! Jo m'he trobat super bé tota l'estona, això encara fa que estigui més felis allà dalt de l'Ishinca, a 5530m a la Cordillera Blanca, al Perú.
Ja toca baixar. Aquesta vegada la baixada serà més complicada, entre les pendents fortes i la paret, però anem fent a poc a poc. A la paret, jo baixo repelant. Ostres, que divertit!! L'Elena i el Dani no els agrada repelar i van baixant mes a poc a poc. Seguim baixant, ens treiem ja els grampos i ale, aball. Ostres, quina vall mes maca. El camí que hem fet de nit es preciós. Estic disfrutant una passada! Que guai que ha sigut el dia! Anem baixant, l'Elena i jo anem xerrant fins que de cop.... aaaaiiiiii!!! torsada de peu i Anna a terra! Osti quin mal!!! no m'ho puc creure!! Ara m'hagi de fer un esquins?!??! oooohhh...nooooooooo!!!!! L'elena i el Willi em pregunten que tal. Jo els dic que home, malament, em fa mal al peu..... però que puc caminar.... Deixo la motxilla al Willi i a poc a poc, vaig baixant amb l'ajuda dels pals fins al camp base. No queda molt, però serà ben be uns 40 minuts caminant a poc a poc.... Collons... ! Amb lo felis que estava i ara m'haig de fer mal?!?! Quina mala sort! I quin turmell que tinc.... algú me'l canvia???
Tot i el mal al peu, em sento be i felis, perquè ha sigut un dia molt i molt guai. Una ascenció xulissima, amb unes pendents, escalada i passos que no havia fet mai, però me n'he ensortit prou bé i que m'han agradat molt.
Arribo al camp base i el primer que faig es posar el peu dins el riu.... l'aigua està gelada!! Però m'anirà molt bé perquè no se m'infli el turmell.....

Al cap d'una estona faig un anàlisi de la gravetat de la siutació i no es tan greu com em semblava..... uns dies de repòs i podrè fer alguna altre caminada. Això si, l'endemà divendres toca baixar del camp base fins al poble on ens espera el cotxe per tornar a Huaraz.... i no em veig amb cor de caminar. Més que res, que el millor que puc fer es reposar 2-3 dies.... i una caminada de 4h no és el millor.  Sort que el Darwin em prepara un burro per baixar..... jajajajajajajajaja......!!!  això si que serà xungo! Pleguem tendes, fem petates i a punt per maxar. Jo sobre el burro i els altres caminant al meu costat.
Arribem a lloc. Ostres, han sigut 5 dies genials!
Ara tocarà veure com evoluciona el peu per saber si puc fer els trekkingss que volia.... segurament tocarà algun canvi de pla, i deixar el trekking de Santa Cruz per un altre any....però això amb 3 dies està arreglat... que la resta de Perú m'espera!!

12-Octubre: Res a celebrar. Tots al Montcau

Ben bé que som com ovelles....
12 d'octubre, res a celebrar, sol espatarrant, tots al Montcau.
De tota la colla que hi vam anar, ningú recorda tanta gent a la carretera del Coll d'Estenalles. Els parkings a rebentar, cotxes a la cuneta, riuades de gent amb criatures caminant per la carretera cap amunt.....
Els de la legión desfilant per Madrid i nosaltres suant l'esquena per Sant Llorenç del Munt. Arribar al cim del Montcau no va ser fàcil. Vam haver d'esquivar la marabunta, recollons!!!
En fin, Serafín, que si no vols pols no vagis a l'era, però no et quedis a casa mirant el fotut desfile de les forces hispano-equatorianes....... toca't els ous

ROCAFORTTTINA 2011

       Tremen'do Team,  el desplaçat per els LEFFER’S, a les belles terres de  Rocafort, coto privat del CAPI, que amablement deixa que l’hi esclafem les farigoles i els pocs bolets que aquest any s’hi faran... amb les nostres màquines voladores que,  a cop de biela ens fan fabricar allò que mes  volem: adrenalina i velocitat!!!!

     La Capi Women, el Cama llarga, la Laura, el Xesco Argemí (que venia a “provar”) i en Leftennzing formem la guerrilla. A ultima hora una baixa sensible, el Marcel·lí, que accidentalment va agafar el virus de la grip el divendres.... ( Hombre Marcel·lí.... que esto se pilla el lunes!!!!!!).

     A les 9:00 desprès de uns 2.000,00 coets i una traca. 450 ciclistes es llencen per una baixada de ciment...   com era d’esperar, a la que s’acaba la baixada ja trobem una primera rampa, on es forma el primer tap, no passa res. Hem vingut a “provar” i això farem, un cop passat el tap i ja dalt de la bici, en un tros mes o menys pla i  amb calma trec l’Ipod de una butxaca posterior del mallot, com era d’esperar surt amb el fil mes cargolat,  que cabdell de llana de l’avia del Marco. Trigo una bona estona i entre bots i regates aconsegueixo desfer-lo... no sense abans haver posat el plat petit dos o tres vegades, per salvar el que seria una constant  de la matinal.... rampes de 25 o 20 metres amb uns % de desnivell destrossa cames.  

      De cop arribem a dalt del Serrat del Caselles, des d’allà ens llencen per una trialera d’aquelles que m’agraden a mi.. estetes i plenes de terra, que amb quatre diagonals, ens deixen al fons de la vall. Penso amb el cama llarga, pobret, estrena una Super Stumpjumper amb pedals automàtics, desitjo que els porti fluixets... jo ja he saltat un cop per sobre el manillar, per culpa de un graó de granet massa gran per mi. Altre cop ens tornem a trobar pedalant per pistes polsoses,  que fan que et mengis la pols que aixeca la roda del paio del davant. I mica en mica una pasta farinosa s’acumuli a la boca, a les narius i als llagrimalls, però ja ens agrada i ens agrada mes si les ulleres s’entelen i no veus mes enllà del següent forat....  I si a l’Ipod sona el Gabba Gabba Hey dels Ramones!!!!  ja es que t’hi pots cagar. Sort que veníem: “a provar”.....

    I amb aquestes que tant de puja i baixa, tiba i frena, salta i bota.... arribem al primer moble bar del recorregut.  Decideixo no parar, tot just fa una horeta que hem sortit i porto una mica de menjar a sobre que ja farà el fet. Es el punt de retorn de la volta curta. Al costat se’m posa un paio que hem pregunta si va be per fer la llarga... ????   jo l’hi responc que si no va be que faci la mitja, (pero ell no riu...) i decideixo no seguir la broma.... ni que fos el Contador el pajaro!!! ja ja ja.   Amablement l’hi dic que hi havia un cartell uns metres mes enrere que indicava que la llarga i la mitja de moment van juntes, ell baixa un pinyó o dos i tensa les cames. No va dir ni adéu.

    El dia era fantàstic, unes baixades entre pins  i alzines, amb trams a la ombra  hem donen marge per menjar-me la primera barreta de cereals del dia. M’avancen uns quants ciclistes, amb quatre centes trenta persones es fàcil no sentir-se sol, però jo al meu aire, content i divertit, un trago d’aigua i a per la pròxima pujadeta xunga, poso el plat petit... Nyiiiiqui  Nyiiiiiqui (es queixa la cadena al veure’s estirada), Ven elàstic i anar menjant quilòmetres. Arribo al segon punt de refrigeri i veig que hi ha massa cua per un Gintònic i tampoc m’hi paro. Cap allà al 20  però jo ja començava a notar els 40 anys dels meus amics, i anava fent la molla amb un grupet ben uniformat de la Unió Ciclista de Sant Vicens de Castellet.

    Ara venia la pujada llarga, un cop toquem l’asfalt de la carretera de Rocafort a Mura ens fan girar a la esquerra, i enfilar a cap al Puig de la Bauma. Tremenda casa rural de principis del segle 12, on s’ha filmat alguna escena de la peli de Pa Negre, però lo que jo veia negre eren els rampots que venien desprès... Quimvaparir!!!!  Patint als peus del Puig-Andreu, hagués volgut tenir entre cames el plat petit de una Monty de trialsín.   Fins arribar al Coll de la Creu dels Alls, a 200 de pulsacions i sense espai per baixar-les, tensant les cames i serrant les dents.

    Atrapo al que m’havia preguntat cap a on anava la volta llarga i el deixo enrere, per fi acabem les pujadetes del dimoni i entrem en una pista ampla, en terra de ningú, que tan aviat pujava com baixava, amb unes vistes fantàstiques de la Mola, Montcau, Montserrat, etc...  i d’aquestes terres tant abruptes a cavall del Vallès Occidental interior i el Bages profund.

    Amb aquestes que comencem a acostar-nos al tercer avituallament, en aquest ja llenço la bici al terra i agafo un parell de grills de mandarina. Passa sense parar el paio de la pregunta... cago’n la pelleringa... torno a la bandeja el segon grill i surto a per el Questionmen!!... se’m ha despertat l’instin LEFFER i això no pot quedar així!!! un tram de baixada amb molta grava i corbes tancades fan que miri de conservar l’esquelet a lloc i deixo que hem passin mes ciclistes, ens acostem al final i no acabo de veure clar que això deixi de pujar... el perfil deia que a Rocafort hi arribem de baixada... i aquesta pista no te pinta de afluixar.... amb un somriure maliciós, caço a la meva presa i als berberetxos que han gosat passar-me, mentre hem menjava un grill de mandarina... arribem a un collet i comença un tram que ens diuen que no es ciclable ... bueno ... tampoc n’hi ha per tant, de fet tampoc els hi calia avisar.... si es que s’ha de baixar de la bici obligat!!!!!!, però es que hi ha uns trancos que ni l’Ot Pi en els seus millors moments!!!! Això si entre tranco i tranco a cargolar pedals!!!

    Allà, entre la malesa.... veig a un d’aquells tan ven equipats, amb un mallot impecable i unes bicis de carbono que te cagues, que ni hem miraven quan hem passaven FET TRAMPES!!!  Ja ja ja esgarrapant-se entre gatoses i argelagues. Per no fer una volta de uns 600 metres dalt de la bici.... ja ja ja. Si es que fins i tot un porc senglar te mes estil camp a través!!!!  En fi que si la sotana no fa el monjo.... la bici tampoc fa el ciclista......

    Ara si, ja ensumo el final. Passem per el costat del Mont Gros, escalem per la reraguarda la casa del Bofí i ja tan sols queda un quilometret de baixada, passem per davant de la casa del CAPI ”THE LEFFT”. Hem poso firmes i l’hi rendeixo pleitesia, l’hi ofereixo com a tribut l’esforç realitzat i deixo anar el fre, fins a l’arribada, ja pensant amb la botifarra i els cigrons amb que aquets Rocafortins premien a tothom que deixa gotes de suor per els seus camins.  

    Tremenda Rocaforttina 2011 trencacames la d’aquest any. Molt ben marcada i amb trams per a tots els gustos.