TOT FENT-SE SANG

Dissabte dia 9 de juny. Se’m obren els ulls, miro al sostre i acte seguit al cabró del despertador, que implacable i sense miraments em diu que son les 6:30 del mati.

Massa d’hora, pensa la neurona, i agafo el llibre d’en Clive Cussler i llegeixo quatre ratlles...  quan torno a obrir els ulls ja havia perdut el punt i eren les 8:00... ara si. El divendres havia mig quedat que, a través del mail hem dirien quelcom un grup d’assassins de dues rodes, per tal de que m’escorxessin, així que miro l’ordinador amb temor i tremolors. Per sort es veu que no s’han recordat de mi. Esmorzo un kiwi, una infusió freda de fruites del bosc i un parell de llesques de pa amb tomàquet i formatge.

No tinc massa clara la volta que faré, però que sortiré amb bici si, i de carretera, ja que la de muntanya encara està punxada, des de que amb el cargol varem fer l’ultima sessió de cargolar bieles.

Miro la capsa de l’aliment i agafo dos Power gels....  encara porten el numero de dorsal de la marató de l’Aneto de l’any passat ...(espero que no estiguin caducats) i uns sobret de taurina o cafeïna per dissoldre en aigua.... de fet no queda res mes a la capsa... això de no fer curses, fa que el rebost quedi sec. Ni “caramelos del amor” ni barretes de cereals, ni recuperations... la cosa pinta chunga.

M’enlycro i em poso la cinta del pulsòmetre, la samarra interior de la serra de tramuntana i el mallot de vaca suïssa... l’esquellot el deixo, tampoc cal cridar l’atenció del personal, omplo dos bidons d’aigua de l’aixeta i acaricio el carboni de la meva fidel confessora, ja al carrer hem poso els mitons als braços, les ulleres, el casc i les sabates de claqué. Arrenco el Garmin Forrerunner i espero que trobi aquells estimats amics que són els satèl·lits en òrbita, un cop ho tinc tot m’assento al damunt de la Botecchia i poso la ment en blanc.

Agafo la carretera de castellar, plena de ciclistes, i com no... surt l’instin leffer. Amb els que saluden no hi ha res a dir. Però el que no suporto es que et passin per el costat i no diguin res, o et mirin per sobre de l’espatlla i al cap de 100 metres pugin pinyons i es quedin allà, sense gas per deixar-te enrere. Es aleshores quan poso el punt de mira...  Ara m’atrapes ara et deixo, ara be una baixada i es creuen millor que l’Amstrong camp a través...  ai però quan be una pujada, aquí es quan, si flaquegen, són carn de canó. Entre divertimentos, cops de punyal i cops de ronyó passo per davant de casa el Foulard Amarillo.

     Segueixo direcció Monistrol, el sol no pica massa ja que encara es d’hora, però la pujada sense arbres es fa dura, per sort aquest tram tan sols hem trobo ciclistes en sentit contrari i puc portar els kilòmetres amb tranquil·litat. Des de Monistrol cap a Calders, comença planer per acabar amb una pujadeta constant i regular, que fa que hem senti còmode i aconsegueixi portar un ritme decent. Tot arribant a dalt hem fixo que hi ha uns penya-segats extra plomats on hi ha escaladors.. penso que potser alguna tarda ens hi podríem acostar a esgarrapar pedres... actualment i per el temps que fa que no escalo...  no crec que faci mes de un cinquè grau, però segur que serà divertit.

Enfilo la rotonda, i agafo direcció a Artés, una baixada hem deixa recuperar l’alè, després cap a Avinyó. Un cop al mig del poble no se cap a on tirar, i fins que no trobo un mapa de carreteres dibuixat a una façana, no tenia massa clar l’objectiu d’avui, la visió fa que pensi anar cap a Prats de Lluçanès, i així arrenco a pedalar altre cop. Cap al kilòmetre 50 començo a pensar que estaria be parar a esmorzar... la carrereta es va enfilant poc a poc entre trossos obacs i trams soleiats, ja tan sols hem queda mig bidó d’aigua i el pa amb tomàquet i formatge de casa ja fa estona que s’ha dissolt, però decideixo que allà on esmorzi serà el punt mig de la sortida. On giraré cua i tornaré cap al Vallès

Justet de forces arribo al kilòmetre 75. Prats de Lluçanès. Hem creu al Nani Roma... que estava parlant amb uns col·legues ciclistes, els saludo i penso que el Nani tampoc es tant alt com es veu a la tele...   en fi, busco un bar i hem casco un altre entrepà de formatge i una Coca-Cola... no hem passa per el cap demanar unes patates braves, perquè tan sols porto 5 euros i no hem vull quedar a rentar plats, que a la tarda tinc teatre amb la canalla i a les 5:00 tinc que ser a casa.

Amb la panxa plena i els bidons d’aigua també es pensa millor i com que no volia tornar per el mateix lloc, enfilo cap a Vic,  hem deixaré guiar per els cartells i així tornar de baixada cap a Sabadell. En un principi la carretera es de baixada i com que l’esmorzar m’ha deixat fred hem poso l’impermeable, que m’escalfi una miqueta..  de cop i volta  l’afable carretera comarcal es transforma i hem veig pedalant entre grans talussos i dobles carrils de pujada, que fan que aparegui un vent acanalat en contra realment matador. Sense ningú a qui poder demanar un relleu al capdavant del “peloton” noto com les energies del “bocata” minven massa ràpid... cassum l’olla, al conta quilòmetres hi surten xifres realment baixes... i encara hem queden com a mínim 70.000 metres per davant, porto ja 95 kilòmetres i crec que ha arribat l’hora de un “chupinazo”.  Igual si està caducat hem dona mes energia. Són les 12:30 i ara si que el sòl castiga, noto com la pell es va tornant vermella i les gotes de suor cauen cap als ulls, produint aquella coïssor tan i tant agradable. I com ens agrada patir!!! De sobte veig un rètol que hem diu que si vull anar cap a Vic haig de agafar l’Eix transversal... doncs vinga sense por... espero que els mossos no s’enfadin.. el trajecte fins s Vic es de baixada i tot i que l’Eix està en obres i l’asfalt està molt castigat, aprofito per clavar les espatlles al manillar, plegar els colzes i anar a buscar velocitats que facin pujar la mitja i recuperar el temps perdut per culpa del vent.

    Però TONTO de mi. Acabo dins de la C-17... ja ja aj qui’m va parir porto 100 kilòmetres i ara em veig obligat a que agafar l’autovia.... els cotxes passen ràpid per el costat i a cada sortida que travesso miro 10 cops endarrere, ginyat perquè no vingui el Yayo despistat, el jove borratxo o les monges amb el Dyan 6 i se’m emportin per davant... quina manera mes bonica de segregar adrenalina... quan arribo a Tona ja no puc mes i m’escapo cap a Collsuspina, es una bona pujada, però segur que es millor que una multa dels mossos o arribar a Granollers amb bici i per la C-17. La carretera es de dos carrils amples, i la zona mes forta de pujada es per sortir del poble de Tona, no hi ha massa trànsit, i hem planto a dalt amb mitja hora. Un cop a Collsuspina el que queda fins a Moià es molt agradable de pedalar, ja no fa vent i es pot posar el plat gran i disfrutar. Torno a anar justet i penso que invertiré els 0,50 euros que hem queden demanat caritat, a veure si hem poden fer una llauna de Coca-Cola  al primer bar que trobi, i així poder pedalar amb mes alegria... però TONTO de mi altre cop... amb tan pocs calers l’únic que aconsegueixo es que m’omplin el bidó amb aigua de l’aixeta...   Això si, Els calers me’ls vaig quedar jo... sortint de Moià gasto dintre el bidó d’aigua els sobre amb els polvos màgics i entre baixades i pujades els kilòmetres van passant. Ja en porto 140. Amb aquestes que hem truquen des de casa hi hem diuen que el teatre comença a les 4:30!!!

Collons, collons!!!! Que no arribo!!!! Castellterçol.... Sant Quirze de Safaja... Sant Feliu de Codines... Caldes de Montbui... doblegat sobre la Botecchia vaig passant pobles i inexorablement passen els minuts i els kilòmetres... tiro de l’últim cartutx que tenia a la recambra: Power gel... sabor vainilla del 2010,  que m’ajudarà amb els tobogans que hi ha entre Caldes i Sentmenat, i a sortir airós de la pujada a Pedra Santa... porto ja 6:15 pedalant i són les 3:35  i surto de Sentmenat, amb el petardo al cul i les dents apretades, ja tan sols queda el final d’etapa. Al menys aquest cop no plou, ni fa tant de fred com l’últim cop que varem sortir amb l’Agujita i el Marcel·lí per aquestes carreteres, on varem ser fustigats per calamarsa i tot.

A les 4:00 arribo a la gran via amb un somriure de cansament d’orella a orella, quatre kilograms i mig menys, 170 kilòmetres recorreguts, 6.661 kilocalories cremades, amb una mitja de 26 K/h i velocitats màximes de 75 K/h, un desnivell positiu acumulat de  2.900,00 metres, i 6:45 hores efectives dalt de la bici. Tota una pallissa, que per ser que no tenia clar on aniria, ni que faria al sortir de casa al matí, va resultar ser prou productiva....

Amb el temps just de dutxar-se i menjar un tros de pa sucat amb salsa de tomàquet, fer estiraments entre butaques de un teatre i poder disfrutar de uns actors de 7 i 10 anys, que fan oblidar el cansament.

Leftenzingeen.