Mitja de Sant Llorenç: pel davant, pel darrera, per dalt , per baix....

El diumenge passat es va cel-lebrar a Sant Llorenç Savall la quinzena edició de la I Marató de Muntanya de Catalunya, i evidentment els Leffer’s Runners i van acudir en massa, la meitat de l’equip prendria part a la marató i l’altre meitat a la mitja, en Cesc ho faria a la cursa de 10 km, els lefferians que varen prendre part a la marató foren: Lefftenzing, Foulard, Bala, Wallas, Liebrecilla i Fortex, a la mitja hi havia: Tapao, Panzer, Agujita, Carita Colora, Leffy the Left (el capi !!!), la Txell i un servidor el Cargol (aquest cop més que mai fent honor al meu nom…) vagi per davant la meva admiració per tots ells, aquest cap de setmana s’ha demostrat que la capacitat d’un Leffer per aguantar el “sufrimiento” encara no ha tocat sostre ….encara que alguns l’hem vist molt a prop…….

08:00 del matí, els leffers que prenem part en la mitja arribem a St. Llorenç Savall, també hi ha en Cesc que en principi vol apuntar-se al Canicross amb la Dac, encara que finalment no podrà i s’apuntarà la Cursa de Sant Jaume (10 km), els de la marató han sortit a les 07:30, segur que ja estant suant de valent…..,entre recollir els dorsals, canviar-nos, recollir els obsèquis, anar al guardaroba etc….ja són dos quarts de nou, toca escalfar una mica un parell de voltetes, alguns estiraments i quan falten cinc minuts de per les nou entrem a al zona de sortida, ens donem anims, fem alguna brometa i PUM !!!! sortida !!!! tots a correr, anem més o menys agrupats, sense presses, i arriba el primer moment “surrealista” del dia: de cop una corredora s’acosta a Panzer i li pregunta “Aquesta és la sortida de la Mitja?” un pel perplexa li contesta “Si que ho és si” , on collons es pensava que era sinó ???? a la Jean-Bouin ?????....seguim corrent i deixem Sant Llorenç enrere, en un obrir i tancar d’ulls Tapao desapareix de la vista i es perd entre la multitud ,apa siau !!!! finalment engego l’Mp3 i m’aïllo de la resta, vaig a fer la meva.

El camí es comença a enfilar, al costat i porto Agujita i Carita, semblem autistes i no ens diem res, prou feina tenim, kilometre 3’5, acaba la pujada i primer control i avituallament, no agafo res al cap de 5km n’hi ha un altre, perdo a Agujita i a Carita, ara si que estic sol, una forta baixada ens porta cap a la riera, tot està moll i relliscós, apareixen també les primeres cues i el segon moment surrealista de la jornada: mentre fem cua per superar un marge apareix per la dreta un noi que sembla que tingui MOLTA pressa i passant de tot i de tothom es col-loca al davant i s’enfila pel marge, la veritat és que molta importancia no té, si el que ho fa el veus que ja fa pinta de bestia parda de la muntanya, però aquest no era el cas, el colega anava amb pantalons fins el genolls i la jaqueta del xandall lligada a la cintura !!!!, cadascú corre com vol o pot, però cony una mica de decència !!!! total al cap de pocs kilometres tothom se l’estava passant per la pedra !!!

Anem fent per la riera, el terreny no permet anar molt ràpid, en un salt em rellisca un peu i estic a punt de fotre’m la gardela del segle, per sort només suco la bamba al riu….al cap de poc passem per sota del pont de la carretera i entrem a la Vall d’Horta, ens enfilem per la vessant esquerra i travessem la pista que transcorre per la vall, estic bé i porto un bon ritme, sense estressar-me, amb tranquilitat, tot i això em dona la sensació que els quilometres passen molt lentament….arribem a un altre control (Les Marines) amb avituallament, aquest cop si que toca, aigua i un grill de taronja, amunt !!!! la pista s’enfila i és aquí on torno a trobar-me l’amic de la jaqueta a la cintura, estic temptat de fotre-li un colleja però passo, prou putes les està passant…….l’adelanto i punt, deixem la pista i agafem un corriol que s’enfila, les pujades es començen a fer dures i poca gent (o ningú) les fa corrent, tornem a agafar una pista i al cap de poc ( o molt, ja no ho sé) arribem al tercer control (Coll Gavatx) aquest és el punt on el recorregut de la mitja deixa el de la marató i talla directe cap al Marquet, aigua i som-hi, avall que fa baixada, una colla d’excursionistes s’esperen a un costat a que no vingi ningú per poder seguir amb la seva…el corriol és un pel cabró i patina, el pobre que anava darrera meu perd el control i frena amb la meva esquena, per poc no llepem el dos, arribem a una altre pista i apa a correr, és més o menys palanera, fem un revolt i apareix el Marquet de les Roques, una curta baixada ens porta al fons de la vall i des d’allà remuntem cap a l’era de l’espectacular casalot, control i avituallament, saludo a la Carol que està enfeinada omplint vasos d’aigua, al costat hi ha l’Aran jugant amb més canalla, m’hidrato i apa torne’m-hi, la sortida del Marquet és implacable, una bona rampa, la començo corrent però m’és impossible acabar-la, començo a anar tocat…..em passa molta gent (mentre no em torni a passar el passarell de la jaqueta a la cintura…), encara estem a la meitat….bufff la cosa pinta negre….segueixo pujant, apretant els genolls, començo a tenir molta calor, un tros de pla, baixada, arribem a una casa, passem pel darrera i vinga un altre cop amunt, faig figa, i camino, miro endavant i veig la gent com s’enfila pels cingle, ostia !!!! quina pujada !!! no se quan tardo a fer-la però s’em fa eterna, faig un parell de parades a mig per recuperar-me, tinc uns calfreds que hem deixen glaçat, quan arribem a dalt veig el següent control (Era Ventosa) més avall.

Vaig baixant quan de cop sento un impacte a la closca, em giro i vaig a Panzer que m’ha etzivat un dels seus projectils de 105mm, feia estona que em cridava però com que anava amb l’Mp3 no m’enterava, la veig molt bé i amb bona cara, quina sort !!!!, mentre parlem ens atrapa en Leffy, quina grata sorpresa, el capi ha tornat amb més força que mai !!!! arribem al control, xupinazo de PowerGel, aigua i som-hi !!!! em poso darrera de Panzer, el capi obre la marxa, anem fent per la carena, arribem uns cingles, toca enfilar-si, collons si que van forts aquest parell !!!! arribem dalt del cingle i parem hi ha cua per baixar quan fa uns minuts que estem parats sentim uns crits “Marató, marató !!!” ens girem i veiem que s’acosta un tio cagant llets, és el primer de la marató, ens apartem per deixar-li pas, passa com una exal.lació, més tard i mentre seguim esperant ens passarant el 2on i el 3er….quines bèsties. Ens arriba el torn de baixar , un parell de salts i sóm baix, anem en fila, tanco la marxa i em costa seguir el pas dels companys que poc a poc es van distanciant…..torno a estar sol, puja baixa puja baixa, és un no parar i un autèntic suplici, estic més estona caminat que corrent……al cap del que em sembla una eternitat tornem a ser a la Vall d’Horta i arribem al Castell de la Pera, últim control i avituallament, 4km per meta diuen, uf, encara, allá m’atrapa la Txell, en un tres i no res desapareix de la vista, a correr ara que es pot, un camí planer i amable que almenys es deixa correr, m’adelanta un noi que a la següent rampa es posa a caminar, jo segueixo corrent i l’avanço i es posa a correr darrera meu, no se si es que s’ha picat o és que vol que li faci de llebre….me la bufa, prou feina tinc amb mi mateix…..arribem a la casa de La Roca, allá els veïns han muntat un avituallament “pirata” que s’agraeix moltíssim, queden 2 km diuen, és cert, però la meitat de pujada, ara corro, ara camino, tercer moment “surrealista” del dia, d’entre uns arbres surt un paio, deu venir de pixar suposo, es fot a correr, deu metres més endavant torna a parar i es posa en un racó del camí…el pobre te unes cagaleres de campionat i no te temps ni d’amagar-se…..per fi arriba la que s’intueix com a última baixada, em deixo anar, cames avall, em trobo amb un paio que fa molt mala cara està parat mig camí i no sembla estar passant-ho gaire bé, més avall,em creuo amb un parell de nois que pujen corrent, em pregunten si he vist a un corredor que feia mala cara, “Un no, dos, un pel més amunt” els hi responc , finalment veig les primeres cases de Sant Llorenç, últim cartutxo, enfilo l’última recta cap a meta, fa pujada, i com a colofo final a cada passa que faig els bessons tenen ganes de sortir-me per les orelles, finalment, arribo. 2h 58m. que malament que ho he passat, només sortir del control m’assec a terra i intento recuperar l’alè, quina animalada, estic desfet, l’he acabada, que és l’objectiu principal, però collons, mai hauria pensat que patiria tant, aquest cop si que he deixat un bon rastre de baba…..

Pel davant i pel darrera

Ara que encara em fan mal les cames, explicarè de manera sintètica i amb escriptura automàtica els passatges del Leffer’s per la Marató de Muntanya de St. Llorenç Savall.
Puntualment, l’escamot lefferià es presenta al punt de recollida de dorsals: cua com a la Inem, lentitud com el processament del Millet, tensió com a Badalona . El director de la cursa recita el brieffing amb interferències que fan inútil l’ènfasis que l’orador hi posa. Recollim la bossa d’obsequis, austera i precària. Vaja, de poble. El meu poble.
Els prolegòmens acaben en sec quan es dóna inici a la cursa i uns quants estem encara amb els preliminars. Així enmig la confusió de tothom arrenca la marató 2009. La marxa és agradable al començament. El senders són planers i l’esquadra capdavantera s’agrupa al cap d’uns minut, en aparèixer en Leftenzing pujant-se els calçotets. Ja passen els primers kms i les sensacions són bones, intentem ser conservadors, avancem en grup, ara tira un, ara l’altre, ens llancem arengues i crits de guerra per demostrar-nos que tenim ganes de mucho, mucho sufrimiento. Tot i que les precaucions i la contenció és desitjable per a una cursa tant llarga, el ritme és contundent i ens fiem d’una llebra espontànea que ens marcarà els primers compassos.Veiem que en Liebrecilla no es troba còmoda amb la cadència de la passa i s’endarrereix uns metres, potser algún problema logístic, els quilos de més del sarró, o s’ha parat a recollir els ride-shots que anava perdent pel camí. Aviat ens tornem a trobar, arriba barbusejant no sé què i ja hi som tots. Passem pel llit de les Arenes, uns 10 km. a les cames, el ritme de 4:30, les pedres del riu sec ens obliguen a fer una passa elàstica i precisa, queda molt però estem contents, això sí! Ens recordem d’aquelles cavalcades fantàstiques que ja havíem fet per aquells terrenys, jornades èpiques d’entrenaments salvatges.Arriba la pujada de veritat, càsum l’ós pedrer com s’enfila ! Però es deixa fer a passa llarga i esbufegant. Comença a sortir la furia, correm pels paisatges més autèntics, màgics i silvestres de la nostra comarca. El grup capdavanter de Leffer’s es disgrega, en Leftenzing i la Llebra ens deixen córrer. Sentim un súbtil i lent distanciament, prefereixen no gripar a la primer a de canto. Quedem la Bala Humana i Foulard Amarillo, disposats a fer-nos sang. Tot i això, correm molt bé plegats i amb harmonia avancem quilòmetres. Ens anem atzivan cops de canya per no entrar en la dinàmica psicotròpica que produeix la dopamina i les endorfines segregades. Tot i així, anem una mica anestesiats. Arribem al control del coll de grua, això marca l’inici de la pujada a la Mola, xupinasso de power gel i cap a l’infern. 35 min. i som dalt. Pujem panteixant com animalots i amb els ulls clucs. Arribem a dalt, ens regalem uns instants de relax, ho celebrem xocant les mans, venga que no estamos tan mal! Ens sembla estar força sencers i conservar bé les forces i fem una transició cap a Coll d’Eres amb un ritme alegre. Ens separem una mica, però la Bala es resisteix, abraonat. El sento escopir, tossir, gargotejar, córrer, tinc el seu al.lè al clatell i penso: recoi el company de fatiga és un òs dur de veritat. I ja màgrada, com els vells temps. A coll d’Eres ens tornem a parar, ens lamentem de les articulacions atrofiades i tenim la musculatura tiesa com un porc espí. E l cap, descomposat de tant pujar i baixar, girar, saltar, ajupir-se, grimpar, córrer i córrer, tris tras, tris tras. Intercanviem algun comentari absurd i ens llancem a la baixada de la canal del LLord fins al Marquet de les Roques. En aquest tram de descens vertiginós, patinós, tècnic i perillós, ens separem, em fumo una nata i arribo al Marquet. He fet un avançament perillós, rascant les partes escarpades. La Bala no em segueix. Amb la cursa reventada em trobo la meva filla al control del Marquet. 34 km a les cames, li faig un petonet, l’abraço, està jugant amb la canalla. Estic content, desquiciat i demacrat i avanço per un periple de senderols que s’enfilen amb rampes mortals i grimpades obligades. En aquest tram, hom es troba despullat, estripat i escorxat viu. Però rai !!! Jo ho havíem aconseguit !! Tots plegats, els de la marató, la mitja i la cursa de St. Jaume, acabaríem la gesta amb èxit i bons auguris.


Foulard

Marató de Sant Llorenç 09: la crònica des del darrera

A les cinc del mati sona el despertador, reconec que no estic gens estressat perquè el dia abans ja havia fet la feina (fer la bossa, pensar que menjaria, prepara la camelback,etc..) per començar he decidit fer el mateix que a l’Aneto un entrepà de truita i un cafè, encara no m’he ne adonat que ja son tres quarts de sis (ostres!!! com passa el temps) que surto disparat cap al bombers, allà hem trobo amb en Waras qui orgullós m’ensenya les noves Salomon que pensar estrenar per la marató (quin millor moment per comprovar si et van bé unes bambes), en pocs minuts apareixen en Liebrecilla, en Bala humana i desprès en Lefftenzing. Un cop al cotxe d’en bala humana tot son comentaris sobre com encararem la cursa.

Un cop arribat a Sant Llorenç anem a buscar els dorsal amb una cua que no hi ha manera que avanci, aquest era el nivell, la gent esta nerviosa i els comentaris respecte dels organitzadors son del tot normals. Com no podia ser d’una altre manera m’entren unes ganes de cagar que veient l’hora que és i encara estem sense dorsal, hem veig a mitjà cursa cagant per qualsevol racó, mentre saludo la resta de corredors “algú te paper!!!”, però per en una petita combinació de bona sort ostres un lavabo just al costat on es recullen els obsequis, i dit i fet Pam, quan surto en Liebrecilla hem diu ja estàs, has anat per feina, doncs si pim pam pum.

Anem els cotxes ens canviem i sense gaire temps ja estem a la sortida i patapam començar la cursa, caguntot ens ha agafat ven bé a 50 metres de la sortida, comencem des del darrera, encara pitjor ho tenen en Lefftenzing i en Waras que han tingut que esprintar perquè els havia agafat el tret de sortida molt més lluny, comencem a corre i sortim del poble, evidentment en Foulard, Bala,Liebrecilla i en Lefftenzing imposen el seu ritme i ja no els tornaré a veure fins al final, al meu costat tinc en Waras que en un acte de Fe (fora del normal en ell) ha decidit començar al meu ritme, i decideix no encigalar-se amb la resta de leffers, fet que el podria portar a un ritme que l’hi podria passar factura més endavant, anem junts fins al quilòmetre set, jo ja fa estona que no parlo gaire, però en Waras va molt bé i no para de xerrar, evidentment quan començant las pujades més exigents (a les marines) marxa endavant, i ja el no tornaré a veure més fins a casa d’en Foularsd, que et vagi bé company!.

Aquí començar la meva cursa en solitari, fins al quilòmetre 10 porto un ritme de 6:49 min/km hem trobo força bé i vaig millorant el ritme sobretot al tram de la riera de les Arenes faig els primers 17 kilòmetres en una 1:53, primer objectiu complert, volia passar per aquest punt en menys de dos hores.

Aquí és on començar l’ascensió a la Mola m’esperen uns 7 quilòmetres de pujades els quals tinc com objectiu fer-los entre una hora i quart i una hora i mitjà, les primeres pujades hem costen més del que hem pensava, aquí comencen les primeres males vibracions i que les tindre durant tota la pujada, de cop hem passant dos corredors amb un ritme molt alt, devien d’haver sortit molt tard, o estaven al cotxe quan va començar la cursa, perquè portaven un ritme molt fort, abans d’arribar a mitjà pujada on hi ha el cinquè control, hem passa un iaio de manlleu amb una càmera de fotos a la mà, i tres corredors que van en grup, aprofito per posar-me a rebuf, un cop passat el control, i desprès de corre una mica per una pista (buff quin descans) començar una pujada molt exigent, el iaio hem fot un “hachazo” que flipo serà cabró com tira, a mitjà pujada les passo molt putes, penso que potser haig d’abandonar, si estic petat ara ni t’explico com estaré a la mola, però com sempre hem surt aquell instint lefferià, i penso que quan arribi al coll d’Eres ja veurem, un cop superada la pajara física i mental, només hem queden el darrers trams de la pujada (pel camí dels monjos) el pitjor de tot és anar esquivant la gentada que hi ha, vaig remugant en tot el que es mou per allà, i vaig pensant en la de collejas que l’hi fotarià als de davant penso “vols sortí burro, mou-te que passo collons!”, un cop a dalt ja fa estona que he assumit que soc l’últim de la cursa, faig els meus números, he sortit al darrera de tot i amb els que corríem junts al principi, ja fa estona que no els veig, el iaio ni rastre, i miro enrere i res, ni un puto corredor, és igual jo arribo que per això estic aquí.
Un cop a dalt de la mola (25km) miro el temps 3:35 minuts he trigat una hora i 41 minuts a pujar, segons les meves sensacions ho havia passat fatal però el càlculs eren passar entre 3 i 3:30 per la mola, els números justets però encara surten, sense entretenir-me gaire al control baixo cap al coll d’eres, aquest sector el conec bastant bé (gràcies a les sortides que hem fet preparatòries) ara cada vegada hem sento millor arribo al coll d’Eres amb 4:16 aquí penso aquests cabrons deuen estar a la quinta ostia, i jo encara hem falta un catxo, però la possibilitat d’abandonar esta totalment descartada nomes hem falten 13 quilòmetres (encara no m’imaginava com serien els darrers 10), en aquest control en diuen que no vaig l’últim que encara hi ha corredors, que!!! No soc l’últim doncs adéu!!!!!!!!! i començo a baixar per la vall d’horta amb un chupinazo d’ànims que ni 10 power bars, la baixada de per si bastant tècnica, estar molt perillosa per la pluja dels dies anteriors, aquí penso en el companys “algú es fotarà una ostia segur”, hem planto al control de Can Marquet amb 4:46 , aquí faig el somia truites, hem queden 11 quilòmetres amb una pujada forta, va que hem planto a Sant Llorenç en 6 hores.
Res a veure amb la realitat els darrers 11 quilòmetres són molt lents, hi han pocs indrets on es pugui corra, tot i esta molt petat qualsevol tros en pla l’aprofito per córrer i retalla quilòmetres, com que desconeixia aquesta part del recorregut, i desprès d’observar mil vegades el perfil de la cursa, tenia present que desprès de la gran pujada de Can Marquet tot seria tira i tira, però quan arribo al control al capdamunt d’aquesta pujada amb 5:29 (45 minuts per fer uns 4 quilòmetres, durant la pujada vaig anar molt justet de forces i vaig voler reservar-me per tita en els últims trams) veig altres corredors que estan grimpant per un turo i “hem cago en la mare que els va pari a tots, però en que collons han pensat aquest desgraciats, va!! hem foto un caramel dopant i cap a dalt!! Ara només hem queden uns set quilòmetres però començo, a ser realista i la meva única meta és millorà el temps de l’Aneto (6:55) aquí és quan apareixen les cordes i els indrets més tècnics de la cursa, el problema és que porto més de 30 quilòmetres i hem costar bastant coordinar, son nombroses les vegades que estic apunt de fotrem una pinya i fer-me mal de veritat, fins al pròxim control hem trobo bé i passo un corredor, i això hem dona ànims, arribo amb un temps de 6:15 i només hem falten 3 quilòmetres el meu objectiu esta a l’abast, però com no podia ser d’un altre manera, hem trobo una pujada no molt dura però llarga en la qual ja no puc corre, i la faig caminat fet que hem fa baixar les meves expectatives, tot i així passo un altre corredor, quan mig extasiat encaro l’entrada a Sant Llorenç hem trobo en Cargol que m’anima i m’acompanya els darrers metres, gracies Cargol!!! per l’últim chupinazo de moral, just a l’arribada saludo l’Elna i la Neus i paro el rellotge en 6:45 minuts (he fet els darrers 3.1km en 25 minuts), he baixat en 10 minuts respecte de l’Aneto, i tenint present que aquesta la considero molt més exigent estic molt satisfet pel temps. Com sempre petat però content.

Per acabar un dinar a tuti plen amb un nivell de servei com els del dorsal.

Mitjà Marató de Sant Llorenç

i per la cursa popular (10km)

Posició Leffer Temps
101 Cesc 0:53:54

Marató de Sant Llorenç

Conclusions de la passada "reunió-ingesta de greixos i alcolhol"

Després de 13 dies, les conclusions més rellevants de la trobada Lefferiana a casa d'en Liebrecilla:

M'estalvio la crònica del sopar i la sobretaula (va ser degradant veure com uns autèntics Leffer's menjaven lípids, polisacàrids i d'altres substàncies nocives sense control, i com el verí amagat darrera la inofensiva i agradable aspecte de wisky i patxaran feia que cada vegada parlessin amb més dificultat i acabessin dient autèntiques barbaritats més propies d'un Maimakansu que d'un atleta d'elit o leffer) i vaig directe al gra.

-L'actual capi, Leffer The Leff, mantindrà el rang gràcies a la recent inscripció a la Mitja de St. Llorenç Savall. No ho sap, però tenia un peu fora de l'equip. El hàmster d'en Wallas haurà d'esperar per fer-se amb la capitania.

-Es prega que la gent que no ha pagat la samarreta de l'estiu, faci efectiu el pagament al famós nº de compte que tenen en Forte i en Millet a les Maldives.

-Davant la impossiblitat d'aconseguir més samarretes grogues diadora, s'acorda de fer una nova tongada (de màniga curta o llarga, segons la virilitat o potència masculina de cada un).

-Encara que no es parles a la reunió, és tema d'actualitat: Acceptem els nous patrocinadors Saldeva i Vaginesil. Aportaran renom a l'equip i marcaran una direcció en la qual dirigir els nostres "sufrimientos": NO a la sequedad vaginal i los dolores menstruales.

-Els possibles patrocinadors Camarasa i Byodinamic hauran d'ampliar llargament la seva oferta econòmica si volen lluïr el seu logo a la nostra samarreta i multivisitat blog.

-La valoració de la temporada 2009 és molt positiva: la irrupció al món de les maratons (de muntanya o no) ens obre un panorama encisador. L'any que ve farem molt de mal al Kevin Yornet aquest de Ripollet.

-S'estableixen (a grans trets) els propers esdeveniments esportius on Leffer's Runners hi participarà, ja sigui competint o simplement visitant la pàgina web:

-Pujada a la Mola
-Cursa pel riu Ripoll
-Sant Silvestre Llorençana
-Marató de Barcelona
-Zegama-Aizkorri
-Mitja Marató de Montblanc
-Cursa dels bombers de Bcn
-G.E.L.S. Curilles Moixeró
-Cavalls del Vent (pels petardos que no la van acabar)
-Carros de Foc (pels valents que la van acabar)
-Trail Aneto (la ultra de l'any vinent són 100km)
-Burriac Atac!
-Cursa del Club Natació Sabadell

-Més les que ens hem deixat pel camí o les que a última hora ens hi apuntarem i tornem a començar.

I això és tot, companys de fatigues. Si hi ha alguna decisió de la qual no us recordeu, no cal que digueu res, és degut al terrible estat etílic que vareu adquirir. Jo me'n recordo de tot, cabrons.

Només desitjar-vos molta sort per demà!!!!! Per mi, és la cursa de l'any. A veure si no ens fem mal i l'acabem amb una mica de dignitat. Després de St. Llorenç, Zegama!!!!!
Força companys!!!!!! I molt molt molt sufrimiento!!!!!

Cursa del Club 2009, la cursa de les llebres.

De bon matí ens trobem la colla de descerebrats trepitja farigoles al local de Server, ens vestim amb “el traje de luces” a punt per “la corrida”, casi fem el ple, Panzer i Wallas han destinat el finde a coses mes productives, els que quedem: Dama Humana, Bala Humana, Foulard Amarillo, Foulard Rojo, EL CAPI LEFFER!!!, Agujita, Liebrecilla, la Chun-Li (disfressada d’agent doble), en Fortex, el Mario Bros, en Blacky, El Cargol, el Pau (el Tapao, o el gemelos...), un servidor i segur que hem deixo algú, ja que això de córrer a casa sembla que agradi i erem uns 1.200.... .

Dubtem de l’equipació, fotia una fresqueta a la que no estem acostumats, tot just sortim de l’estiu, i les samarres grogues ja començen a justejar.... i en breu noves equipacions d’hivern... o no??? Intentem escalfar, però amb el tema dels dorsals, i la roba encara passem uns quants cops per el local que ja sembla el camp base. Al final però ens posem a rodar per el carrer Balmes amunt i avall. Sembla per els comentaris que avui no sortiran els sables, el Bala no porta ni el peluco...., és més, ens disgreguem cada un al seu rotllo, tranquil escalfament, sense preses i gaudint del solet del matí, quatre estiraments i ens col.loquem dintre la marabunta que és la cursa del club, que cada any te amb més adeptes.

Comença la cursa, no sense els típics dubtes de si comença o no... uns metres caminant amb la calma i de cop PUM!!! Pistoletazo!! Com es costum al Club, al passar per el túnel de la Gran Via tothom cridant... i és que d’on no n’hi ha no en pot rajar.. costa de córrer, moltes cames i pocs espais, correm en grup, el Cargol fa de les seves i connecta l’MP3, ja no coneix ni sent a ningú. Es fot a córrer a ritme de dimoni i la resta….au, enganxats al seu cul, intentant emular la Fernandez-Ochoa al eslàlom dels jocs olímpics.

Al meu costat, Agujita, darrera Foulard i Liebrecilla, darrera seu en Fortex, el Pau segur que també estava per allà, i el Capi i tota la resta, sembla que rodaven a un ritme mes amorós i dolç, ja que no els vaig veure mes. Ni havia molts i molt variats. Girem Covadonga avall, optem per la tàctica vorera, a veure si el córrer es fa mes fàcil.. el Cargol no afluixa i els demès darrera seu ...tampoc. La família de L’Agujita s’esgargamella al veure el seu heroi corrent cara avall!!. Entre bots, fintes, salts de bordo i esquivades als arbres.... arribem a les cases d’en Garcia, allà comença la llarga pujada per la gran via fins a la EX-casa gran de la benemèrita, hi ha una canvi, començen les ordes d’equip, sense adonar-se’n un servidor es col.loca de llebre de l’Agujita, el Cargol havent fet de llebre els 4 primers quilómetres, a 3:50!!!! plega les banyes i transita més tranquilament per l’eixam de cames peludes i aixelles ja suades que era la cursa.

Leftenzing, o sigui jo, no mira enrrera, conscient del groc de la samarra d’en Agujita, i de que els Leffer’s estan allà, mirant l’hi els bessons o el clatell suat. Al girar cap al carrer Salut miro al altre banda de la Gran Via, i veig a la trepa que encara no havia girat... un parell de signes d’interrogant creuen a banda i banda de l’eix viari.. el Liebrecilla i en Foulard fan de llebre al Fortex, que se les heu i se les vol, darrera de els dos pura sangs, el Cargol roda amb el Tapao uns metres mes endavant, i ja no veig res més, ja que enfilem cap al centre de Sabadell, jo i l’Agujita, suposo que el Bala feia de llebre a Dama Humana, i por ahi havia d’anar el Capi i el Foulard Rojo i el Blacky, i el Mario Bros, que estàn agafant gust a això de castigar-se amb les bambes posades...

La feina estava sobre la taula, Agujita i jo ens llançem Rambla avall: “- Com anem??... sort que ve la baixada....” respòn amb un fil de veu “ – vinga, a veure si aguantem així, que anem bé...., que la cursa comença quan pujes la Rambla...” ja no diu res més però intenta riure. Saludem a les pubilles dels balcons que ens llançen serpentines i confettis a l’estil americà. I tot baixant la rambla, l’alegria de la cursa!! Ens saluden el Jan, la Mireia i l’Anna, que rodejats de paparatzzis fan saltar el flaix de les màquines de fotografia, al passar elegant dels corredors del Leffer’s Runners Team, movent els braços i esgargamellant-se per tal d’animar!!! Arribem al capdevall, tan sols queden uns 4 o 5 kilometrets, amb una suau però llarga pujada, que depèn de com la passis, faran que arrivis amb ganes d’esprintar o no...., amb l’Agujita seguim a un ritme bò, ara correm per el carril ascendent i el sol ens comença a tocar, s’agraeix, ja que aquest ha estat un matí un xic fred, altre cop trobem la leftenzingfamily, sembla que no han pogut travessar la riuada i segueixen enfilats al mateix banc, més fotos i adéu amb la mà, fins d’aqui a 45 minutets!!

El pas dels kilòmetres fan que l’Agujita envií a tomar pel cul a la seva llebre, que marxa metre a metre, cap a un final de cursa “en solitari”, al carrer Vilarrubies la cosa canvia i es recupera el terreny pla, les cames ja no tiben tant i es possible fer la passa un xic mes llarga. M’enganxo a un tipus d’aquells que, vestit amb samarreta de tirants i mitjons tapa bessons, fot una master class al seu amic, no tant expert com ell, en el tema curses... mentre el porta collat de mala manera, dintre un ritme asfixiant, amb la cara vermella com un pebrot i el respirar de rinoceront en zel... . Tot rient per dintre meu... entrem a la baixada de Covadonga, els ganivets començen a guanyar alçada, sempre hi ha els típics, que en veure la baixada s’envalenetonen t’avançen a cops de colze.... total, per rebentar 100 metres mes avall, però entro dintre un grupet que deu ni dó, i així entre un ara tu i ara jo tombem el carrer Calassanç. El rinoceront i el col.lega sembla que arriven al climax i passen desbocats per la dreta, el seu amic l’hi recrimina que podia haver anat mes ràpid el total la cursa, i 50 metres més amunt, en plena pujada del carrer Balmes, és quan arrenco un dels esprints més macos de les curses que correm. Avinguda ampla i una lleugera pujada, que seleciona els que ja no tiben amb molta elegància. De cop el Rinoceron’s Team reventa i sembla que es queda allà mateix. Al cap de poc creuo l’arc i darrera meu el Pau, l’Agujita i el Foulard, el Liebrecilla, En Fortex, El Cargol, en Foulard Rojo, la Dama Humana i en Bala i tambè el Capi, en Blacky, en Mario Bros i el Josep Pastor, i el Balme, i uns quants mes de mil colors i diferents alçades.

Recullo la motxilla, em menjo el que donen, breus creuaments de frases inconexes, amb els companys arribats, i surto corrents cap al local, a buscar la roba seca i la dutxa, que ara m’espera una bona marató, la de la festa dels Supers, a l’anella olímpica de BCN.

Bona cursa de llebres, on en Fortex millora la marca personal i es posa mes feina per l’any que ve.... l’Agujita posa fi el carburador cara a la mitja de St Llorenç, el Capi i la Dama Humana estrenen les samarretes per fi, s’inicien nous membres i es consoliden d’altre elements del team. I els demés posem en el punt de mira el diumenge que ve... la gran cita és a casa d’en Foulard, a veure qui fa de llebre a qui...... o qui porta l’escopeta per disparar primer... o qui es menjarà l’entrecot mes gros per dinar!!!!

Val a dir que, a manca de consultar resultats i clasificacions oficials, aquesta crònica no reflexa ordres d’arrivada reals, tan sols les que he pogut intuir amb el meu castigat cervellet.

Leftenzing.

Cursa Club Natació Sabadell

Desprès de comprovar amb el GPS el moment d'inici real de la cursa aquests son els resultats definitius, en total varem perdre uns 50' des de que vam passar per l'arc fins que van marca l'inici de la cursa.

Publica un missatge

Efemèrides:

Destaquem la incorporació a la cursa del nou fixatge Lefferia d'en "Mario Bros" i la tornada a les curses del capità i de la Dama Humana.

Gran tasca de les llebres lefferianes (nova iniciativa que cal potenciar).

En Foulard Rojo no va marca temps perquè no portava xip, quan tinguem el seu temps l'afegirem a la taula.

Preparant la del Club

Com sempre avui s’ha anat a correr: Lefftenzing, Foulard Amarillo, Fortex, Panzer, Famau, Waras, Foulard Rojo, Ramon i Cargol, magnífic recorregut, amb pujades explosíves i de resistència, farleks variats i un molt bon ritme al pla, 55 minuts d’esforç sense treva, bones sensacions per la cursa de diumenge !!!!

Diumenge toca correr de veritat i els Leffer’s Runners sortiràn a per totes, a veure qui serà el millor estratega i s’emportarà el pernil !!!!

Crònica des del darrera

Dilluns pintava una sortideta moguda, desprès de mirar-me els correus ja intuïa que pillaria i de valent, el que en principi havia d’ésser una sortideta normal per la mola ,es transformava en cada mail en una crida a les ordes de depravats de les muntanyes amb ganes de fer-se mal, però com és possible que cada nom que s’afegia a la sortida fos encara pitjor, no hi ha gent normal que vol venir a corre, joder com patirem demà...

Arribo als bombers, cinc minuts tard i de cop s’obre una llum, que dic una llum es fa de dia ostia el Famau!! Una persona normal, que s’apunta anem bé, s’havia que amb ell ja no seria una sortida sol buscant el rastre dels depravats, i va i de cop el Waras diu:” l’Oriol també vindrà” collons l’Oriol també això començar a ser més humà, i tot d’una no havien passat ni 2 minuts patapam apareix l’Oriol Argemí tocat els collons un altre que menjar a part.
Arriba el Lefftenzing i vinga cap a les marines en som un munt (Bala,Liebrecilla, Lefftenzing , Waras, Carita Colorá,Famau, i l’Oriol) allà ens estan esperant en Fefe,Carmelo,Pedro,Josep i el Foulard.

Un cop a l’urbanització i desprès del típics comentaris anormals que ser solen fer abans de treure els ganivets, hem poso a contar quants som ........ 13, la veritat és que fa goig anar a corre amb tanta gent, almenys els primers quilòmetres desprès ni els veus. Persones normals....... joder ben pocs!! Apa que comenci el tute.

Al principi tot son comentaris anormals: “sembla una cursa, com serà la samarreta que ens regalaran,..” jo als dos quilòmetres ja m’estic cagant en la mare que va pari els putos mails i el dia de la puta pàtria dels collons, arriba el primer trencall on tots s’esperen, avui farem el recorregut com cal, això vol dir més volta,més pujades en definitiva pillar més, però que collons en el fons ens agrada.

Fins aquí vaig amb el Waras i en Carita Colorá (nom amb el que el Fernando ha batejat al nou fitxatge) en Waras es queixa d'uns dolors a les cames, però ràpidament recuperà la seva energia i no l’hi costa gens marxa endavant amb en colorá, un cop a la riera enfilant cap el Santuari de les Arenes apareix en Famau per fer-me companyia a la cua, com sempre jo tanco las expedicions, no hi puc fer més, crec que ho faig per melancolia i estic acostumat, però la companyia sempre és grata i reconec que tenir en Famau al costat ho fa tot més amè.

Ens tornem a reunir tots per enfilar la pujada a la Mola, que bonic, que bé que tots t’esperin “què com vas....” vaig bé! Vale doncs anem, joder ni un minut de recuperació vale adeuuuuu!!

La pujadeta és sobretot llarga a estones dureta però llarga, aquest cop però sembla que vaig millor, i la pujo força bé, no tinc aquelles ganes de cagar-me constantment que collons fotu un festiu a les 8 del matí aqui. A mitjà pujada ens tornem a reunir, es a dir m’estan esperant per saber com vaig, “Tot bé”, “si anem fent” vale adeuuuu!!
Aquest cop ja s’ha produït un petit tall en Pedro,Josep i el Carmelo han tirat de valent i ens els trobarem a dalt la Mola.

Un cop a dalt de la Mola toca recuperar-se i menjar quelcom, jo desprès del descobriment del liebrecilla del Kit-Kat no dubto en fotrem un, costa una mica menjar desprès de tant esforç però si no menjo no recuperaré forces, per sort aquesta colla de depravats tenen pietat i hem deixant recupera uns cinc minuts.
A dalt fa força vent i toca baixar ràpid per no agafar fred, doncs pim pam pum adeuuuu!

La baixada és força tècnica, però tots baixant com cabres boixes, ens trobem força gent pujant i crec que deuen pensar que no ens prenem els medicaments, i jo al darrera intentant no obrir-me el cap i preparant-me per gaudir una mica de la pista que porta al coll d’eres, amb un paisatge que et fa força companyia, llàstima de les pujades de pedra que et recorden que has vingut com diria en Waras a “Sufrir” just abans d’arribar al coll ens trobem en Pedro joder el meu ritme tampoc era cap meravella, de fet no anava gaire sobrat de forces, el primer que penses aquest s’ha fet mal, però que va resulta que en Carmelo s’ha perdut i no saben on, com no, en Famau que m’ha fet companyia tota el camí (gràcies Famau!!!) en diu:”tira a vall que jo vaig a buscar-lo amb el Pedro” un cop al coll d’eres i com no amb comentaris anormals que només poden sortí d’uns leffer’s runners, hem recuper-ho i esperem noticies durant uns quinze minuts, al final decidim baixar de dos en dos, jo baixo amb el colorá però a mitjà baixada ja ens han atrapat en liebrecilla i un Waras que sembla un simi en cel, però com pot arribar a baixar d’aquesta manera es fotrà una llet, però no arribo a Can Marquet i tots quatre enfilem cap a les Marines, en aquest trajecte d’uns tres quilòmetres en Liebrecilla i en colorá ens deixant, mentrestant jo vaig fent amb en Waras fins al cotxe.

Al final petat, però content com sempre.

Última Tirada Animal Pre-Marató St.Llorenç‏

Abans no ens arribi una crònica, unes quantes imatges

El Perfil de la sortida

En vermell el recorregut de la Marató de Sant Llorenç

Corrent sota la pluja

Èpica jornada la de dijous passat, un dia que es preveia tranquilet va acabar convertint-se en una dura prova de resistència fisica i psíquica, una lluita contra el elements i el rellotge, però no adelantem esdeveniments…..

Com cada dijous quedem a 2/4 de 7 (encara que ja no quedem a Matadepera sinó a La Salut, els dies s’escurçen i això cau més a prop), i com cada dijous hi ha una nutrida representació dels Leffer’s: Lefftenzing, Waras, Cargol, Panzer i Agujita (aquests dos últims membres ja de ple dret sobretot després de l’esplèndida cursa de Cadafalch), també i són en Famau, el Ramon i l’Anna, una amiga de Panzer que és la segona vegada que ve i que sembla que li està trobant el gustillo a això de correr….. la veritat és que no sembla un bon dia per correr, està tot molt tapat i hi ha risc de pluja, a més Agujita diu que ens acompanyarà una estona i prou, a les vuit ha de ser a casa sens falta ja que és l’hora que li marxa la cangur de la canalla, en Ramon també té pressa, té una entrevista amb un llogater i arribar tard fa lleig, però de seguida els convençem: “Au va !!! a 2/4 som aquí, una horeta de res !!!!”, a més el Famau té al cap una volta que mai hem fet i pronostica que esquivarem la pluja……i qui no es fia d’en Famau ??? la proposta és anar direció Polinyà per després girar i anar cap a Pedra Santa i entrar a La Salut per darrera…no res, una horeta……són les 19:45.

Som-hi doncs, agafem el camí que surt de La salut i anem cap a Torre Romeu, abans d’entrar-hi però trenquem per una pista que baixa cap a la esquerra, de tant en tant cau alguna gota, però poca cosa, anem seguint camins amples amb algunes pujades, algun farlek, alguna escapada, però res seriós, anem més o menys agrupats, al capdavant hi ha alternances, a la cua Panzer fa companyia a l’Anna i van fent sense presses però sense pausa, travessem la carretera de Caldes i agafem un camí que va carenejant, la pluja fa acte de presència d’una manera més persistent encara que de moment no és gaire emprenyadora, al contrari, refresca d’una manera força agradable, amb tot ja hem arribat a Pedra Santa, fem un tros d’asfalt per dins l’urbanització fins arribar a la carretera de Sentmenat la creuem i agafem un corriol que la segueix força estona direcció Sentmenat, a aquestes alçades la pluja ja comença a tocar el que no sona, arribem a un trencall, el Ramon i en Famau no es posen d’acord en si cal agafar-lo o no, l’afagem, baixem una estona per després començar pujar un altre cop, un trencall aquí un altre allà, pluja i més pluja, agafem un caminet que baixa força, ple de pedres i un pel enfangat, el grup s’estira, quan arribem a baix el Famau s’en adona que anem malament, no anem en la direcció que hauriem d’anar, el GPS que porta implantat al cervell li comença a enviar dades erroneas (serà que la pluja interfereix en el senyal dels satèl-lits ????), davant de la confusió decideix que el milor és tornar enrere per on hem baixat…..o sigui, que toca pujar, ara el camí ja és un fangar i baixen riuets d’aigua per tot arreu…..i a més ja són 2/4 de 8, Agujita i en Ramon ja estàn amb els nervis a flor de pell, dos quarts i no es veu ni el campanar de La Salut, béde fet només es veuen els arbres del túpid bosc per on correm, plou, i plou molt, no és una tempesta però és un no parar, les bambes començen a pesar del fang acumulat i les samarretes s’arrapen al cos de lo xopes que estàn, l’Anna te el problema afegit de les ulleres, comença a tenir problemes per saber on posa els peus, només falta que ens trobem algun senglar assasí d’aquests que hi ha per aquests boscos del Vallès. Anem corrent no sabem ben be per on , hem quedo a la cua a fer-li companyia a l’Anna, per ser el segon cop que ve val a dir que es va portar com una campiona…..esperem que tot i el mullader no ens guardi rancúnia i torni a venir……

Finalment després d’una hora i quart arribem a un lloc que ens és familiar, és la pista que porta cap a Sentmenat desde el Camí Reial (el que va de La Salut a Castellar), per fi ja sabem on som…..a can collons de La Salut, a uns 6 kilometrets de no res, xops de pluja i de suor, cansats i a sobre s’està fent fosc, però qui no es consola és perque no vol…..almenys sabem el que ens queda, enfilem la pista amunt, finalment arribem al Camí Reial, per sort la pluja ha amainat, ja hi som tots, ara ja no te pèrdua, seguim corrent encara que ho fem separadament Panzer, Leftenzing, en Famau i l’Anna tanquen el grup, Waras i Agujita van al mig i en Ramon i jo obrim la marxa, en Ramon te pressa i comença a marcar un bon ritme, m’hi enganxo i uns metres després em poso al davant i començo a apretar sense mirar enrere……una estona després faig un cop d’ull i quedo parat al no veure a ningú….ni a Waras…..en fi, jo a lo meu, segueixo a un ritme fort……a veure si l’aguanto…..finalment arribo a La salut quan passen tres minuts de 2/4 de nou….collons quin tute, tres minuts després arriba en Ramon, el primer que fa és agafar el mòbil i avisar: “Ja vinc !!!!”……en un obrir i tancar d’ulls es posa la jaqueta, el casc i surt cagant òsties, uns parell de minuts més i arriben Waras i Agujita, Waras va un pel apajarat……5 minuts després i mentre comentem la jugada arriba la resta, la veritat és ens hauriem de veure les cares……quin poema….l’Anna no veu tres en un burro i en Lefftenzing li ha fet de gos pigall ….”bassal aquí, fang allà”……..un pigall amb pedigrí això si….ens posem roba d’abric i fem quatre comentaris Agujita ja ha marxat amb en Waras, l’Anna i Panzer s’enfilen als respectius cotxes i també s’en van, mentre en Lefftenzin i jo ens vestim en Famau entona un mea culpa…….”Tranquil” li diem “si en el fons hem disfrutat com a garrins”.