Un dijous qualsevol

Dijous al matí, 07:30, el meu cervell mig adormit comença a funcionar, lo just, sense pasarse: “Avui és dijous, l’Eva va a buscar el Roc, la tarda és meva, toca correr”, em preparo la bossa i apa cap a treballar.

Al migdia truco a Lefftenzing,: “Avui vaig a correr, t’hi apuntes?”, “Genial, ja he quedat amb el Famau i en Walas, a les 17:30 al local”. 16:30 final de la jornada laboral, avui n’hi ha dos que pleguen i per celebrar-ho ens conviden a unes cerveses, anem al bar del costat del local, en Lefftenzing també (és el jefe….), els companys demanen, mitjanes, Volls…i nosaltres un parell de quintos, no temptem la sort.

17:15, arriba en Walas, amb ganes de guerra, com sempre i també com sempre amb la diarrea vocal que el caracteritza i que fa que les corregudes siguin divertides, sempre en deixa anar alguna que t’arrenca un somriure o una bona rialla; uns minuts més i arriba en Famau (també s’el coneix com a Ramon), és el GPS de la colla, sempre sap trobar camins nous i circuits per tots els gustos, és a la vegada un magnific company sempre amb paraules d’ànim pels febles d’esperit com un servidor, també és qui fa que les corregudes tinguin un cert aire d’entrenament (avui toca farleks, demà pujades i l’altre marica l’últim), i avui tenim un convidat d’excepció, el meu cosí Pere, en un fugaç pas per la ciutat s’ha animat per venir a correr, és un dels cosins “petits” de la família….però el molt cabró em treu pam i te unes cames que semblen les d’un estruç.

17:25, començem a correr, en Famau pregunta que ens ve de gust: pla, alguna pujada, un mix, quanta estona…..una mica de cada i una hora i poc que tenim família li responem……il-lusos, agafem el caminet que baixa fins al riu, perfecte començem en pla així podré escalfar abans que aquesta colla de salvatges em destrossin….i una merda, enfilem cap a Torre Romeu i anem a buscar el carrer conegut com “el mur”, només començar ja em deixen enrere uns metres que van augmentant en consonancia amb la pendent que fa el carrer, abans d’arribar a dalt el Pere es marca un farlek que evidentment es respost sense dil.lació amb tres farleks més, els perdo abans d’arribar a dalt, quan hi arribo automàticament allargo el nom del carrer, “el mur” si , però de les lamentacions….per fi un tros pla, els encalço com puc, en Lefftenzing aminora i es posa el meu costat “ja t’has recuperat ? ” em pregunta, no recordo que li contesto però tinc el cor a punt de sortir per la boca….

Seguim corrent fins arribar al santuari de La Salut, allà tombem a la dreta i agafem un cami que ens porta a un rierol i la carretera de Sentmenat, fem un tros d’asfalt de baixada fins que trobem un camí que surta l’esquerra, la cosa es posa dreta, abaixo el cap i vaig a lo meu, fa masses dies que no vaig a correr i ho estic pagant, també començo a pagar el quintillo d’abans, l’estomac va fent de les seves encara que de moment tot és al seu lloc, anem pujant, planejant, alguna baixada, els de davant no paren de fotre’s “hachazos” jo ja vaig mig perdut i no se ben bé on collons sóm, la cosa es torna a posar tiesa, casum la puta, vaig ben fotut, l’estomac cada cop més revolucionat i al pit sembla que algú es dediqui a clavar-mi agulles….ostia quin patiment, de tant en tant n’hi ha un que frena o dona mitja volta per preguntar pel meu estat (o per destrosar-me psicològicament) finalment arribem al final de la pujada, sóm al cami carener de Castellar a SBD, a l’esquerra SBD, a la dreta Castellar….cap on anem? a la dreta , em resigno i segueixo corrent, el Famau proposa d’anar pel “tubo”, OK, cap problema, ja m’el conec, una baixada seguida d’una curta però forta pujada, m’en sortiré, a la baixada vaig al mateix ritme que al pla, em noto les cames pesades i lentes, ara ve la pujada…..ostia que la passem de llarg, on collons anem ???? és una pista per on no he anat mai, puja poc però va fent, és llarga i cada cop es fa més dreta, la mare que em va parir !!! com puja la cabrona !!!! estic a punt de parar però tinc el meu orgull i segueixo, en Lefftenzing es posa al meu costat, encara te el costellam cascat de la gardela que es va fotre a la Gels-Moixerò i ve a fer-me companyia….ja veig el final encara que no se quin final és, si el meu o el de la pujada…..

Anem a parar al camí que porta de Togores a Castellar, aquest cop però ja encarem cap a SBD, una baixada per un camí entre el arbres i anem a parar al camp de vol de Togores, alla agafem el camí més pla però que també és el més llarg….soc un putu zombi i corro per inercia, el camí m’el se de memòria, arribem als vivers, una forta i llarga baixada seguida d’un pla i d’un curt baixa-puja ens porta directes al pont de La Salut, el travessem, porto en Lefftenzing al davant, els altres ni els veig, començem la pujada cap a Covadonga, un petit tram d’escales que faig caminant, tibant de genolls, passeig de la Revolució, a correr, és curt però arribo a dalt que no puc més, és l’última pujada….si n’hi hagués alguna altre treuria les papes fijo…..enfilem Covadonga, 5 minuts més i aribem al local, en Famau torna a enrere “Com va?” pregunta “Fatal” responc “Bueno però has aguantat, segur que has tingut dies pitjors…” “No” responc “et puc assegurar que no”…..arribem al local, segons el podòmetree d’en Walas hem fet 17 km, 1h 40m, estic desfet, agafo el patracols i m’en vaig al Club a dutxar-me, pujo pel carrer Balmes, camino lentament, com puja el puto carrer, s’em fa llarg, arribo al mateix temps que en Famau, ell anava en moto, em dutxo, em vesteixo li dic adeu a en Famau i vaig cap a casa….que lluny que és, finalment arribo, no hi ha ningú m’estiro al sofà i m’hi adormo fins que arriba la família “Papa !!!” diu un “Uf!!! quina mala cara diu” l’altre “Vols dir que no tens febre?”, em poso el termòmetre….cony, 38.5º…..m’en vaig a dormir, sort que demà és festa.

El Cargol