SOBREDOSIS DE SUFRIMIENTO

Sembla mentida però després de tant esperar va arribar el dia lefferià més important fins al moment, sense desmereixer res del que s’ha fet fins ara....

Comença el dia de la Challenge, ennuvolat, però emocionant com un diumenge de fira, sortim eufòrics de Blanes amb la diarrea al cul i la incertesa en la ment de qui i com acabaria la cursa.

Pujades, baixades, rampes, trialeres, fer-la voldria el Kilian, ficar-se en aquests fregats d'homes. Com no, al quilòmetre 4 el Leftenzinguen se m’escapa ja no el veig davant meu... jo resignat penso: “Acabaré,!! com sigui, però acabaré!!!”; per fi alvirem el poble de Tossa, quina alegria, pensava que mai acabaria la volteta de merda per la Costa Brava, que ídil.lic.... l’arrivada sota el castell, a l’inici del passeig i plovent.... però alegre per acabar a només 14 o 15 minuts del matador. El molt marica es va fer un massatge.

De tornada a blanes, dins de l’autocar, que més que un autocar semblava un camió de gorrinos. Tots sense dutxar-nos després de 25 soferts quilòmetres. Desembarco a l'hotel, sopar i cervesetes de rigor, xerrada de “airons men’s” i a dormir somiant, en els 55 quilòmetre del dia següent.

Ens aixequem una mica cruixits, jo com a mínim i encara falten 2 dies!!!

Esmorzar de “campeones” el Leftenzingenn sobretot, que es menja un borrikillo amb mitjons. Baixem de l’autocar a Sant Feliu, ara si, amb la incertesa de poder acabar dignament aquesta etapa; encara que en cap moment dins dels meus ous dubto de no acabar-la, encara que sigui arrossegant-me, amb el meu company Roger i acompanyar-lo en la glòria i enveja del nostre replà.

Varem començar com sempre amb idíl.liques platges... que cony si ni les podia mirar suposo que la suor i la sal m’ennuvolaba la vista, per fi la primera parada a Platja D’Aro, un poquet d'aigua i ens rebem els primers fans: l’Anna, el Jan i la Mireia, la prole incondicional del patata Roger Mur, seguim després d’abraçades i petons sobretot el Papa, que reparteix a tort i a dret!! seguim la pista i el camí assolellat, cap a la fosca per entrar de nou en un idíl.lic sender de pins, caletes i aigua cristal.lina....que seguia sense poder gaudir. Ja feia estona que anava solet, ja que en Leftenzingenn va agafar les de Villadiego quant va deixar a la família enrere.

Tot i que de cop i volta el senyor va ser bò i va escoltar les meves pregàries i de cop sento que Atila em segueix, el terra tremola i s’em mouen les parpelles....... era el Leftenzinguen que venia POR DETRÀS!!!! amb una cara dient que cony fa aquest aquí!!!! amb el que jo he corregut...... mai sabrem qui es va despistar i a on, jo crec que va ser ell..... no l'hi digueu.

Arribem al primer avituallament que fa tuf a “Pijo”, lo de “Pijo” és perquè arribem a Calella de Palafrugell... la gent a les terrassetes, fent el vermutet amb nàutiques i jerseis a ratlles... amb una calor que fotia i el jersei de fil cargolat al coll.... de totes maneres, molt content prop del Leftenzingenn i amb un munt de nenes guapes aplaudint, que el sol em feia creure que eran angelets caiguts del cel. Però el millor de tot va ser trobar un leffer esperant per donar-nos ànims, aquest Agujita bo!!! Com agraïr la seva companyia fins a Pals poble. Gràcies. El Roger i jo aguantant, l'un a l'altre com dos bons Leffer’s, pensant en la recompensa final, que va superar les nostres millors expectatives, quan ja agafem l'asfalt veient el poble, com el Cid Campeador en la seva millor època; veiem el reporter més bromista captant el millor de nosaltres patint... aquest Oriol corrents al costat nostre!!!!!! amb la calda que queia i en texans, per poder encuadrar-nos bé en el seu objetiu i enviar-les a les millors revistes de runner’s del món. Gràcies Cargol!!!! Sellent per animar-nos fins al final. De cop enllaçem la rampa abans de les escales, i del cel apareix un altre Leffer’s, donant-nos alè i forces. Gràcies Foulard per fer-me plorar d'emoció, amb la teva companyia. I ja dintre l'escala d’arrivada més emocions, la resta de familiars de la família Sellent i Permanyer amb mare i tot, MOLTES GRÀCIES PER SER-HI !!!!!!. Al final un arrosada una mica passada, encara que no m’entrava res i al Leftenzingenn tampoc. Ja ens acomiadem de tots, molt contents, però amb l’incertesa pel dia següent i de com ens aixecarem.... de moment per sopar vam poder posar-li alguna cosa al cos i la cervesa de rigor. En Leftenzinguen em va fer content... deia que un bany d'aigua freda ens aniria molt bé.... per separat es clar.... i tal dit tal fet, omplo la banyera amb l’aixeta del punt blau dessenroscada..... cony que freda!!!!! crec que perdut alguna cosa dins de la banyera... al sortir no trobo les “albaidaas”..... miro de no pensar-hi i a dormir que demà ens espera un dia ple de incertesses.....

Sona el despertador i arriba la darrera etapa, que es presentava lletja.... com hi ha déu que no podia doblegar cap articulació sense exclamar un “quejío gutural i intenso”....
Però no hi ha qui pugui amb un parell de leffer’s conjurats i disposats a deixar fins l'últim alè per deixar la família leffer en el més alt de del regne del “SUFRIMIENTO”.

Arribem a Cadaqués veient passar els últims extrem, que van sortir 5 hores abans de Roses i com no...!!!! Un altre leffer ens dona moral i força, ànims i somriures, a la sortida trobem a Panzer que amb el seu somriure incansable i alegre ens va donar l'ànim suficient per acabar.

Per tots els que ens van alegrar amb la seva companyia i als que des de casa ens animaven amb el pensament gràcies!!! a per els últims 30 km VA PER VOSALTRES!!!!

Sortim del poble i enfilem un camí en rampa estret i empedrat que els meus peus, genolls, quadríceps i femorals li costava molt de superar sense patir, però vaig començar a superar gent, costa amunt com si estigues l’arribada a dalt de tot.... ja ben amunt, arribo primer que el Leftenzingenn a dalt la pujada, que es va fer mes llarga que el dia del Senyor. Sense donar crèdit al que succeïa.... el Leftenzingenn no venia!!!!!! “és home de neu” com deia la seva mare... “que fas aquí fill meu”.... l’hi repetia la mare. Enfilo la baixada fins a Port de la Selva sentint que en qualsevol moment passaria la piconadora Roger superant i aixafant-me les il.lusions de superar-lo. Una vegada a la vida, una altre pregaria al Senyor..... encara que sigui perquè no es trobava en el seu millor moment. Agafo aigua mica de fruita ens omplim els Camelbacks d’aigua i m’en llenço un bon raig al cap, perquè si no sortirem cremant, de la calor que queia, seguim tot el camí de ronda assoleiat i amb un mar cristal-lí, que ens cridava a veus i no trobàvem el moment de poder tirar-nos’hi. En aquest andar de patiment m’ajunto amb dos ànimes en pena, que semblava que podíem portar el mateix ritme fins al Finlàndia, donant-nos suport sense deixar-nos a l’estacada, de tant en tant em trobava mirant enrere esperant veure en qualsevol moment al Leftenzingenn.

Pugem la penúltima rampa cap a Colera... per déu que no s'acabava mai!!!!! amb el mall del sol enganxant fort entrem al poble, segur que és molt bonic, unes altres escales!!!! serien la número 500 que pujàvem amb una prolongació de kilòmetre i mig de camí empedrat i ple de paranys. Per fi arribem arrivem a dalt, un tros planer per el vessant la muntanya amb vistes al mar, com no podia ser menys creuem la carretera que venia de Colera i enfilem el camí cap a la glòria, veient Portbou allà baix... ja no em feia mal res, les llagues que s’hem van rebentar al kilòmetre 15 no eren res,... només veia la glòria, de la feina ben acabada i l’emoció no em deixava respirar, però baixava menjant-me les pedres i quan entro al poble i passo per sota l’arc d’arrivada no vaig veure ni al mestre Famau que també es va fotre una pallisa amb la moto per animar-nos i veure’ns les cares de desfets i feliços arribant a Portbou. Gràcies gran mestre per ser-hi també. Per fi la meta, l'arc, la platja de fons i la meva dona per primera vegada veient-me en el meu millor moment, en aquest moment m’enrrecordo de tots els meus companys leffer’s.

I mentres conto els que hem faltaven allà i faig abraçades a la meva dona. I als que m’acompanyaven, trobo a faltar el Leftenzingenn, que després de haberme atacat tot el camí encara no era allà.... que cony... que passa..... ja hem tenia preocupat, però la veu de la experiència Famau hem deia: “- Estigues tranquil, que arrivarà, encara que sigui arrossegant, que mai ho dubti.” I com nooooooooo. POR FIN!!!! arriba el Leftenzingenn UNA ABRAÇADA!!!!!, ara si, feliç, completa, gran i si per la suor s’enganxa alguna malatia venèrea...segur que ja m’ho ha encomanat!!!! ens en vam anar a l'aigua directes, el Leftenzingenn no es treu ni les bambes!!! Si senyor campió un altre sense aquest entusiasme ja hagués llençat la tovallola!!!

QUE BÉ ENS PASSEM COMPANY!!!!!!



AGRAÏMENTS
Santi Sellent per portar-nos i esperar que sortíssim.
família Sellent per el seu alè d’ànims a meitat de camí i a l’arribada a l’etapa més dura.
Agujita per empènyer des Palafurgell fins Pals.
Esteve Permanyer i família per sacrificar un magnífic dia de sol per veure a dos bojos arribant a meta.
Oriol Sellent per aquest meravellós reportatge i suport incondicional.
Mireia per matinar i regalar-nos la seva meravellosa somriure que anima al més mort.
Famau pels seus consells impagables i el seu suport sense límits.
Carmen per estar a la meta el millor regal que hem podies fer.
Cristina i Edu per recollir-nos com a piltrafes humanes i participar de la nostra alegria.

GRÀCIES A TOTS

F.WALLAS. Para servirles i distraerles