JA LA TENIM AQUÍ !!!!

Amb enveja sana vaig veure a TV3 uns esquiadors, que foquejaven, per les pistes de la molina.

- “Ja ha arribat!!!!” La primera neu de la temporada al Pirineu català... fruit d’aquest primer front potent, que ens ha creuat per el cel del nou estat d’Europa.

El meu castigat cervellet tan sols veu una imatge, el meu paladar comença a salivar i m’aixeco del sofà a posar els esquis, les pells, els pals i les botes a la funda...   Aquest cap de setmana deixarem descansar la bicicleta i les bambes i començarem a donar feina a les malles gruixudes, la cola de les pells, les dents de les serretes  i a llimar la punta dels pals.

Segur que fondrà gran part de la caiguda i ens quedarem amb res,.... ens quedarem  tots esperant que passi un altre front, i com fan els reis d’orient, ens deixi regals en forma del blanc element, al fons de les canals, que es vesteixin amb vels blancs els llits de les pistes d’esquí, i que es formin llargues i sòlides cascades de glaç.

Sòn les 8:00 del mati i arribo al pàrquing de Vallter... fa vent i fred, el cel es gris i uns núvols lenticulars fan que m’espavili més a enllestir el material. 

Tan sols un gos lligat a fora de una W. Transporter, de color verd, hem dona la benvinguda, els seus amos  encara dormen calentons a l’interior del seu palau.

Avui tan sols vull matar el cuquet, donar inici a la temporada, que no se si serà molt plena o molt buida, però que ja tinc ganes o neguit de començar. Deixo els grampons i les serretes al cotxe, no hi ha neu per anar amb esquis mes enllà de les pistes, tampoc tinc temps, ni ganes d’anar a Bastiments o mes enllà.

Hem planto sobre la neu, deixo els esquis a terra i...  clack... i clack...  les fixacions mosseguen la punta de les botes... mmmmm....  poso els pals a mida i començo a pujar, fortes llengües de vent hem llepen la cara, hi ha uns 10 o 15 cm de neu a les pistes, depenent de la zona. Mica en mica, piano piano, vaig  guanyant alçada, vaig suau, molt tranquil, assaborint  aquest primers compassos sobre la neu, el cel es bonic, gris i fosc, amb el sol amagat darrera del tel que formen les boires,  lluitant per sortir i aixecar el dia.

Algunes herbes treuen el cap per damunt la neu, als marges de les pistes, les pedres es resisteixen a quedar tapades per la neu, i batallen per desfer la que els hi fa de barret, acumulant la poca calor que arriba del sol.

Tot passejant entro a la part alta de l’estació, veig dues siluetes que pugen direcció al coll de la Geganta, fa un més passàvem per allà corrents, amb l’Oriol i tres cents paios mes, ja hi havia neu a les parts altes, però no a les pistes.

I entre rampes i pensaments arribo a la part alta de l’estació, m’assento i miro cap a la vall, un cel canviat i unes fortes ràfegues de vent  fan arrecerar-me a “sotavent” de la caseta de fusta, que a ple hivern i quan funciona l’estació fa de bar als esquiadors, jo a falta del barman trec una barreta de cereals i el bidonet d’aigua del cinturó i deixo passar els minuts, el meu cap se’n va cap a blancs paisatges...

Al cap de 15 minuts decideixo que ja n’hi ha prou de estar quiet i trec les pells de foca de les meves fustes de carbono.

Començo a baixar.. hooooo hoooo costa girar, les cames i jo hem de fer memòria de com lliscar i controlar els moviments.. semblo un ànec, o el Lucky Luke sense el Jolly Jumper, el principi de la baixada es un pla inclinat on la neu poc trepitjada fa que els esquis no agafin massa velocitat, mandrosos com estàs d’haver-se passat tot l’estiu “hivernant” a l’armari...   Pero en el moment que la pendent es mes pronunciada encadeno uns quants “giros”.  Un somriure d’orella a orella i ja soc uns quants metres mes avall.  Bones i oblidades sensacions retornen dins meu.

Mes avall ja hi ha menys neu i fan que algunes pedres passin massa arran de les soles dels esquis, se'm arronsen les dits dels peus quan noto la falta de coixí. 

De totes maneres ja tenia que anar a fer soles i cantos...   hem passo mitja baixada vigilant mes que esquiant, esquivant clapes de poca neu i mirant de clavar poc o gens els cantos i arrossegar la poca neu que hi ha fora de les soles dels meus esquis.

Però penso que la feina d’avui ja està feta i hem limito a baixar les pales finals de l’estació, suau, molt suau.... i amb una cunya que m’allargui el trajecte fins el cotxe.

Satisfaction!!!!!!! Hee he heeee!!!!!. ja tinc la meva dosis i el cuquet Yonki podrà tornar a satisfer els seus viciosos plaers aquest hivern!!!

Leftenzingeen