Marató de Sant Llorenç: l'evolució lògica

L’any 2007 vaig córrer la meva primera cursa de muntanya, va ser la cursa de Sant Jaume una cursa de 10km que es celebra el mateix dia que la marató de Sant Llorenç, la vaig fer un parell d’anys, el 2009 em vaig passar a la mitja i la vaig córrer en tres ocasions (menys el 2010 que estava lesionat), aquest any em vaig decidir fer un pas més i apuntar-me a la marató…us puc assegurar que si aquell ja llunyà 2007 m’haguessin dit que la faria m’hagués fet un bon fart de riure.

Val a dir que no és la primera marató de muntanya que faig,  en el meu micropalmarès maratonià n’hi ha dues de Barcelona (experiència que no penso repetir) una de l’Aneto (dos abandonaments 2009 i 2010 i una finalitzada 2011) i la Romànic Extrem de la Vall de Vianya (2013), però la veritat és que aquesta és una marató especial, podríem dir que corro a casa, per camins mil vegades caminats i correguts i amb vistes mil vegades disfrutades, dins el meu cap tinc memoritzat gairebé el 100% del recorregut  i si bé no he pogut entrenar tot el que hauria volgut (mai és suficient) amb en Tapao en hem fet un fart de gastar soles per aquells camins i el Llebreta m’ha ensenyat els únics 6km que desconeixia, només falta una cosa: que donin la sortida.

Un perfil prou imponent...

I la donen puntualment a les 07:15, els representants leffers ens posem en moviment (aquest any la majoria estem a la marató: Bala, Foulard Amarillo, Llebreta, Tapao, Feliç, Mario, Blacky i jo mateix, mentre que en Lefftenzing, Camallarga, Agujita i Foulard Rojo faràn la mitja, aquest any falta gent però com sempre intentarem deixar el pavellò el més alt possible…), per l’hora que és fa calor, estem  a 18º o sigui que la cosa promet, per sort gran part del recorregut és entre boscos i ens estalviarem molt clatellada del sol, el grup format per en Bala, Foulard, Llebreta i Tapao ja ens deixa enrere només començar, la resta en ho prenem amb més calma, al cap de 3 km corrent per un terreny fàcil (pla amb alguna lleu pujada) el recorregut s’ajunta amb el de la mitja en una dura pujada que ens portarà cap al primer avituallament, abans de coronar però ens trobem el Bala, està fotut, una lesió mal curada el deixa fora de combat i ha d’abandonar, una llàstima…sempre és dur haver-ho de fer…, arribem al primer avituallament i una forta baixada ens porta cap a la riera, la seguim durant una estona i després entrem a la Vall d’Horta, portem un ritme tranquil, no tinc cap mena d’intenció d’apretar fins el km 30 (algú va dir que una marató és un escalfament de 30 km abans d’una cursa de 12..), les pujades les faig caminant, seguim els quatre junts però en Feliç ja comença a apretar (ja tardava) i va agafant distància i en Mario comença a quedar un xic més enrere, arribem al control de Coll Gavatx (km 10), en aquest punt marató i mitja es tornen a separar, ara el camí aplana i permet córrer còmodament, mica en mica em separo d’en Blacky, encara que estic segur que tard o d’hora em tornarà a atrapar, corro tot sol una estona però darrera porto un grupet que de mica en mica es va acostant, el camí comença a baixar cap a buscar la riera, just abans d’arribar-hi hi ha un avituallament on decideixo no parar, el següent és  a 2’5 km, o sia que torno  a deixar enreere els altres corredors, una estona després passo pel costat de l’ermíta de les Arenes i un xic més enllà un altre avituallament (realment un dels punts forts d’aquesta cursa és la gran quantitat d’avituallaments que hi ha), decideixo fotre’m un txupinasso a veure si em dona un plus per arribar en condicions a la mitja… al cap de poca estona de deixar el control em trobo amb uns participants que fan pinya al costat d’una corredora, es veu que la pobre s’ha fotut de cap i s’ha obert una ceia, ja n’hi ha uns quants i després de preguntar si necessiten res segueixo a la meva, em dirigeixo cap al tram més exigent de la cursa,  toca pujar a La Mola.

Uns magnífics camins amb unes vistes impressionants em deixen al Coll de Grua, al peu de La Mola, durant un breu moment en que el camí s’enxampla i canvia de vessant veig en Feliç just quan la pista fa un gir de 180º i s’enfila amunt, sembla que el tingui a prop però realment està tant lluny… en aquest moment em torna a atrapar el grupet que he deixat enrere una estona abans, em passen i inexorablement em van deixant enrere… minuts després ja sóc als anomenats dipòsits, al mateix punt on he vist el company, tinc molt clar que durant una estona s’haurà acabat el córrer, si bé és cert que hi ha molts trams que es poden fer corrent la proporció temps guanyat / energia perduda m’és totalment desfavorable, o sia que no val la pena, calculo arribar a dalt en una mitja hora. Ja fa uns anys que pujar la Mola un diumenge al matí és com anar a passejar per les rambles  de la gentada que hi ha, i avui no té perquè no ser com un diumenge qualsevol, tot i que no corro el ritme de pujada és elevat i per sort tota la gent que passeja  em deixa passar sense cap problema a mi i als quatre o cinc que ens hem ajuntat, a mitja pujada ens passa com un coet la noia que s’havía  obert la cella, pel que sembla no l’ha afectat gaire !!! finalment a les 10:30 arribo al cim,  fa 3h i 15m que he sortit de Sant Llorenç i estic a mig recorregut, fent el compte de la vella hauria d’acabar la cursa en 6h 30m…

Pujant cap  a La Mola

Ara ve el tram que més vegades he fet, l’anomenada Carena del Pagès, que uneix La Mola amb el Montcau, un tram d’uns 6km on excepte un parell de curtes rampes tot és de córrer, desde el cim una ràpid abaixada ens porta fins a la Cova o Morral de Drac, situada en un coll on i arriben per la dreta la Canal de Santa Agnès i per l’esquerra  la Canal de l’Abella, un punt amb força trànsit vaja… em marco un ritme molt pausat, la veritat és que tampoc podria anar gaire més ràpid  encara que vulgues, les cames no em tiben tot el que jo voldria,  en aquest tram creia que seria un bon lloc per recuperar temps, però em sembla que hauré de posar la reductora…tot d’un plegat sento (i noto) que tinc algú enganxat al darrera (un o més d’un), em poso a la dreta per si vol passar però no ho fa, em sembla que vol una llebre !!! i la veritat és que s’està tot el tram darrere meu, el molt mamón no em dona ni un relleu ¡!!! aproximadament mitja hora després de deixar el punt més alt de la cursa arribo a Col d’Eres, un txupinasso i un vas d’aigua i em llanço cara avall per la Canal de Llor, la començo força ràpid, és una baixada força tècnica i llarga i s’ha d’estar alerta de no fotre’s de cap o trinxar-se un turmell, però el recorregut no segueix tota la canal sinó que trenca a l’esquerra per agafar el GR, el flanqueig permet córrer amb més o menys facilitat però quan el corriol arriba a un collet tomba  ala dreta i baixa fort fins al fons de la vall, aquest tram el faig amb molta calma, no tinc les cames com per aguantar gaires salts…un cop al fons em dirigeixo cap al Marquet de les Roques al km 30,  l’imponent casalot marca l’iníci del final, queden dotze quilòmetres, uns dotze quilòmetres realment durs, amb dues rampes de les que fan patir seguides d’un camí carener trencacames però realment divertit amb salts, trialeres, sorra, un castell en runes…un suplici vaja.

Arribo a l’avituallament , situat a l’era, i agafo un vas d’isotònica, faig una breu parada d’un parell de minuts, mentrestant arriba més gent alguns ben petats i d’altres més frescos just quan marxo arriba en Blacky, una salutació i m’hi torno a posar, la sortida és dura, però relativament curta, una baixada ens porta cap  a la masia Agramunt i just abans d’arribar-hi m’atrapa en Blacky, comentem una mica com va tot, està força animat i diu que intentarà baixar de les sis hores…difícil, tan sols li queda una hora per fer deu quilòmetres, si fossin plans potser si però no ho són  gens i ja en  portem trenta-dos a les cames…li desitjo sort i en un obrir i tancar d’ulls ja el tinc ben lluny…ara toca enfilar-se, la veritat és que estic exhaust i sense esmà i per acabar-ho d’adobar el vas d’isotònica m’ha fet més mal que bé, tinc l’estómac regirat, però mica en mica vaig avançant, em passen alguns corredors, el camí s’enfíla de valent i ja no puc di ni fava, i com no podia ser de cap altre manera el vas d’isòtonica surt tal i com ha entrat, bufff….mare meva com patirem, finalment  arribo al Coll de Pregona, una lleu baixada em porta cap a Era Ventosa on hi ha un avituallament, un vas d’aigua m’ajuda a treure’m el mal gust de boca, aquest cop ni txupinasso i isotònica, toca el dòping mental, obro la butxaqueta i trec l’Ipod…It’s Boss time!!! apreto el “play” i arrenco, i per pura casualitat sona “Born to run”…no és que j estigui gaire per córrer ara, el camí s’enfíla per unes penyes força aeries, però com a mínim deixo de pensar amb lo fatal que estic, toca desgrimpar i mentre o faig arrenca “Wrecking Ball”….uuueeeeeeee, em poso a córrer  i com hi ha món que me'n oblido de les cames, de la panxa, de la calor i de tot plegat, pujo la cadència al  ritme de la bateria d’en Max i volo pel corriol, fins i tot atrapo algun corredor, una seqüència brutal “This hard land”, “Shackled & Drawn”, “Last to Die”, “Reason to belive”, “How can a poor..”, “Cadillac Ranch” i “Thunder Road” fan que em planti a La Muntada amb les cames més cansades, l’estómac més remogut però amb la moral pels núvols,  agafo un vas d’aigua,  mig cap dins i mig pel cap, camí enllà i veig en Blacky,per uns instants em passa pel cap de llançar-me a atrapar-lo, però seria un suicidi, estic massa cansat i encara queden uns quatre quilòmetres, toca tornar-s’hi a posar a ritme aquest cop dels Dire Straits i la seva brutal “Sultans of Swing” de l’Alchemy…una pujada mig asfaltada, pista, camí, corriol…i per fi ja es veu el final, passo pel costat d’un immens dipòsit i ara només queda una baixada, anem un grupet de cinc corredors, paro l’ipod, ja hi sóc, travesso la carretera i entro al poble , al final del carrer veig la família i alguns companys, i segueixo el ritual habitual, petò a l’Eva, agafar la Carlota i amb el Roc al costat enfilar cap a l’arribada mentre en Lefftenzing inmortalitza el moment.

6h 22m després d'haver sortit...