9a Cursa pel Riu Ripoll

I com mana la tradició, després de Nadal, Sant Esteve. I igual que no et pots escapar de menjar canelons a casa la iaia després de l'escudella i carn d'olla de Nadal, tampoc et pots escapar de córrer la Cursa del riu Ripoll després de córrer la Pujada a La Mola.
I és que si hi ha una cursa de casa, és aquesta. Per proximitat, per gent coneguda, pel recorregut tan familiar, per les punyalades traperes....
L'assistència de leffers ha estat massiva: Jospi, Famau, Lefftenzig, Cargol, Foulard Amarillo, Foulard Rojillo, Mesteño, Carita Colorá, Blacky, Mario, Bala Humana, Panzer, Anna, Meritxell, Tapao, Marc Cirera, Agujita i jo mateix, en Llebreta Salfuman. Només han fallat en Fortex The Truck, que per motius aliens a l'esport ha hagut de quedar-se a casa i Dama Humana, que sembla que desde el doblete Burriac Atac!-Populatxa de Sabadell li costa tornar a agafar el ritme.

El matí es presenta fred. Això de córrer amb màniga llarga m'emprenya. Quan veig la samarreta de tirants groga i negra a l'armari, suspiro...... que maco córrer al juny.... i pensar que l'hivern acaba de començar.....

Recollida de dorsals una mica més ordenada que l'any passat. Dorsal-mocador cutre de debò.
Comencen els laments de sempre: avui no estic fi; no sé que tinc a la panxa que no acabo de trobar-me bé; ahir la pujada a la mola em va destrossar; avui no farem res de bo; Agujita, no et passis ni un pèl, que em fas por; etc etc

Aquest any la cursa és una mica més llarga i s'arriba als 10km. Ja no es farà aquella sortida multitudinària tan guapa, sinó que sortirem ordenadament tots darrera dels fieres de la JAS. Ens comenten que a l'arribada donarem una volta olímpica per acabar de morir-nos; l'alegria s'apodera de nosaltres.

Comença la cursa. Com cada any, els de la JAS surten cagant llets i els leffers darrera d'ells, bufant-los els clatell. Veiem en Famau allà al davant amb el Jospi, barallant-se amb una colla de maimak; hem d'ajudar-los!! Estan lluny, però hi arribarem. Ens llancem a l'atac en Bala, l'Agujita, Foulard Amarillo, Lefftenzig i jo mateix. Avancem a 4 el km. Pim pam pim pam. Ens trobem al Tapao, que s'emporta una bona alegria quan l'avancem; mateu-los!!! ens diu. Cada vegada tenim al Famau més aprop, però al Jospi no hi ha qui l'atrapi (almenys aquest any).

Arribem a l'avituallament amb Bala Humana al capdevant del grupúscle. Agujita enganxat al seu darrera i Llebreta que veu que avui no és el dia per baixar de 40; està collat el tiu i descartat per encapçalar la comissió per atrapar en Jospi; només té al cap no baixar el ritme i pensar en coses boniques, tipus Agujita respirant amb dificultats a la Pujadeta de l'Amor, o Agujita amb flatu terrible. Res més lluny de la realitat, Agujita avui està finíssim!! Li està plantant cara al mismíssimo Bala Humana!! Recordman leffer de la distància curta i últimament destacat maratonià de muntanya capaç d'avançar gent com el Moreno del Runners off line.

La tornada cap a les pistes es fa llarga. Encara que faci una mica de baixada, en Llebreta està esgotat; després d'un estiu i mitja tardor de pena, encara no està per anar tanta estona a 4 el km i ho està pagant de veritat. Així i tot, avança a la segona dona, però avui no està a l'altura i es farà el que es pugui.
Darrera d'ell i a molt poca distància, Foulard Amarillo està a punt de donar caça al Llebreta. Leftenzig també s'afegeix a la cacera i això ja sembla un putu safari.

Arribem a les pistes després de la pujadeta infernal i encara ens queda donar una volta a la pista dels nassos. Tremendu. Jo no estic per gaire òsties i en 400m m'avancen 7 o 8 corredors. Quin desastre!!

Finalment, linia de meta:

Jospi: 39:53
Bala: 40:18
Agujita: 40:37
Llebreta: 41:02
Foulard: 41:17
Leftenzig: 41:25
Tapao: 42:54
Cargol: 44:33
Foulard R: 44:41
Mesteño: 46:59
Blacky: 47:22
Mario: 47:50
Marc C: 49:19
Meritxell: 50:47
Anna F: 52:23


Un altre triomf de Leffer's Runners

Ara a esperar a veure si es fa la 3a Sant Silvestre Llorençana i a tornar-nos a deixar els nassos per la causa.

Salut companys!!!!

XXVI Pujada a La Mola per Nadal

Dia de Nadal. Normalment apreciat pel seu caràcter festiu i tranquil; la majoria de la gent no treballa, la nit abans s'ha sopat abundantment i s'ha abusat dels cubatilles i els xupitins de rigor. Resumint, que la gent dorm fins tard i es lleva amb mal de cap.
En canvi, per una part important de la "cabrabogeria" del Vallès, el 25 de desembre es tradueix en la tradicional Pujada a la Mola per Nadal. Cursa curta però dura. Cursa gens recomenada per fer amics (desde la sortida a Can Robert només hi ha un trosset de pla-baixada, a Can Pobla, on pots canviar alguna paraula tipus: jooooooooooooooodeeeeeeeeeeeeeeeeeeer, no puc més).

Aquest any, Leffer's Runners s'ha vestit de gala amb la presència del seu capità Leffer The Leff, mitíc personatge del Sabadell més obscur, membre fundador de l'equip i últimament a l'ombra, recuperant-se d'una mítica lesió (aquí tot és mític) a l'espatlla dreta que l'ha portat de cul els últims 15 anys. Tampoc falten a la cita el bo i millor dels leffers: Lefftenzig, Cargol, Mesteño, Meritxell, Ramón (l'aFamau), Jospi i Llebreta Salfuman.

Fot fred, molt fred. Arribem a Can Robert a les 8:30 del matí. Hora intempestiva. Falta 1h i mitja per la cursa i nosaltres ja estem a punt; amb el dorsal (tros de cartró amb imperdible gegant) a punt i amb els peus a punt de gangrenar-se i caure a trossos. El vent és gelat i el sol encara no ha arribat a la masia. Mare meva com patirem avui.

Com ja és tradició, en Famau surt abans del tret de sortida amb la motxilla carregada de roba seca per donar-nos abric al cim de La Mola i evitar-nos una més que provable pulmonia. Com també és tradició, en Llebreta s'ha oblidat la peça de roba per abrigar-se allí dalt i ja veu que li tocarà passar fred.

Tret de sortida. Com cada any, en Mesteño surt com una bala i escala posicions colze a colze amb en Just Sociats i en Kilian Jornet (no hi eren, però com si hi fossin). La resta de mortals intentem mantenir el ritme per les rampetes compactades de la pista de Can Pobla. Un cop allà, agafem aire i tornem a pujar, ara pel camí dels Monjos fins al cim de La Mola.

29 minuts esgotadors després de la sortida em trobo allà dalt amb en Lefftenzig davant meu, els 2 amb la gargamella esquinçada, respirant amb dificultats però contents, contents d'haver arribat a dalt un altre any, deixant-nos els nassos entre pedres, fems i purins dels ases.

La baixada se'ns fa més llarga que la pujada. Ara toca menjar coca, beure coca-cola i fumar-nos un castanyet per celebrar aquest dia que, gràcies al Grup Muntanyenc de Terrassa pren un altre caire que ens agrada molt més que la merda que per si mateix implica.

Felicitats Leffers. Demà ens espera la Cursa del Riu Ripoll. Descanseu i no abuseu de les coses....

Leffer's a l' Island Peak

Leffer’s a l’ Island Peak 6.189 m. ( Nepal ) 11.10.2010
Això no va ser una cursa però......




( Camp Base de l’ Island Peak, 5.200m )
Són la una de la matinada i sento la veu d’en Chure que ens crida:
“ Namaste- namaste... get up people !!! ”
sortir de dins del sac .....nooooooooo........ no tinc nassos
d’ aixecar-me........ s’hi està tant bé i tant calentet........mmmm...... que només pensar el fred que fa a fora de la tenda i començar a caminar... em venen pel cap mil excuses possibles per quedar-m’hi jajaja.... però no em deixen....
m’ equipo: des del cap ben abrigat amb el gorro de la sort fins a uns mitjons tèrmics potents, plumífar i pantalons termosellats de 20€ comprats a Namche Bazar... és cert que trobo a faltar el meu material de muntanya que està dins del petate a l’ aeroport de Kathmandú..... però entre el material que em deixen les compis i el que he llogat.... doncs que vaig “ full equip”.
Els porters ens preparen una xapati acompanyada amb pasta que ben segur que està exquisida... però que ens costa que ens passi per la gola... només fa unes 4 hores que acabem de sopar...


Són la 1:30h i en Chure ja està nerviós...i ens diu:
let’s go.. let’s go !!!
vol que nosaltres siguem els primers en arribar a cim .
A les hores crido: “ doncs Ferrer cap a munt .... que
l’Island ens espera “......

La Ferrer, en Xavi, en Kiko Sir, en Chure, en Dingui, en Rigtzi i jo mateixa, encenem frontal i comencem a caminar... aquesta vegada les bambes no ens acompanyen... les reservem per les pròximes curses que tenim pendents per quan tornem a casa.
Ens quedem al final de la fila la Ferrer, en Chure i jo, miro a munt i vec que les llumetes del frontal dels companys es van allunyant... no puc seguir el seu ritme..... necessito aire i tot just l’ altímetre ens marca uns 5.300 m., he de caminar més lentament..... i per les referències que tenim...tot just ens queden de 9 a 10h fins arribar a cim.

La pujada se’m fa eterna..... sembla que els meus ulls vegin xiribites...tot és fosc.... només veig les llums dels frontals... que em semblen estrelletes.... i les veig moooooooooooolt lluny ..... sembla un infinit de pujada que mai s’acabi.... si seguim així potser sí que tocarem el cel.... jajaj.....
Em miro les mànigues del plumó... estan emblanquinades per la humitat i baixa temperatura de l’ambient, fins i tot se’m congela el tub del kamel-back... per molta protecció tèrmica que porti .... fa massa fred.... i ho tindré fotut per hidratar-me. A la Ferrer li ha passat el mateix... però en Chure sempre ens salva... i ens dona aigua calenta del seu termo.

Seguim un ritme a iguals amb la Ferrer... ( com en Federer i en Murray jajaja)...supercompenatrades... però no tenim ni forces per parlar...
imagineu-nos.... sabent el que ens agrada...
Després de grimpar per una canalota de mal fer.... comença el tram amb neu... en un espai molt estret amb pedra i neu, ens col•loquem crampons i decidim les cordades : la primera en Dingui, Ferrer, Panzer i Kiko Sir; i la segona en Rigzi, Xavi i Chure.





( Superant la paret de 75º-80º abans de l’aresta )

La Ferrer va de conya.... tant de conya... que encara que rondini per lo estranya que es troba en caminar amb botes plàstiques...... em fot tibades amb la corda i l’ he d’anar cridant: STOP STOP....jajaja.... i jo...ja no tinc ni esma per parlar. Em falta aire i forces.... tinc un moment de crisis... i el meu peskis barrina.... fins i tot em plantejo abandonar... però no dic res i no sé d’ on ni com em surten les forces .....

són les 6h del matí, comença a ser clar... malgrat el sol es vulgui amagar entre les boires... estic destrossada i encara ens queda el tram més tècnic: pujar la paret d’ aproximadament uns 200m i l’aresta final fins al cim.
Per sort tenim la paret equipada amb corda fixa... mai m’hauria pensat que una corda d’aquestes característiques et facilités tant la feina...... En Dingui i en Rigtzi ( alies: Dixi and Pixi.. uns xerpes increïbles), no ens desemparen ni a la Ferrer ni a mi..... ens donen suport en tot moment... I en Kiko Sir, en Xavi i en Chure van la mar d’ eixerits darrera nostre.

A mitja paret saturo la via.... muntant un cristuuu que no vegis.... jajaja.... la mà dreta no em respon... començo a cridar que m’hauran d’amputar la mà...jajaja..... tinc la mà congelada pel fred... en Dingui me la reanima posant-la sota la seva aixella... quin espectacle...jajaj



( Aresta avant cim amb el Lhotse a la nostra esquerra)



( abraçades i algunes llàgrimes arribant al cim)

Tenim les cares desencaixades... d’haver-ho donat tot... d’arribar al límit...ens abracem ben fort ...... ho hem aconseguit !!! SI!!! Només per sentir el que sents i per veure el què veuen els teus ulls...
sóc la tia més feliç del planeta.... gairebé de l’ emoció abraço al Lhotse...... jajaja



( Ferrer, Kiko Sir, Xavi, Chure, Rigzi i Panzer al cim Island Peak 6.189m)



( Des de l’ Island Peak amb vistes de l’ Ama Dablam al fons)




( baixant de l’ Island Peak )





( els ulls de buda- Temple de Boudhanath- Kathmandu )


Les leffer’s a l’ himàlaia....... un somni fet realitat......
“ La vida està plena de somnis... no deixem mai de somiar!!”

Panzer :)