28 de gener del 2013

Collserola Tour


Un dia més tornem a canviar d'aires, avui (o ahir vaja…)  Ice Man i un servidor ens hem llevat ben d'hora ben d'hora i hem estat imparables, a les 06:30 sortíem de Sabadell a les 07:00 començàvem a córrer i plegàvem veles a les 09:45 després de 24k i 700m de desnivell i una magnífica volta per Collserola.

 Prenent com a punt de partida Sant Cugat hem agafat el GR-6 i hem començat a trotar suaument, a cap de poca estona ja passàvem pel costat l'apuntalat Pi d'en Xandri (que encara es recupera de les ferides que quatre fills de puta li provocàren en un intent de talar-lo), la pista és suau i molt lentament va guanyant alçada, passem per Can Borrell que a aquesta hora encara està tancat a l’espera de la pila de gent que hi va a esmorzar o dinar, entre pista i corriol ens hem anat endinsant a Collserola passant per indrets realment feréstecs i poc transitats, semblava que en qualsevol moment hagués d’aparèixer el T-Rex de Juràssic Park o bé un amable camperol vietnamita vestit de negre i amb un AK-47…arribem a Sant Medir on Ice Man ha de fer una parada tècnica per treure’s els premsabessons que sembla que li fàgin més mal que bé, la parada és curta i seguim amunt, uns 7km després d’haver sortit arribem al Coll de l’Erola, fem uns metres per la carretera i agafem el trencall que porta al Tibidabo, però de seguida deixem el dur asfalt i agafem un camí d’escales que en porta cap a la Font de la Salamandra, el camí es fa més planer i ens porta cap al Coll de la Vinassa i després al Coll del Gravat, allà la pista baixa fort fins anar a petar al baixador de Vallvidrera, després fem un tram que ja vàrem fer fa un parell de setmanes amb en Tapao i el David, però el fem a l’inversa, passèm pel pantà de Vallvidrera i a partir d’aquest punt la cosa ja es torna a enfilar, deixem enrere la Font de l’Espinagosa (val a dir que de fonts n’hi ha un munt per la qual cosa t’evites de portar aigua a sobre) i arribem a Vallvidrera, just a la plaça on deixàrem el cotxe fa un parell de setmanes, ara toca una mica d’asfalt, a la Plaça de Vallvidrera parem a la font i ens partim un Powerbar, portem gairebé 15km i encara ens falta un bon tros, deixem la plaça enfilant-nos per les escales al més pur estil Rocky i seguim resseguint a l’invresa el circuit ja conegut, passem pels peus  de la Torre de Collserola i del Tibidabo tot corrent per un sender en lleu però constant pujada i passem pel punt més alt del recoregut a uns 465m d’alçada, tornem a ser al Coll de la Vinassa i d’allà fem un curt tram pel lateral de l’Arrabassada fins arribar a la casa de Can Ribes, seguim una curta pista i travessem el viaducte del mateix nom, deixem la pista enrere i agafem un corriol de forta, tècnica i divertidíssima baixada, 275 m de desnivell i 3km després tornem a ser a Can Borrell, ja hi som, però les cames ja no estàn per gaires alegries i a l’últim tram hem de treure l’esperit Leffer i mantenir el tipus, o sigui que res d’anar afluixant, més aviat al contari…no fos cas…




14 de gener del 2013

TOT BUSCANT LA CARA NORD



A la cara sud no hi ha neu, penso que a la cara nord igual queda algun resto per anar a clavar els piolets… així que el dissabte matino i pujo cap al pati de l’escola, a veure si el cantó francès del Pic de la Dona hem deixa curull de sensacions. Agafo totes les eines, carrego el cotxe i a  -6 graus surto a trobar el sol dels cims del Ripollès.
Des de dins del cotxe veig dos isards, ens quedem mirant i ens saludem encara amb les lleganyes enganxades a les parpelles.
La realitat hem posa trist... els esquis ja els puc deixar al cotxe, la poca neu que hi ha a Vallter la fan amb canons. Pujo cap a la collada de Mantet amb l’esperança que a la vesant nord quedarà mes neu que a la banda catalana. Altre cop escassetat... quatre clapes mal repartides fan que les meves esperances de fer una hivernal en solitari es quedin a la meitat.. tan sols en solitari, perquè la manca de neu fa que lo d’hivernal es quedi en un dia fred de tardor.


Tot buscant la cara Nord.

En una hora i mitja hem planto sota la cara nord, que resulta ser un roquetam descompost i fred, un terreny d’activitats no molt difícil i no tant massificat com els corredors del Gra de Fajol.  Un lloc tranquil i desconegut, on amb mes quantitat de neu, les ressenyes hem diuen que hi ha uns 10 o 11 corredors de uns 150  a 200 metres, la realitat però es aclaparadora, penso que en contes de les botes d’esquí de muntanya podria haver portat els peus de gat i seria mes profitós.
M’assento a menjar una barreta i a triar la canal per on pujar. Hem decideixo per una de nom de dibuixos animats “Nobita” 200 metres de canal que puja directament per el cor de la paret directe fins el cim. Amb les condicions de la paret penso que no cal fer-ho maco, amb que en sortim airosos, avui ja n’hi ha prou.
Hem poso l’arnes i hem penjo quatre ferregots a la cintura, acompanyats del piolet martell, per si en un moment donat cal fotre quatre hòsties al cap de un pitó per tal de guanyar seguretat, poso la corda el mes a mà possible. I quan tanco la motxilla sento els grampons des del fons de la motxilla com riuen de mi...  burro  a rascar pedra!!!
La veritat es que estic pujant per una canalota descomposta, on hem trobo amb tres o quatre passos de III o IV,   i on la dificultat es troba mes en el poc tacte de les mans degut al fred intens i el poc tacte dels peus degut a les botes d’esquí de muntanya, no es el que m’esperava, roca descomposta i trencada. Lluny queden aquelles sensacions assimilades, buscades i desitjades de les canals del cadí, on el blanc element et feia la progressió elegant i plàcida.  Tenia la idea de fer un parell de corredors, però amb un que faci, ja estaré satisfet, les condicions no sòn les ideals, i no cal trinxar les botes amb el dur granet de la zona.


Cara Nord del Pic de la Dona


Mica en mica guanyo alçada,  l’ambient es agradable i alpí. Tan sols algun corb i algun Isard matiners  m’acompanyen.  M’adono que encara que no hi hagi neu haurà estat un bon dia d’activitat. A uns 150 metres de la base  la canal s’obre i deixa pas a les rampes de sota el cim, a dia d’avui i sense neu, un seguit de pedregams que van perdent inclinació fins a assolir la cota 2.704,00 mtrs . El sol m’escalfa les mans i aprofito per seure i fer un glop d’aigua. Baixo fins al pàrquing de l’estació a buscar el cotxe

I quan obro el maleter... deixo la motxilla amb la corda, el casc, els piolets i el “lastre” que ja fa massa estona que arrossego i no puc resistir la tentació. Trec els esquis de la funda i hem regalo un parell de series de pujada per les pistes de Vallter. Amb la neu dura i trepitjada per les màquines les pells s’agafen be, començo a suar al enfilar les primeres rampes que hem portaran fins a la part alta de l’estació. Hem regalo una primera baixada suau, disfrutan del clavar "cantos", un cop a baix, torno a mirar amunt i vaig a guanyar-me la cervesseta amb una segona pujada de tossut, torno a posar les pells, agafo fort els pals i dale que te pego. Amunt,amunt que el  matí encara no s’ha acabat. Tot pujant amb les forces ja justetes,  penso que al final del dissabte... n’ha sortit un bon duatló alpí.



13 de gener del 2013

Canvi d'aires

Doncs això, que avui hem anat a còrrer a una zona que desconeixíem, la intenció inicial era anar a La Mola, però a suggeriment d'Ice Man hem anat cap a Collserola zona que ell coneix perfectament i on ja feia dies que ens volia portar, a les 07:30 del matí sortiem de Sabadell en Tapao, Ice Man, el David (que em sembla que aviat haurà de ser "fitxat" per Leffer's Runners, segur que a moltes curses deixaria el pavelló ben alt) i un servidor. El cotxe l'hem deixat a Vallvidrera i d'allà hem anat cap  a Sant Pere Màrtir, un inici força espectacular, tant per les vistes (una impresionant vista de Barcelona a trenc d'alba) com pel traçat (amb unes bones rampes per entrar en calor), Ice Man tenia pensada  una volta per la cara sud entre l'esmentat Sant Pere i la carretera de Santa Creu d'Olordre però els camins estaven tallats, avui era el dia de la matança del senglar i s'havia organitzat una batuda per aquella mateixa zona, així doncs ha decidit canviar el recorregut i hem tornat cap a Vallvidrera i d'allà cap avall tot fent un tros de la carretera de Santa Creu, i després tot han estat camins i corriols amunt i avall, hem anat a parar a l'Estany de Vallvidriera (més que estany és una bassa grossa...), hem passat per no sé quantes fonts i "merenderos" i amunt i avall un altre cop fins que hem sortit a la carretera de les Planes, just en el punt on aquesta es comença a enfilar, allà hem agafat un corriol que puja fins els peus de la torre de Collserola, i no vegis com puja, amb una curta parada a la meitat per recuperar l'alè i una bona apretada final, i d'allà cap al cotxe (a uns 2km) ja més tranquil.lament i amb una traca final pels carrers de Vallvidrera, total uns 12km en 1h 17m (sense estressar-nos gaire...) la veritat és que ha estat una bona sortida i ens ha sorprès gratament sobretot per la varietat de recorregut (pista, corriol, pujades, baixades...) i també per la tranquilitat (a aquelles hores poca gent hi havia), esperem tornar-hi en breu.

Aquí teniu l'enllaç on podeu veure el recorregut : Sortida per Collserola

I unes fotos..

 Espectacular vista de Barcelona...

 El camí més ample per on hem passat.

David, Ice Man, Tapao i Cargol