Adéu i fins aviat

La veritat és que no em ve gens de gust escriure aquesta entrada, em seria més fàcil no escriure res més i senzillament desaparèixer, però em sembla que els seguidors del blog es mereixen com a mínim una breu explicació, per començar he de dir que escric això a títol totalment personal.

Vaig entrar a formar part de Leffrer's Runners cap allà al 2009, quan ja feia més o menys un any que ja existia, no era res més que una colla d'amics (als quals coneixia de tota la vida) als que els agradava córrer i de tant en tant feien curses, res més, no hi havia quota mensual ni requisits previs per entrar i no havies de assolir cap mena de marca, l'únic requisit (no escrit) era apuntar-te a les curses com a Leffer..encara que sinó ho feies tampoc passava res (o si, que llavors a les classificacions per equips quedàvem fatal !!!), teniem un capità, encara que era més un càrrec honorífic que cap altre cosa i l'ostentava aquell que havia donat nom al grup, una de les coses que més em va agradar era el tema del blog, sempre m'havia agradat escriure i aviat em vaig posar a fer cròniques de curses, d'entrenaments o de simples sortides i de tant en tant feia les ressenyes oficials de les curses (com també feia en Llebreta)... d'altres membres també en feien, cadascú amb el seu estil i personalitat, però totes carregades de bon rotllo, bon humor, ironia, "sufrimiento" etc...però ja fa un temps que el nostre grup ha perdut empenta, s'ha disgregat i malauradament també hi ha hagut conflictes personals que hi han afegit fins i tot certes enemistats, a vegades les coses perden embranzida senzillament perquè si, perquè tothom canvia, la vida canvia, i els que abans anaven a córrer dos cops per setmana ara només poden un o cap, i el que no té ganes d'anar una altre vegada a Pineda no hi va però se'n va a Vallter etc... però d'aquí a barrejar-hi enemistats personals hi ha una eternitat,  és per aquest motiu que l'anterior crònica que vaig fer serà l'última crònica del Cargol, perquè no vull haver de distingir entre membres i ex-membres (per voluntat pròpia o no) de Leffer's Runners, bàsicament perquè tot són amics meus, a partir d'ara les cròniques les escriure al meu propi blog, i quan hagi de parlar d'en Lefftenzing parlaré del Roger, i en Tapao serà el Pau i Panzer la Mireia i en Bala el Dani i en Mesteño el Fernando i el Llebreta el Cèsar...i així anar fent, perquè el que és segur és que no pararé de córrer i de tant alguna cursa caurà i procuraré seguir escrivint sobre tot això que tant ens agrada, alguns ja tenen el seu propi blog (teniu l'enllaç en el seu nom, el meu encara està en construcció però espero que ben aviat ja estigui en funcionament, quan el tingui trobareu l'enllàç en el meu altre blog o al meu perfil de facebook) en el qual hi van penjant cròniques de les seves activitats (bici, muntanya etc..), no sé quin serà el futur d'aquest blog però esperó que segueixi obert encara que tan sols sigui perquè els més nostàlgics tinguem l'oportunitat de recordar els grans moments del nostre passat leffer.

Res més, tan sols esperó que durant tots aquests anys hàgiu passat com a mínim una bona estona tot llegint les cròniques que hem anat penjant al blog, tant les meves com les dels altres companys, estic segur que si un dia us sobra temps podeu rebuscar en l'arxiu del blog  i encara en trobareu alguna que no heu llegit. 

Gràcies per tot, i a reveure !!!!

Oriol Sellent

Marató de Sant Llorenç: l'evolució lògica

L’any 2007 vaig córrer la meva primera cursa de muntanya, va ser la cursa de Sant Jaume una cursa de 10km que es celebra el mateix dia que la marató de Sant Llorenç, la vaig fer un parell d’anys, el 2009 em vaig passar a la mitja i la vaig córrer en tres ocasions (menys el 2010 que estava lesionat), aquest any em vaig decidir fer un pas més i apuntar-me a la marató…us puc assegurar que si aquell ja llunyà 2007 m’haguessin dit que la faria m’hagués fet un bon fart de riure.

Val a dir que no és la primera marató de muntanya que faig,  en el meu micropalmarès maratonià n’hi ha dues de Barcelona (experiència que no penso repetir) una de l’Aneto (dos abandonaments 2009 i 2010 i una finalitzada 2011) i la Romànic Extrem de la Vall de Vianya (2013), però la veritat és que aquesta és una marató especial, podríem dir que corro a casa, per camins mil vegades caminats i correguts i amb vistes mil vegades disfrutades, dins el meu cap tinc memoritzat gairebé el 100% del recorregut  i si bé no he pogut entrenar tot el que hauria volgut (mai és suficient) amb en Tapao en hem fet un fart de gastar soles per aquells camins i el Llebreta m’ha ensenyat els únics 6km que desconeixia, només falta una cosa: que donin la sortida.

Un perfil prou imponent...

I la donen puntualment a les 07:15, els representants leffers ens posem en moviment (aquest any la majoria estem a la marató: Bala, Foulard Amarillo, Llebreta, Tapao, Feliç, Mario, Blacky i jo mateix, mentre que en Lefftenzing, Camallarga, Agujita i Foulard Rojo faràn la mitja, aquest any falta gent però com sempre intentarem deixar el pavellò el més alt possible…), per l’hora que és fa calor, estem  a 18º o sigui que la cosa promet, per sort gran part del recorregut és entre boscos i ens estalviarem molt clatellada del sol, el grup format per en Bala, Foulard, Llebreta i Tapao ja ens deixa enrere només començar, la resta en ho prenem amb més calma, al cap de 3 km corrent per un terreny fàcil (pla amb alguna lleu pujada) el recorregut s’ajunta amb el de la mitja en una dura pujada que ens portarà cap al primer avituallament, abans de coronar però ens trobem el Bala, està fotut, una lesió mal curada el deixa fora de combat i ha d’abandonar, una llàstima…sempre és dur haver-ho de fer…, arribem al primer avituallament i una forta baixada ens porta cap a la riera, la seguim durant una estona i després entrem a la Vall d’Horta, portem un ritme tranquil, no tinc cap mena d’intenció d’apretar fins el km 30 (algú va dir que una marató és un escalfament de 30 km abans d’una cursa de 12..), les pujades les faig caminant, seguim els quatre junts però en Feliç ja comença a apretar (ja tardava) i va agafant distància i en Mario comença a quedar un xic més enrere, arribem al control de Coll Gavatx (km 10), en aquest punt marató i mitja es tornen a separar, ara el camí aplana i permet córrer còmodament, mica en mica em separo d’en Blacky, encara que estic segur que tard o d’hora em tornarà a atrapar, corro tot sol una estona però darrera porto un grupet que de mica en mica es va acostant, el camí comença a baixar cap a buscar la riera, just abans d’arribar-hi hi ha un avituallament on decideixo no parar, el següent és  a 2’5 km, o sia que torno  a deixar enreere els altres corredors, una estona després passo pel costat de l’ermíta de les Arenes i un xic més enllà un altre avituallament (realment un dels punts forts d’aquesta cursa és la gran quantitat d’avituallaments que hi ha), decideixo fotre’m un txupinasso a veure si em dona un plus per arribar en condicions a la mitja… al cap de poca estona de deixar el control em trobo amb uns participants que fan pinya al costat d’una corredora, es veu que la pobre s’ha fotut de cap i s’ha obert una ceia, ja n’hi ha uns quants i després de preguntar si necessiten res segueixo a la meva, em dirigeixo cap al tram més exigent de la cursa,  toca pujar a La Mola.

Uns magnífics camins amb unes vistes impressionants em deixen al Coll de Grua, al peu de La Mola, durant un breu moment en que el camí s’enxampla i canvia de vessant veig en Feliç just quan la pista fa un gir de 180º i s’enfila amunt, sembla que el tingui a prop però realment està tant lluny… en aquest moment em torna a atrapar el grupet que he deixat enrere una estona abans, em passen i inexorablement em van deixant enrere… minuts després ja sóc als anomenats dipòsits, al mateix punt on he vist el company, tinc molt clar que durant una estona s’haurà acabat el córrer, si bé és cert que hi ha molts trams que es poden fer corrent la proporció temps guanyat / energia perduda m’és totalment desfavorable, o sia que no val la pena, calculo arribar a dalt en una mitja hora. Ja fa uns anys que pujar la Mola un diumenge al matí és com anar a passejar per les rambles  de la gentada que hi ha, i avui no té perquè no ser com un diumenge qualsevol, tot i que no corro el ritme de pujada és elevat i per sort tota la gent que passeja  em deixa passar sense cap problema a mi i als quatre o cinc que ens hem ajuntat, a mitja pujada ens passa com un coet la noia que s’havía  obert la cella, pel que sembla no l’ha afectat gaire !!! finalment a les 10:30 arribo al cim,  fa 3h i 15m que he sortit de Sant Llorenç i estic a mig recorregut, fent el compte de la vella hauria d’acabar la cursa en 6h 30m…

Pujant cap  a La Mola

Ara ve el tram que més vegades he fet, l’anomenada Carena del Pagès, que uneix La Mola amb el Montcau, un tram d’uns 6km on excepte un parell de curtes rampes tot és de córrer, desde el cim una ràpid abaixada ens porta fins a la Cova o Morral de Drac, situada en un coll on i arriben per la dreta la Canal de Santa Agnès i per l’esquerra  la Canal de l’Abella, un punt amb força trànsit vaja… em marco un ritme molt pausat, la veritat és que tampoc podria anar gaire més ràpid  encara que vulgues, les cames no em tiben tot el que jo voldria,  en aquest tram creia que seria un bon lloc per recuperar temps, però em sembla que hauré de posar la reductora…tot d’un plegat sento (i noto) que tinc algú enganxat al darrera (un o més d’un), em poso a la dreta per si vol passar però no ho fa, em sembla que vol una llebre !!! i la veritat és que s’està tot el tram darrere meu, el molt mamón no em dona ni un relleu ¡!!! aproximadament mitja hora després de deixar el punt més alt de la cursa arribo a Col d’Eres, un txupinasso i un vas d’aigua i em llanço cara avall per la Canal de Llor, la començo força ràpid, és una baixada força tècnica i llarga i s’ha d’estar alerta de no fotre’s de cap o trinxar-se un turmell, però el recorregut no segueix tota la canal sinó que trenca a l’esquerra per agafar el GR, el flanqueig permet córrer amb més o menys facilitat però quan el corriol arriba a un collet tomba  ala dreta i baixa fort fins al fons de la vall, aquest tram el faig amb molta calma, no tinc les cames com per aguantar gaires salts…un cop al fons em dirigeixo cap al Marquet de les Roques al km 30,  l’imponent casalot marca l’iníci del final, queden dotze quilòmetres, uns dotze quilòmetres realment durs, amb dues rampes de les que fan patir seguides d’un camí carener trencacames però realment divertit amb salts, trialeres, sorra, un castell en runes…un suplici vaja.

Arribo a l’avituallament , situat a l’era, i agafo un vas d’isotònica, faig una breu parada d’un parell de minuts, mentrestant arriba més gent alguns ben petats i d’altres més frescos just quan marxo arriba en Blacky, una salutació i m’hi torno a posar, la sortida és dura, però relativament curta, una baixada ens porta cap  a la masia Agramunt i just abans d’arribar-hi m’atrapa en Blacky, comentem una mica com va tot, està força animat i diu que intentarà baixar de les sis hores…difícil, tan sols li queda una hora per fer deu quilòmetres, si fossin plans potser si però no ho són  gens i ja en  portem trenta-dos a les cames…li desitjo sort i en un obrir i tancar d’ulls ja el tinc ben lluny…ara toca enfilar-se, la veritat és que estic exhaust i sense esmà i per acabar-ho d’adobar el vas d’isotònica m’ha fet més mal que bé, tinc l’estómac regirat, però mica en mica vaig avançant, em passen alguns corredors, el camí s’enfíla de valent i ja no puc di ni fava, i com no podia ser de cap altre manera el vas d’isòtonica surt tal i com ha entrat, bufff….mare meva com patirem, finalment  arribo al Coll de Pregona, una lleu baixada em porta cap a Era Ventosa on hi ha un avituallament, un vas d’aigua m’ajuda a treure’m el mal gust de boca, aquest cop ni txupinasso i isotònica, toca el dòping mental, obro la butxaqueta i trec l’Ipod…It’s Boss time!!! apreto el “play” i arrenco, i per pura casualitat sona “Born to run”…no és que j estigui gaire per córrer ara, el camí s’enfíla per unes penyes força aeries, però com a mínim deixo de pensar amb lo fatal que estic, toca desgrimpar i mentre o faig arrenca “Wrecking Ball”….uuueeeeeeee, em poso a córrer  i com hi ha món que me'n oblido de les cames, de la panxa, de la calor i de tot plegat, pujo la cadència al  ritme de la bateria d’en Max i volo pel corriol, fins i tot atrapo algun corredor, una seqüència brutal “This hard land”, “Shackled & Drawn”, “Last to Die”, “Reason to belive”, “How can a poor..”, “Cadillac Ranch” i “Thunder Road” fan que em planti a La Muntada amb les cames més cansades, l’estómac més remogut però amb la moral pels núvols,  agafo un vas d’aigua,  mig cap dins i mig pel cap, camí enllà i veig en Blacky,per uns instants em passa pel cap de llançar-me a atrapar-lo, però seria un suicidi, estic massa cansat i encara queden uns quatre quilòmetres, toca tornar-s’hi a posar a ritme aquest cop dels Dire Straits i la seva brutal “Sultans of Swing” de l’Alchemy…una pujada mig asfaltada, pista, camí, corriol…i per fi ja es veu el final, passo pel costat d’un immens dipòsit i ara només queda una baixada, anem un grupet de cinc corredors, paro l’ipod, ja hi sóc, travesso la carretera i entro al poble , al final del carrer veig la família i alguns companys, i segueixo el ritual habitual, petò a l’Eva, agafar la Carlota i amb el Roc al costat enfilar cap a l’arribada mentre en Lefftenzing inmortalitza el moment.

6h 22m després d'haver sortit...

II Cursa La Marrana,

Diumenge passat es va disputar la II Cursa de La Marrana, una  mitja marató de muntanya amb 1300m de desnivell positiu i uns altres tants de negatiu, la cursa transcorre al voltant de l’estació d’esquí de Vallter 2000 i corona set cims de més de 2.700m (Pic de la Dona, Bacivers, Bastiments, Freser, Infern, Gorgs i Superior i Inferior de la Vaca) és doncs una cursa d’alta muntanya, aquest any el temps va acompanyar durant tot el recorregut, a l'edició anterior ( aquesta n'és la crònica ) la cursa es va escurçar anulant el tram Bastiments-Infern-Coll de la Marrana degut al mal temps (fins a 40 cm de neu), aquest cop doncs els participants vàrem poder disfrutar de les espectaculars vistes que ens ofereix aquest gran recorregut, aquí en teniu la crònica.

Un magnífic recorregut...

i un perfil trenca-cames...

O sia que ja em teniu diumenge al matí pujant cap a Vallter, m’hi acompanya en Lefftenzing que si bé aquest any no corre si que em fa de taxi desde Camprodon on hem anat a passar el cap de setmana, el dia es presenta espectacular, pocs (o cap) núvol al cel fan preveure una cursa d’aquelles que tot i castigar-te les cames t’alegren la vista amb un paisatge impressionant. Un cop arribats al pàrquing toca el ritual de sempre: recollir dorsal, triar la roba (pantalons? malles? màniga curta? sense mànigues? motxil·la? ronyonera?...), calçar-se etc… i apa, una mica d’escalfament i cap a la zona de sortida, i a les nou en punt la sortida !!!

El Gra de Fajol Petit, als seus peus hi ha el refugi d'Ulldeter.

Surto més aviat endarrerit, així m’estalvio el dolor psicològic de ser adelantat continuament…i busco els motivadors  moments en els que ets tu el que adelanta, després d’un curt flanqueig per les pistes ens enfilem cap al Pic de la Dona (2700m), la cursa de seguida s’estira, intento portar un ritme suau, això tot just acaba de començar, quan arribem a la Portella de Morens el terreny s’aplana un mica i puc córrer un bon tros, però a partir de la Portella del Mentet la cosa torna a pujar, un llarga fila india va resseguint el camí cap al Pic de la Dona (2702m), hi arribo 44 minuts després d’haver sortit, faig un glop d’isotònica que més m’hagués valgut no fer-lo (se’m va atrevessar durant tota la cursa…). 

Deixem enrere Vallter i enfilem cap la Portella de Morens.

Ara toca baixar cap al Coll de la Geganta (2604m), en aquest punt la cursa ja està més que estirada i més o menys ja veus els que seràn els teus companys de cursa, amb una noia anem fent la goma, ella em deixa a les pujades i jo a les baixades (ja sabeu, cara avall tota merda corre…), aprofito la baixada per cascar-me un txupinasso dels bons a veure si fa efecte aviat,  arribats al coll flanquejem gairebé sense perdre alçada fins a l’Estany de Bacivers i d’allà un altre cop amunt, cap al Pic de Bacivers (2844m), la pujada es dura però almenys aquest any no hi ha neu i no perds una  passa de cada tres… i desde el cim cap avall un altre cop, el coll de Bacivers (2774m) marca el punt d’inflexió i l’inici de la pujada cap al Bastiments (2883m) el punt més alt de la prova, més o menys seguim el mateix grupet de cinc o sis, adelanto a algun corredor/a  i arribo al cim 1h i 46m després d’haver sortit,  un altre avituallament i segueixo, la baixada és força tècnica i atrapo a més gent, el següent cim a assolir és el de Freser (2835m), el terreny és força tècnic però no difícil i les vistes són inmillorables,  ràpidament arribo al Gorgs (2848m) i Infern (2868m), el control m’indica que ja estem a la meitat de la cursa…ja no, encara !!!.

Tot crestejant després de la corda fixa, al fons a l'esquerra el Coll de Tirapits.

Pic de l'Infern a l'esquerra i a la dreta s'intueix el de Gorgs.

Toca crestejar un bona estona, en un tram l’organització hi ha posat un corda fixa per aquells que s’hi vulguin agafar, no en faig gaire cas (de fet ni jo ni cap dels corredors que veig, però no està malament que la posin, millor curar-se en salut), finalment després de fer uns quants puja/baixa arribo als Pics Superior i Inferior de la Vaca (2826 i 2820m), allà un company de fatigues em demana si li puc fer una foto i hi accedeixo després ell me’n fa una a mi, ara per fi arriba una bona estona de baixada i terreny apte per córrer, del coll de Tirapits (2783)  es baixa fins a la Barraca de Tirapits, ara toca una llarg tram per córrer amb ganes, la veritat és que les cames les tinc força bé, el que pasa és que l’estomac m’està fent la guitza (un altre cop…) i no vaig gens còmode, tot i així deixo enrere algun que altre corredor i algun que altre corredor em deixa enrere a mi… .

Just abans de Tirapits, el Bastiments queda al meu darrere i el Coll de La Marrana a la dreta

En un lleu descens arribo a la vall on neix el riu Freser, un cop travessat el riu el camí torna a enfilar-se suaument  fins arribar, per fi, al Coll de la Marrana (2529m), ara si que ja es veu el final, porto 3h i 18m de cursa, és hora de deixar-hi la resta, encaro la baixada i som-hi !!! proper objectiu el refugi d’Ulldeter (2335m), hi arribo en pocs minuts, i del refu cap avall, a buscar la carretera, la baixada és un no parar de saltar rocs i arrels, adelanto més corredors, i poc després s’acaba la baixada i comença l’asfalt i la pujada..el canvi és gairebé dolorós…fisicament i psicològica…però com a mínim aquest any no ens fan pujar fins dalt per l’asfalt en un revolt ens envien per uns dreçera que ens fa arribar al pàrquing de Vallter, al capdamunt de l’última rampa m’hi esperen l’Eva, el Roc, la Carlota, el Jan i en Lefftenzing (tot un luxe tenir tanta afició !!!), el Roc baixa a buscar-me i es posa a correr amb mi, un cop dalt agafo la Carlota dels braços del tiet Leftenzing i vinga,  a córrer cap a l’arribada !!! uffff !!!s’ha acabat, 3h 45m després d’haver-ne sortit ja torno a ser a Vallter, satisfet per haver fet una bona cursa, he fet el temps que més o menys esperava i les cames m’han aguantat, un bon test de cara a la Marató de Sant llorenç, comença el compte enrere !!!

Leffer's a l'UTMB 2013

Aquest any l'UTMB comptarà amb 2 pedazos de leffers que ho donaran tot per situar el nostre nom a la cota més alta de l'esport de resistència. L'esdeveniment més bèstia i guapo que es fa al continent (segur que hi ha curses més llargues i amb més desnivell, però l'Ultra Trail del Mont-Blanc té categoria de mite i això no ho canvia ningú).
El proper divendres dia 30 d'agost a les 16:30 es donarà la sortida i els nostres 2 valents començaran allò que es podria anomenar "la cursa de la seva vida". Tant si l'acaben com si no, la gesta està assegurada.
Fa un parell d'anys, el nostre company Valentí Cruz la va acabar amb un temps de 35 horetes i un lleuger dolor muscular que a hores d'ara encara no sap com li va aparèixer. Suposem que va ser el petit esforç de córrer 166km amb un desnivell de 9500m+ el que li va ocasionar les molèsties, però ell no n'està segur.

Sí senyor!! Es tracta d'en Bala Humana i Foulard Amarillo; valents i descerebrats, ràpids i forts com pedrots de tartera. Aquests paius faran el que calgui per arribar altre cop a Chamonix, i és que quan a un leffer se li fot la ceba..... que som de Sabadell, joder!!

Els desitgem tota la sort del món. Estarem pendents de la cursa.

ENDEVANT LEFFERS!!!

CAVALLS DEL VENT 36h - Crònica d'una anada i d'una tornada 1era part

El  cap de setmana passat en Tapao i un servidor vàrem anar a fer la Cavalls del Vent (90km i 5000m de desnivell) en la modalitat de 36h, o sia que és obligatori fer nit en un dels refugis per els quals passa la travessa i com que som poc ambiciosos teniem en ment (si quedaven forces i temps) volíem rematar la ruta amb l’ascensió al Pedraforca, els dos en teniem moltes ganes i va ser un gran cap de setmana, aquesta modalitat més “pausada” de fer trail-running la veritat és que si bé no és  tant exigent físicament com la modalitat de 24h si que et permet disfrutar tant de l’esport com dels fantàstics paratges per on transcorre la ruta, aquí en teniu la crònica.

L'imponent cara nord del Pedraforca desde l'Estassen

Divendres a la tarda arribem al refugi Lluís Estassen, situat als peus del majestuós Pedraforca, aquest és el refugi escollit com a punt de partida de la nostre travessa, l’intenció és marxar dissabte a les 6:30 del matí i arribar a la tarda/vespre  al refugi del Serrat de les Esposes a uns 52km i 3000m+ més enllà, així doncs després d’un bon sopar acabem de preparar les motxilles i anem ben d’hora a dormir, demà tenim molta feina a fer.

6:30 del matí, comença el repte.

Ha arribat el moment, a dos quarts de set del matí el guarda del refugi estampa el segell a la cartilla de pas i sortim fora, es presenta un dia esplèndid, fem la foto de sortida i agafem el corriol que ens portarà cap a la pista desde on hem d’agafar el camí cap al refugi de Gresolet a uns 5km i 400m més avall, en un minut arribem a la pista,  de sobte una llum ens encega i se'ns acosta, i ens xucla amunt… i el següent que recordo és que ja estem davant del camí que porta cap a Gresolet, però els nostres rellotges ens marquen una hora més tard i les nostres cames sembla que ja hagin corregut 10 km, en Tapao i jo ens mirem confusos (em sembla que un servidor està més confús que el meu company) i sense donar-hi més voltes ens llancem sender avall intentant recuperar aquest hora misteriosament perduda, aquest tram és gairebé tot en baixada, tant sols pujes el 50 metres que separen el riu que transcorre per la vall del refugi, 30 minuts després arribem al refugi, fantàstic hem retallat 50 minuts sobre l’horari de la guia (de fet això serà una constant ja que els temps d’aquesta guia estàn fets comptant que es camina a 5km/h i es puja a uns 400m/h), entrem i el guarda ens marca la cartilla, ara toca anar cap al refugi de Sant Jordi que el tenim a 14k però en aquest tram els desnivell ja són més importants i n’acumularem quasi 1000 de positius.

 Baixant cap a Gresolet, després de la misteriosa abducció.

Aquest cop ja començem pujant, toca arribar al Col de la Bauma, s’ha acabat el còrrer i és l’hora de  caminar, l’estratègia és ben clara: pujades caminant, baixades corrent i plans com es pugui, la qüestió és no matxacar-se abans d’hora… en mitja hora arribem al coll, allà agafem una pista que va planejant o sia que toca posar-se a córrer, i entre pista i corriol arribem al Coll de la Bena i d’allà baixem cap a Sant Martï del Puig, un grup de cases abandonades al peu d’un turó on s’alça un bonica ermita, un lloc que em recorda l’intent que vàrem fer fa un anys de fer la travessa en  24h (si en voleu llegir la crònica cliqueu aquí), deixem Sant Martí i un corriol en porta ràpidament a la pista que ve de Bagà, la seguim fins arribar a la casa de colònies de Can Cerdanyola, allà agafem el camí que puja cap al Sant Jordi, ens espera una bona pujada de 4km i 600m, al principi el camí és força agradable, el riu baixa ben ple i tot i que només son les 10 del matí ja fa força calor i ens venen ganes de tirar-se en uns dels nombrosos gorgs que hi ha…aviat el camí comença a pujar i arribem als Empedrats, durant una estona passem entremig de roques i el riu que queda força avall, a vegades però toca fer equilibris per no mullar-se els peus (cosa que a vegades és inevitable), finalment deixem el riu i ens endinsem al bosc, en Tapao va més fresc i comença  a tirar fort, jo m’ho prenc amb més calma, tinc molta calor i estic amarat de suor, el camí va guanyant desnivell i com més en guanya més cansat estic…la cosa promet…, al company ja fa estona que l’he perdut de vista, en un punt de la pujada ja no puc més i m’assec…mare meva…estic fatal !!! ara com ara veig mot complicat arribar a l’objectiu d’avui, em sembla que haurem d’anul-lar la reserva i passar-la al Niu de l’Àliga, el refugi situat al cim de la Tossa d’Alp (a l’estació d’esquí de La Molina) i que és el punt més alt de la travessa, la calor m’està matant i em trec la samarreta oficial de Leffer’s Runners i em quedo amb la meva samarreta AEM (Anti Escaldades als Mugrons) almenys així aniré més fresc, bec aigua i m’hi torno a posar, faig un cop d’ull avall i veig un noi que ve al darrera, en un moment em passa per sobre com una màquina de tren… finalment una estona després arribo a un prat al final del qual ja es veu el refugi, en Tapao m’està esperant més amunt amb un altre grup d’unes set persones, arribo esbufegant i mort de cansament, mentrestant arriba un altre noi que fa parella amb el d’abans, tant ells com el grup també estan fent la travessa, però han decidit dormir a Niu de l’Àliga, li comento el tema al Pau, i tot i que diu que ja ho decidiré més endavant li dic que no, que prefereixo treure’m la pressió de sobre i anar més tranquil (de coco sobretot) o sia que faig un truc a Serrat de les Esposes i els hi comento el tema, em diuen que cap problema i que ells mateixos trucaran a Niu per avisar-los… obviament però perdem la paga i senyal (em sembla que mai m’havia preocupat  tant poc perdre 15 euros..), en Tapao va  a buscar aigua a la font i a segellar les cartilles, estic tant petat que no tinc èsma ni d’arribar fins al refugi que està uns 50m més amunt…aprofito per descansar i prendre’m un gel a veure si recupero un mica, mentrestant el grup es posa en marxa segueix la ruta, uns minuts després arriba en Tapao i ja hi tornem a ser, el següent refugi és el del Rebost a 12km i 790m de desnivell.

Pujant cap al Sant Jordi

El camí va fent una suau baixada fins que toca enfilar-se al Coll d’Escriu, tan sols són 130m de desnivell i ja em trobo força millor o sia que si bé la suada és inevitable ja torno a estar una mica més animat, un cop dalt del coll ens espera una forta baixada fins la carretera que va de Bagà al Coll de Pal,  baixem ràpid i quan arribem a Grèixer (i després d’una petita confusió amb el camí a seguir) ens atrapa el parell de nois que em trobat al Sant Jordi, finalment al voltant de la una del migdia travessem la carretera i arribem al riu, allà trobem l’altre grup, tots junts començem la pujada cap al Rebost, el camí s’enfila per prats on l’ombra és escassa i el sol és criminal, de mica en mica el gran grup es va estirant, en Tapao va al seu pas i aviat el perdo de vista, jo estic bastant fos i ja veig a venir que la pujada se’m farà llarga, aquests 600m en 5km prometen “sufrimento” del bò, per sort no sóc el que vaig pitjor un dels nois va força més petat (no és que me’n alegri, ni molt menys però saber que no ets l’últim sempre és un estímul…), però això no em suposa cap alleujament físic, estic realment molt trinxat…però no hi ha més remei que pujar o sia que amunt, els minuts van passant i avançó per objectius: 50 passes sense parar, 50m+ sense parar, fins aquell arbre sense parar…i així vaig fent, intento menjar-me mitja barreta energètica però em costa horrors i desisteixo…en un punt el camí travessa la carretera de Coll de Pal, a l’altre costat un senyal indicador del camí m’informa que “només” queden 30 minuts pel refugi… següent objectiu, arribari en menys de 30 minuts… i per sort i arribo en 28…i tal com hi arribo m’estiro a terra a descansar …Mare de Déu Senyor quin patiment !!! en Tapao fa un minuts que ha arribat i pel que diu també ha suat lo seu…, uns minuts després arriba un dels nois i una estona després arriba l’altre..que tampoc és que fagi gaire bona cara, ara toca reposar i dinar per agafar forçes , els del refugi no s’esperàven tanta gent de cop i acabem amb les existències de pà, entrepans a tutti pleni !!!, tinc l’estómac tancat però m’obligo a menjar i beure, la parada és llarga, 1 hora i quart que per mi era absolutament necessaria, el següent tram és llarg i dur,  gairebè 900m+ en 6’2 km, finalment a les quatre en punt ens posem en moviment cap a Niu de l’Àliga a 2.520 metres d’alçada.

El Pedraforca desde el Coll Escriu

I desde el refugi del Rebost

La pujada és dura tan sols començar, però el descans es nota i els primers 400m+ cauen en 45minuts,  al aribar a la línia dels 2000m d’alçada els arbres gairebé desapareixen i el terreny es torna més àrid, el sol apreta fort però el vent que bufa fa que la temperatura sigui força agradable, arribo a la Collada de Comafloriu amb prou temps per veure en Tapao com ja n’està sortint, el porto a uns 10 minuts. la sortida del coll és pronunciada, una forta rampa ens porta dels 2200m als 2300 i a partir de llavors anem resseguint els lloms sense gairebé ni perdre ni guanyar alçada excepte a la Colladeta de Comabella, un petit sifòn on baixes 50m per tornar-los a pujar tot seguit, arribats a aquest punt decideixo fer un descans, no perquè estigui molt cansat (que també) sinó per senzillament seure i disfrutar del paisatge, 5 minuts d’absoluta pau i tranquilitat, en gaudeixo cada segon i gairebé que em permeten oblidar-me de tots els maldecaps del dia a dia…o si més no relativitazar-los…però és hora de seguir, i veig com s’acosta el noi que anava tant petat com jo però ve a tota màquina, sembla que els dos entrepans i les dues coca-coles que s’ha cascat han fet el seu efecte, xerrem una estona i el deixo marxar sense cap mena d’intenció de seguir-lo, ja tenim el refugi a tocar i ara no treu cap  ares fotres una pallissa…finalment 2h i 15m després de sortir del Rebost arribo al Niu de l’Àliga.

 La Tossa d'Alp, punt més alt del recorregut

Tapao i Cargol al Niu de l'Àliga

Una hora després dutxats i canviats ja m’estic cascant una Moritz entre pit i esquena mentre esperem que es faci l’hora de sopar, anem xerrant amb la parella de nois amb qui compartim taula, obviament el tema principal són les curses de muntanya, les travesses etc…a dos quarts de nou ens porten el sopar, tenim una gana de cavall i esperem que el sopar sigui copiós…però la veritat és que no es pot dir que sigui una meravella, un bol (no gaire gran) de sopa de fideus amb una mandonguilla obre el sopar i un plat de mongetes amb butifarra el tanca…amb dos collons…no és que ens esperessim un gran banquet però tant a en Tapao com  a mi ens sembla una broma que després d’una pallissa com la d’avui el plat fort sigui mongetes amb butifarra…no crec que suguin tant difícils de fer un macarrons per exemple, però als companys de taula ja els i està prou bé,  en un moment acaben amb les mongetes seves i nostres…a si, el postre, un tall de pastís de iogurt (fet a primera hora del matí em sembla) amb una mica de xocolata per sobre…sense comentaris. Acabat el sopar aflora el cansament i a les deu decidim anar a dormir, abans però hem de concretar amb les guardes el tema dels esmorzars, quan els  pregunto a quina hora poden servir l’esmorzar em diuen que el serveixen a partir de les vuit… fent un esforç sobrehumà aconsegueixo no fotre’m a riure davant seu, els hi dic que ni pensar-ho, que demà volem sortir  a dos quarts de set o sia que l’esmorzar l’han de servir a les sis, després de consensuar-ho amb la resa de la gent i accedeixen, ho deixaràn tot a punt i obriràn la porta del menjador perquè poguem esmorzar, finalment ja podem anar a fotre una pallisa al coixí, demà toca rematar la feina.

Iera Cursa dels Cingles de Bertí

Ahir diumenge es va celebrar la primera edició d'aquest cursa, mitja marató de muntanya amb un desnivell de 1000 metres positius, Leffer's Runners hi va ser present amb dos dels seus membres,  en Feliç i el Cargol, val a dir que va ser una magnífica cursa tant pel recorregut com per l'organització, un itinerari espectacular que va portar als corredors per llocs amb unes vistes magnífiques, sortint de Riells del Fai (300m) i després d'una curta baixada el recorregut s'enfilava fins a Sant Miquel del Fai (450m) i després s'endinsava pels cingles per corriols i s'arribava al punt més alt de la cursa a 900 metres d'alçada que gairebé era ja l'equador de la cursa,  llavors ja es començava a baixar , alternant corriol (amb algun que altre punt més tècnic) i pista, un dels punts més durs es trobava al quilòmetre 16 on el recorregut s'enfilava per un tallafocs en una duríssima pujada de 90 metres de desnivell en tan sols 500 metres, un cop dalt es baixava per l'altre costat (no tant llarg però amb la mateixa inclinació) a partir d'aquell punt ja era qüestió de començar a cremar cartutxos si encara en quedava algun. Pel que fa als nostres representant en Feliç va marcar un temps de 2h 27m 02s la qual cosa el va situar en la posició 102 de la clasificació general (de 275 participants) casum l'olla!!! si sembla que faci dos dies que encara l'havíem d'esperar cada dos per tres i ara va que se les pela !!!! el Cargol va fer un temps de 2h 46m 37s quedant-se en la 183 posició no està gens malament tenint en compte que la temporada està sent pèssima a nivell d'entreaments i els últims problemes de genolls i esquena...sembla que li està agafant el gustillo a això d'anar a fer curses sense entrenar gens i mig lesionat...

FORÇA LEFFERS !!!

I era Marató Romànic Extrem: Objectiu complert

Feia gairebé tres mesos que m’hi havia apuntat, em va semblar una bona cursa i una bona excusa per sortir un cap de setmana amb la família i creia (ingenu de mi) que tindria prou temps per entrenar el necessari com per afrontar el repte amb suficients garanties, però les coses no sempre van com un vol i els entrenaments es limiten a algún cap de setmana amb tirades més o menys llargues i a fer la Cursa del Rodal (17km) i per acabar-ho d’adobar se’m reprodueix una lesió al genoll esquerra que em deixa fora de combat les últimes tres setmanes, les condicions ideals per afrontar ja no una marató de muntanya sinó qualsevol cursa que un es proposi…

I ha arribat el gran dia, sortosament no estaré sol, en Lefftenzing va respondre a la meva crida (la sang crida a la sang) i ell i jo serem els únics representants de Leffer’s Runners en aquesta Iera Romànic Extrem de la Vall de Vianya en la categoria de marató, m’aixeco ben d’hora, faig un bon esmorzar i mentre espero l’arribada d’en Lefftenzing planifico la cursa, amb el perfil al davant intento memoritzar els punt crítics i els avituallaments clau…finalment opto per la via fàcil i em fico el fulla amb el perfil a la butxaca, carrègo el cinturo de txupinassos varis, l’Ipod per si de cas “m’avorreixo”, la gorra etc… i vaig a buscar el company, després de donar-li el dorsal (que ja m’havia encarregat jo de recolir-lo el dia abans) anem cap a la zona de sortida on aprofitem per escalfar una mica i fer els rituals de rigor, a les 7:55 un curt brieffing i a les 8:00 sortida !!! (val a dir que per la propera edició que haurien de revisar el sistema, poques vegades he vist una sortida amb tant poca gràcia…)

La cosa comença suau, amb una lleu pujada i un curt tram d’asfalt que de seguida deixem enrere, però quan el deixem ens trobem en plè festival del fang, les plujes n’han deixat els camins i corriols realment plens, les bambes es saturen i pesen el doble, els tacs no agafen…total, una bona enfangada;  en Lefftenzing segueix fent-me companyia… no se si per amor fraternal o bé per no forçar la màquina i acabar “regant nerets” abans d’hora… però mica en mica anem avançant i la cosa ja es posa dreta, ens esperen 350m de desnivell en poc més de 2’5km… una estona després arribem dalt de tot, a l’ermita de Sant Miquel del Mont  ens hi espera el primer avituallament i unes espectaculars vistes del pirineu cobert d’un blanc lluent a un costat i de la Garrotxa d’un verd intens a l’altre, ara toca baixar, ens llançem cara avall, i com que baixant no sóm dolents atrapem i avançem alguns corredors,  deixem la zona més boscosa enrere i sortim al descobert on, sense parar de correr, podem disfrutar d’uns esplèndids paratges, però la crua realitat s’imposa i toca tornar-se a enfilar, no vull forçar gens la màquina i a la mínima emposo a caminar arribem dalt només per poder baixar…aquest cop la baixada és força divertida plena de fulles traidores que poden amagar una pedra i fang que patina com el gel,  un cop més es demostra que baixant tota merda corre i avançem més corredors, finalment arribem al segon avituallament situat al km 12, a partir tenim aproximadament 2’5km de pla baixada i llavors començarà la zona dura de veritat.

I al començar aquesta zona de transició ja veig que en Lefftenzing comença a agafar el seu ritme, un ritme que en condicions normals i en un altre moment potser em podria atrevir a aguantar, però ni estic en condicions normals ni aquest és el moment, en un punt on el camí gira 180º i s’enfila amunt em saluda i apa adéu !!! ja no el veure més fins a l’arribada 27 km enllà… el camí va enfilant-se poc a poc fins que en un punt gira a l’esquerra i patapam !!! una rampa que et cagues, el corriol enfila de dret per sota una línia electrica, no són molts metres però et fan bufar de valent al, capdamunt hi ha una colla de nois animant cosa que sempre s’agraeix… un parell de pujabaixes ens fan arribar al tercer control (km 17’5 aprox), arribats a aquest punt toca fer una pausa, em trec el paravent i els manguitos i el deixo al control, no crec que em facin falta… ara ve una curta baixada i després la pujada més llarga de la cursa 3km i gairebé 400m de desnivell, és el moment de treure un txupinasso dels bons, el faig passar avall amb un vas d’aigua i som-hi !!! la baixada és curta i de seguida la cosa es posa seria,  m’atrapen un parell de corredors i junts arribem al punt on la mitja i la marató se separen, la broma és fàcil…però em vingut aquí a patir o sia que toca seguir pujant, els companys van més sobrats i mica en mica es van allunyant i em quedo sol, de moment vaig prou bé, el genoll aguanta, les cames també i els ànims segueixen amunt, la pujada es fa llarga, uns minuts més tard m’atrapen un parell de corredors més (en aquest cas corredor i corredora) el noi porta una camera a l’extrem d’un bastó i va gravant i fent fotos, els segueixo uns metres però van força àgils i s’en van…un altre cop sol, per sort porto l’altímtre i puc fer-me una idea del que em queda, quan sembla que ja he arribat al capdamunt estic ben fos, segons l’altímetre i el perfil ja hauria d’estar sobre el km21 però no he passat el cartell dels 20….se’l hauràn deixat ?, estic realment cansat i no trobo el punt de concentració necessari, el terreny no és gens comode (pedres, arrels) i a vegades costa veure el camí que tot i ser evident es perd entre els arbres, porto una bona estona ara corrent ara caminant, de cop veig al cartell del km 20…ostia, la veritat és que no me’l esperava i em cau l’ànima al terra…ufffff ara si que començo a anar tocat de tot arreu…miro el perfil i veig que el seguent avituallament és al km25, va parir…en aquest punt em passa pel cap d’engegar-ho tot a rodar i plegar al arribar al control… però primer hi he d’arribar o sigui que no queda cap altre remei que continuar…una estona (molta estona) després m’atrapa un grup de participants (dues noies i dos nois)  que fàcilment m’avançen, una de les noies em pregunta si estic bé (dec fer una cara….) la resposta és fàcil: “He estat millor…” al cap de poc veig que porta a la mà una gorra com la meva, miro el cinturo i recony!!! és la meva, m’ha caigut i ni me n’he adonat…amablement me la torna i ràpidament em deixen enrere, un altre cop sol amb les meves penes, finalment el camí comença a baixar de manera evident, mentre baixo sento veus darrera meu o sia que no sóc l’últim…és un consòl, finalment albiro el quart avituallament, toca un altre”Coup de fouet” dels bons, aigua i un tros de barreta, mentre estic allà arriba un corredor…en sentit contrari, el pobre s’ha trencat (rampes als quàdriceps) i prefereix deixar-ho estar, arriben més corredors però aquest cop del costat bó, un cop omplert el dipòsit decideixo seguir endavant, ara venen 5km més o menys tranquils i els aprofitaré per intentar recuperar forces o si més no evitar malgastar-les, el recorregut segueix un pista que en un alte moment seria ideal per correr, pujades i baixades suaus perfectes per fer-les al “trote cochinero” però prefereixo caminar gairebé tota l’estona, al km 30 comença l’última gran pujada (200m 2km) i ara estic al 25, em prendre aquest 5 km amb una calma extrema.

Mitja hora després abandono la pista i m’endinso per un corriol,  ja la tenim aquí, l’últim avituallament ha fet efecte i em trobo prou bé per pujar  a bon ritme i sense esperar-m’ho ja sóc dalt ara només queda baixar 425m en poc més de 2,5km… i el que hauria d’haver estat un baixada ràpida i divertida es converteix en un autèntic suplici, tinc els genolls fets pols i la forta baixada me’ls està matxacant encara més, l’esquerra perquè és el que ja li toca però el dret també rep la seva part…cagonelsclausdecrist, com patirem, no se quanta estona estic baixant però sembla que una eternitat, poc a poc l’altímetre es va acostant als 400m i començo a pensar que ja no queda tant, arribo a uns prats on uns nens no paren de cridar: “Papa !!!” suposo que deu ser un participant que dec portar al darrere, els saludo a ells hi ha sa mare i m’animen, deixo els prats enrere i una curta rampa em fa arribar al penúltim control, estem al km33, només queden 9km, un tros de platan i un vas d’aigua fan que s’esvaeixi la sensació de buidor a l’estomac, estic content perquè aquest cop no he tingut cap mena de problema digestiu com en altre curses, sembla que he trobat els txupinassos ideals, arriba una parella de corredors, i just a la que paren ella deixa anar un renec: “Collons !!!” diu “Ara si que puc renegar!!!”…sorprès li dic que si s’ha pogut aguantar fins llavors és tot un mèrit…de tant en tant va bé fer bromes per alliberar tensions…uns instants després em despedeixo i m’hi torno a posar, però al cap de pocs metres paro i decideixo fer servir un dels últims txupinassos que em queden, un de ben especial: It’s Boss time!!! trec l’Ipod de la butxaca l’engego i poso el volum al màxim i per art de magia la primera és “Wrecking Ball”, la meva preferida, i les cames contiunuen cansades, i els genolls continuen fent-me veure les estrelles però el dipòsit de moral se’m omple a vessar.

Encaro els últims quilòmetres amb energies renovades, miro el rellotge i em sembla que es possible baixar de les set hores però això si, m’ho hauré de treballar , tot i això segueixo molt conservador, aquests 9km es poden fer moooolt llargs, per corriols i pistes van caient els km, passo pel35, i en Bruce va sonant “No surrender”, “You can look”(versió Seeger), “Paradise by the C”...en un punt el recorregut deixa la pista que seguia i patapam !!!  una rampa de nassos !!! sembla que els organitzadors l’hagin posat expressament per veure si algú petava al tram final…que mamons !!! l’encaro a ritme de “Shackled and drawn” i per sort no és molt llarga però que cabrona….i per fi l’últim avituallament,  km 38, allà atrapo a un corredor , intercanvio un parell de bromes amb els controls i ja torno  a correr a ritme de “We take care of our own” i poques vegades un a cançó ha estat tant oportuna… l’altre participant m’ha tret uns quants metres… però m’és igual (val a dir que és la primera cursa en la qual no avanço a ningú, els corredors que hem avançat amb en Lefftenzing els primers 10km ja m’han avançat tots…és una sensació curiosa) vaig a la meva, finalment arribem a la part final, ja es veuen les cases de Hostalnou de Vianya, passo pel km 40, intento mantenir un trot suau però les cames no em donen per més i paro…però que collons, uns segons després hi torno apreto les dents i ja no paro.

Ara si,  ho tinc a tocar, ja veig l’arribada i “Badlands” em colpeja les orelles, no es pot dir que sigui una festa però encara hi queda gent…i al damunt d’un burro veig al Roc (inconfusible forro color barrufet) i al seu costat l’Eva amb la Carlota, al cap d’uns segons l’Eva em veu i avisa al Roc, que surt corrents (sense burro) a trobar-me, i el molt mamón el primer que fa és preguntarme si vaig últim...,correm junts un tros,  agafo a la Carlota, faig un petò a l’Eva i enfilo els últims metres amb un somriure d’enorme satisfacció a la cara.

 Xoca-la tiet !!!!

Un últim esforç !!!

1era Marató Romànic Extrem Vall de Bianya

Dos membres de Leffer's Runners han pres part aquest diumenge en la primera edició de la Romànic Extrem  en la distància de marató, una cursa realment magnífica tant pels paisatges (sobretot durant el primer quart de la prova) com pel recorregut, amb uns 2000m de desnivell positiu (tampoc és cap animalada per tractar-se d'una marató de muntanya) amb un parell de fortes pujades de més de 400m de desnivell,tres de entre 150 i 200m i alguns trams força trencacames , un circuit amb trams realment complicats degut a les grans quantitats de fang acumulades durant les últimes plujes, sortosament ahir va fer un dia magnífic la qual cosa va facilitar molt les coses als corredors. La representació leffer va anar a càrrec d'en Leftenzing i del Cargol, el primer va anar de menys a més fent una primera part a ritme suau (els primers 12km va acompanyar al Cargol) fins que va decidir que ja n'hi havia prou i va començar a apretar, val a dir que si bé va tornar a tenir algun que altre problema estomacal aquest cop no han estat tant greus com als que ens te acostumats i pel que fa al Cargol la veritat és que n'ha sortit prou ben parat, tot i que en els tres mesos que feia que estava apuntat tan sols ha pogut acumular poc més de 100km d'entrenament  els dos primers i 0 el tercer degut a una oportuníssima lesió de genoll, en resum, una bona jornada maratoniana plena de suor, fang i molt de "SUFRIMIENTO"... segur que en sortirà una bona crònica.

Temps :

 Lefftenzing - 5h 47m 31s (85 de 200 inscrits i 161 arribats)

Cargol - 6h 57m 41s (146)

Marató de Barcelona 2013 sub 3h

                                                                        Llebreta Salfuman, Tapao i Bala Humana

Jornada èpica la d'ahir dia 17 de març del 2013, on Leffer's Runners trenca amb la pana i de pas, amb el crono i situa el més destacat dels seus membres (Bala Humana) on the fucking top de la classificació amb un crono de 2h59m26s i una posició absoluta de 646/14859. Fuerrrrrrrte aplausooooooooo!!!!!

El dia pinta genial; no fa fred i plou de manera suau, ideal per una cursa d'asfalt. Excepte el Tapao, que va per lliure, hem fet els deures i hem entrenat fort durant tot l'hivern per fer un paper decent.
Pel Llebreta, el més difícil ha estat aconseguir dorsal. Entre el despiste d'algú i les falses promeses d'altres, el tiu es veu corrents amb una fotocòpia en color enganxada a la panxa. I en un dia de pluja, ideal..... no et dura ni per entrar al calaix. Després d'intenses negociacions a última hora, un noi que es fa dir Juan Carlos Castillejo cedeix altruistament el piltrall i el xip: JuanCar, ets un bon paiu. Gràcies de debò. Tindràs la teva recompensa.
Ens trobem la colla amb la que ha vingut el Tapao. Hi ha el David Pagès, vell conegut de La Roda. És la seva primera marató. Li desitgem sort. Suposo que sap que li farà falta.
El Tapao correrà al costat del David i no vol saber res dels seus companys leffers. Fa bé.
Aquest any no hi ha ni la cançó d'en Mercury i la Caballé ni tret de sortida. Se'ls deu haver mullat la pòlvora amb tanta aigua.
Sortim empaitant els negres i el Leiva. La frase més utilitzada pel Llebreta durant la primera meitat de la cursa és: Dani, anem ràpid, hem d'afluixar. Però la rèplica més utilitzada és: aquest és el ritme, aquest és ritme!! 4:15...........4:10..........4:00.................3:59 (sí Bala, 3:59, ja t'ho deia jo que anavem ràpid).............. buffffffffffffffffffff
En Llebreta ja sap que aquest ritme no és el seu, però què collons, aquí hem vingut a córrer i a donar-ho tot, i s'està tan bé cagant llets per Barcelona sota un plugim refrescant! El tema és "fins quan aguantaré??"
Pas per la mitja: 1h31m: la mare que em va parir!!! Perquè he fet cas d'en Bala Humana?? Aggggggrrrrrrrr
Just abans del pas per la mitja ja ho hem parlat: encantat de córrer 1h30m amb tu, Bala, però fins aquí hem arribat. És el típic: NOW OR NEVER!!! Va xaval, que baixes de les 3h. El veig a tope i vaig veient com desapareix entre tota la colla de calvos que baixaran de les 3:10. En Llebreta es queda llepant-se les ferides i comença una nova cursa que té tota la pinta de ser ben diferent de la correguda fins ara. Com patirem!!!!
Afluixo el ritme i intento aguantar els 4:30, però només ho aconsegueixo els següents 10km. Comença el calvari. Res que no conegueu, leffers.



Bala Humana: 2h59m
Llebreta Salfuman: 3h17m
Tapao: 4h00m
David Pagès: 4h31m



Per qui no sàpiga de què va: tot el temps guanyat a la primera meitat d'una cursa per anar més ràpid del que pots, el pagaràs multiplicat per 10 a la segona meitat. Proveu-ho!! Però què collons!!! Ens agrada equivocar-nos. Ens agrada patir i ens agrada cagar-nos en la puta mil vegades!! Això sí, l'any que ve espero equivocar-me de menys. Patir, patirem igual, però 7 minuts menys, collones!!



Força leffers!!!!!

Collserola Tour

Un dia més tornem a canviar d'aires, avui (o ahir vaja…)  Ice Man i un servidor ens hem llevat ben d'hora ben d'hora i hem estat imparables, a les 06:30 sortíem de Sabadell a les 07:00 començàvem a córrer i plegàvem veles a les 09:45 després de 24k i 700m de desnivell i una magnífica volta per Collserola.

 Prenent com a punt de partida Sant Cugat hem agafat el GR-6 i hem començat a trotar suaument, a cap de poca estona ja passàvem pel costat l'apuntalat Pi d'en Xandri (que encara es recupera de les ferides que quatre fills de puta li provocàren en un intent de talar-lo), la pista és suau i molt lentament va guanyant alçada, passem per Can Borrell que a aquesta hora encara està tancat a l’espera de la pila de gent que hi va a esmorzar o dinar, entre pista i corriol ens hem anat endinsant a Collserola passant per indrets realment feréstecs i poc transitats, semblava que en qualsevol moment hagués d’aparèixer el T-Rex de Juràssic Park o bé un amable camperol vietnamita vestit de negre i amb un AK-47…arribem a Sant Medir on Ice Man ha de fer una parada tècnica per treure’s els premsabessons que sembla que li fàgin més mal que bé, la parada és curta i seguim amunt, uns 7km després d’haver sortit arribem al Coll de l’Erola, fem uns metres per la carretera i agafem el trencall que porta al Tibidabo, però de seguida deixem el dur asfalt i agafem un camí d’escales que en porta cap a la Font de la Salamandra, el camí es fa més planer i ens porta cap al Coll de la Vinassa i després al Coll del Gravat, allà la pista baixa fort fins anar a petar al baixador de Vallvidrera, després fem un tram que ja vàrem fer fa un parell de setmanes amb en Tapao i el David, però el fem a l’inversa, passèm pel pantà de Vallvidrera i a partir d’aquest punt la cosa ja es torna a enfilar, deixem enrere la Font de l’Espinagosa (val a dir que de fonts n’hi ha un munt per la qual cosa t’evites de portar aigua a sobre) i arribem a Vallvidrera, just a la plaça on deixàrem el cotxe fa un parell de setmanes, ara toca una mica d’asfalt, a la Plaça de Vallvidrera parem a la font i ens partim un Powerbar, portem gairebé 15km i encara ens falta un bon tros, deixem la plaça enfilant-nos per les escales al més pur estil Rocky i seguim resseguint a l’invresa el circuit ja conegut, passem pels peus  de la Torre de Collserola i del Tibidabo tot corrent per un sender en lleu però constant pujada i passem pel punt més alt del recoregut a uns 465m d’alçada, tornem a ser al Coll de la Vinassa i d’allà fem un curt tram pel lateral de l’Arrabassada fins arribar a la casa de Can Ribes, seguim una curta pista i travessem el viaducte del mateix nom, deixem la pista enrere i agafem un corriol de forta, tècnica i divertidíssima baixada, 275 m de desnivell i 3km després tornem a ser a Can Borrell, ja hi som, però les cames ja no estàn per gaires alegries i a l’últim tram hem de treure l’esperit Leffer i mantenir el tipus, o sigui que res d’anar afluixant, més aviat al contari…no fos cas…

TOT BUSCANT LA CARA NORD

A la cara sud no hi ha neu, penso que a la cara nord igual queda algun resto per anar a clavar els piolets… així que el dissabte matino i pujo cap al pati de l’escola, a veure si el cantó francès del Pic de la Dona hem deixa curull de sensacions. Agafo totes les eines, carrego el cotxe i a  -6 graus surto a trobar el sol dels cims del Ripollès.

Des de dins del cotxe veig dos isards, ens quedem mirant i ens saludem encara amb les lleganyes enganxades a les parpelles.

La realitat hem posa trist... els esquis ja els puc deixar al cotxe, la poca neu que hi ha a Vallter la fan amb canons. Pujo cap a la collada de Mantet amb l’esperança que a la vesant nord quedarà mes neu que a la banda catalana. Altre cop escassetat... quatre clapes mal repartides fan que les meves esperances de fer una hivernal en solitari es quedin a la meitat.. tan sols en solitari, perquè la manca de neu fa que lo d’hivernal es quedi en un dia fred de tardor.

Tot buscant la cara Nord.

En una hora i mitja hem planto sota la cara nord, que resulta ser un roquetam descompost i fred, un terreny d’activitats no molt difícil i no tant massificat com els corredors del Gra de Fajol.  Un lloc tranquil i desconegut, on amb mes quantitat de neu, les ressenyes hem diuen que hi ha uns 10 o 11 corredors de uns 150  a 200 metres, la realitat però es aclaparadora, penso que en contes de les botes d’esquí de muntanya podria haver portat els peus de gat i seria mes profitós.

M’assento a menjar una barreta i a triar la canal per on pujar. Hem decideixo per una de nom de dibuixos animats “Nobita” 200 metres de canal que puja directament per el cor de la paret directe fins el cim. Amb les condicions de la paret penso que no cal fer-ho maco, amb que en sortim airosos, avui ja n’hi ha prou.

Hem poso l’arnes i hem penjo quatre ferregots a la cintura, acompanyats del piolet martell, per si en un moment donat cal fotre quatre hòsties al cap de un pitó per tal de guanyar seguretat, poso la corda el mes a mà possible. I quan tanco la motxilla sento els grampons des del fons de la motxilla com riuen de mi...  burro  a rascar pedra!!!

La veritat es que estic pujant per una canalota descomposta, on hem trobo amb tres o quatre passos de III o IV,   i on la dificultat es troba mes en el poc tacte de les mans degut al fred intens i el poc tacte dels peus degut a les botes d’esquí de muntanya, no es el que m’esperava, roca descomposta i trencada. Lluny queden aquelles sensacions assimilades, buscades i desitjades de les canals del cadí, on el blanc element et feia la progressió elegant i plàcida.  Tenia la idea de fer un parell de corredors, però amb un que faci, ja estaré satisfet, les condicions no sòn les ideals, i no cal trinxar les botes amb el dur granet de la zona.

Cara Nord del Pic de la Dona

Mica en mica guanyo alçada,  l’ambient es agradable i alpí. Tan sols algun corb i algun Isard matiners  m’acompanyen.  M’adono que encara que no hi hagi neu haurà estat un bon dia d’activitat. A uns 150 metres de la base  la canal s’obre i deixa pas a les rampes de sota el cim, a dia d’avui i sense neu, un seguit de pedregams que van perdent inclinació fins a assolir la cota 2.704,00 mtrs . El sol m’escalfa les mans i aprofito per seure i fer un glop d’aigua. Baixo fins al pàrquing de l’estació a buscar el cotxe

I quan obro el maleter... deixo la motxilla amb la corda, el casc, els piolets i el “lastre” que ja fa massa estona que arrossego i no puc resistir la tentació. Trec els esquis de la funda i hem regalo un parell de series de pujada per les pistes de Vallter. Amb la neu dura i trepitjada per les màquines les pells s’agafen be, començo a suar al enfilar les primeres rampes que hem portaran fins a la part alta de l’estació. Hem regalo una primera baixada suau, disfrutan del clavar "cantos", un cop a baix, torno a mirar amunt i vaig a guanyar-me la cervesseta amb una segona pujada de tossut, torno a posar les pells, agafo fort els pals i dale que te pego. Amunt,amunt que el  matí encara no s’ha acabat. Tot pujant amb les forces ja justetes,  penso que al final del dissabte... n’ha sortit un bon duatló alpí.

Canvi d'aires

Doncs això, que avui hem anat a còrrer a una zona que desconeixíem, la intenció inicial era anar a La Mola, però a suggeriment d'Ice Man hem anat cap a Collserola zona que ell coneix perfectament i on ja feia dies que ens volia portar, a les 07:30 del matí sortiem de Sabadell en Tapao, Ice Man, el David (que em sembla que aviat haurà de ser "fitxat" per Leffer's Runners, segur que a moltes curses deixaria el pavelló ben alt) i un servidor. El cotxe l'hem deixat a Vallvidrera i d'allà hem anat cap  a Sant Pere Màrtir, un inici força espectacular, tant per les vistes (una impresionant vista de Barcelona a trenc d'alba) com pel traçat (amb unes bones rampes per entrar en calor), Ice Man tenia pensada  una volta per la cara sud entre l'esmentat Sant Pere i la carretera de Santa Creu d'Olordre però els camins estaven tallats, avui era el dia de la matança del senglar i s'havia organitzat una batuda per aquella mateixa zona, així doncs ha decidit canviar el recorregut i hem tornat cap a Vallvidrera i d'allà cap avall tot fent un tros de la carretera de Santa Creu, i després tot han estat camins i corriols amunt i avall, hem anat a parar a l'Estany de Vallvidriera (més que estany és una bassa grossa...), hem passat per no sé quantes fonts i "merenderos" i amunt i avall un altre cop fins que hem sortit a la carretera de les Planes, just en el punt on aquesta es comença a enfilar, allà hem agafat un corriol que puja fins els peus de la torre de Collserola, i no vegis com puja, amb una curta parada a la meitat per recuperar l'alè i una bona apretada final, i d'allà cap al cotxe (a uns 2km) ja més tranquil.lament i amb una traca final pels carrers de Vallvidrera, total uns 12km en 1h 17m (sense estressar-nos gaire...) la veritat és que ha estat una bona sortida i ens ha sorprès gratament sobretot per la varietat de recorregut (pista, corriol, pujades, baixades...) i també per la tranquilitat (a aquelles hores poca gent hi havia), esperem tornar-hi en breu.

Aquí teniu l'enllaç on podeu veure el recorregut : Sortida per Collserola

I unes fotos..

 Espectacular vista de Barcelona...

 El camí més ample per on hem passat.

David, Ice Man, Tapao i Cargol