Aquest any ho tenia molt clar: si o si, només valia acabar-la, molt greu hauria de ser la lesió o el contratemps que m’impedissin fer-ho, ja era la tercera vegada que m’apuntava a la marató de l’Aneto, el primer cop una lesió de genoll em va fer plegar abans d’hora i el segon l’estomac i el coco em vàren jugar una mala passada (a mi i a Panzer amb qui feia equip…més que res perquè va haber de continuar sola…la qual cosa no és que sigui molt greu però sempre és millor anar acompanyat…) i com diu la arxiconeguda frase “a la tercera va a la vençuda”…
Dissabte, dotze del migdia, estem asseguts al voltant d’una taula del bar “La cumbre”..és el tercer any que hi anem i sembla que s’hagi convertit en un ritual, fa mitja hora escassa que hem deixat el càmping on s’està la resta de l’expedició Leffer (aquest any també s’hi han apuntat les famílies, com a Chamonix l’any passat), al voltant de la taula hi ha 10 dels 14 participans leffers però també hi són l’Anna (a qui una lesió durant la trobada a Ansovell la deixat fora de la cursa abans d’hora)i la Laura que ens faran d’equip de suport moral a nosaltres i als que participen a la cursa de 67km que ja fa una hora que corren…D’aquí a dues hores sortirem nosaltres, ens dona temps de fer un mos, la majoria es casca un entrepà entre pit i esquena, d’altres no menjen res (el buffet de l’hotel era copiòs eh Iron !!!) Panzer degusta un arròs que li ha passat l’Anna (s’ha deixat la seva carmanyola al càmping…) i un servidor obre una llauna d’amanida de pasta del Mercadona…a dos quarts d’una enfilem cap al pavelló d’esports, que és on hi ha el repartiment de dorsals, allà ens trobem amb Bionic Woman i en Loco.
A la una i vint ja som a la zona de sortida i sorprenentment ens hi trobem en Famau (acabat d’arribar de Sabadell i que anirà amb l’equip de suport) en Carita Colorà i en Blacky, passem els obligatoris controls (revisió d’equip i pesatge de la motxil-la) i busquem una ombra on amagar-nos de la castanya que clava el sol, passem els minuts entre brometes, pixarades d’última hora. recolliments interiors i el breu “briefing” pre-cursa… a les dues en punt surt disparat un coet ..5, 4, 3, 2, 1, PUM SORTIDA !!!
Aquest any els de l’organització estàn contents, de 400 participants l’any passat han passat als 600 d’aquest…i això es nota a la sortida, a l’estret carrer de Bensaque li costa engolir tanta gent i anem alternant el caminar amb el correr, però sortim del poble i ja estem corrent tots (encara que aquest any hi ha molta gent que fa la cursa caminant, la veritat és que amb 16 hores de limit horari també és una manera de fer-la…) anem més o menys tots agrupats però aviat Agujita, Carita, Foulard Rojo, Feliç i Marcelí desapareixen de la vista entre la multitud, la resta anem fent tot esquivant als que s’ho prenen amb més calma, al cap de poc (3,5km) arribem al càmping Aneto, allà ens hi esperen les famílies i els reporters gràfics (Fortex, Anna i Laura) que ens animen amb crits i aplaudiments, passat el càmping el camí es fa més ample i el grup es comença a separar, en Lefftenzing i en Cama Llarga ja ni els veig, en un tram de pujada apreto per separar-me del grup i poder fer un aparada tècnica (pixar vaja…) sense que després hagi de treure el fetge per la boca per atrapar-los…Quan torno a la pista em trobo amb en Cesc i Panzer mentre que Bionic, Loco i Iron ja són més endavant, de seguida enfilem per un estret sender que s’enfila muntanya amunt per guanyar l’alçada de la presa, arribem a dalt amb en Cesc, Panzer s’ha quedat enrere i l’espero (aquest any tornem a fer equip… a veure si arreglem el fracàs de l’any passat), arriba de seguida, però no fa gaire bona cara, em diu que està fatal, que té l’estomac regirat i que no ho té gaire clar, l’arròs del dinar li està fent més mal que bé…com sempre que arriba un punt d’aquests tenim la mateixa conversa que ve a ser una cosa així:
-“ Tu tira, ja aniré fent”
- “Que no, anem tranquils a veure com va..”
-“Tira home que aniràs més ràpid”
- “Que noooooo, tu tranqui i ves al teu ritme”
-“ Em sap greu, vés tirant…”
-“Com ho tornis a dir et foto un roc pel cap !!!”
-“Vale…gràcies….”
Això és correr en equip, la resta són tonteries (sense ànim d’ofendre a ningú eeeh…), anem caminant a veure si aquest arròs es posa a lloc o decideix sortir per la via ràpida, en Cesc ha anat tirant i ja està un xic lluny, de mica en mica anem alternant el correr amb el caminar i Panzer es va trobant millor, finalment entre rots i rialles ens posem a correr tot el que es deixi, en un punt de la pista ens desviem per un camí que flanqueja la vall, però just abans d’agafar-lo ens adelanta un noi que per inèrcia seguia la pista i l’avisem , rectifica tot dubtant i ens pregunta –“La de 67 també va per aquí?” –“Si si per aquí” li contesto i es fot a correr com un esperitat, era el primer de la cursa de 67…quina bèstia…el sender és molt pedregós i força cabronet per correr però és curt, una rampa ens porta fins la carretera que arriba a Banyos de Benasque, la seguim i deprés d’uns minuts (de dur asfalt i dura pujada) arribem al control de pas, allà ens espera el Cesc, Panzer li comenta que ja està recuperada, deixem la carretera per seguir pel GR que tot flanquejant la vall ens portarà cap al control de Vado del Hospital.
Anem tots tres junts ara corrent ara caminant en funció de l’estat del camí i de la gent que trobem, és un camí molt maco, que de mica en mica es va aixecant per damunt la vall i t’ofereix unes vistes precioses, arribem a una clariana que personalment tinc atrevessada, aquí el primer any el genoll va començar a petar i el segon l’estomac semblava un centrifugadora… el camí fa pujada i anem darrere d’un participant que s’ho pren amb calma, pel meu gust massa calma…aquest tram no m’agrada gens i no vull allargar-lo massa o sigui que gas !!! surto del camí i li faig una senyal a Panzer com dient-li “Jo tiro” i si bé no em poso a correr (fa força pujada i fora del cami les herbes t’arriben al genoll i no es veuen les pedres) apreto el pas i adelanto al grup, uns quants metres més endevant em trobo un altre grup d’uns deu participants, en aquest ja no m’hi entretinc, els passo directament per fora del camí sense gaires manies…finalment arribo al capdamunt de la pujada a partir d’aquí el camí comença a planejar i baixar o sigui que a correr s’ha dit, ja en tenia ganes em trobo bé i començo correr pel sender tot saltant les pedres i adelantant a algú, de tant en tant faig un cop d’ull enrere a veure si ve algú…que va, vaig sol, finalment arribo a una forta baixada que em porta directament a la carretera i al control del Vado, fitxo i espero a Panzer i en Cesc, mentre espero decideixo menjar alguna cosa, no tinc gens de gana i l’estomac aquest cop s’està quiet, però d’aquí una estona arribarem a el que és la pedra de toc d’aquesta marató : la pujada a el Port de la Picada, 500m de desnivell (1900 a 2400) per un caminet d’aquells que s’enfila fent ziga-zagues per la muntanya…davant del que m’espera decideixo prendrem mig Power-gel….mala elecció.
Un parell de minuts després arriben en Cesc i Panzer, algún comentari i ens posem a correr, ara ve un tros pla (Llanos del Hospital) i Panzer i jo ens posem a correr, en Cesc s’ho agafa amb més calma i prefereix caminar…recordo molt bé que l’any passat en aquest tram ja anava ben fotut… sembla que aquest any la cosa va millor però tinc l’estranya sensació que aquell mig power-gel no ha trobat la manera d’estar-se quiet, CAGONELSCLAUSDECRIST !!! un altre cop no !!! aquest cop però ho tinc molt clar… a per totes, anem trotant a ritme tranquil però no parem d’avançar gent, arribem a l’hospital i uns metres deprés ens trobem a la Queralt i al seus pares que han vingut amb Iron per donar-li suport…i passar un magnífic cap de setmana a l’hotel de la vall (i nosaltres de camping !!!), ens acostem al final de la plana i al fons es veu com el camí fa una curta rampa i uns metres més endavant veiem a Bionic Woamn, Loco i Iron Hands com pujen, els tenim a tocar i suposo que en breu els atraparem a mitja rampa veiem (bé de fet sentim abans que veure) a l’Anna i la Laura com animen als companys, també hi ha en Famau però ell és més discret i no crida….enfilem cap amunt i saludem als hooligans que ens reben amb crits d’ànim…bé de fet el Famau només se li acut dir-me –“I tu què i fas aquí ? hauries de ser amb el teu germà !!!” només em ve al cap una resposta –“Que estàs sonat o què ?, a més faig equip amb la Mireia !!!”…deixem l’afició enrere i arribem a un tram pla, és l’últim abans d’iniciar l’ascens al Coll de la Picada, de moment vaig bé però el meu estomac ja a iniciat el programa de centifugat… davant nostre veiem a Bionic & cia. que ja han començat a enfilar-se, moments després començem nosaltres la duríssima ascenció. Poc a poc i bona lletra anem fent i atrapem a Iron mentre Bionic i Loco sembla que cada cop estiguin més lluny, Panzer es posa al davant i fent honor al seu nom començaa tirar sense aturador i ens treu uns metres, durant la pujada ens creuem amb Lefftenzing que baixa a mort pel caminet –“Ànim que ja i sou !!!” ens crida, al cap d’una estona ens anem creuant amb el Leffers que ja estàn de baixada, després d’uns 30 minuts arribem a un petit altipla on pasturen uns cavalls, és un petit repòs abans de la traca final. En aquell moment Iron em fa un crit, no fa gaire bona cara i em diu que s’ha tornat a trencar l’isquio…i no te gaire clar que fer, obviament li deixo a la seva elecció, però li queda més de la meitat i encara la part més dura de la pujada…i després baixar, si ho ha de deixar que ho deixi aquí i tranquil que l’any que ve i tornarem…i li dic jo que sé de que va el tema…finalment fa mitja volta i comença a baixar. Enfilo l´últim tram amb ganes però sense gaires forçes, tinc l’estomac a 12.000rpm…Panzer ja és massa lluny o sigui que fixo els ulls en la propera passa i amunt…la veritat és que tela com puja, a aquestes alçades de la cursa qui més qui menys ja va un pel tocat i tothom s’agafa la pujada amb molta calma, em creuo amb Bionic i Loco que baixen a bon ritme, finalment arribo a el coll i al control, asseguda a un costat hi ha Panzer, fot un fred de collons i ens abriguem, comentem la duresa de la pujada i li faig saber l’abandoament d’Iron, arriba en Cesc, va fotut del genoll i es pren un iboprufè, jo intento menjar un tros de plàtan que em dona Panzer però m’és impossible acabar-me’l, començem la baixada però en Cesc es queixa del genoll, fem una parada i Panzer li embèna, ens diu que anem fent que ell ja s’espalvilarà, dit i fet, sense fer una baixada suicida anem perdent alçada ràpidament, sembla que el meu estomac torna a la normalitat, ufff quin descans, ens creuem amb en Foulard Amarillo i Bala Humana, que estàn fent la cursa de 67, s’els veu prou frescos…de fet em sembla que a aquest parell mai els hi he vist cara de cansats…després veiem a Tapao i en Llebreta…tots enfilen cap a la Picada i en Mesteño ??? just abans d’arribar tornem a trobar-nos amb els hooligans…son a tot arreu !!! per fi arribem al pla, tot i que em trobo millor li comento a Panzer que prefereixo caminar una estona…i tot caminant ens dirigim un altre cop cap al Vado, el camí transcorre entre clarianes i bosc, de sobte tot sortint d’entre els arbres com un follet del bosc ens trobem en Mesteño !!! ens saludem amb una forta abraçada i cops a l’esquena, la veritat és que patiem per ell, últimament no estva gaire fi a causa d’una rebrincada de turmell ….quin geni, s’ho pren amb molta calma però va fent, i mentre parlem amb ell ens adelanta en Cesc !!! el molt puta li ha “robat” els bastons a l’Anna i gràcies a això la baixada a estat més ràpida, ens diu que el genoll va millor, així doncs ja hi tornem a ser tots tres, seguim el camí cap al Vado, ens aturem al primer rierol que trobem per reomplir Camelbacks, passem per l’Hospital i arribem al control.
Uns metres de carretera ens portem a la que és l’última pujada forta del recorregut, en Cesc va davant i com a home experimentat en muntanya marca un bon ritme, Panzer li va al darrere…i jo ho intento però no puc, les forçes se’m en van per la boca, surto del camí i com molt bé va descriure en Lefftenzing a la crònica del Trail Aneto 2009 “Allà hem teniu, abraçat a un arbre, com una liana de la selva amb el Tarzan penjant dels ous.. tota la meva dignitat sortia allà, des de l’estomac fins a regar els nerets i maduixeres dels vorals...” en aquell moment em sento una desferra humana i maleixo la idea de fotre’m un collons de Power-gel…però un instants deprés em trobo millor, de fet molt millor, m’uneixo a Panzer que en veure’m “regant nerets” s’ha parat i tots dos enfilem cap on és en Cesc, faig un parell de xarrupades del Camel i seguim…em sento tant bé que començo a correr, Panzer s’uneix a mi i com qui no vol la cosa ja hi tornem a ser, en Cesc prefereix no temptar la sort i el genoll l’obliga a seguir caminant. Ara si que ho tinc clar, aquesta l’acabo !!! tinc l’estomac buit i les cames m’aguanten, ja no hi ha excusa. Panzer porta el ritme i pocs minuts després ja veiem els Baños de Benasque, fitxem al control i fem una reunió d’equip, Panzer diu que vol esperar en Cesc, vol saber com es troba, si segurirà la cursa i en cas afiramatiu si vol que l’acompanyem o no, obviament no hi tinc cap objecció, ara mateix tinc la moral a tope i ja li tenim el peu el coll, el temps final ja no és important. Uns minuts després arriba en Cesc, i el primer que fa és preguntar-nos que collons i fem allà…i la resposta a les preguntes de Panzer són clares :-“Em fa mal però vaig fent, segueixo en cursa i foteu el camp”. Així doncs l’equip Leffer’s Runners 2 encara els últims 12,5 km del Trail Aneto 2011.
Afrontem l’última part de la cursa amb ganes, són les 19:22, i ens queden 12,5 km, a les 21:30 arribarem a Benasque…baixem per la carretera fins al trencall del GR, en pocs metres ja hem adelantat a 4 o 5 corredors, la cosa promet, deixem el sender i tornem a agafar la pista, d’aquí fins a l’arribada tot pista menys el curt tram de sender de la presa, un paisatge corredor de collons. Ens posem a ritme de creuer, constant, de fet a la majoria de curts resalts ni ens posem a caminar, l’inèrcia i les ganes ens fan volar, corredor que veiem corredor que passem, arribem al pla de Senarta on alguns campistes ens animen, bé, de fet tinc la sensació que animen més a Panzer que a mi…serà perquè és una noia?? que passa que jo no em canso o què !!! al final del pla una curta pujada (aquesta la fem caminant) en porta fins l’últim control, per sorpresa nostra el controlador és el president de la UES qui, en reconeixer Panzer li etziba un –“Que collons i fots tu aquí!!??”, sincerament, em sembla una del les preguntes més intel-ligents del món… fitxem i seguim , 6,8km i final, la pista segueix tot planejant uns centenars de metres fins que apareix un trencall a la dreta, últim tram de sender, avall !!! avançem un equip femení amb el qual em estat fent la goma desde la pujada a la Picada i sortim a la pista un altre vegada, ara ja no la deixarem fins a Benasque, tornem a travessar el càmping , 3,5 i final, 15 minuts i ja hi som, m’agradaria anar més ràpid però les cames ja fa una estona que pesen dues tones, per la carretera passa Agujita amb el cotxe ens anima amb crits i salutacions, encara adelantem gent i també som adelantats per dos corredors, ja som a Benasque, entrem pel carreró que ens portarà directament a l’arribada, la gent que hi ha pel carrer aplaudeix i anima, entrem al passeig on hi ha situat l’arc d’arribada, a la dreta veiem les famílies, veig com l’Eva crida en Roc, Panzer a agafat en Roger de la mà i jo agafo en Roc sense parar i faig un petó a l’Eva que em diu –“Vinga corre, corre !!!”, i un últim esprint ens fa creuar la linia d’arribada.
