L’any 2007 vaig córrer la meva
primera cursa de muntanya, va ser la cursa de Sant Jaume una cursa de 10km que
es celebra el mateix dia que la marató de Sant Llorenç, la vaig fer un parell
d’anys, el 2009 em vaig passar a la mitja i la vaig córrer en tres ocasions
(menys el 2010 que estava lesionat), aquest any em vaig decidir fer un pas més i
apuntar-me a la marató…us puc assegurar que si aquell ja llunyà 2007
m’haguessin dit que la faria m’hagués fet un bon fart de riure.
Val a dir que no és la primera
marató de muntanya que faig, en el meu
micropalmarès maratonià n’hi ha dues de
Barcelona (experiència que no penso
repetir) una de l’Aneto (dos abandonaments
2009 i
2010 i una finalitzada
2011)
i la
Romànic Extrem de la Vall de Vianya (2013), però la veritat és que aquesta
és una marató especial, podríem dir que corro a casa, per camins mil vegades
caminats i correguts i amb vistes mil vegades disfrutades, dins el meu cap tinc
memoritzat gairebé el 100% del recorregut
i si bé no he pogut entrenar tot el que hauria volgut (mai és suficient)
amb en Tapao en hem fet un fart de gastar soles per aquells camins i el
Llebreta m’ha ensenyat els únics 6km que desconeixia, només falta una cosa: que donin la sortida.
Un perfil prou imponent...
I la donen puntualment a les
07:15, els representants leffers ens posem en moviment (aquest any la majoria
estem a la marató: Bala, Foulard Amarillo, Llebreta, Tapao, Feliç, Mario,
Blacky i jo mateix, mentre que en Lefftenzing, Camallarga, Agujita i Foulard Rojo
faràn la mitja, aquest any falta gent però com sempre intentarem deixar el
pavellò el més alt possible…), per l’hora que és fa calor, estem a 18º o sigui que la cosa promet, per sort
gran part del recorregut és entre boscos i ens estalviarem molt clatellada del
sol, el grup format per en Bala, Foulard, Llebreta i Tapao ja ens deixa enrere
només començar, la resta en ho prenem amb més calma, al cap de 3 km corrent per
un terreny fàcil (pla amb alguna lleu pujada) el recorregut s’ajunta amb el de
la mitja en una dura pujada que ens portarà cap al primer avituallament, abans
de coronar però ens trobem el Bala, està fotut, una lesió mal curada el deixa
fora de combat i ha d’abandonar, una llàstima…sempre és dur haver-ho de fer…,
arribem al primer avituallament i una forta baixada ens porta cap a la riera,
la seguim durant una estona i després entrem a la Vall d’Horta, portem un ritme
tranquil, no tinc cap mena d’intenció d’apretar fins el km 30 (algú va dir que
una marató és un escalfament de 30 km abans d’una cursa de 12..), les pujades
les faig caminant, seguim els quatre junts però en Feliç ja comença a apretar
(ja tardava) i va agafant distància i en Mario comença a quedar un xic més
enrere, arribem al control de Coll Gavatx (km 10), en aquest punt marató i mitja
es tornen a separar, ara el camí aplana i permet córrer còmodament, mica en
mica em separo d’en Blacky, encara que estic segur que tard o d’hora em tornarà
a atrapar, corro tot sol una estona però darrera porto un grupet que de mica en
mica es va acostant, el camí comença a baixar cap a buscar la riera, just abans
d’arribar-hi hi ha un avituallament on decideixo no parar, el següent és a 2’5 km, o sia que torno a deixar enreere els altres corredors, una
estona després passo pel costat de l’ermíta de les Arenes i un xic més enllà un
altre avituallament (realment un dels punts forts d’aquesta cursa és la gran
quantitat d’avituallaments que hi ha), decideixo fotre’m un txupinasso a veure
si em dona un plus per arribar en condicions a la mitja… al cap de poca estona
de deixar el control em trobo amb uns participants que fan pinya al costat d’una
corredora, es veu que la pobre s’ha fotut de cap i s’ha obert una ceia, ja n’hi
ha uns quants i després de preguntar si necessiten res segueixo a la meva, em
dirigeixo cap al tram més exigent de la cursa,
toca pujar a La Mola.
Uns magnífics camins amb unes
vistes impressionants em deixen al Coll de Grua, al peu de La Mola, durant un
breu moment en que el camí s’enxampla i canvia de vessant veig en Feliç just
quan la pista fa un gir de 180º i s’enfila amunt, sembla que el tingui a prop
però realment està tant lluny… en aquest moment em torna a atrapar el grupet
que he deixat enrere una estona abans, em passen i inexorablement em van
deixant enrere… minuts després ja sóc als anomenats dipòsits, al mateix punt on
he vist el company, tinc molt clar que durant una estona s’haurà acabat el
córrer, si bé és cert que hi ha molts trams que es poden fer corrent la
proporció temps guanyat / energia perduda m’és totalment desfavorable, o sia
que no val la pena, calculo arribar a dalt en una mitja hora. Ja fa uns anys
que pujar la Mola un diumenge al matí és com anar a passejar per les
rambles de la gentada que hi ha, i avui
no té perquè no ser com un diumenge qualsevol, tot i que no corro el ritme de
pujada és elevat i per sort tota la gent que passeja em deixa passar sense cap problema a mi i als
quatre o cinc que ens hem ajuntat, a mitja pujada ens passa com un coet la noia que s’havía obert la cella, pel
que sembla no l’ha afectat gaire !!! finalment a les 10:30 arribo al cim, fa 3h i 15m que he sortit de Sant Llorenç i
estic a mig recorregut, fent el compte de la vella hauria d’acabar la cursa en
6h 30m…
Pujant cap a La Mola
Ara ve el tram que més vegades he
fet, l’anomenada Carena del Pagès, que uneix La Mola amb el Montcau, un tram
d’uns 6km on excepte un parell de curtes rampes tot és de córrer, desde el cim
una ràpid abaixada ens porta fins a la Cova o Morral de Drac, situada en un coll
on i arriben per la dreta la Canal de Santa Agnès i per l’esquerra la Canal de l’Abella, un punt amb força trànsit vaja… em marco un ritme molt
pausat, la veritat és que tampoc podria anar gaire més ràpid encara que vulgues, les cames no em tiben tot
el que jo voldria, en aquest tram creia que seria un bon lloc per recuperar
temps, però em sembla que hauré de posar la reductora…tot d’un plegat sento (i
noto) que tinc algú enganxat al darrera (un o més d’un), em poso a la dreta per
si vol passar però no ho fa, em sembla que vol una llebre !!! i la veritat és
que s’està tot el tram darrere meu, el molt mamón no em dona ni un relleu ¡!!!
aproximadament mitja hora després de deixar el punt més alt de la cursa arribo
a Col d’Eres, un txupinasso i un vas d’aigua i em llanço cara avall per la
Canal de Llor, la començo força ràpid, és una baixada força tècnica i llarga i
s’ha d’estar alerta de no fotre’s de cap o trinxar-se un turmell, però el recorregut no segueix tota la canal sinó que trenca a l’esquerra per agafar el
GR, el flanqueig permet córrer amb més o menys facilitat però quan el corriol
arriba a un collet tomba ala dreta i
baixa fort fins al fons de la vall, aquest tram el faig amb molta calma, no tinc les cames com per aguantar gaires salts…un cop al fons em dirigeixo cap al
Marquet de les Roques al km 30, l’imponent
casalot marca l’iníci del final, queden dotze quilòmetres, uns dotze
quilòmetres realment durs, amb dues rampes de les que fan patir seguides d’un
camí carener trencacames però realment divertit amb salts, trialeres, sorra, un
castell en runes…un suplici vaja.
Arribo a l’avituallament , situat
a l’era, i agafo un vas d’isotònica, faig una breu parada d’un parell de
minuts, mentrestant arriba més gent alguns ben petats i d’altres més frescos
just quan marxo arriba en Blacky, una salutació i m’hi torno a posar, la sortida és dura, però relativament
curta, una baixada ens porta cap a la
masia Agramunt i just abans d’arribar-hi m’atrapa en Blacky, comentem una mica
com va tot, està força animat i diu que intentarà baixar de les sis hores…difícil,
tan sols li queda una hora per fer deu quilòmetres, si fossin plans potser si
però no ho són gens i ja en portem trenta-dos a les cames…li desitjo sort
i en un obrir i tancar d’ulls ja el tinc ben lluny…ara toca enfilar-se, la
veritat és que estic exhaust i sense esmà i per acabar-ho d’adobar el vas
d’isotònica m’ha fet més mal que bé, tinc l’estómac regirat, però mica en mica
vaig avançant, em passen alguns corredors, el camí s’enfíla de valent i ja no
puc di ni fava, i com no podia ser de cap altre manera el vas d’isòtonica surt
tal i com ha entrat, bufff….mare meva com patirem, finalment arribo al Coll de Pregona, una lleu baixada em
porta cap a Era Ventosa on hi ha un avituallament, un vas d’aigua m’ajuda
a treure’m el mal gust de boca, aquest cop ni txupinasso i isotònica, toca el
dòping mental, obro la butxaqueta i trec l’Ipod…It’s Boss time!!! apreto el
“play” i arrenco, i per pura casualitat sona “Born to run”…no és que j estigui
gaire per córrer ara, el camí s’enfíla per unes penyes força aeries, però com a
mínim deixo de pensar amb lo fatal que estic, toca desgrimpar i mentre o faig
arrenca “Wrecking Ball”….uuueeeeeeee, em poso a córrer i com hi ha món que me'n oblido de les cames,
de la panxa, de la calor i de tot plegat, pujo la cadència al ritme de la bateria d’en Max i volo pel
corriol, fins i tot atrapo algun corredor, una seqüència brutal “This hard
land”, “Shackled & Drawn”, “Last to Die”, “Reason to belive”, “How can a
poor..”, “Cadillac Ranch” i “Thunder Road” fan que em planti a La Muntada amb
les cames més cansades, l’estómac més remogut però amb la moral pels
núvols, agafo un vas d’aigua, mig cap
dins i mig pel cap, camí enllà i veig en Blacky,per uns instants em passa pel cap
de llançar-me a atrapar-lo, però seria un
suicidi, estic massa cansat i encara queden uns quatre quilòmetres, toca
tornar-s’hi a posar a ritme aquest cop dels Dire Straits i la seva brutal
“Sultans of Swing” de l’Alchemy…una pujada mig asfaltada, pista, camí,
corriol…i per fi ja es veu el final, passo pel costat d’un immens dipòsit i ara
només queda una baixada, anem un grupet de cinc corredors, paro l’ipod, ja hi
sóc, travesso la carretera i entro al poble , al final del carrer veig la
família i alguns companys, i segueixo el ritual habitual, petò a l’Eva, agafar
la Carlota i amb el Roc al costat enfilar cap a l’arribada mentre en
Lefftenzing inmortalitza el moment.
6h 22m després d'haver sortit...
