31 de gener del 2010

Salut amic/amiga pakistaní!!

Ei Leffer's!!! Mireu la pàjara que ens ha visitat!!! Sí sí!!! La primera visita pakistaní!!!

Encara que el pàjaru aquest també té la pinta d'haver-nos visitat...no sé com s'ho haurà fet, però segur que ha estat ell

O potser heu sigut vosaltres, hackers de la merda!! I sabeu modificar IP's dinàmiques i aquestes coses. Bastards!!!




29 de gener del 2010

Mitja de Montornès

A veure si aquesta (merda) foto acaba per fer decidir als Leffer's que encara no estan apuntats a la Mitja de Montornès!!! 20 € lote que te cagas de productes de neteja pel body i per la keli. A d'altres curses paguem la poma i la butifarra de l'arribada. Aquí pagarem per coses que no sabem ni com s'han de fer servir!!! Igualment, al mercat negre es deu pagar fort per les ampolletes de colors cridaners plenes de substàncies nocives.
L'any passat recordo una cursa molt guapa mano a mano amb en Leftenzingingsth. Fins a la recta de meta no em va deixar en pau el tiu! No vam fer un tiempazo però vam patir com autèntics Leffer's!!
Desafiant les alarmes del meu cos, jo m'hi apunto.

22 de gener del 2010

Zegama-Aizkorri 2010


Les pre-inscripcions ja estan obertes. El dia 29 de gener es tanquen. El sorteig és el 26 de febrer i el 27 surt la llista d'agraciats. Tan sols 175 places disponibles per 1500 corredors. Foulard Amarillo i Liebrecilla Ahumada (de moment) ja estan al bombo. Apa que si ens toca ja podem córrer Mola amunt Mola avall... per les fotos que hem vist i els caretos de la gent que pateix, vull dir gaudeix, la cursa... la marató de Sant Llorenç sembla la milla urbana del barri de Covadonga.
Però per això ens vam fer dels Leffer's Runners!! Per patir com ni tan sols som capaços d'imaginar, per pensar "ja no puc més, defalleixo ara mateix". I aquí a Zegama ens esperen.
No sé quants leffer's seran els afortunats de poder matar-se de cansament i dolors musculars i artrítics a l'Aizkorri, però només que li toqui a un, la glòria ens espera, germans.
M'encantaria patir-la. Un dels petits reptes de la vida al sac. Però, si jo no la corrés, també m'agradaria acompanyar-vos, cridar-vos com un boig al capdemunt de l'Aizkorri: VINGA LEFFEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEER!!!!! i morir-me d'enveja.
Apunteu-vos, companys, que gaudirem com mai.

12 de gener del 2010

2ona Jornada pre-marato BCN

Aquest diumenge passat alguns Leffer's varen decidir tornar a desafiar la sòn, la mandra i el fred i es trobaren a La Salut a les 07:30 per tal de fer una "volteta": en Foulard Amarillo, Liebrecilla Ahumada, Wallas, Agujita, Foulard Rojo i el Cargol volien anar fins dalt del Puig de la Creu i tornar, total uns 28 km molt variats, plans, falsos plans, pujades, baixades........diversió assegurada.

Els primers 3 km són d'escalfament i és fan a ritme suau, un fred penetrant fa caure mocs i llàgrimes, un cop hem agafat temperatura Foulard Amarillo, Liebrecilla i Cargol prenem la iniciativa i marquem un ritme alegre, la resta queden despenjats (en Wallas te una urgència fisiològica) i s'ho prenen amb més calma, un parell o tres de km abans de Castellar afluixo per conservar forçes i deixo que els dos companys vagin a la seva, al arribar ens retrobem i anem fins a la plaça de no sé que i allà esperem els altres que arriben al cap de poca estona, en Foulard Rojo va tocat del genoll i decideix donar mitja volta, la resta travessem la plaça i anem a buscar la pista que ens portarà cap al nostre objectiu.

Enfilem la pista tot fent-la petar i fent broma, però la broma dura poc, en Foulard, Liebrecilla i Agujita apreten el pas i s'allunyen, en Wallas va fotut i s'ho pren amb molta calma, em quedo amb ell per fer-li companyia i de passada no desgastar-me massa, és una pujada durilla però que és deixa fer, ja ens la coneixem i sabem que el tram més dur és just abans d'arribar al coll on hi ha el trencall cap al Puig, pujem xino-xano tot xerrant, hi ha molts ciclistes, algun ens passen i s'en van, d'altres però ens passen i prou, abans d'arribar a dalt seràn passats per la pedra....just abans del coll ens trobem Agujita que baixa, no pot arribar gaire tard a casa i ha decidit donar mitja volta, amb en Wallas deixem la pista i enfilem el cami cap al cim, anem fent amb calma, en aquest tram hi ha algunes rampes però són curtes, una estona després arribem al cim del Puig de la Creu, tot just fa una 1h i 20m que em sortit de La Salut, bon temps si senyor, ens trobem amb Foulard i Liebrecilla, fem algunes fotos i apa avall.


La baixada és ràpida i en Wallas es queixa "Que no todos tenemos las piernas largas !!!!!!" exclama, pocs minuts després tornem a ser a la plaça de no sé què, breu parada per beure aigua i perquè en Foulard es cordi la bamba, seguim, baixem fins a la rotonda de la carretera de Sentmenat i enfilem la rampa del cementiri, aqui ens tornem partir : Foulard i Liebrecilla van al davant, jo em quedo en terra de ningú i en Wallas es queda sol al darrera (sol amb el seu "sufrimiento"), ja portem uns 20km i el cansament es comença a notar, per sort em conec cada pedra del camí i puc regular bé les forçes, arribo a la larga recte de l'alsina i no veig als de davant, i quan arribo al final miro enrere i tampoc veig en Wallas, entre pujades i baixades arribo al tram final, aqui el cami es torna un bon cabrò, un llarg fals pla, si vols apretar més val que tinguis una bona reserva d'energia, segur que l'acabes tota, camí enllà veig el Liebrecilla, va tocat i mica en mica m'hi vaig apropant, travesso la carretera i l'atrapo a 10 metres del final, pobre, fa mala cara i renega com un carreter, en Foulard ja està abrigat i estirant (i amb un somriure d'orella a orella), estic rendit però molt satisfet, 2h 40m, uns minuts més tard arriba en Wallas, la seva cara és un poema però segur que ha disfrutat com un animal......com tots vaja.

3 de gener del 2010

El millor combustible ......

Ni barretes, ni ride-shots, ni xupinassos......

L'últim sospir....

Són les 17:30 del dia 31 de desembre, trepitjo el fre amb suavitat, redueixo a segona i miro enrere, veig les cares dels meus fills...., una mica farts de cotxe, de les Macedònia i d’aguantar els jocs avorrits que els hi proposen els pares..... els hi dic la frase que fa estona que volen sentir: “Ja hem arribat!!!!” una rialla els hi travessa la cara, i a l’Anna també, i a mi.... una rialla i els pensaments mes obscurs...
Poso l’intermitent cap a l’esquerra, engrano la primera i enfilo la rampa que ens porta al aparcament de Ca l’Abel, fre de mà, obro la comporta, entrem en descompressió i els nens surten disparats cap al exterior. Entrem a l’hostal i saludem al Cesc, que està clavant unes gambes (pel tamany deuen ser mutants de Flix) cap per avall en un meló...... el sopar promet i el cuiner va prou estressat, millor que no el molestem gaire..., la Txell, ens ensenya les fantàstiques i acollidores habitacions on passarem la nit de Cap d’Any. Sé que a Ca l’Abel estarem com a casa i ben acompanyats. El lloc bé val una visita!!!

Arriben el Marc, l’Oti i les nenes, hola i adéu, llenço l'equipatge a l’interior de l’habitació, rebusco a l'interior de la meva bossa com un gos desenterrant un òs de pernil...., va, va, va!!!! (res interferirà els meus plans maquiavèl·lics...) dos minuts més tard ja tinc les malles posades, els mitjons ja els portava de casa... la samarreta salta del llit, m’agafa el coll i em baixa braços avall sola... màgia o desig, bruixeria o necessitat. A fora plou... tant me fa, m’han trucat els Leffer’s i ells ja han fet la feina, jo encara no......

Les primeres rampes són dures, l’asfalt és fred i l’aigua que comença a mullar-me els bessons, em molesta, penso en la quantitat d’aigua que ens vàrem empassar a la Cavalls de Vent, allò si que va ser aquàtic, ni el Bob Esponja és capaç d’absorbir tanta aigua com nosaltres aquella nit d’estiu... deixo enrere les llums i la “calor” del poble de Llés, conecto l’Ipod i començo a respirar rítmicament, passes encarcarades i cames rígides, com els últims kilòmetres a la marató de BCN, on ens varem doctorar a superar la barrera dels 30 kilòmetres, no tinc un recorregut prefixat, per bé que no vull sortir de l’asfalt i la única direcció que puc seguir és la de la pujada, empès per les últimes hores de l’any.

Porto ja uns 10 minuts i arribo a un tros pla, asfalt i pla, com a Pineda, penso... èpica cursa on vàrem anar rebentant l’un darrera l’altre, com arbre que perd les fulles a cada ventada, i de la vall m’arriba una gèlida i seca llengua de vent, no ve sola, els primers flocs de neu hem piquen a les galtes. .....MMMM..... que en feia de temps que no corria amb neu, una altre sinapsis descontrolada dins el meu cap, hem passa la pel·lícula de la G.E.L.S. on la neu no ens va deixar trepitjar el Moixeró i ens va condemnar a donar dues voltes als seus peus, i quines dues voltes!!!

La carretera serpenteja entre prats i xalets de muntanya, de sobte un esquellot hem fa mirar mes enllà de la foscor, uns cavalls miren incrèduls... “que collons fa aquest torrat” deuen pensar... no mouen el cos, tan sols giren el seu gros coll quan passo per el seu costat, de sobte arribo al càmping, un somriure somort es dibuixa als meus llavis, els del Càmping Aneto encara rebusquen entre els seus fitxers a qui cobren la tenda de trenta, els sis gossos, la iaia i l’autobús de dos pisos que els hi varem colar al Trail de l’Aneto.

Porto 24 minutets, començo a entrar el calor i el cos ho nota, intento allargar la passa com van fer els Leffer’s a la Cursa del Club, on alguns van veure que es podia córrer més ràpid del que estaven acostumats, la carretera es torna a enfilar, però no tant com les rampes del Farell o Catafau i puc aguantar el ritme.

Enfilo les paelles de l’últim tram de la meva Sant Silvestre particular, les bambes començen a trepitjar neu, la carretera ja fa estona que no la pot desfer i va agafant color blanc, com el meu pit, una fina capa de neu fa estona que creix sobre meu, encarcarant els muscles i fent bons els guants que he manllevat al meu fill Jan..., bones sensacions al veure les llums del refugi de Cap del Rec, s’acaba la pujada i els últims metres els faig trepitjant la neu fonda de la pista d’esquí de fons, amb “premeditacion, alevosia y nocturnidad” i sense que em vegin els del refugi….volia acabar l’any tocant neu. El córrer torpe i pesat com un ànec, hem recorda els últims metres de la Burriac, sobre la sorra de Vilassar.

Miro el rellotge, 48 minutets, tant me fa, estic sòl, segur que guanyo i perdo a l’hora. Toco la paret del refugi, em conjuro perquè el 2010 em doni quelcom del que va trobar el Kilian aquí dalt i em llenço cara avall, més ràpid que a la Milla Urbana de Covadonga, les paelles de baixada plenes de neu fan bons els tacs de les Cascadia, que amb un 43 i ½ fan a voltes d’esquís i a voltes de bambes.

Tinc l’esquena xopa i bruta com a la Cursa del Ripoll d’aquest any, on el fang ens va netejar el cutis, i va homologar la nova equipació estratosfèrica, en dèu minuts passo de llarg el càmping i en dèu més albiro, encara lluny, les llums del poble de Llés de Cerdanya, la neu deixa pas a una fina pluja que mica en mica desfà la cuirassa protectora, em pico el pit per acabar de treure la neu, em trec el gorret fi de lycra i obro els braços, content i satisfet, tant content i satisfet com el dia que vaig arribar al poble de Sant Llorenç, al final de la marató. Una llàgrima de fred se’m escapa, com tantes altres curses se’m han escapat aquest any, però on també hi ha anat altres Leffer’s per fer-les seves i acollonir als Maima... i humiliar als .cat, trepitjar als francesos, punxar alguna roda a algun duatleta de castellar, o omplir de pollastres l’asfalt d’alguna vila de la comarca!!!!

Els llums de Llés em deixen veure els petits números digitals del rellotge, igual que fan els llums de la Salut quan arribem dels dijous salvatges, foscos i freds d’entre setmana, 1:24:00 i uns 12 kilòmetres, fa o no fot, més lent que un cuc de terra creuant un bloc de granet, però amb un somriure d’orella a orella, que tanca un any ple de bones estones i moltes, moltes samarretes suades!!!

Lefftenzing

2 de gener del 2010

II Sant Silvestre Llorençana

Dia 31, últim dia de l'any, i que millor per acabar l'any que una cursa de muntanya, la II Sant Silvestre Llorençana, cursa peculiar on n'hi hagi, l'any passat va ser la 1era edició i tans sols erem 20 sonats, aquest any ja n'erem 65 amb ganes de gresca, el recorregut és ben simple : és surt del final de la Vall d'Horta (560m) i es puja fina al cim del Montcau (1056m), la pujada es fa per la Canal del Llor i la baixada es fa tot seguint el GR5, és a dir 4 km escassos de recorregut amb aproximadament 470 metres de desnivell (tant positiu com negatiu), cursa divertida com poques, sobretot la baixada amb el terreny relliscós degut a les plujes, qui més qui menys va estar a punt de fotres la gran gardela....


Aquest any erem vuit representants Leffer's: Jospi, Oriol, Liebrecilla, Foulard Amarillo, Wallas, Panzer, Cesc i Cargol (Leffer's Runners s'adjudicava la victòria per equips abans de començar) d'aquests tan sols en Foulard, el Jospi i el Cargol havien participat en la 1era edició (juntament emb en Lefftenzing i Tapao), la resta varen decidir participar després d'escoltar les excel-lències del recorregut i la ideosincrasia de la prova, evidentment és tracta d'una cursa i tots (o gairebé tots) els participants surten amb la idea de batre als altres, però no hi ha xip, ni controls (tant sols al cim del Montcau)...de fet és molt similar a la Pujada a La Mola per Nadal, l' important és participar, passar-s'ho bé i riure tot recordan't lo escanyat que has pujat per la canal i les vegades que has estat a punt de obrir-te el crani contra una pedra a la baixada, però com a qualsevol cursa també hi ha la vessant competitiva, tot i que no hi classificacions oficials Leffer's Runners va fer un molt bon paper col.locant a 4 dels seus representants entre els 20 primers: Jospi, Oriol, Foulard i Liebrecilla, de la resta val la pena destacar el paper de Panzer, que va quedar com a quarta fèmina després de mantenir un impressionant duel amb la 3era (duel del cual un servidor en va ser un espectador privilegiat), en Wallas va fer el que s'espera d'ell: una sortida tipus "pinball", seguida d'una baixada de ritme (Panzer el va atrapar a la carena cimera del Montcau) i per finalitzar amb una baixada suicida impossible de seguir per algú amb dos dits de front, el Cargol va punxar la pujada (Panzer no va tenir cap mena de compassió i li va passar per sobre sense miraments) però a la baixada va deixar la prudència de banda i va baixar com mai, va atrapar Panzer i a una altre corredora (quina lluita !!!quin espectacle!!!!) i van entar junts a meta, en Cesc va posar a prova la maquinària (ara que ja som en temporada d'esqui de muntanya) i també va atrapar al Cargol a la part final de la pujada, però era Cap d'any i tenia ganes de menjar-se el raïm en família i no desde el llit d'un hospital o sigui que va decidir no temptar la sort i baixar d'una manera més civilitzada.

En resum, una esplèndida cursa que esperem que es segueixi cel.lebrant durant molts anys, de ben segur que els Leffer's Runners i acudiràn disposats a fer sonar els sabres i sobretot a passar-s'ho bé .