Feia gairebé tres mesos que m’hi
havia apuntat, em va semblar una bona cursa i una bona excusa per sortir un cap
de setmana amb la família i creia (ingenu de mi) que tindria prou temps per
entrenar el necessari com per afrontar el repte amb suficients garanties, però
les coses no sempre van com un vol i els entrenaments es limiten a algún cap de
setmana amb tirades més o menys llargues i a fer la Cursa del Rodal (17km) i
per acabar-ho d’adobar se’m reprodueix una lesió al genoll esquerra que em
deixa fora de combat les últimes tres setmanes, les condicions ideals per
afrontar ja no una marató de muntanya sinó qualsevol cursa que un es proposi…
I ha arribat el gran dia, sortosament
no estaré sol, en Lefftenzing va respondre a la meva crida (la sang crida a la
sang) i ell i jo serem els únics representants de Leffer’s Runners en aquesta
Iera Romànic Extrem de la Vall de Vianya en la categoria de marató, m’aixeco
ben d’hora, faig un bon esmorzar i mentre espero l’arribada d’en Lefftenzing
planifico la cursa, amb el perfil al davant intento memoritzar els punt crítics
i els avituallaments clau…finalment opto per la via fàcil i em fico el fulla amb
el perfil a la butxaca, carrègo el cinturo de txupinassos varis, l’Ipod per si
de cas “m’avorreixo”, la gorra etc… i vaig a buscar el company, després de
donar-li el dorsal (que ja m’havia encarregat jo de recolir-lo el dia abans)
anem cap a la zona de sortida on aprofitem per escalfar una mica i fer els
rituals de rigor, a les 7:55 un curt brieffing
i a les 8:00 sortida !!! (val a dir que per la propera edició que haurien de
revisar el sistema, poques vegades he vist una sortida amb tant poca gràcia…)
La cosa comença suau, amb una
lleu pujada i un curt tram d’asfalt que de seguida deixem enrere, però quan el
deixem ens trobem en plè festival del fang, les plujes n’han deixat els camins
i corriols realment plens, les bambes es saturen i pesen el doble, els tacs no
agafen…total, una bona enfangada; en
Lefftenzing segueix fent-me companyia… no se si per amor fraternal o bé per no
forçar la màquina i acabar “regant nerets” abans d’hora… però mica en mica anem
avançant i la cosa ja es posa dreta, ens esperen 350m de desnivell en poc més
de 2’5km… una estona després arribem dalt de tot, a l’ermita de Sant Miquel del
Mont ens hi espera el primer
avituallament i unes espectaculars vistes del pirineu cobert d’un blanc lluent
a un costat i de la Garrotxa d’un verd intens a l’altre, ara toca baixar, ens
llançem cara avall, i com que baixant no sóm dolents atrapem i avançem alguns corredors, deixem la zona més boscosa enrere i sortim al
descobert on, sense parar de correr, podem disfrutar d’uns esplèndids paratges,
però la crua realitat s’imposa i toca tornar-se a enfilar, no vull forçar gens
la màquina i a la mínima emposo a caminar arribem dalt només per poder
baixar…aquest cop la baixada és força divertida plena de fulles traidores que
poden amagar una pedra i fang que patina com el gel, un cop més es demostra que baixant tota merda
corre i avançem més corredors, finalment arribem al segon avituallament situat
al km 12, a partir tenim aproximadament 2’5km de pla baixada i llavors
començarà la zona dura de veritat.
I al començar aquesta zona de transició
ja veig que en Lefftenzing comença a agafar el seu ritme, un ritme que en condicions
normals i en un altre moment potser em podria atrevir a aguantar, però ni estic
en condicions normals ni aquest és el moment, en un punt on el camí gira 180º i
s’enfila amunt em saluda i apa adéu !!! ja no el veure més fins a l’arribada 27
km enllà… el camí va enfilant-se poc a poc fins que en un punt gira a
l’esquerra i patapam !!! una rampa que et cagues, el corriol enfila de dret per
sota una línia electrica, no són molts metres però et fan bufar de valent al,
capdamunt hi ha una colla de nois animant cosa que sempre s’agraeix… un parell
de pujabaixes ens fan arribar al tercer control (km 17’5 aprox), arribats a
aquest punt toca fer una pausa, em trec el paravent i els manguitos i el deixo
al control, no crec que em facin falta… ara ve una curta baixada i després la
pujada més llarga de la cursa 3km i gairebé 400m de desnivell, és el moment de
treure un txupinasso dels bons, el faig passar avall amb un vas d’aigua i
som-hi !!! la baixada és curta i de seguida la cosa es posa seria, m’atrapen un parell de corredors i junts
arribem al punt on la mitja i la marató se separen, la broma és fàcil…però em
vingut aquí a patir o sia que toca seguir pujant, els companys van més sobrats
i mica en mica es van allunyant i em quedo sol, de moment vaig prou bé, el
genoll aguanta, les cames també i els ànims segueixen amunt, la pujada es fa
llarga, uns minuts més tard m’atrapen un parell de corredors més (en aquest cas
corredor i corredora) el noi porta una camera a l’extrem d’un bastó i va
gravant i fent fotos, els segueixo uns metres però van força àgils i s’en
van…un altre cop sol, per sort porto l’altímtre i puc fer-me una idea del que
em queda, quan sembla que ja he arribat al capdamunt estic ben fos, segons l’altímetre
i el perfil ja hauria d’estar sobre el km21 però no he passat el cartell dels
20….se’l hauràn deixat ?, estic realment cansat i no trobo el punt de concentració
necessari, el terreny no és gens comode (pedres, arrels) i a vegades costa
veure el camí que tot i ser evident es perd entre els arbres, porto una bona
estona ara corrent ara caminant, de cop veig al cartell del km 20…ostia, la
veritat és que no me’l esperava i em cau l’ànima al terra…ufffff ara si que
començo a anar tocat de tot arreu…miro el perfil i veig que el seguent
avituallament és al km25, va parir…en aquest punt em passa pel cap d’engegar-ho
tot a rodar i plegar al arribar al control… però primer hi he d’arribar o sigui
que no queda cap altre remei que continuar…una estona (molta estona) després
m’atrapa un grup de participants (dues noies i dos nois) que fàcilment m’avançen, una de les noies em
pregunta si estic bé (dec fer una cara….) la resposta és fàcil: “He estat
millor…” al cap de poc veig que porta a la mà una gorra com la meva, miro el
cinturo i recony!!! és la meva, m’ha caigut i ni me n’he adonat…amablement me
la torna i ràpidament em deixen enrere, un altre cop sol amb les meves penes,
finalment el camí comença a baixar de manera evident, mentre baixo sento veus
darrera meu o sia que no sóc l’últim…és un consòl, finalment albiro el quart
avituallament, toca un altre”Coup de fouet” dels bons, aigua i un tros de
barreta, mentre estic allà arriba un corredor…en sentit contrari, el pobre s’ha
trencat (rampes als quàdriceps) i prefereix deixar-ho estar, arriben més
corredors però aquest cop del costat bó, un cop omplert el dipòsit decideixo
seguir endavant, ara venen 5km més o menys tranquils i els aprofitaré per
intentar recuperar forces o si més no evitar malgastar-les, el recorregut
segueix un pista que en un alte moment seria ideal per correr, pujades i
baixades suaus perfectes per fer-les al “trote cochinero” però prefereixo
caminar gairebé tota l’estona, al km 30 comença l’última gran pujada (200m 2km)
i ara estic al 25, em prendre aquest 5 km amb una calma extrema.
Mitja hora després abandono la
pista i m’endinso per un corriol, ja la
tenim aquí, l’últim avituallament ha fet efecte i em trobo prou bé per
pujar a bon ritme i sense esperar-m’ho
ja sóc dalt ara només queda baixar 425m en poc més de 2,5km… i el que hauria d’haver
estat un baixada ràpida i divertida es converteix en un autèntic suplici, tinc
els genolls fets pols i la forta baixada me’ls està matxacant encara més,
l’esquerra perquè és el que ja li toca però el dret també rep la seva
part…cagonelsclausdecrist, com patirem, no se quanta estona estic baixant però
sembla que una eternitat, poc a poc l’altímetre es va acostant als 400m i
començo a pensar que ja no queda tant, arribo a uns prats on uns nens no paren
de cridar: “Papa !!!” suposo que deu ser un participant que dec portar al
darrere, els saludo a ells hi ha sa mare i m’animen, deixo els prats enrere i
una curta rampa em fa arribar al penúltim control, estem al km33, només queden
9km, un tros de platan i un vas d’aigua fan que s’esvaeixi la sensació de buidor
a l’estomac, estic content perquè aquest cop no he tingut cap mena de problema
digestiu com en altre curses, sembla que he trobat els txupinassos ideals,
arriba una parella de corredors, i just a la que paren ella deixa anar un
renec: “Collons !!!” diu “Ara si que puc renegar!!!”…sorprès li dic que si s’ha
pogut aguantar fins llavors és tot un mèrit…de tant en tant va bé fer bromes
per alliberar tensions…uns instants després em despedeixo i m’hi torno a posar,
però al cap de pocs metres paro i decideixo fer servir un dels últims
txupinassos que em queden, un de ben especial: It’s Boss time!!! trec l’Ipod de
la butxaca l’engego i poso el volum al màxim i per art de magia la primera és “Wrecking
Ball”, la meva preferida, i les cames contiunuen cansades, i els genolls
continuen fent-me veure les estrelles però el dipòsit de moral se’m omple a
vessar.
Encaro els últims quilòmetres amb
energies renovades, miro el rellotge i em sembla que es possible baixar de les
set hores però això si, m’ho hauré de treballar , tot i això segueixo molt
conservador, aquests 9km es poden fer moooolt llargs, per corriols i pistes van
caient els km, passo pel35, i en Bruce va sonant “No surrender”, “You can
look”(versió Seeger), “Paradise by the C”...en un punt el recorregut deixa la
pista que seguia i patapam !!! una rampa
de nassos !!! sembla que els organitzadors l’hagin posat expressament per veure
si algú petava al tram final…que mamons !!! l’encaro a ritme de “Shackled and
drawn” i per sort no és molt llarga però que cabrona….i per fi l’últim
avituallament, km 38, allà atrapo a un
corredor , intercanvio un parell de bromes amb els controls i ja torno a correr a ritme de “We take care of our own”
i poques vegades un a cançó ha estat tant oportuna… l’altre participant m’ha tret
uns quants metres… però m’és igual (val a dir que és la primera cursa en la
qual no avanço a ningú, els corredors que hem avançat amb en Lefftenzing els
primers 10km ja m’han avançat tots…és una sensació curiosa) vaig a la meva,
finalment arribem a la part final, ja es veuen les cases de Hostalnou de
Vianya, passo pel km 40, intento mantenir un trot suau però les cames no em
donen per més i paro…però que collons, uns segons després hi torno apreto les
dents i ja no paro.
Ara si, ho tinc a tocar, ja veig l’arribada i
“Badlands” em colpeja les orelles, no es pot dir que sigui una festa però
encara hi queda gent…i al damunt d’un burro veig al Roc (inconfusible forro
color barrufet) i al seu costat l’Eva amb la Carlota, al cap d’uns segons l’Eva
em veu i avisa al Roc, que surt corrents (sense burro) a trobar-me, i el molt
mamón el primer que fa és preguntarme si vaig últim...,correm junts un tros, agafo a la Carlota, faig un petò a l’Eva i enfilo
els últims metres amb un somriure d’enorme satisfacció a la cara.
.jpg)
Xoca-la tiet !!!!
.jpg)
Un últim esforç !!!
