9a Cursa pel Riu Ripoll

I com mana la tradició, després de Nadal, Sant Esteve. I igual que no et pots escapar de menjar canelons a casa la iaia després de l'escudella i carn d'olla de Nadal, tampoc et pots escapar de córrer la Cursa del riu Ripoll després de córrer la Pujada a La Mola.
I és que si hi ha una cursa de casa, és aquesta. Per proximitat, per gent coneguda, pel recorregut tan familiar, per les punyalades traperes....
L'assistència de leffers ha estat massiva: Jospi, Famau, Lefftenzig, Cargol, Foulard Amarillo, Foulard Rojillo, Mesteño, Carita Colorá, Blacky, Mario, Bala Humana, Panzer, Anna, Meritxell, Tapao, Marc Cirera, Agujita i jo mateix, en Llebreta Salfuman. Només han fallat en Fortex The Truck, que per motius aliens a l'esport ha hagut de quedar-se a casa i Dama Humana, que sembla que desde el doblete Burriac Atac!-Populatxa de Sabadell li costa tornar a agafar el ritme.

El matí es presenta fred. Això de córrer amb màniga llarga m'emprenya. Quan veig la samarreta de tirants groga i negra a l'armari, suspiro...... que maco córrer al juny.... i pensar que l'hivern acaba de començar.....

Recollida de dorsals una mica més ordenada que l'any passat. Dorsal-mocador cutre de debò.
Comencen els laments de sempre: avui no estic fi; no sé que tinc a la panxa que no acabo de trobar-me bé; ahir la pujada a la mola em va destrossar; avui no farem res de bo; Agujita, no et passis ni un pèl, que em fas por; etc etc

Aquest any la cursa és una mica més llarga i s'arriba als 10km. Ja no es farà aquella sortida multitudinària tan guapa, sinó que sortirem ordenadament tots darrera dels fieres de la JAS. Ens comenten que a l'arribada donarem una volta olímpica per acabar de morir-nos; l'alegria s'apodera de nosaltres.

Comença la cursa. Com cada any, els de la JAS surten cagant llets i els leffers darrera d'ells, bufant-los els clatell. Veiem en Famau allà al davant amb el Jospi, barallant-se amb una colla de maimak; hem d'ajudar-los!! Estan lluny, però hi arribarem. Ens llancem a l'atac en Bala, l'Agujita, Foulard Amarillo, Lefftenzig i jo mateix. Avancem a 4 el km. Pim pam pim pam. Ens trobem al Tapao, que s'emporta una bona alegria quan l'avancem; mateu-los!!! ens diu. Cada vegada tenim al Famau més aprop, però al Jospi no hi ha qui l'atrapi (almenys aquest any).

Arribem a l'avituallament amb Bala Humana al capdevant del grupúscle. Agujita enganxat al seu darrera i Llebreta que veu que avui no és el dia per baixar de 40; està collat el tiu i descartat per encapçalar la comissió per atrapar en Jospi; només té al cap no baixar el ritme i pensar en coses boniques, tipus Agujita respirant amb dificultats a la Pujadeta de l'Amor, o Agujita amb flatu terrible. Res més lluny de la realitat, Agujita avui està finíssim!! Li està plantant cara al mismíssimo Bala Humana!! Recordman leffer de la distància curta i últimament destacat maratonià de muntanya capaç d'avançar gent com el Moreno del Runners off line.

La tornada cap a les pistes es fa llarga. Encara que faci una mica de baixada, en Llebreta està esgotat; després d'un estiu i mitja tardor de pena, encara no està per anar tanta estona a 4 el km i ho està pagant de veritat. Així i tot, avança a la segona dona, però avui no està a l'altura i es farà el que es pugui.
Darrera d'ell i a molt poca distància, Foulard Amarillo està a punt de donar caça al Llebreta. Leftenzig també s'afegeix a la cacera i això ja sembla un putu safari.

Arribem a les pistes després de la pujadeta infernal i encara ens queda donar una volta a la pista dels nassos. Tremendu. Jo no estic per gaire òsties i en 400m m'avancen 7 o 8 corredors. Quin desastre!!

Finalment, linia de meta:

Jospi: 39:53
Bala: 40:18
Agujita: 40:37
Llebreta: 41:02
Foulard: 41:17
Leftenzig: 41:25
Tapao: 42:54
Cargol: 44:33
Foulard R: 44:41
Mesteño: 46:59
Blacky: 47:22
Mario: 47:50
Marc C: 49:19
Meritxell: 50:47
Anna F: 52:23


Un altre triomf de Leffer's Runners

Ara a esperar a veure si es fa la 3a Sant Silvestre Llorençana i a tornar-nos a deixar els nassos per la causa.

Salut companys!!!!

XXVI Pujada a La Mola per Nadal

Dia de Nadal. Normalment apreciat pel seu caràcter festiu i tranquil; la majoria de la gent no treballa, la nit abans s'ha sopat abundantment i s'ha abusat dels cubatilles i els xupitins de rigor. Resumint, que la gent dorm fins tard i es lleva amb mal de cap.
En canvi, per una part important de la "cabrabogeria" del Vallès, el 25 de desembre es tradueix en la tradicional Pujada a la Mola per Nadal. Cursa curta però dura. Cursa gens recomenada per fer amics (desde la sortida a Can Robert només hi ha un trosset de pla-baixada, a Can Pobla, on pots canviar alguna paraula tipus: jooooooooooooooodeeeeeeeeeeeeeeeeeeer, no puc més).

Aquest any, Leffer's Runners s'ha vestit de gala amb la presència del seu capità Leffer The Leff, mitíc personatge del Sabadell més obscur, membre fundador de l'equip i últimament a l'ombra, recuperant-se d'una mítica lesió (aquí tot és mític) a l'espatlla dreta que l'ha portat de cul els últims 15 anys. Tampoc falten a la cita el bo i millor dels leffers: Lefftenzig, Cargol, Mesteño, Meritxell, Ramón (l'aFamau), Jospi i Llebreta Salfuman.

Fot fred, molt fred. Arribem a Can Robert a les 8:30 del matí. Hora intempestiva. Falta 1h i mitja per la cursa i nosaltres ja estem a punt; amb el dorsal (tros de cartró amb imperdible gegant) a punt i amb els peus a punt de gangrenar-se i caure a trossos. El vent és gelat i el sol encara no ha arribat a la masia. Mare meva com patirem avui.

Com ja és tradició, en Famau surt abans del tret de sortida amb la motxilla carregada de roba seca per donar-nos abric al cim de La Mola i evitar-nos una més que provable pulmonia. Com també és tradició, en Llebreta s'ha oblidat la peça de roba per abrigar-se allí dalt i ja veu que li tocarà passar fred.

Tret de sortida. Com cada any, en Mesteño surt com una bala i escala posicions colze a colze amb en Just Sociats i en Kilian Jornet (no hi eren, però com si hi fossin). La resta de mortals intentem mantenir el ritme per les rampetes compactades de la pista de Can Pobla. Un cop allà, agafem aire i tornem a pujar, ara pel camí dels Monjos fins al cim de La Mola.

29 minuts esgotadors després de la sortida em trobo allà dalt amb en Lefftenzig davant meu, els 2 amb la gargamella esquinçada, respirant amb dificultats però contents, contents d'haver arribat a dalt un altre any, deixant-nos els nassos entre pedres, fems i purins dels ases.

La baixada se'ns fa més llarga que la pujada. Ara toca menjar coca, beure coca-cola i fumar-nos un castanyet per celebrar aquest dia que, gràcies al Grup Muntanyenc de Terrassa pren un altre caire que ens agrada molt més que la merda que per si mateix implica.

Felicitats Leffers. Demà ens espera la Cursa del Riu Ripoll. Descanseu i no abuseu de les coses....

Leffer's a l' Island Peak

Leffer’s a l’ Island Peak 6.189 m. ( Nepal ) 11.10.2010
Això no va ser una cursa però......




( Camp Base de l’ Island Peak, 5.200m )
Són la una de la matinada i sento la veu d’en Chure que ens crida:
“ Namaste- namaste... get up people !!! ”
sortir de dins del sac .....nooooooooo........ no tinc nassos
d’ aixecar-me........ s’hi està tant bé i tant calentet........mmmm...... que només pensar el fred que fa a fora de la tenda i començar a caminar... em venen pel cap mil excuses possibles per quedar-m’hi jajaja.... però no em deixen....
m’ equipo: des del cap ben abrigat amb el gorro de la sort fins a uns mitjons tèrmics potents, plumífar i pantalons termosellats de 20€ comprats a Namche Bazar... és cert que trobo a faltar el meu material de muntanya que està dins del petate a l’ aeroport de Kathmandú..... però entre el material que em deixen les compis i el que he llogat.... doncs que vaig “ full equip”.
Els porters ens preparen una xapati acompanyada amb pasta que ben segur que està exquisida... però que ens costa que ens passi per la gola... només fa unes 4 hores que acabem de sopar...


Són la 1:30h i en Chure ja està nerviós...i ens diu:
let’s go.. let’s go !!!
vol que nosaltres siguem els primers en arribar a cim .
A les hores crido: “ doncs Ferrer cap a munt .... que
l’Island ens espera “......

La Ferrer, en Xavi, en Kiko Sir, en Chure, en Dingui, en Rigtzi i jo mateixa, encenem frontal i comencem a caminar... aquesta vegada les bambes no ens acompanyen... les reservem per les pròximes curses que tenim pendents per quan tornem a casa.
Ens quedem al final de la fila la Ferrer, en Chure i jo, miro a munt i vec que les llumetes del frontal dels companys es van allunyant... no puc seguir el seu ritme..... necessito aire i tot just l’ altímetre ens marca uns 5.300 m., he de caminar més lentament..... i per les referències que tenim...tot just ens queden de 9 a 10h fins arribar a cim.

La pujada se’m fa eterna..... sembla que els meus ulls vegin xiribites...tot és fosc.... només veig les llums dels frontals... que em semblen estrelletes.... i les veig moooooooooooolt lluny ..... sembla un infinit de pujada que mai s’acabi.... si seguim així potser sí que tocarem el cel.... jajaj.....
Em miro les mànigues del plumó... estan emblanquinades per la humitat i baixa temperatura de l’ambient, fins i tot se’m congela el tub del kamel-back... per molta protecció tèrmica que porti .... fa massa fred.... i ho tindré fotut per hidratar-me. A la Ferrer li ha passat el mateix... però en Chure sempre ens salva... i ens dona aigua calenta del seu termo.

Seguim un ritme a iguals amb la Ferrer... ( com en Federer i en Murray jajaja)...supercompenatrades... però no tenim ni forces per parlar...
imagineu-nos.... sabent el que ens agrada...
Després de grimpar per una canalota de mal fer.... comença el tram amb neu... en un espai molt estret amb pedra i neu, ens col•loquem crampons i decidim les cordades : la primera en Dingui, Ferrer, Panzer i Kiko Sir; i la segona en Rigzi, Xavi i Chure.





( Superant la paret de 75º-80º abans de l’aresta )

La Ferrer va de conya.... tant de conya... que encara que rondini per lo estranya que es troba en caminar amb botes plàstiques...... em fot tibades amb la corda i l’ he d’anar cridant: STOP STOP....jajaja.... i jo...ja no tinc ni esma per parlar. Em falta aire i forces.... tinc un moment de crisis... i el meu peskis barrina.... fins i tot em plantejo abandonar... però no dic res i no sé d’ on ni com em surten les forces .....

són les 6h del matí, comença a ser clar... malgrat el sol es vulgui amagar entre les boires... estic destrossada i encara ens queda el tram més tècnic: pujar la paret d’ aproximadament uns 200m i l’aresta final fins al cim.
Per sort tenim la paret equipada amb corda fixa... mai m’hauria pensat que una corda d’aquestes característiques et facilités tant la feina...... En Dingui i en Rigtzi ( alies: Dixi and Pixi.. uns xerpes increïbles), no ens desemparen ni a la Ferrer ni a mi..... ens donen suport en tot moment... I en Kiko Sir, en Xavi i en Chure van la mar d’ eixerits darrera nostre.

A mitja paret saturo la via.... muntant un cristuuu que no vegis.... jajaja.... la mà dreta no em respon... començo a cridar que m’hauran d’amputar la mà...jajaja..... tinc la mà congelada pel fred... en Dingui me la reanima posant-la sota la seva aixella... quin espectacle...jajaj



( Aresta avant cim amb el Lhotse a la nostra esquerra)



( abraçades i algunes llàgrimes arribant al cim)

Tenim les cares desencaixades... d’haver-ho donat tot... d’arribar al límit...ens abracem ben fort ...... ho hem aconseguit !!! SI!!! Només per sentir el que sents i per veure el què veuen els teus ulls...
sóc la tia més feliç del planeta.... gairebé de l’ emoció abraço al Lhotse...... jajaja



( Ferrer, Kiko Sir, Xavi, Chure, Rigzi i Panzer al cim Island Peak 6.189m)



( Des de l’ Island Peak amb vistes de l’ Ama Dablam al fons)




( baixant de l’ Island Peak )





( els ulls de buda- Temple de Boudhanath- Kathmandu )


Les leffer’s a l’ himàlaia....... un somni fet realitat......
“ La vida està plena de somnis... no deixem mai de somiar!!”

Panzer :)

Desde la barrera

Aquest diumenge passat es va celebrar una nova edició de la I Marató de Muntanya de Catalunya a Sant llorenç Savall, evidentment els Leffer’s Runners i eren presents, Lefftenzing, Foulard Amarillo, Bala Humana, Waras (ara Mesteño) i Carita Colorà a la marató i en Cama Llarga, Foulard Rojo, Agujita, el Tapao, Blacky, Fortex la Meri i l’Anna a la mitja, malauradament ni en Llebreta Salfuman (abans Liebrecilla Ahumada), ni Panzer ni un servidor poguerem prendre part en les curses (mals de pixa, tres dies de descans al Pirineu i lesions respectivament), aquest cop em tocaria viure una de les clàssiques e la temporada desde fora……

I la veritat és que m’ho vaig passar d’allò més bé, acompanyat d’en Llebreta i de la Laura, vàrem fer una mica com Déu, erem a tot arreu: a la sortida dels maratonians i al seu pas per la Vall d’Horta…val a dir que aquí per poc no arribem un error de càlcul ens va fer arribar justets per penjar la pancarta i al cap de poc vàren passar els primers leffers…. a la sortida de la mitja i a la Vall d’Horta un altre cop, plovent a bots i barrals i sorpresos de com en Foulard Rojo preguntava amb els ulls injectats de sang si l’Agujita era al davant….com puja el jovent !!!!! per sort per l’Agujita no i era al davant sinó segur que acaba amb les dents d’en Foulard clavades al clatell…..després tornant a agafar el cotxe i apa, cap al Marquet de les Roques, la pedra de toc de les dues curses on “només” falten 12 km per acabar i on la cosa es posa dura de veritat, pels de la marató perque ja porten 30 km a les cames de puja baixa i pels de la mitja perque és el moment d’apretar les dents i el cul i començar a cremar cartutxos…si en queden. Els primers a passar son els de la mitja, a en Cama Llarga el veiem abans d’arribar a l’avituallament, inconfusible, un estil únic i rient com sempre…..mentre esperem que passi la resta ens enfilem camí amunt , els volem veure patir!!! en Foulard és el següent….Agujita i Tapao el segueixen de prop, una estona més i arriba la secció femenina…quin poder !!!!! l’Anna i la Meri a tope pujant per la rampa com qui no vol la cosa….amb dos collons eh Meri …!!!! arriba ara en Blaky que fa una mica de llebre d’en Fortex….pobre Fortex, el pobre va ben cascat, ha triat una bona cursa per retrobar-se amb les curses de muntanya !!!! Bravo Fortex !!!.

Un cop han passat els de la mitja baixem cap al Marquet i d’allà anem a buscar el GR, ens hi enfilem uns metres fins que trobem un bon lloc, pengem la pancarta….i apa, a esperar, però no gaire, en Bala arriba a tot drap va amb un grupet i baixen cagant llets, uns crits d’ànim, fotos i es perd de vista, en Foulard és el següent i el rebem igual: fotos i ànims……en Leftenzing i en Carita arriben junts i potser amb tants crits d’ànim i fotos varem despistar en Leftenzing que es va estar a punt de deixar-se les dents contra el terra, sort que és ràpid de reflexes i va parar el cop amb les mans que sinó….ja només falta en Mesteño, el malparit es fa pregar, quan finalment arriba el deixem sord i cec de tants crits i flaixos, ja està, ja han passat tots, tornem a agafar el cotxe i tornem-hi, cap a St. Llorenç, allà ja hi trobem totes les families i els participants de la mitja, només falta que arribin els maratonians, que no tarden a fer-ho, i arriben en el mateix ordre que els hem vist baixar, bé, en Carita a deixat en Leftenzing el qual ha tornat a tenir un baixon als quals ja en te , malauradament, acostumats….en Mesteño també arriba ben tocat i només els nostres crits d’ànim el fan arrencar a correr els últims metres, i arriba saludant a la multitud, com sempre…… ara ja hi som tots.

Una hora després i ja estem reunits al voltant d’una taula en un restaurant de la zona, un bon final de festa per una de les ja clàsiques del calendari Leffer.

La Cursa del Club 2010

Ja hi som.. altre cop a córrer trepitjant l’asfalt de SBD 10.000 metres per endavant.. entre pujades baixades i trossos plans, túnels i carrers peatonals.
Aquest cop però tan sols hi anem nou leffer’s: L’Agujita; el Tapao; El Wallas; EL Fortex The Truck (!!!Gloriós retorn del nostre bon Fortex desprès de afrontar amb èxit tots els reptes que s’havia proposat un any enrere !!!); el Mario Bross; el Ramon “el Feliç”; l’Airon Hands... i just abans de la sortida apareix el Carita Colorà;....i un servidor. Aquets som, els que amb mes lleganyes que alegria, ens trobem a les 7:30 de la matinada al local de SERVER, seguint la tradició. Be, tots no... alguns aprofiten la proximitat de casa seva per donar el biberó als nanos, amb les bambes posades.
Ens canviem i anem a recollir el dorsal, i com es el costum d’aquesta cursa no saps mai si et fotràs de fred o tindràs calor.. així que decidim retardar l’entrega de bosses al guarda-roba una estoneta.. mes que res per mantenir la calor corporal i no veure articulacions liles... i tremolors descontrolats de parpelles.
Comencem a escalfar per el carrer Balmes.. amunt i avall, avall i amunt, i mes que escalfar sembla que traiem a passejar “els guivals” i ja de bon principi hem renyen per guanyar uns metres... hem quedat amb el fotògraf oficial de la cursa, que la sessió de fotiquis la faríem a la plaça que hi ha darrera el club, aixì que ens dirigim cap allà i fem unes quantes voltes mes, quan de sobte apareix el Cargol amb la bici. Ell serà el fotògraf oficial, ja que una molesta lesió el te apartat de les bambes una temporadeta, ens acarnissem amb un pobre banc, que ens serveix per estirar les gambes i es allà on el Wallas, per començar a escalfar els ànims, deixa anar un comentari sobre les bambes de tennis del Airon Hands... una sola pèssima l’hi diu. El cert es que tenia raó i el mateix Airon ens diu al acabar la cursa que, al segon kilòmetre ja tenia el tibial anterior i els extensors dels dits com a fil ferro... Ara... jo no voldria estar a la pell del Wallas quan s’estiri a la camilla del Airon... ( La venjança es un plat fred...) Apareix el Tapao, que tenia feina a casa i ens dirigim a la sortida. Mira que he fet curses del Club i no entenc el següent pas encara: Com sempre fan l’amago, ens situen al carrer Balmes com a sardines i ens fan la broma de la sortida neutralitzada fins a la boca del túnel de la gran via... ja ja ja au arrenca i pare el crono... improperis contra l’organització... “- Pero cuando se corre aquí..”; i ara que collons passa!!!! I entre abraçades i rialles... PAM l’alcaldillo de SBD dona la sortida.
La veritat es que a partir d’aquí tothom va callar... ja ja ja ningú volia passejar... lluny queden les llebres de l’any passat... jo ja no sentia les veus dels leffer’s. Tan sols la respiració de L’Agujita i el Tapao amb els que ens creuem les mirades i ... vinga a 4:00 al kilòmetre i a veure fins on arribem... al passar per el túnel els típics crits de descerebrats, provocats per algun que altre descerebrat..., la veritat es que es feia difícil córrer, moltes cames i tan sols un carril de la gran via. Al encarar la primera baixada de Covadonga el ritme augmenta... ai que fresquets que estem.. i que alegres que correm... la incondicional família de L’Agujita i la nena del Feliç es tornen a esgargamellar animant als leffer’s presents a l’event.
Enfilem la segona pujada de la gran via, no se quan vaig perdre els company... el que si sé, es que al girar al carrer salut miro enrere i me’l veig amb el dit amunt, i no precisament el dit del colon... ai que bonic que n’és de ser amic... a partir d’aquí ja altre cop sol...
A mig carrer Salut el Cargol, disparant a ràfegues amb la càmera digital, recordo que encara l’hi vaig fer bona cara... al costat se'm planta un pare de la classe de la meva filla i ens donem conversa breus instants... fins que o ell afluixa o jo peco de SuperUsainBolt... i amb ganes enganxo una ampolla d’aigua de l’avituallament posat al kilòmetre 5. On trobo a faltar al mestre Ramon Famau, ell sempre hi era al avituallament però aquest any havia d’esta en un altre lloc.
Un pel mes avall, quan ja el somriure se’m començava a escapar de la cara hem trobo al Llebreta Salfumant i a la Berta i al Roger!! Que enarborant la pancarta LEFFER omplien de crits i ànims la plaça del gas, i a cada Leffer que veien l’hi apujaven la moral per a dos kilòmetres mes... Sortint de la plaça del gas comença el tram mes perillós de aquesta cursa: La Rambla... es una destral de doble fulla. El tram de baixada es bonic i ràpid “cara avall fins i tot la merda corre” però es quan la pujo que ho veig clar... mecagoendeu on son les meves forces... si tens sort i ganes de mirar cap al costat dret, et vas creuant amb gent que coneixes a l’altre cantó de les tanques... i amb sort se’t fa mes curta.. que no mes plana. Aquí ens tornem a veure amb L’Agujita, el Tapao, el Wallas.. i una 500 o 600 paios mes... fins que vaig decidir mirar el terra i apretar el cul... feia estona que allò de: “a 4:00 el kilòmetre” ja no ho practicava. Snif, Snif... davant de les Catifes Ventura altre cop el Llebreta and Family fent vibrar les seves cordes bucals, hem sembla que ja no els hi vaig ni riure... se'm escapaven els segons del crono i les forces dels pulmons.. enfilava l’últim tram de pujada fins a Vilarrubies amb la sensació que L’Agujita hem tenia en el punt de mira... terrible sensació que gairebé tots els leffer’s tenim en un moment o altre de qualsevol cursa que fem gran amb la nostra presencia.
Per fi tombo la Plaça Marcet direcció Covadonga una lleu pujada fins a la” ex-casa cuartel de la benemèrita” acaba de buidar el meu dipòsit. El Super reporter Cargol torna a estar ben posicionat per tal de caçar les nostres cares de patiment, al cap de munt del tramillo de pujada... el malparit sembla que ho faci express i ja no l’hi puc ni riure. Enfilo Covadonga amb la intenció de mantenir la cadència de gambada que porto... sense voler forçar, queden dos quilometrillos i ja tinc en ment l’esprint final. No faré els tant desitjats “a 4:00 al kilòmetre” o sigui que es millor guardar i si m’atrapa L’Agujita poder disputar-l’hi l’esprint. El Covadonga passa sense pena ni gloria m’adelanten i n’adelanto. I al girar balmes ja se'm posa la gallina de piel... hem trobo entre mig de un grupet de quatre o cinc carallots com jo... amb dissimulo es va augmentant el ritme ja ja ja. Algun del grupet ja no entra en el joc, però els que quedem... renoi.. com ho treballarem.. ja ja ja. No es que siguem bons, no es que siguem sprinters, no es que ens juguem cap medalla ni cap copa... però si que ens juguem el poder fotre una passa mes llarga que el que tens al costat.. ja jo ji i entrar o sentir el teu“piiip” abans que el del capullito del teu costat, que sua i rebufa tant o mes que tu, per una cursa que s’acaba d’acabar.
TEMPUS LEFFERIL’S: Leftenzing 41:30 Pos 215
Agujita 41:53 Pos 239
El Tapao 43:27 Pos 318
Wallas 46:03 Pos 472
Airon Hands 48:22 Pos Sense Dorsal 653 Aprox.
El Feliç 49:45 Pos 731
Mario Bross 51:54 Pos 858
Fortex The Truck 55:00 Pos 1004
Un especial agraïment al Cargol i al Llebreta and Cia. i a la família del Agujita and Cia. que ens van animar a tots en punts estratègics de la cursa.
Una altre cursa on tots rebaixem temps respecte a l’any passat... fins quan durarà la segons joventut... i els que no rebaixen temps es que la feien per primer cop...
LEFFER’S POWER!!! I a per la reconquesta de les terres del petit poble de Sant Llorenç Savall!!!!!

CURSA INFANTIL DEL CNS

Un fiasco. Aquests del CNS són una colla de cagats. Van suspendre la cursa infantil per mal temps. La meva petita portava 15 dies preguntant: "i la cursa del Club, quan és??" "Falta gaire per la cursa?" "Els guanyarem a tots, oi pare?" Sí filleta, a TOTS!!!! Estava motivadíssima la pobra....
Els únics que es van presentar allà a les 10 del matí van ser els petits leffers Jan, Mireia i Berta S, tots amb l'equipació oficial i amb unes ganes de córrer que no podien amb elles. No hi ha testimoni gràfic, però us asseguro que allà no hi havia ningú més!!! Quins cagats!!!!! Si a nosaltres ens agrada córrer sota la pluja, imagineu-vos als nens!! Els encanta!!!! Era una bona ocasió per córrer (500m per un nen de 4 anys ja està prou bé) i aquests del CNS ens han fet emprenyar. Cagumtot.

Leffers a l'Himalaya

Els Leffer's Runners arriben a tot arreu !!!!

Desde fa uns dies Panzer i l'Anna estàn fent un treking pel Nepal, objectiu el CB de l'Everst, i si pel camí cau algún cim tot això que tenen !! Sembla que s'ho estàn passant de conya tot i que els inicis vàren ser un pel caòtics, visats no previstos,vols en retard i equipatges que encara deuen ser al Prat....

Ens vàren prometre que no aprofitarien l'estada en alçada per entrenar però els nostres espies ens diuen que quan tothom dorm es calçen les bambes i surten a perseguir el yeti per les muntanyes del voltant....les molt bandarres s'estàn carregant de globuls vermells i arribaràn a tope a la marató i mitja de St. Llorenç !!!!!

Aquí teniu algunes fotos que ens han fet arribar.

El Cho Oyu i la seva impressionant gelera

Panzer i l'Anna, amb el Cho Oyu al fons

XIV Pujada i Baixada a Can Cadafalch

Impressionant jornada la d'ahir, 13 membres de Leffer's Runners varen prendre part en una de les curses més boniques que es fan per les nostres contrades, en Cama Llarga es va emportar el pernil entre els Leffers (encara que el molt bandarra no s'apunta a les curses com a tal) i va parar el crono en 1:01'48'' un temps que el va col.locar en la 20ena posició absoluta.....hi ha qui pensa que l'única manera de parar-lo és provocant-li una bona intoxicació alimentaria la nit abans a veure si així arriba mermat de forces a la cursa.....La resta de leffers també varen fer un excel·lent paper i tots els que repetien baixaren els temps respecte l'any passat, d'entre els que la feien per primera vegada cal destacar a la Maria, que amb un temps de 1:30'44'' es va proclamar guanyadora de la seva categoria (ai qui tingués 19 anys un altre cop......) i l'única nota negativa va ser l'abandonament de Dama Humana.... es veu que la pujada al Puig se li va atrevessar, no passa res, d'aquí a unes setmanes demostrarà del que és capaç a la Mitja de St. Llorenç.

Aquí teniu els temps i les classificacions:

Cama Llarga 1:01'48'' 20è

Bala Humana 1:03'03'' 31è

Foulard Amarillo 1:03'34'' 35è

Liebrecilla Ahumada 1:03'37'' 36è

Lefftenzing Norgay 1:04'24'' 43è

Agujita 1:06'53'' 63è

El Cargol 1:12'21'' 112è

Foulard Rojo 1:13'48'' 134è

Waras 1:14'47'' 136è

Ramon 1:20'43'' 186è

Marc 1:21'09'' 188è

Maria 1:30'44'' 222ena

I d'aquí a dues setmanes la Cursa del Club!!!!! 10km d'asfalt per Sabadell, tornaran a sortir les llebres aquest any ??? cadascú s'haurà d'espavilar com pugui ????

XXXI Matagalls-Montserrat

Dos membres del Leffer's Runers vàren prendre part aquest passat cap de setmana a la XXXIena edició de la gran clàssica de les travesses de muntanya del nostre país, la Matagalls-Montserrat, per una banda tenim en Tapao el qual com qui no vol la cosa i quasi d'amagat es va anar entrenant a fondo per fer-la corrents i per l'altre la Meritxell que s'ho va prendre amb més calma i lo de correr ho deixa pel dijous i dimarts.....

En Tapao va aconseguir el seu objectiu ,que era fer-la en 12-13 hores, i va arribar a Montserrat en 13h i 17m, sense cap mena de dubte hagués pogut fer millor temps si en lloc de sortir a les sis o hagués a les quatre, bàsicament perque no huria trobat els col-lapses que es va trobar a les zones més estretes i que li vàren impedir correr en molts moments.....però tot i això es una excel-lent marca.....ja hi ha altres membres de Leffer's Runners que l'any que ve intentaran batre aquesta marca.......són una colla de picosos !!!!

De la Meritxell la veritat és que no en sabem gran cosa, només que pel que sembla va tenir algun moment de extrema somnolència......cosa que no és d'extranyar quan portes tantes hores caminant, no sabem quin temps va fer, però és igual el més important és que la va acabar.

Felicitats a tots dos !!!!!

Dos surten, un arriba....

Abans de començar ens agradaria demanar disculpes pel retard, aixó de fer una cursa just abans de les vacances ha retardat l’obligada crònica, ja fa gairebé dos mesos, però més val tard que mai oi ?.....això hauria d’haver estat una crònica “a dues mans”, o millor dit: “a quatre cames” però la mala sort va fer que en realtiat fossin dues curses en una: la del Cargol i la de Panzer....

Ja fa temps que Panzer i un servidor havien decidit que farien la marató de l’Aneto com a equip, la bona sintonia que hi havia (hi ha) entre els dos en els entrenos era hora de posar-la en pràctica en una de les curses més maques que hi ha, físicament estavem bé, servidor havia tingut un parell d’ensopegades, però la veritat és que tenia moltes il-lusions posades en aquesta cursa i ,la veritat sigui dita, veient el temps que havia fet la parella guanyadora l’any passat no era una idea del tot esbojarrada el que ens poguessim emportar el pernil en la nostra categoria.....
La cosa va començar tal i com ho ha de fer una marató, tranquila, trotant comodament, però amb molta calor, gairebé abans de sortir de Benasc ja hem perdut els companys Leffers de vista, és igual anem a la nostra, els primers km cauen fàcilment, l’estrategia és clara, intentar guardar forces per la tornada, en les pujades no ho dubtem i si cal ens posem a caminar, de moment les sensacions són bones i el ritme l’adeqüat, al arribar al començament de la pista de Vallibierna ens trobem als “supporters” el Cesc, el Roger i en Liebrecilla onejant la pancarta i fent fotos....

Uns km després arriba la primera pujada forta, la de Baños, una rampa asfaltada que et fa suar la gota, al capdamunt ens tornem a trobar als “hooligans” !!! quin entusiasme !!!! deixem l’asfalt i tornem als senders de muntanya, el terreny és factibles per correr, però alguna cosa hem diu que avui tampoc és el meu dia, torno a tenir les mateixes sensacions que al Cross del Mont Blanc i l’entreno al Puig de la Creu.....mal rotllo, tot i això vaig tirant al davant, intento caminar a ritme, en alguna baixada trotem, però l’estomac, el cap emboirat i la falta d’agilitat a les cames em fan desistir, no dic res a Panzer , a veure si em passa...

Arribem al següent control, el curt tros d’asfalt el fem corrents....jo el faig més per dignitat (l’equip de suport està fent fotos) que no pas per gust, fitxem i parem per carregar aigua i preparar l’Isostar, comentem la jugada amb el Cesc i seguim, ara ve un tros de correr, però no em veig amb forces i segueixo caminant....em sap greu per Panzer, segur que ella podria correr....


“Gabinet de crisis”, així m’ho van explicar una vegada a la muntanya ………: moment en el que s’ha de prendre una decisió un pel complicada, ser assertiu i saber dir un si o un no…… seguir endavant o tirar enrere....no és fàcil… de vegades definir-te i prendre una decisió, sigui correcta o no…remou les emocions, però havíem de definir-nos…. ja que els minuts passaven…. i el dolors d’estómac i les arcades del Cargol…. no desapareixien …

El meu inside em deia que no el podia abandonar allà sol….. vàrem seure…. tot just després d’haver creuat tot el Pla de Llanos d’ Hospital ( Km15’6- 1780m) , quan la pendent ja es començava a engarristar cap al Puerto de la Picada…… quina vall tant imponent i bonica…..i quin moment tant xungui, se’ns van negar els ulls… però vàrem prendre la decisió… ens separàvem com equip… però no per voluntat sinó per necessitat…en Cargol és valent i fort…. però els gremlins estomacals…li van donar pel sac… amb força i ràbia va decidir no seguir… tornaria al control de pas relativament a prop de Llanos i seguidament ja intentaria arribar com pogués fins el camping Aneto.

Panzer sabia que tornava a fallar la coordinació tant ben assejada i mantinguda ens els entrenaments lefferians amb el seu company de fatiga Cargol, com a la maratò de BCN, però aquest cop el Cargol es quedava a mig.....

Panzer segueix engarristant-se a munt … les feres maratonianes ja estan baixant del coll, em creuo amb el Foulard Amarillo ……va super bé!! Un campió...està entre els 20 primers…. Buffffff!! quan penso en el què em queda per pujar…… però en el meu cervellet m’apareixen uns pensaments que em donen forçes… el què els Leffer’s m’explicaven abans de començar:”després del coll vindrà la baixada fins a Benasc”… doncs molta força i amunt… fins quan es reconverteixi en baixada.

En ma vida m’havia animat tanta people… companyes/s de la cursa… tothom amb qui em creuava… eren ovacions boniques de força per assolir aquest altre somni… arribar a Benasc sencera o arrossegant-me com una serp… però arribar….

Quina il·lu!! Però si era en Waras i a darrera trepitjant-li els talons li seguia el Gus…. no van gosar dir-me el piku que em quedava per arribar al Puerto de la Picada situat a 2.477m, al Km 21’4... però el seu cop de mà em va donar forces per arribar-hi!! però...Where is Lefftenzing????? “ Com allò de: on és en Wally?? I don’ t know….” o potser és perquè és tant petitet i fugisser que m’ha passat pel davant i ni me n’he adonat…. Jajaja.....no el vaig ni veure......Aconsegueixo fer el coll… acompanyada d’altres runners d’Alacant, que només fan que donar-me ànims … impressionant….quines vistes… penso com i a on estarà en Cargol ??

Meitat del recorregut assolit…uuauuuuuu…. Clar que si Panzer…. Ara avall!! i avall…. tant de doping marcat amb el nº de pitrall dins la motxi, però només tinc necessitat de líquid.... no penso ni que sigui necessari menjar, però m’obligo i engoleixo el mig plàtan que porto. Avall !! que fa baixada… segueixo trobant-me penya que encara els hi queda una mica per arribar al coll…. i tot just al començar el Plà de Llanos ens creuem amb els primers runners que corrien les “ Dues cares de l’Aneto” de 65 Km.

Em sento còmode corrent... durant força estona vaig sola... combino el córrer i el caminar al llarg del tram fins a Baños de Benasque ( 1680m, Km 31’7), noto que el camelback va buit.... crec que m’he polit uns 4 litres d’aigua .... increïble.... de dromedari no serviria... però intentaré aguantar sense haver de carregar de nou.

L’ ambient ara és de solitud.... no trobo a ningú.... s’està fent fosc... són les 21h i només em falten uns 5 o 6 kms ...això ja ho tenim.... atrapo a dos runners.... intercanviem quatre paraules i un d’ells em pregunta si sóc de Pamplona deu ser pel meu peculiar castellà... i jo li dic que és la primera vegada que algú em confon per pamplonesa jaja... però és que el més bo és que ell també és de Sabadell ...doncs és que els saballuts estem a tot arreu!! Els avanço, em sento amb les cames força elàstiques... ( els massatgistus de dolor del nostre amic Iron Hands fan el seu efecte J) passo pel camping Aneto.... miro de reüll la zona on tenim l’ acampada leffer... però només hi veig les tendes.... i penso ja ho tens Panzer.... arribo a la carretera... que llarg que se’m fa aquest tram... i la única preocupació que em passa pel cap... és que no recordo quin carrer he d’agafar per entrar a la zona d’arribada...... però no em cal..... de lluny, al final del camí i tot just a l’entrada del poble veig al Cesc... que maco !! animant-me... m’agafa de la mà ben fort i m’acompanya fins al carrer on la família leffer: la Meritxell i el Liebrecilla (han vingut des de Sbd per animar-nos en tot moment ), en Cargol, en Foulard , en Waras, en Gus i family, el Rogeret i la Ladakh....tots cridant: ànims a tutti plen..... em desmunto d’emoció.... ploro...no tinc nassos ni de mirar-los.... em sento molt feliç perquè ha estat de somni....però no puc contenir-me... em surt TOT.

Crits i ovacions del públic... quanta gent !!! i tot just abans de l’accés d’arribada veig en Lefftenzing... qui em dona la força que em faltava per acabar d’arribar.. m’estreny la mà.... SI ho hem aconseguit...tu pots!!!

Més tard vàrem saber que en Lefftenzing va tenir uns símptomes molt semblants als del Cargol...però aquest te mes capacitat de “SUFRMIENTO”.... ell en aquest cas, dins de l’estómac possiblement hi tenia un “Alien” que li va fer la guitza al llarg de la cursa....!! aguantant carros i carretes... quasi arrossegant-se.... però va arribar com un campió!!

Passo la línea vermella.... després de 7h i 20’ i m’ abraço amb una de les noies de l’organització, qui m’informa que em seguirà abraçant....però que abans marqui el xip de control de pas...jajaj ... me l’havia passat de llarg....

Un altre somni al sac i estic convençuda que n’hi haurà més, però aquest per mi ha estat molt especial perquè:
1er: és la primera marató de muntanya que corro
2on: he estat acompanyada de la millor companyia que és la família Leffer
3er: el Ramon, hauria estat molt feliç d’aquest repte maratonià
4rt: en Cargol ho ha lluitat com el que més, l’any vinent la repetirem perquè quedi millor regust.
5è: per totes/s les/els Leffer’s que no hi hereu presents... doncs que a la pròxima NO s’hi val un no.

Panzer i Cargol

Reconeixement per Can Cadafalch

Bona jornada la d'avui, una part important dels Leffer's Runners han dedicat la jornada per fer una "volta de reconeixement" pel circuit de la cursa de Can Cadafalch que es celebrerà el proper diumenge 26, 15 km molt entretinguts, llargues pujades, plans que no ho son tant i sobretot l'últim tram de baixada (en Waras s'ho passa teta aquest tros.... ) seguit d'un fals pla que si i arribes massa just pot ser un suplici, però sino és realment disfruton i acabes en baixada i si no frenes t'estampes contra l'ajuntament !!!



No hi ha hagut sang però algun que altre "hachazo" ha caigut, la moral està a tope i les cames ben a punt, Leffer's Runners sortirà a per totes, la secció masculina i serà gairebé al complert però malauradament la femenina anirà a mig gas, la Meri s'en va al Mont Perdut i l'Anna i Panzer estaràn fent una volteta pels peus de l'Everst (acumulant globuls per St Llorenç !!!!) però segur que Dama Humana mantindrà el pavelló ben alt !!!

A per totes Leffer's !!!!!

Cap de setmana d'amor i sufrimiento

Tremendu cap de setmana el del 4 i 5 de setembre, on Leffer's Runners torna a pujar al més alt del sufrimiento humano, pujant i baixant el Castell de Burriac per la nit i passejant triomfals per Sabadell pel matí.

I és que la Burriac Atac comença a ser una clàssica. Cursa de muntanya potent, ni curta ni llarga, ni massa animal ni massa pelleringa, amb pujades dures i baixades vertiginoses i pols, molta pols. Amb la humitat ambient disparada i 10 minuts d'escalfament vam tenir prou per fer-nos una idea del què ens esperava: suada guapa guapa i per alguns deshidratació severa.

La sortida femenina és espectacular, tenim 3 leffers allà al davant (Panzer, Anna i Meritxell), fent pinya i preparades per sortir disparades per caçar a qualsevol que s'atreveixi a avançar-les. Tancant la massa femenina se situen Dama Humana i l'artista convidada, La Maria, una campiona de 19 anys amb ganes de cansar-se de veritat, però ho vol veure amb perspectiva, des del darrera.

Pata-pum!!! Petardaco del coet. Les noies surten cagant llets cap al Turó de l'Infern. La primera va canyada; amb 50 metres té prou per distanciar-se i em penso que ja no l'atraparan.

La sortida dels homes és un infern. Aquest any som moltíssims (uns 450) i allà al carreró de la sortida no es pot ni respirar. A sobre, com que hem volgut veure la sortida de les dones de primera mà, ara ens toca sortir molt enrera i això vol dir que ens tocarà apretar per avançar.

Coet de sortida. La gent comença a tirar. Ens trobem el primer leffer, en Paco, que jo em pensava que ens seguiria, però es va estimar més ser conservador. Al cap de res, 2 leffers més; el Cesc i el Cargol. Avui van de pirates i han hagut de sortir una mica més enllà de la línia de sortida. Porten aigua al damunt per no haver de parar als avituallaments i evitar conflictes.

Comença la pujada al Turó de l'Infern i comencen els primers esbufecs. Comencem a avançar dones i ens alegrem que Dama Humana i La Maria no estiguin entre elles. Però inevitablement ens les trobem. I semblen cansades. Jooooooodeeeeeeeeeer. Vinga leffeeeeeeeeeeeeeeeeers!!!!!!!

Continuem pujant, arribem al Turó de l'Infern i comença la primera festa de les arrels, pedres (i com no vigilis, de la sang i el fetge). Avancem molta gent; la majoria van cagats i baixen amb passetes curtes i poc fermes. Aquí es nota la diferència entre un corredor i un leffer.

Tornem a pujar i ara atrapem les 3 leffers que quedaven. Van juntes i semblen contentes!! Aquestes leffers són la letxe!!! Estic convençut que disfrutaran la cursa. Les avancem en una pujada dura amb pedrotes de granit i sorreta inclosa; encara tenim força per animar-les.

En un moment deixo de veure en Bala; el portava enganxat darrera però ara ha desaparegut. No dubto que en el moment que menys m'ho esperi m'avançarà i em deixarà enrera, el putilla. Però no, gràcies a la foscor i a la incipient miopia d'en Bala, en Llebreta creuarà la línia de meta 10 pobres segons abans que Bala.

Després de gairebé 18km i 700m de desnivell positiu, ens en tornem a Sabadell amb molt bones sensacions (bé, no tots, va haver-hi un cargol que no va acabar de trobar el seu punt), sabent que l'endemà ens n'espera una altra..... la populatxa de la festa major. Però això són figues d'un altre paner, i demà, si tinc un segon, hi torno.

Agraïments

Bona tarda. Estem a dia 30 d'Agost. Fins a dia d'avui no he pogut escriure aquestes quatre línies, ja feia temps que ho volia fer, però el futbol i la consulta no m'ho han permès... Aixi doncs, ara que puc......

Volia donar les gràcies als Lefferians (ja que no he pogut fer-ho abans), que m'heu "adoptat" durant aquells dies que he vingut a córrer amb vosaltres. Gràcies, per la paciència que vareu tenir amb mi eal principi de tot i al final...., paciència per exemple el dia del Puig de la Creu. Increïblement dur!! Molt Punky!!!!!! i INCREÏBLE!, fantàstic. Oriol, em vas dir que era poca cosa (joeeeee), però va valer molt i molt la pena. L'endemà i els altres dos dies estava amb un glòbus i amb una falta de sucre que no vegis!!!!!!!!!! Era el primer cop que feia una cosa aixi i ús dono les gràcies per animar-me en tot el cami!!!!!!!! Roger, Oriols's, Mireia, Ramon, Santi i algú més..., però la meva memòria no dóna per tant!!

Quan venieu a la consulta i m'explicaveu aquestes històries, si tantes hores...., tants quilòmetres.... jo flipàva!!!!!! Hi jo ús deia: "osti esteu locus!!!!!, com podeu fer això?". Ara m'heu donat aquesta medicina, no se si bona o no, jo considero que si, si saps controlar-ho. A dia d'avui m'ho diuen a mi: "estàs sonat", "no tens res més a fer?", i jo els hi responc: ho necessito.

Ús dic aixo, perquè, els dijous ja no puc venir a córrer amb vosaltres pel tema del futbol. Però tots els dijous desde que no puc venir amb vosaltres estic rodant jo pel meu compte..., hi quan acabo de correr penso, mira ara començaran a córrer ells.

Marxo amb la Camelback, la gorra made in Mireia, la samarreta Leffer's runners màniga curta i endavant (merci Cesar). Cada dijous un recorregut diferent, però el principi passant pel mateix lloc. Clínica Quiron, crta. de les aigües direcció Tibidabo, cap a Collserola i partir d'aqui cap amunt. Unes vistes espectaculars. Estic descobrint moltes coses increïbles. En definitiva, intento cada dijous no baixar de les 2h i mitja o 45. No ho hauria pensat mai poder correr això, però aquell dia ho vai passar tant malament el tornar, que havia de superar-ho!!!!!!! això si, vai el meu ritme. La Mireia sempre em deia: Marcel tu vés el teu ritme, i aixi podràs tirar.

En definitiva, això mica en mica et va enganxan't i no t'en pots despendre !!!!!!!!

Una abraçada, salut i que ningú és faci mal.

Marcel

1ª Cursa de muntanya de Bausen

Bala Humana a punt per fotre-li colleja al "maimak..." del davant

Minúscula representació lefferiana a la primera edició d'aquesta cursa que es va realitzar al preciós poble de Bausen, a la Val d'Aran, tocant a França, tot aprofitant les vacances al màxim. Entorn preciós i cursa genuïna com ja en queden poques.

Allí estàvem el duet Dama & Bala Humana, acompanyats per Maria (que ens donava sostre a Gausec) preparats per una tarda de curt però intens sufrimiento.

Segons el tríptic ens esperava un recorregut de 10 km amb 400m de desnivell positiu. Total, allí estàvem al mig del poble els 70 inscrits, després d'agafar el dorsal en un garatge i sense saber d'on sortia la cursa, la Maria em preguntava: has fet mai una cursa així? i jo: bueno, tant tant cutre diria que no, però aquestes són les que més molen!!

Quan són les 5, surt un paio del garatge i diu: Vinga, a la línia de sortida.... On cony està?? Ah! És aquesta línia pintada al terra amb esprai dels xinos!! Surt un pagès amb un coet i li fot foc. A la quue peta, tothom comença a córrer com desesperats, com si estiguessin a les mateixes rebaixes del Corte Inglés, vinga carrer amunt! I jo pensant: però què fan aquests desquiciats?? Si això és tot pujada!! Take it easy!!! O sou uns campeones o un minut treureu el fetge!! De fet, la Dama i altres corredors es van veure arrossegats per aquesta corrent que t'empeny a córrer més ràpid del que realment pots aguantar i van pillar de valent els primers metres. Total, jo mica a mica començo a avançar gent que ja anava ofegada i res, em canso de córrer perquè pujava massa i començo a caminar fins al punt més alt de la cursa, uns 400m més amunt; al darrera l'Aneto, i amb mitja cursa ja a l'esquena arriba l'avituallament després d'un pla que va baixant, on començo a recuperar-me lentament.

El tram de baixada el vaig fer pràcticament sol, només vaig avançar dos xavals que estaven parats (estàs bé? sí sí, tinc flato) i quan començo a estar recuperat de la taquicàrdia de la pujada veig que ja estic arribant al poble. Un tipus m'informa que tinc un corredor davant que a veure si l'atrapo... si l'atrapo?? Ho haveu vist?? La mare que el va parir!!! Ja veuràs si el pillo!! Començo a apretar el cul i només tinc com a objectiu atrapar el maimak... aquest, que a sobre el notes anava amb una armilla. A penes queda recorregut però el tinc a tiro quan entrem al poble, però el poble és res!! Apel·lo al més profund orgull lefferià i a les jornades d'intenso sufrimiento amb els meus companys de corregudes i en un últim esforç, esprintant, a la mateixa línia d'arribada (imaginària) l'avanço.

Ara ja m'he guanyat la birra, que finalment haig de pagar ja que el tiquet de consumició era per l'altra barra (la dels bocates i Aquarius).

A dia d'avui encara no han sortit els resultats ni crec que surtin mai. Tampoc importa massa, mirant les fotos crec que vaig quedar 11è amb uns 46min. Vist el temps tinc seriosos dubtes que fossin 10km, és aviat eren 8,5 o 9km com a molt. El primer crec que va fer 43 min. La parella femenina s'ho va prendre amb més calma i arribava tranquilament amb un temps d'1 hora i algo més. Un bon entrenament per la Burriac, on ho hauran de donar tot i més.

Bala

44ena Travessa Illes Medes- l'Estartit

Finalment el diumenge 1 d'agost es va poder celebrar l'esperada prova de natació. A mi ni se m'havia passat pel cap de fer una travessa d'aquestes, però com no, la Panzer em va enredar farà cosa de tres o quatre mesos. Des del primer dia que m'ho va proposar que no vaig dubtar ni un moment en participar-hi; era un repte diferent als que fins ara m'havia enfrontat i la veritat és que vaig gaudir d'allò més; tant, que el Xavi em va donar una altra idea: participar a la travessa del llac de Banyoles. Però això ja serà un altre any.

Ens vàrem trobar al Club Nàutic l'Estartit amb l'Araceli, la Beti, l'Anna, el Xavi, l'Oriol i jo mateix (Agujita) cap a les 9 del matí, on ja van començar els comentaris previs a la cursa: uffff no ho veig molt clar..... crec que empassaré molta aigua...... espero que el mar estigui tranquil.... joder quina pinta que té aquell, sembla que s'ho pulirà en 15 minuts.... (la veritat és que aquí els rivals no enganyen, armaris de 2x2m que foten unes espatlles que lo flipas). El cuquet dins la panxa ja començava a moure's.

De cop i volta ja érem dalt del vaixell i aquí els nervis anaven augmentant. Un cop arribats a les Medes el capità del vaixell anunciava per megafonia: podeu baixar per la proa?¿?¿?¿ nosaltres som de secà!! què vol dir això?? Però el Xavier sense pensar-s'ho dues vegades va saltar des del segon pis del vaixell, jajajjajajjaja va ser boníssim!!!! L'Oriol i jo ens vàrem mirar i vam dir: què collons, un dia és un dia, i vam saltar darrera el Xavier.

Un cop retrobats tots a l'aigua van donar la sortida. Va ser espectacular. De cop, 350 tius ( i ties) nedant com desesperats per arribar a l'Estartit. Va ser una sortida molt divertida. I a partir d'aquí i 1500 metres més, glup glup, harf harf, desorientació, glopades d'aigua salada, algun peix incrèdul del que estava veient per sobre seu, gorrets de color taronja per tot arreu, penya tallant el pas (segur que era algún maimakansu camuflat), glup glup, harf harf.... fins arribar a la desitjada platja de l'Estartit.

A l'arribada ens vam retrobar per comentar la jugada, com sempre, alguns més contents que d'altres, alguns que repetiran, altres que potser no... Però en el que sí que varem estar d'acord és en anar tots a fer un merescut aperitiu en una terrasseta.

TIEMPAZOS:

Oriol Vidal...........26:58

Agujita.................28:49

Xavi Parraga.......32:00

Anna Ferrer.......36:01

Beti Simó............37:42

Araceli Prieto....38:00

Trail Aneto 2010

Sort diversa entre el Leffers participants al Trail Aneto 2010, amb sorpreses i decepcions.... a l'espera d'alguna crònica (vacances pel mig) aquí teniu els temps:

Foulard Amarillo - 5h 35m 02s (27è de 358), impressionant, el canvi de recorregut (400m de desnivell més) apenes li han pasat factura si ho comparem amb l'any passat, com es noten aquest entrenos!!!

Waras - 6h 38m 53s (108è) el gran Waras !!! una cursa de menys a més i com no, posant-se el públic a la butxaca.

Carita - 6h 43m22s (115è) primera marató de muntanya, no t'en pots fiar d'aquest, modest com ell sol sempre sorprèn !!!.

Lefftenzing - 7h 04m 40s (134è) gran decepció!!! problemes físics el varen deixar KO abans de coronar a la Picada condicionant-lo la resta de la cursa, l'any que ve tenim revenja assegurada !!!.

Panzer - 7h 20m 10s (171ena absoluta i 14ena categoria), tossuda com una mula no hi ha cursa que pugui amb ella, ja té la primera marató de muntanya al sac !!!.

Cargol - 2on intent i 2on fracàs, al igual que al Cross del Mont Blanc, l'estómac li juga una mala passada i abandona tot just començar l'ascens al Coll de la Picada... l'any que ve hi torna peti qui peti !!!.

Un altre cursa al sac per els Leffer's Runners, com sempre alguns més contents que altres, però tots amb ganes de tornar-hi l'any que ve, el Trail Aneto 2011 promet !!!!.

Cap a Benasque !!!!

Tornem-hi !!! D'aquí a un minuts surt cap a Benasque l'expedició Leffer que aquest any s'ha apuntat al Trail Aneto 2010 per fer la marató, com a repetidors en Foulard i en Lefftenzing, a veure si poden repetir o millorar l'excel-lent resultat de l'any passat, i el Cargol per treure's l'espina que encara porta a dins desde l'any passat, com a "novatos" i tenim a Panzer que farà equip amb el Cargol en la categoria mixta (a veure si 'emporten el pernil!!!), en Wallas (si per ell fos s'haurien apuntat tots a la cursa de 100km...) i en Carita (disposat a sorprendre com sempre), llàstima que no hi siguin tots: Bala, Liebrecilla, Fortex...... però amb aquesta representació és impossible defraudar !!!!!

Babes alpines

Finalment ha arribat el dia, un dels més esperats de la temporada, dissabte 26 de juny, Cross del Mont-Blanc, 23 km de cursa de muntanya en un escenari magnífic, un ambientasso de collons, 1500 participants, tots tenim la moral a tope: la Meritxell, l’Anna, Panzer, Agujita i ja mateix com a representants dels Leffer’s Runners però també hi són la Marta, el Paco, el Xavi, el Pau i el Joan (aquest últims menys en Joan i juntament amb Panzer ja vàren venir l’any passat o sigui que són els instigadors de l’inavasió Leffer de Chamonix…..). La gent va convergint al voltant de l’arc de sortida, l’speaker va xerrant, recordant dades de la cursa, participants i de tant en tant deixant anar algun crit d’ànim, ens encoratgem mutuament, petons, abraçades, encaixades de mà i algun improperi, i sense que ni ens en adonem es dona la sortida, braços enlaire i a correr !!!.

Els primers km són relaxats, molta gent, costa avançar, però de mica en mica la cosa es va estirant, ens trobem Lefftenzing, Waras, Foulard i en Jordi que han vingut a veure’ns, crits d’ànim i rialles, el camí és comode, i planer, cadascú a començat al seu aire però no anem gaire distanciats els uns dels altres, Agujita però és el primer en desapareixer (el tio està a tope !!!), amb Panzer anem fent la goma en funció de l’acumulació de gent, a la resta ni la veig no se si estan al davant o al darrere. Tinc molt clara quina serà la meva “tàctica”: amb calma fins al 13 (1er avituallament) i a partir de llavors anar apretant si veig que vaig be de forçes, Panzer ja ens va avisar que lo més dur arriba a partir de llavors, o sigui que no és qüestió d’apretar abans d’hora. Arribem a les primeres rampes, no són gran cosa, si fos un dia qualsevol les faries corrent, encara que rebentessis però avui no és un dia qualsevol o sigui que a les més dures em poso a caminar, això si , a ritme, tampoc es plan de posar-se passegar !!!! mica en mica anem guanyant alçada i ens elevem per damunt de la vall, a la dreta veiem l’altre vessant, per on haurem de passar d’aquí una estona, i més enllà s’intueix el final 15km lluny i 800m més amunt…… arribem a un pas estret enmig del bosc, es forma un embús considerable, ens fiquem per un petit forat entre els arbres i avançem a la cua, arribem a un petit poble, la gent anima a tothom, a més portem el nom als dorsals, però la veritat és que els nostres noms no son precisament francesos i fa gràcia veure a la gent intentant llegir-los…i encara més intentar pronunciar-los !!!!

Arribem a l’alçada d’Argentiere, l’únic tros “pla” del recorregut i veiem ,al final de la vall, l’agulla per on s’hauràn d’enfilar demà els de la marató, Déu n’hi dó !!! de fet faran el mateix que nosaltres peró amb un afegit de 10km i 1000m més de desnivell….anem a bon ritme sense estressar-nos, porto el pulsòmetre (no acostumo a fer-lo servir a les curses, però com que no vull passar-me de voltes ….) i de tant en tant el vaig controlant, el porto entre 140 i 150 , sobrat de moment, arribem a les rampes d’abans de Tré le Champ, deixo a Panzer un pèl enrrere, una curta baixada, un pla i un pip!! del control de xip em porten a l’avituallament, mentre agafo un vas d’aigua i un tros de taronja arriba Panzer amb en Paco al darrere, fem uns glops més i sortim, em prenc un parell de pastilles d’Isostar, deixem les pistes amples i comodes i entrem de ple en els senders de muntanya, fot molta calor però per sort els arbres ens fan de parasol, el camí és estret i costa adalentar, a més hi ha gent que porta bastons i a vegades estàs a punt de fotre’t més d’un clatellot al entrebancar-t’hi, porto el Paco i Panzer al davant, però entremig hi ha alguns “doblats”….però no hi ha manera d’acostar-s’hi, no vaig gaire fi, l’estomac el tinc un pèl pesat i no tinc manera de tornar a agafar el ritme, la cosa no pinta bé, cada cop estic més incomode……

Al Paco ja no el veig, Panzer encara està a la vista però fora del meu abast, començem una dura rampa que ens portarà a la Flégère 500m més amunt, però no hi ha manera i he de parar, miro amunt i veig Panzer que es gira, li faig senyals inequívoques de que tiri que ja aniré fent, la pujada s’em fa duríssima, en un moment donat sortím del bosc i començem a pujar per les pistes s’esquí, una llarga currua de gent va pujant però ningú corre, fent gala del meu nom vaig a dos per hora i deixo un lluent rastre de baba…. Hi ha força gent animant als corredors/caminadors, la veritat és que aquest és un dels aspectes que més ens ha sorprés a tots, com anima la gent !!! a tots els llocs de fàcil accés i trobes gent que va cridant : “Allèz allèz !!!” o bè “Courage courage !!!” fan dringar alguna esquella o sonar alguna botzina, sincerament, et puja la moral i t’ajuda a tirar endavant. Per fi es veu la Flégère, una última rampa i ja hi seré, just abans d’arribar a dalt em giro i veig allà mateix a l’Anna i la Meritxell, ja m’han caçat, ens trobem a l’avituallament, una breu salutació i un com anem i segueixo el meu calvari particular, només queden 5 km, és un terreny que si et queden forçes pots fer a bon ritme, planeja, puja, baixa, un goig per les cames vaja……

Encaro aquest últim tram amb l’il-lusió del que sap que ja queda poquet, intento correr però vaig a un ritme patètic, tot i això vaig fent, arribo a un embús, “Que carai passa ara ??” el camí baixa per unes escales, “d’acord que són un pel dretes però tampoc tant !!!” fins i tot hi ha una parella de bombers controlant que ningú es faci mal…..entre poc i massa.Vaig caminant pel corriol quan de cop i volta l’Anna i la Meritxell em passen com un coet, no m’han ni vist !!! els foto un crit i les animó…. Un rampa em deixa a una ample pista que baixa de dret cap a buscar l’última pujada (ja sabeu que en penso de les últimes pujades…) em poso a correr però tinc la sensació que amb aquest traqueteig l’estomac em sortirà per la boca….camino, ara ja se senten clarament els altaveus de l’arribada 150m més amunt, apa vinga un últim esforç, ja tinc ganes que tot acabi, a dalt hi ha la família i ja tinc ganes de veure-la…m’hi jugo un pesòl a que el Roc ve corrents a buscar-me…però com vingui massa ràpid segur que em tomba !!! vaig pujant lentament, un revolt i ja veig per sobre meu les banderoles i l’arc d’arribada, és impressionant !!! està a tope de gent animant, la veritat és que posa la pell de gallina, si pogues em posaria a correr….encaro els últims metres, ja veig a l’Eva i al Roc !!! i els Leffers al costat !!! buf !!! arribo a la seva alçada, un peto a l’Eva agafo al Roc i apa a correr fins l’arribada !!!!

Tot i el “sufrimiento” he de dir que va ser una cursa preciosa, pel recorregut, pel paisatge, per l’ambient i per tot el que ha envoltat aquest anada als Alps amb tota (bé, tota no….Fortex i Blacky l’any que ve no us la podeu perdre !!!) la família Leffer però no recordo qui em va preguntar si tot i el “xungasso” havia disfrutat, la meva resposta va ser fulminant “NO”, sincerament, del km 13 al 23 les vaig passar més putes que Caín….o sigui que ja tinc un motiu per tornar-hi l’any que ve, per disfrutar-la.

La família Leffer als Alps

Ja està fet, un dels grans objectius de la temporada ja ha estat assolit, els Leffer's Runners han pres part al "Cross Marathon du Mont Blanc", Dama Humana, en Cesc i el Marc a la cursa de 10, a la de 23: Agujita, Panzer, Meritxell, Anna i el Cargol i a la de 42: Jospi, Foulard Amarillo, Bala Humana, Liebrecilla Ahumada, Lefftenzing Norgay i en Waras.

Ha estat una molt bona experiència, a tots nivells, 4 dies als Alps amb la família i els amics, uns paisatges que et deixen bocabadat, unes curses duríssimes però també molt maques, un ambient impressionant.....tots han assolit l'objectiu principal: acabar... alguns han marxat amb el regust amarg de del que sap que ho podia haber fet millor i que per tant l'any que ve hi tornarà per millorar i la resta i tornarà perque no hi vagin sols !!!!!!

Part de la família Leffer al acabar la marató

Marathon & Cross du Mont-Blanc

Ei Leffer's!!! Que ja s'acosta!!! Quines pujadetes ens esperen!!!! jojojojjojoojjojojojojoojojojojo com patirem!!!!
Tenim Leffer's participant a totes les modalitats (10km, Cross i Marató). Només ens falta algú per la cursa infantil i fem el completo, completo.
Ala, aquí teniu els perfils per començar a suar abans d'hora.
Endevant Leffer's!!!!!

Els primers Leffer's

Que típic: sembla que va ser ahir... com passa el temps.... el Forte tenia un Mazda.... el capi encara corria.....
Doncs sí, Leffer's Runners va irrompre a escena a la Cursa de Pineda de Mar d'ara fa 3 anys, per tant aquesta serà la nostra 4ª edició consecutiva. Personalment, la cursa dels nassos (no confongueu amb la Sant Silvestre) em va marcar profundament. 15 dies abans de la cursa vaig caure lesionat: la meva primera tendinitis!!!!! jejejejejejej qui ho havia de dir que al final ens fariem grans amics: tendinitis al peu, tendinitis al genoll, tendinitis al cervell, tendinitis a la......... n'he patit a tot arreu de tendinitis i n'espero patir moltes més perquè això voldrà dir que em continuo movent, que continuo patint, esforçant-me, vigilant que no m'atrapi l'Agujita (que cada dia em fa més por), intentant atrapar en Bala, Foulard o en Leftenzig, que mantenim la "xispa" per apuntar-nos a curses dures de debò i que algun dia atraparem els Runners on line.

Recordo perfectament intentar escalfar i flipar del mal que em feia. Vaig pensar, no escalfis, ja tindràs prou escalfament durant la cursa, surt tranquil i tot anirà bé. Patapam!!!! I una merda!!!! Vaig sortir disparat i al km4 ja no hi havia Liebrecilla, només un sac d'ossos i tendons inflamats que clamaven per arribar d'una vegada al km10. Una tortura. El principi del SUFRIMIENTO que tant ens ha acompanyat durant aquests gairebé 4 anys d'entrenos, fred a l'hivern, calor a l'estiu i satisfacció durant tot l'any.

Vaig arribar a meta molt coix. Em feia un mal terrible el peu. Destrossat, però vaig arribar. Recordo que hi havia gent amb samarretes de la Mitja Marató de Barcelona i pensava: quins sumbats!!! 21km!!! Si jo gairebé no en puc fer ni 10.... I sort que el dia després va ser Pasqua Florida o Granada i vaig tenir festa a la feina perquè no em podia ni moure.

En fin serafín.... que espero que l'any que ve en siguem encara més i amb més ganes de sufrimiento.


Endevant Leffer's!!!!!

Vallter-Bastiments-Nou Creus-Coma de Vaca-Vallter

Ja està, ja l'hem feta, tot i que no era l'itinerari escollit en un principi, avui ens hem fotut una bona pallissa, 6h 17m, 19.5km, 1440m de desnivell, neu a tuti pleni, bambes molles, pedres relliscoses, isards i marmotes una volteta d'aquelles que creen afició, de moment podeu veure les fotos a l'àlbum del blog, la crònica més endevant....

La solitud del corredor

Fa poc més d’un any que vaig entrar en una secta anomenada Leffer’s Runners, no se si és una secta d’aquelles anomenades destructives, bé, si que ho és, sobretot físicament, el que si que és adictiva, un cop un dels seus membres et tempta per que l’acompanyis o ets d’esperit fort o segur que hi caus de quatre grapes, mireu l’Anna, el primer dia que va venir la vàrem tenir dues hores sota la pluja, ens perderem etc…i ara no falta (gairebé) mai…..la qüestió és que això de correr amb els amics te la seva gràcia, xerres, et piques, et perds acompanyat, fas dutxes comunitaries i sobretot fas projectes de futur (Anetos, Burriacs, Pinedes, Alps….), el fet de correr en companyia (o en grup) fa que dia a dia et comparis amb la resta, i vegis com millores….o com d’altres milloren més ràpidament que tu, però l’esència de tot és que t’ho passes bé, per dura que hagi estat la ruta, per renecs que hagis deixat anar o pals que hagis rebut sempre arribes amb un somriure d’orella a orella (a vegades més o menys forçat…), i la veritat és que els Leffer’s cada dia que passa es posen el llistó més alt, qui més qui menys treu hores d’on pot per anar a entrenar, la majoria ho fan els dimarts i els dijous i bàsicament en dos grups depenent de la disponibilitat horària (feina, família etc…), uns surten de La Salut (o St. Julià o les Pedritxes) i els altres de la Plaça del PPCC, de tant en tant és queda un diumenge per batre el ferro i fer una “posada en comú” de l’estat físic de la resta ……l’únic que habitualment entrena sol és en Foulard Amarillo, això de viure fora de SBD te les seves coses…..però cap problema, continua essent un dels primers espases (n’hi ha que neixen genèticament ben dotats per això del correr….)…..avui he fet allò que gairebé havia oblidat, he anat a correr sol, desde el setembre passat que no ho feia !!!!!

El quid de la qüestió és que s’acosten uns mesos força potents i que anant a correr només un dia a la setmana no n’hi ha prou, o sigui que després de les complicades negociacions familiars a quarts de vuit ens plantavem a La Salut, jo i el meu amic Mp3, no tenia gaire clar que volia fer, em rondava pel cap fer un Puig, però era un pèl tard i el tema horari havia quedat aparcat en les converses bilaterals….., bé, doncs aniria fins a Castellar, em poso els auriculars, engego l’aparell i m’entre l’Elliot saluda al públic començo a correr pel cami Reial.

Fa una tarda magnifica, no fa calor el sol encara brilla però no molesta i els camps són d’un verd radiant puntejat del vermell dels badabadocs, després d’admirar el paisatge em concentro en el que estic fent, de fet només ho fa una meiat de la neurona, l’altre està embadalida amb el concert…., m’assalta un dubte, vaig més ràpid o més lent que amb el grup, diria que més ràpid, però quan vas amb colla el temps passa més depressa….és un tema de l’espai-temps, agafo el trencall que porta cap al Tubo i m’enfilo per aquest; les pujades, les grans protagonistes, suposo que tots hi tenim una espècie de relació amor-odi, et fan patir, arribes a odiar-les, però a la vegada saps que són la pedra de toc, són les que et fan que suar la cansalada però les que també et proporcionen un plaer inmens al superar-les, i aquesta és una vella coneguda, no i posa pegues a que la pugis “esprintant” i si la vols fer tranquilament no es fa durar gaire…..arribo a Togorés i enfilo cap al camp de vol, a una meitat de la neurona li costa concentrar-se, l’altre meitat està com embogida mentre sona “Wasted years” dels Maiden, en aquest tram la concentració és important, és un llarg fals pla, si el vols fer a ritme has de mantenir bé la manxa, sinó pilles, acabo el tram i entro a l’ample pista que voreja el camp de vol, magnífic tram, sobretot si vas “suelto”, pots fer baixar la mitja d’una manera important, al cap d’un moment veig davant meu un altre corredor, l’instint ataca i diu “apreta i passa-t’el per la pedra” però no li faig cas, l’observo uns segons i deprés d’un ràpid (però acurat) analisi arribo a la conclusió que no cal que apreti, ell mateix s’anirà acostant, arribem a un trencall i ell segueix recte, la meva intenció era anar a la dreta, però no penso deixar escapar una presa fàcil, a més els dos camins porten al mateix lloc…..el camí va fent per dins el bosc, és tot ple de bassals i no pares de buscar per on passar, ens acostem a la rampa que desemboca a la pista principal, és llargueta i amb un terreny no gaire còmode (arrels, forats…), ara si que el tinc a tocar, canvio la traçada i l’adelanto tot saludant-lo amb la mà, per un instant el veig com es posa darrera meu, “ho tens clar” penso, i no afluixo, “si vols una llebre primer l’hauràs de caçar”i allà es queda. Arribo a la pista i baixo un pèl el ritme per recuperar les pulsacions i l’alè, continuo corrent, deixo el trencall de Can Casamades a la dreta i segueixo recte, de seguida em ve el cap el dijous passat, just en aquest punt a en Waras, Panzer i a mi s’ens van obrir les comportes del cel i un dil-luvi ens va caure a sobre, quina mullena !!!! arribo al cami que porta directe a Castellar però tombo a a la dreta i vaig cap al cementiri, també dijous pasat una mica més i Panzer és mor d’un susto que li va fotre un ciclista que venia per darrera i no va avisar, com a càstig per haver-ho fet el vaig deixar clavat a mitja pujada…..al capdamunt de la rampa giro a l’esquerra i enfilo cap al cementiri, un parell de resalts i una curta pujada m’hi porten, travesso el curt tram d’asfalt i entro al Cami Reial, per mi és un dels millor trams del recorregut, no és pla i la primera meitat és plena de rampetes més o menys curtes si vas bé es molt disfruton fer-lo a ritme, la segona meitat és pla-baixada menys l’últim kilometre que és un llarg fals pla, més o menys te un recorregut de set kilometres, el començo a un ritme altet, l’intenció és no baixar-lo en cap moment, abaixo el cap i apreto, els minuts passen volant, com els arbres, deixo enrere el bosc i entro en la zona més oberta, rememoro altres dies d’entreno en solitari, segur que no podia correr així, eren dies més tranquils, no tenia cap fita, era correr per correr, que està molt bé, pero que ara ja no m’omple, ara corro per passar-m’ho bé, per poder millorar temps, per arribar en òptimes condicions al Cross del Mont-Blanc i a la Marató de l’Aneto, perque sino corro més i millor Panzer me la tornarà a fotre (dos si però tres ja no eh !!!!), per poder tornar a fotre a en Waras a Pineda….i tants “perquès” com et puguis imaginar……..arribo a la Salut, estic cansat, 1h 15m, obro el cotxe, bec aigua, m’abrigo, estiro, estic molt satisfet de la feina feta, però trobo al faltar als companys, les conyes, els improperis etc…..m’hauré d’esperar fins dijous, mentrestant tot això que ja tinc fet !!!!!

FELICITATS ANNA !!!!!!! Mitja Marató de Helsinki

Diumenge passat es va celebrar la mitja marató de Helsinki, i com qui no vol la cosa i aprofitant que estava de vacances per terres fineses la nostre companya Anna va decidir de prendre-hi part i portar l'orgull leffer al país dels elfs, gnoms, trolls, rens i com no de Santa Claus, no podia ser de cap altre manera i l'Anna va fer un excel-lent paper, va fer un temps de 1:59:07 i classificant-se la 3650 de 10399 !!!! poca conya, sembla poqueta cosa però quan si posa ....!!!

Ja ho veieu els Leffer's Runners estàn que se surten !!! el país s'els hi queda petit, ara ha estat el torn de Finlàndia, i d'aquí un mes i mig.....CHAMONIX TREMOLARÀ !!!!!

SOBREDOSIS DE SUFRIMIENTO

Sembla mentida però després de tant esperar va arribar el dia lefferià més important fins al moment, sense desmereixer res del que s’ha fet fins ara....

Comença el dia de la Challenge, ennuvolat, però emocionant com un diumenge de fira, sortim eufòrics de Blanes amb la diarrea al cul i la incertesa en la ment de qui i com acabaria la cursa.

Pujades, baixades, rampes, trialeres, fer-la voldria el Kilian, ficar-se en aquests fregats d'homes. Com no, al quilòmetre 4 el Leftenzinguen se m’escapa ja no el veig davant meu... jo resignat penso: “Acabaré,!! com sigui, però acabaré!!!”; per fi alvirem el poble de Tossa, quina alegria, pensava que mai acabaria la volteta de merda per la Costa Brava, que ídil.lic.... l’arrivada sota el castell, a l’inici del passeig i plovent.... però alegre per acabar a només 14 o 15 minuts del matador. El molt marica es va fer un massatge.

De tornada a blanes, dins de l’autocar, que més que un autocar semblava un camió de gorrinos. Tots sense dutxar-nos després de 25 soferts quilòmetres. Desembarco a l'hotel, sopar i cervesetes de rigor, xerrada de “airons men’s” i a dormir somiant, en els 55 quilòmetre del dia següent.

Ens aixequem una mica cruixits, jo com a mínim i encara falten 2 dies!!!

Esmorzar de “campeones” el Leftenzingenn sobretot, que es menja un borrikillo amb mitjons. Baixem de l’autocar a Sant Feliu, ara si, amb la incertesa de poder acabar dignament aquesta etapa; encara que en cap moment dins dels meus ous dubto de no acabar-la, encara que sigui arrossegant-me, amb el meu company Roger i acompanyar-lo en la glòria i enveja del nostre replà.

Varem començar com sempre amb idíl.liques platges... que cony si ni les podia mirar suposo que la suor i la sal m’ennuvolaba la vista, per fi la primera parada a Platja D’Aro, un poquet d'aigua i ens rebem els primers fans: l’Anna, el Jan i la Mireia, la prole incondicional del patata Roger Mur, seguim després d’abraçades i petons sobretot el Papa, que reparteix a tort i a dret!! seguim la pista i el camí assolellat, cap a la fosca per entrar de nou en un idíl.lic sender de pins, caletes i aigua cristal.lina....que seguia sense poder gaudir. Ja feia estona que anava solet, ja que en Leftenzingenn va agafar les de Villadiego quant va deixar a la família enrere.

Tot i que de cop i volta el senyor va ser bò i va escoltar les meves pregàries i de cop sento que Atila em segueix, el terra tremola i s’em mouen les parpelles....... era el Leftenzinguen que venia POR DETRÀS!!!! amb una cara dient que cony fa aquest aquí!!!! amb el que jo he corregut...... mai sabrem qui es va despistar i a on, jo crec que va ser ell..... no l'hi digueu.

Arribem al primer avituallament que fa tuf a “Pijo”, lo de “Pijo” és perquè arribem a Calella de Palafrugell... la gent a les terrassetes, fent el vermutet amb nàutiques i jerseis a ratlles... amb una calor que fotia i el jersei de fil cargolat al coll.... de totes maneres, molt content prop del Leftenzingenn i amb un munt de nenes guapes aplaudint, que el sol em feia creure que eran angelets caiguts del cel. Però el millor de tot va ser trobar un leffer esperant per donar-nos ànims, aquest Agujita bo!!! Com agraïr la seva companyia fins a Pals poble. Gràcies. El Roger i jo aguantant, l'un a l'altre com dos bons Leffer’s, pensant en la recompensa final, que va superar les nostres millors expectatives, quan ja agafem l'asfalt veient el poble, com el Cid Campeador en la seva millor època; veiem el reporter més bromista captant el millor de nosaltres patint... aquest Oriol corrents al costat nostre!!!!!! amb la calda que queia i en texans, per poder encuadrar-nos bé en el seu objetiu i enviar-les a les millors revistes de runner’s del món. Gràcies Cargol!!!! Sellent per animar-nos fins al final. De cop enllaçem la rampa abans de les escales, i del cel apareix un altre Leffer’s, donant-nos alè i forces. Gràcies Foulard per fer-me plorar d'emoció, amb la teva companyia. I ja dintre l'escala d’arrivada més emocions, la resta de familiars de la família Sellent i Permanyer amb mare i tot, MOLTES GRÀCIES PER SER-HI !!!!!!. Al final un arrosada una mica passada, encara que no m’entrava res i al Leftenzingenn tampoc. Ja ens acomiadem de tots, molt contents, però amb l’incertesa pel dia següent i de com ens aixecarem.... de moment per sopar vam poder posar-li alguna cosa al cos i la cervesa de rigor. En Leftenzinguen em va fer content... deia que un bany d'aigua freda ens aniria molt bé.... per separat es clar.... i tal dit tal fet, omplo la banyera amb l’aixeta del punt blau dessenroscada..... cony que freda!!!!! crec que perdut alguna cosa dins de la banyera... al sortir no trobo les “albaidaas”..... miro de no pensar-hi i a dormir que demà ens espera un dia ple de incertesses.....

Sona el despertador i arriba la darrera etapa, que es presentava lletja.... com hi ha déu que no podia doblegar cap articulació sense exclamar un “quejío gutural i intenso”....
Però no hi ha qui pugui amb un parell de leffer’s conjurats i disposats a deixar fins l'últim alè per deixar la família leffer en el més alt de del regne del “SUFRIMIENTO”.

Arribem a Cadaqués veient passar els últims extrem, que van sortir 5 hores abans de Roses i com no...!!!! Un altre leffer ens dona moral i força, ànims i somriures, a la sortida trobem a Panzer que amb el seu somriure incansable i alegre ens va donar l'ànim suficient per acabar.

Per tots els que ens van alegrar amb la seva companyia i als que des de casa ens animaven amb el pensament gràcies!!! a per els últims 30 km VA PER VOSALTRES!!!!

Sortim del poble i enfilem un camí en rampa estret i empedrat que els meus peus, genolls, quadríceps i femorals li costava molt de superar sense patir, però vaig començar a superar gent, costa amunt com si estigues l’arribada a dalt de tot.... ja ben amunt, arribo primer que el Leftenzingenn a dalt la pujada, que es va fer mes llarga que el dia del Senyor. Sense donar crèdit al que succeïa.... el Leftenzingenn no venia!!!!!! “és home de neu” com deia la seva mare... “que fas aquí fill meu”.... l’hi repetia la mare. Enfilo la baixada fins a Port de la Selva sentint que en qualsevol moment passaria la piconadora Roger superant i aixafant-me les il.lusions de superar-lo. Una vegada a la vida, una altre pregaria al Senyor..... encara que sigui perquè no es trobava en el seu millor moment. Agafo aigua mica de fruita ens omplim els Camelbacks d’aigua i m’en llenço un bon raig al cap, perquè si no sortirem cremant, de la calor que queia, seguim tot el camí de ronda assoleiat i amb un mar cristal-lí, que ens cridava a veus i no trobàvem el moment de poder tirar-nos’hi. En aquest andar de patiment m’ajunto amb dos ànimes en pena, que semblava que podíem portar el mateix ritme fins al Finlàndia, donant-nos suport sense deixar-nos a l’estacada, de tant en tant em trobava mirant enrere esperant veure en qualsevol moment al Leftenzingenn.

Pugem la penúltima rampa cap a Colera... per déu que no s'acabava mai!!!!! amb el mall del sol enganxant fort entrem al poble, segur que és molt bonic, unes altres escales!!!! serien la número 500 que pujàvem amb una prolongació de kilòmetre i mig de camí empedrat i ple de paranys. Per fi arribem arrivem a dalt, un tros planer per el vessant la muntanya amb vistes al mar, com no podia ser menys creuem la carretera que venia de Colera i enfilem el camí cap a la glòria, veient Portbou allà baix... ja no em feia mal res, les llagues que s’hem van rebentar al kilòmetre 15 no eren res,... només veia la glòria, de la feina ben acabada i l’emoció no em deixava respirar, però baixava menjant-me les pedres i quan entro al poble i passo per sota l’arc d’arrivada no vaig veure ni al mestre Famau que també es va fotre una pallisa amb la moto per animar-nos i veure’ns les cares de desfets i feliços arribant a Portbou. Gràcies gran mestre per ser-hi també. Per fi la meta, l'arc, la platja de fons i la meva dona per primera vegada veient-me en el meu millor moment, en aquest moment m’enrrecordo de tots els meus companys leffer’s.

I mentres conto els que hem faltaven allà i faig abraçades a la meva dona. I als que m’acompanyaven, trobo a faltar el Leftenzingenn, que després de haberme atacat tot el camí encara no era allà.... que cony... que passa..... ja hem tenia preocupat, però la veu de la experiència Famau hem deia: “- Estigues tranquil, que arrivarà, encara que sigui arrossegant, que mai ho dubti.” I com nooooooooo. POR FIN!!!! arriba el Leftenzingenn UNA ABRAÇADA!!!!!, ara si, feliç, completa, gran i si per la suor s’enganxa alguna malatia venèrea...segur que ja m’ho ha encomanat!!!! ens en vam anar a l'aigua directes, el Leftenzingenn no es treu ni les bambes!!! Si senyor campió un altre sense aquest entusiasme ja hagués llençat la tovallola!!!

QUE BÉ ENS PASSEM COMPANY!!!!!!



AGRAÏMENTS
Santi Sellent per portar-nos i esperar que sortíssim.
família Sellent per el seu alè d’ànims a meitat de camí i a l’arribada a l’etapa més dura.
Agujita per empènyer des Palafurgell fins Pals.
Esteve Permanyer i família per sacrificar un magnífic dia de sol per veure a dos bojos arribant a meta.
Oriol Sellent per aquest meravellós reportatge i suport incondicional.
Mireia per matinar i regalar-nos la seva meravellosa somriure que anima al més mort.
Famau pels seus consells impagables i el seu suport sense límits.
Carmen per estar a la meta el millor regal que hem podies fer.
Cristina i Edu per recollir-nos com a piltrafes humanes i participar de la nostra alegria.

GRÀCIES A TOTS

F.WALLAS. Para servirles i distraerles