L’Eva no ho entenia, com podia ser que m’hagués apuntat tot sol a una cursa, sol, com a únic representant de Leffer’s Runners, la veritat és que m’hi vaig apuntar perquè em va fer gràcia: és una cursa al ripollès (comarca maca on n’hi hagi), que puja el Taga (cim sense pretensions però amb unes vistes precioses) i es fa Sant Joan de les Abadesses (on hi viuen uns bons amics i seria una bona excusa per veure’ls), o sia que sense pensar-m’ho gaire pim pam apuntat, sense mirar ni el perfil ni res de res…i que consti que vaig avisar a la resta de leffers…però ningú va respondre a la crida.
No va ser fins uns dies abans de la cursa que vaig adonar-me d’on m’havia fotut: cursa puntuable pel Campionat de Curses de Muntanya de Catalunya o sigui, un nivell de collons i 23 km i 3500m de desnivell (1750+ i 1750-), i després de la merda d’estiu (pel que fa als entrenaments) i del genoll tocat i dues setmanes després del triatló i havent corregut només un dia desde llavors…la cosa prometia.
O sigui que ja em tens el dissabte a la tarda pujant cap a St. Joan, he preferit pujar aviat per poder recollir el dorsal i assistir a la reunió pre-cursa i anar més tranquil el diumenge, un cop fet això vaig cap a casa la Teresa i l’Aureli que m’acullen a casa seva com tantes altres vegades han fet, normalment pugem la família al complet però aquest cop l’Eva i el Roc s’han quedat a Sabadell a complir diverses obligacions socials…o sigui que ni leffers ni família. Després de l’abundant sopar (impossible pasar gana a aquella casa) i de l’imprescindible copa de patxaran (Baines Etiqueta Oro of course) toca posar-ho tot a punt per l’endemà i apa, a dormir. La nit és un autèntic festival de pluja, llamps i trons, feia molts anys que no sentia una tempesta com aquesta…ui ui ui que demà pinten bastos, en principi la cursa no s’anula però si que es pot canviar el recorregut per un de més segur si les condicions són massa adverses.
A les 08:15 ja estic donant voltes per la zona de sortida i per sort no plou si bé està clar que avui no sortirà el sol i que a mida que ens enfilem la boira ens anirà engolint, entrem dins el parc tancat després d’haver marcat el xip de control, s’em fa estrany estar tot sol, sense ningú amb qui fer bromes i dir tonteries per alliberar tensions, aprofito la sol-litud per mentalitzar-me i deixar clara la ”tàctica”: pujar sense presses fins el Puig Estela, fer el baixa-puja fin el Taga a ritme, i baixar sense deixar-te res.
No va ser fins uns dies abans de la cursa que vaig adonar-me d’on m’havia fotut: cursa puntuable pel Campionat de Curses de Muntanya de Catalunya o sigui, un nivell de collons i 23 km i 3500m de desnivell (1750+ i 1750-), i després de la merda d’estiu (pel que fa als entrenaments) i del genoll tocat i dues setmanes després del triatló i havent corregut només un dia desde llavors…la cosa prometia.
O sigui que ja em tens el dissabte a la tarda pujant cap a St. Joan, he preferit pujar aviat per poder recollir el dorsal i assistir a la reunió pre-cursa i anar més tranquil el diumenge, un cop fet això vaig cap a casa la Teresa i l’Aureli que m’acullen a casa seva com tantes altres vegades han fet, normalment pugem la família al complet però aquest cop l’Eva i el Roc s’han quedat a Sabadell a complir diverses obligacions socials…o sigui que ni leffers ni família. Després de l’abundant sopar (impossible pasar gana a aquella casa) i de l’imprescindible copa de patxaran (Baines Etiqueta Oro of course) toca posar-ho tot a punt per l’endemà i apa, a dormir. La nit és un autèntic festival de pluja, llamps i trons, feia molts anys que no sentia una tempesta com aquesta…ui ui ui que demà pinten bastos, en principi la cursa no s’anula però si que es pot canviar el recorregut per un de més segur si les condicions són massa adverses.
A les 08:15 ja estic donant voltes per la zona de sortida i per sort no plou si bé està clar que avui no sortirà el sol i que a mida que ens enfilem la boira ens anirà engolint, entrem dins el parc tancat després d’haver marcat el xip de control, s’em fa estrany estar tot sol, sense ningú amb qui fer bromes i dir tonteries per alliberar tensions, aprofito la sol-litud per mentalitzar-me i deixar clara la ”tàctica”: pujar sense presses fins el Puig Estela, fer el baixa-puja fin el Taga a ritme, i baixar sense deixar-te res.
DONG DONG DONG l’esquellot dona la sortida, deixem el passeig i anem cap al pont vell, ens enfilem cap amunt només travessar-lo, un curt tros d’asfalt en deixa a peu d’unes escales, primer tap, un cop dalt anem seguint una pista més o menys planera, la deixem i agafem corriols i senders, la pluja de la nit anterior ha deixat el terreny en un estat pèssim, bassals i fang per tot arreu, els primers mires d’esquivar-los i procures passar per on no hi ha tant fang …fins que n’estàs tip i passes de tot i al final les meves precioses Brooks Adrenaline no son més que uns sabatots plens de fang per tot arreu i que pesen el doble del què és habitual. Qui més qui menys va corrent però al km4 una dura rampa frena a tothom i es forma una llarga cua, no és que vulgui (ni pugui) correr però això et ralenteix molt, sortir amb calma va bé però després et menges totes les “retencions”…al km 5 hi ha el primer avituallament (un dèu en aquest aspecte, set avituallaments en total, com a nota curiosa cal dir que en les curses del campionat els avituallaments estàn delimitats, és a dir: si et veuen menjant o bebent fora de la zona marcada estàs desqualificat, a no ser que ho portis a sobre clar), i tot just després de l’avituallament s’acaba el correr, la cosa es posa tiesa, ha arribat l’hora de caminar o sigui que som-hi, sense parar fins aribar al cim del Puig Estela, que es troba 800m més amunt, la boira es torna més espessa i pixanera, de fet és igual, vaig amarat de suor i agraeixo que no faci sol, som un grup de 5 o 6 que anem a bon pas, sense estressar-nos però sense adormir-nos, 1’75 km més i 250m més amunt arribem a un altre avituallament i la pujada s’endureix, cosa genera més d’un comentari força groller dins el grup…finalment la pendent es va aplanant (tampoc gaire) i ja intuim que arribem al cim, de fet sort n’hi ha de les cintes vermelles cada 10/15m, amb aquesta boira seria molt fàcil equivocar-te i anar a parar a Ribes…passem pel control del cim (i avituallament), el grup que hem fet pujant es disgrega, alguns aprofiten per fer un breu parada i d’altres, preferim no perdre temps i avall cap al Coll de La Portella situat 250m més avall, la baixada no és excesivament tècnica però la pedra i l’herba rellisquen degut a la pluja, tot i això intento arriscar sense clavar-me cap clatellot….ens tornem a ajuntar uns quants corredors, almenys ja són més ulls a buscar les cintes senyalitzadores, arribem al coll i per tant ens creuem amb el corredors que ja van de baixada (del coll és baixa cap al segon avituallament i d’aquest es segueix el mateix camí de pujada fins a meta), seguim baixant durant uns metres fins que el camí planeja i poc després es torna a enfilar cap el Taga (2040m), el ritme és bò i tinc la sensació que a la baixada li podre fotre… uns minuts després ja s’entreveu el cim, fitxo, faig un glop d’aigua i avall un altre cop, fins a la Portella, just abans unes dures rampes frenen el ritme, quan arribem al coll ens trobem els controls de Puig Estela que ja baixen, ens animen i indiquen el camí, ara és el moment de començar a cremar cartutxos…
Venen ganes de posar-te una bossa al cul i deixar-te anar, l’herba llarga aixafada pels corredors i el terra enfangat converteixen la baixada en un uiuiui constant, en un parell de trams la verticalitat cedeix i el camí flanqueja cap a l’esquerra, en aquests trams em desenganxo dels companys de baixada i n’atrapo d’altres, la veritat és que si bé s’ha d’anar bastant al lloro la baixada és força divertida, paelles relliscoses, tobogans fangosos i arbres per ajudar-te a girar, com a la Burriac però multiplicat per 10, mentre baixo sento una esquella, i algú que va fent crits, són els del control que intenten que ningú es perdi… hi arribo, un glop d’aigua i segueixo llançat cap avall, surto de l’avituallament enganxat a un altre corredor, per fi deixem el prats relliscosos i entrem en zones més “segures”, el company va a bon ritme i si bé vaig còmode al seu darrere mica en mica el vaig apretant a veure si cedeix….el molt puta aguanta, de tant en tant li faig algún comentari tipus: “Per aquí ja hi hem pujat oi?” o bé “Collons de fang com patina!!!” ho faig per trencar el silenci…i per menjar-li el coco…arribem al següent control, aquí decideixo fotrem un “xupinasso” del bons a veure si funciona aquest “Coup de fouet” (fa dos anys que ronda per casa i abans que caduqui….), em van dir que era una cosa bastant instantanea i que realment funcionava, total queden 5km i si em ve un mal de panxa ja serà al final…, al sortir del control el meu company amablament em cedeix el pas….je je je ….ja queda poc i poso tota la carn a la graella, GAAAAAS!!!!!! em llenço camí avall, arribo a un tros de corriol estret i veig tres participants un pel més enllà, no trigo a atrapar-los, el primer s’aparta amablament al sentir-me arribar i em poso a cua del segon, en aquest cas una noia que té feina per passar al de davant, finalment ho aconsegueix aprofitant un instant de dubte del primer el passar per un tram més complicat, faig el mateix i ara és ella la que fa nosa…però a la que pot s’aparta i em deixa pas, no se si és el xute que m’he fotut o les ganes d’acabar però la veritat és que em sento pletòric !!! el corriol desenboca a un tram de pista encimentada i que fa una lleugera pujada, em veig obligat a frenar, la faig amb calma ja que les cames començen a pesar, un control m’indica per on deixar la pista i tornar al sender, una rampa de baixada em porta a l’últim avituallament i per poc no m’emporto pel davant a una corredora que al sentir-me s’ha volgut apartar cap al mateix lloc per on la volia passar… li demano disculpes i sense parar segueixo cap avall, ara si que ja està, ja veig les teulades de St. Joan, ara el sender es torna pista i ja no baixa, ara toca tibar de cames i aquestes ja no estàn per gaires històries, tinc tres corredors davant però estàn un pèl lluny, arribem a les escales, i trepitjem ja l’asfalt, el carrer fa molta baixada i aprofito per allargar la cama i acostar-me al corredor més proper, em poso al costat i l’animo, enfilem la rampa del pont amb ganes i baixem per l’altre costat passant entremig d’un grup de senyores que estan fent-se la foto de rigor, últim carrer de pujada, travesso la carretera i enfilo cap a meta, uns metres abans d’arribar veig a l’Aureli , la Teresa i el petit Bru que m’animen, que ve que va això de tenir algú que t’animi al final, travesso l’arc i fitxo, no m’en puc estar de felicitar al control per la magnífica cursa que tenen muntada, miro el temps que he fet: 3h 48m, quina pallissa…però que bé que m’ho he passat, em sembla que aquesta cursa s’haurà de posar a la llista de les habituals però espero que l’any que ve Leffer’s Runners i aporti més carnassa…
