29 d’octubre del 2012

XVIII Marató de Muntanya de Catalunya




Una altre al sac !!! aquest diumenge es va celebrar la 18ena Edició de la Marató de Muntanya de Catalunya (marató, mitja marató i 10km) i Leffer’s Runners i  va acudir en massa amb gairebé la totalitat dels seus efectius, ni més ni menys que 17 membres inscrits entre les tres probes i si no fos perquè n’hi ha que no saben escriure bé el nom  i d’altres que quan fan la inscripció no se’n recorden de posar el club,  Leffer’s Runners seria el club amb més inscrits…i almenys seriem primers en alguna cosa..

Aquí teniu les classificacions, a veure si a algun dels implicats li ve l’inspiració i ens envia alguna crònica…

MARATÓ
Bala Humana – 4h 35m 08s  (30 de 218)
Foulard Amarillo – 4h 44m 59s (38)
Llebreta Salfuman – 5h 59m 53s (170)

MITJA MARATÓ
Cama llarga –   2h 06m 52s (91 de 581)
Lefftenzing –    2h 12m 35s (133)
Agujita – 2h 17m 26s (191)
Blacky – 2h 20m 57s (231)
Feliç – 2h 21m 20s (236)
Foulard Rojo – 2h 22m 06s (242)
Cargol – 2h 39m 17s (407)
Iron Hands – 2h 39m 17s (408)
Anna – 2h 41m 10s (430)
Bionic Woman – 2h 45m 19s (465)
Panzer – 2h 45m 20s (466)
Fortex – 2h 45m 22s (467)
Leffy – 3h 09m 29s (564)

CURSA DE SANT JAUME (10K)
Marc – 1h 08m 25s (149 de 289)

16 d’octubre del 2012

400m, 20km i 4 km

                En Ricard, la Beti i la Panzer a  Hever Castle Triathlon


Mai m'havia despertat tant d'hora per ficar-me a dins de l'aigua....quina mandritis.... jejej
Són les cinc del matí que ja sona el despertador del mobil.
En Ricard ja ens té preparat l'esmorzar a l'estil britànic: porritge i tè.
Li comento que no he sentit a la Beti i que coneixent-la com la conec .... segur que encara està enganxada als llençols, i efectivament com a bon germà que és ....l'ha de treure de dins del llit i fotre-li canya perquè a les 6h ja hem d'estar dins del cotxe direcció a Hever Castle ( a una hora de distància en cotxe des de Bromley- Londres) .

Després de tants mesos esperant el dia.... ha arribat !!! siiiiiiii!!! ... no em puc creure que d'aquí a una hora ens haurem de llençar dins de l'aigua.
Arribem a Hever Castle, són les 7h ... boira baixa i l' herba està gebrada... la temperatura de l'exterior marca 6º i la de l'aigua uns 12º...  grggrgrgrg.....sempre he sigut una micona valenta en aigües de la costa brava.... però per mi és tot un nou repte això de nadar en un llac d'aigües del nord.

Entrem a la zona de boxes en Ricard, la Beti i jo mateixa...... no entenc massa tot el que ens diuen els de l'organització... però si que em comencen a guixar a la mà  i a la cama el nº de dorçal 1551.




Ens diem un see you soon i ens fem un forta apretada amb en Xavi i en Cesc, qui seran els nostres reporters fotogràfics i animadors fins a la mèdula, ens desitgen tota la good luck del món i sobretot valentia per suportar les baixes temperatures que ens deparen jeje

Arriba l'hora dels últims preparatius, em col·loco a la " Wave 2", separada de la Beti i en Ricard, a ells els han ubicat a la sortida 1, i qui sortiran 15' abans que jo.
Ens anem saludant a la distància, m'enfundo el tratge de neoprè i recol·loco tot el material per tenir-lo a l'abast per als moments de les transicions.
Miro al meu voltant, no veig qüasi a cap noia.... gairebé tot són paios, i cap de català... els col·legues del meu costat em van mirant de reüll... intento fer algun que altre somriure.
No tinc nassos de treurem els mitjons... només de pensar que he de baixar descalça fins al llac, on hi ha la zona de sortida del tram de natació... em venen tots els mals... QUIN FRED !!!!!!
Crec que sóc l' única que porta els mitjons posats ( no rigueu que us veig...jejje) ... tranquils que me'ls trec i els hi llenço amb en Cesc qui em mira amb cara de circumstàncies jeje ens desitgem sort amb els germans Simó i a punt per començar la triatló.

Són les 8h i ja tenim a dins de l'aigua els de la "Wave 1"... perdo de vista als Simó. Però aviat em tocarà el meu torn.


Ens ubiquen als de la "Wave 2" a zona de sortida, fan un briefing del que no enganxo res de res del què diuen... tants anys estudiant english i només per captar becarefull and let's go!!! GOOD LUCK!!




Cap dins l'aigua........ brbrbrbrrbr.......quedo sense respiració.... un dels triatletes sento que crida " this is life"... però us asseguro que en aquells moments em vull fondre....quanta raó tenia en Iceman.... no em sento el cos... i els pulmons se'm fan petits petits.... penso amb el què m'han explicat i intento moure' m fent braça.... espero el PUM i el meu cos no respon... segueixo fent braça i de mica en mica començo fent crol... fins que no me'n dono compte i ja estic fent el gir a la última boia... només 200m i ja arribo a terra ferma... si ja hi sóc plena d'algues a les mans i a la cara... però més feliç que un anís en pensar que m'esperen 20km de bike... siiiiiiii!!! a tot gas!!




Faig una transició penosa de més de 5'.... sort que el col·lega del costat sense entendre'ns ... capte que tinc dificultats en baixar-me la cremallera i treurem el tratge neoprè... la situació sembla sexy però us asseguro que no en té res de sexy... m'ajuda i em trec el tratge com puc.. no em sento ni els peus ni les mans... se'm fa difícil calçar-me les sabates de bici... quan finalment ho aconsegueixo..... a pedalar s'ha dit!!

Ens anem trobant als reporters xixaretxers... qui tenen un somriure d'orella a orella només de veure'ns a patir de fred... jeje però entre tant van caient les supermeguesfotos.



El tram de bici és espectacular, disfruto com una nena ...carretera estreta ... i a pedalar per l'esquerra... un trencacames... puja i baixa... en un entorn increïble... plè de roures i pins.... entre camps verds i prats plens de xais i vaques.... amb una organització excel·lent que t'avisa de qualsevol perill i intersecció.... excepte del creuement d'un esquirol que em passa davant de la bici al km 8,5... somric i apreto al màxim... pedalo tot el què puc, espero que es noti tot el rodatge d'aquest estiu fent colls d'Estenalles, Collada de Toses i Coll de la Creueta, carreteres d' Andorra, i del Cadí.... però aquesta vegada sense la companyia dels mestres.

Arribo feliç a la transició, em saluden en Cesc i en Xavi, qui m'avisen que apreti... que tinc a la Beti a prop. Obeeixo... i apreto a córrer... el què més m'agrada... 4kms... se'm fan curts.... penso.... que pocs kilometres serien pels leffer's... jiji però com els haurien disfrutat de bé al voltant del llac dels Tudors.
Enxampo a la Beti al penúltim kilometre ... ara si que podem dir que som finichers of the race!!



En Ricard ja fa uns minuts que ha arribat.
Compartim la jugada i una forta abraçada.

It's nice :)

Panzer







4 d’octubre del 2012

Marranades en família


Ja es veia a venir, tot dissabte plovent a tot arreu i nevant a cotes altes...i la cursa començava a 2.000 metres i s’enfilava fins als 2.883  metres o sigui que neu n’hi hauria, la qüestió era si molta o poca...

I tanta neu hi havia que l’organització va decidir escurçar la cursa i estalviar als participants la cresta Bastiments-Infern-Tirapits així doncs el recorregut seria el següent: Vallter-Coll del Mantet-Pic de la Dona-Pic de Bacivers-Bastiments-Coll de la Marrana-Refugi d’Ulldeter-Vallter, va ser un decisió encertada, tampoc calia exposar els corredors a un risc innecesari… el mal temps també va fer que la sortida es retardés un hora de les 09:00 a les 10:00.

Tot esperant el moment de la sortida

I allà estan, pelant-se de fred, en Lefftenzing i el Cargol, mentre que en Leffy i Bionic Woman (que en principi havia de córrer però un descuid burocràtic ha deixat fora) s’enfilen pista amunt per tenir una bona visió de la sortida, i 5, 4, 3, 2, 1 a córrer !!! els 150 participants es llànçen pista amunt i després la tornen a baixar per tornar-la a pujar i finalment flanquejar-la i sortir per un corriol cap al coll del Mantet, i entremig d’aquell grup hi ha els dos leffers, han començat amb calma, i tot i que surten junts la genètica fa el seu paper i ben aviat s’imposa la llei del més fort…

Gaaaaaassss!!!
Un cop comença la pujada sols val mirar el terra i apretar les cames, de cop miro enrere i ja no veig al Cargol, una llarga fila de corredors per davant, una no tant llarga fila de corredors per darrera hem fan pensar que la cursa, comença a posar a tothom al seu lloc. Miro al terra i segueixo amunt, les sensacions son bones, fem la goma amb un parell o tres de corredors, ara et passo ara em passes. Tan sols és el començament i les espases estan ben afilades.... jo sé el que m’espera... els altres no ho sé, per això a tocar del cim, m’endosso un cop de fuet entre pit i esquena, després de cim ve un tram de suau baixada on córrer, i córrer a 2.600 metres d’alçada és un plaer que penso menjar-me amb la boca ben oberta. Els del control de Pic de la Dona semblen científics d’una base polar!!! a saber l’estona que fa que estan aguantant com a pingüins, menys mal que jo passo corrents i la meva temperatura no és la seva, sortint del control segueixo la carena i al cap de poc començo a flanquejar cap a l’estany de Bacivers, quina sensació més estranya, córrer envoltat de blanc, sobre blanc i sentint el vent que t’abraça, de tant en tant alguna silueta difusa es dibuixa al davant, al menys dona la seguretat que no estàs boig... o que no estàs sol en la teva bogeria.”   

 En Lefftenzing a punt de començar la pujada cap al Coll del Mantet

 “I de seguida en perdo en Lefftenzing de vista, apa siau !!! i quan el corriol es  posa a tibar  amunt és l’hora de posar-se a caminar, un cop d’ull enrere i veig que encara i porto gent...la qual cosa és un consol, la pujada la faig amb calma que la cosa acaba de començar, encara que en algun tram que es posa pla aprofitem per córrer, de moment no hi ha neu però fot bastant fred, uns 20 minuts després ja s’intueix el coll... i la neu, un cop al coll girem a l’esquerra i enfilem cap al Pic de la Dona, intercalant córrer i caminar ens endinsem en la boira, la cursa ja està molt estirada i els espais entre corredors són més amples, el vent bufa fort i no sobra res de roba (gorra, guants, buff, paravents….) ara si que la neu ja és constant,  no n’hi ha molt gruix però si aquí n’hi ha més amunt ja veuràs….41 minuts després de la sortida arribo al Pic de la Dona, un vas de beguda isotònica gelat m’ajuda a recuperar forces, un control ens anima “vinga va, d’aquí cap al Bastiments !!!” sorprès li pregunto si ja no es va cap al Bacivers i em diu que no, m’imagino que ha estat un canvi d’última hora degut potser a un canvi a pitjor de les condicions, la cosa doncs canvia, si no es va cap al Bacivers això ja és una cursa a l’sprint…i això encara se’m dona prou bé, faig un canvi d’estratègia i decideixo deixar-hi el fetge, accelero el ritme tant corrent com caminant, atrapant alguns participants als quals sembla que això de córrer per la neu no els hi va massa, una rampa de pujada i a la sortida les senyals em porten cap a la dreta..??? cap al Bastiments és recte !!! la mare que la parit !!! o el control no s’entera o és un cabronàs !!! si que es va cap al Bacivers !!! merda…”

I el Cargol un pèl més enrere...

"En una hora hem planto sota la pala del Bacivers, el tram últim ha fet que agafi dos o tres grupets de gent, era un tram mes obert i pla i es podia avançar bé, del control agafo un got d’isostar, dos glops per estovar el paladar i a la feina, fins als peus del segon cim he emprat una hora... a veure que trigo a fer la pala que hem pujarà al segon cim. La neu fa que tan sols hi hagi un camí, unes traces a seguir, per avançar a algú t’has de jugar els turmells i apretar el cul, sortir de la traça vol dir que tens possibilitats d’encertar un forat i perdre pistonada, trencar-te la tíbia o deixar-te les dents per culpa de una llastra de granet patinosa, hi ha neu, la justa per tapar forats, però no està prou dura per aguantar una bona trepitjada; amb un vent cada cop mes fort arribo a dalt, on tinc un record ràpid per el Gianni i l’Iñaki. Ja tan sols queda una pujada, que arriba després de un fantasmagòric flanqueig per una carena, curta i ràpida, decideixo ingerir el segon cop d’efecte, és l’hora del “chupinazo”!!! a veure com respon l’estómac, les forces acompanyen i cada cop hem trobo millor, vaig adelantant a gent, el terreny m’ajuda, les bambes es claven a la neu i allà on altres rellisquen... jo salto, com si perseguís els isards que ens vigilen a recer de la boira, no se fins quant durarà, o on vomitaré... però m’ho estic passant millor que el Pocholo al Pacha d’Ibiza o el Rodolfo el ren el dia de Nadal, amb el nas vermell i els peus freds, tibant cara amunt, entre el blanc element i les ganes d’hivern... amb els genolls agafats i la vista al terra. A mitja pujada cap al Bastiments atrapo la primera noia, és l’única que hem diu que passi,:  “Gràcies -l’hi dic jo- Molta força i va va va !!!”. La carena somital del Bastiments està rara, es fa llarga, tot i que m’hi passo molt poca estona, potser són les ganes que tinc de llançar-me cara avall, perdre alçada i deixar de sentir el fred i el vent, mirar de tu a tu una baixada que ens han dit que estava perillosa."

“Doncs apa, cap al Bacivers, un llarg i molt relliscós flanqueig em fa arribar  a l’estany que hi ha al peu de la rampa, allà hi ha un control i avituallament, paro un minut per mentalitzar-me per la pujada i menjar una mica…i amunt!!!! 250m de desnivell i1km de pujada i 4000 patinades després arribo al cim, a aquestes alçades de la cursa ja veig amb qui hauré de batallar tota l’estona,  som 7 o 8 corredors que anem fent la goma en funció del tram (tècnic, pujada, baixada..), per sort ningú ataca de veritat i de tant en tant intercalem comentaris, bromes etc…però quan es pot es corre…i no s’espera  a ningú, anem resseguint la carena que va fent alguns puja/baixa fins que finalment puja de veritat cap al cim del Bastiments, durant la pujada m’han avançat a un parell de corredors de la Jonquera i n’he atrapat algun altre,  vaig justet però espero poder recuperar terreny a la baixada…”

“L’inici la baixada la marca una cinta al terra, d’aquelles de les obres, vermella i blanca, passada la creu a la dreta. Miro avall, ombres i més ombres, siluetes que s’entreveuen dins la boira, alguns porten dorsals i corren ,o patinen, cara avall, altres porten bastons i pugen amb cara de fred cap al cim, entre ells passo jo, com l’Alberto Tomba, buscant patinar, buscant relliscar, intuint el camí amb grava o terra solta sota la neu, que amb el mínim esforç hem deixi baixar metres ràpid i més ràpid, de tant en tant algú de l’organització amb un pitrall de color carbassa, marca una zona complicada... o espera parar algú que, desbocat o descontrolat poses en perill el seu físic, la primera part de la baixada és la mes tècnica, un cop als plans que et porten al coll tan sols t’has de preocupar d’allargar la passa, de fruir del moment i no acostar-te massa a la esquerra, però d’això últim ja se’n encarrega una organització que, per mi, cal posar-l’hi un 9,90. De mica en mica la boira s’aclareix i s’alvira el control de la Marrana, aquí ja no agafo ni l’isostar, conscient que ara hem toca lluitar l’última baixada, millor no omplir massa l’estómac de líquid, a veure si l’efecte coctelera no apareix aquest cop... Baixar corrents per una pista d’esquí.. encara que no sigui negre.. no és una bona noticia per els genolls.. ni per l’esquena... però és el que hi ha.. o sigui que avall!!! que  fins i tot la merda corre o sigui que  miro de córrer tant com puc i atrapar tanta gent com pugui... de sobte se’m apareix el refugi al davant, un grup de nens allarguen les mans per xocar-les, jo allargo la meva i les fem xocar, unes rialles, unes estones impagables....  tres o quatre minuts i trepitjo l’asfalt.”

Dalt del cim ens trobem un control, que amablement ens indica per on baixar cap a la Marrana, la baixada està realment complicada, la neu ja està molt trepitjada i és realment difícil mantenir l’equilibri has d’anar a buscar trams sense trepitjar on hi ha prou gruix per deixar-te anar, no és que sigui molt bon baixador però és qüestió de posar-hi valor,  i amb més valor que tècnica atrapo a gent que abans m’ha avançat… la neu ja gairebé ha desaparegut i el terreny perd inclinació, és hora de començar a gastar el (poc) que queda, arribo al coll de la Marrana i estic content de poder córrer sense por de patinar, em deixo anar camí avall, quina passada, és un tram curt però disfruton, la veritat és que aquest trajecte l’he fet moltes vegades, però sempre amb esquí ala peus, fer-lo corrent és un goig!!! ja falta poc per arribar al refugi d’Ulldeter, poc abans d’arribar-hi m’atrapa un corredor, podria mirar d’enganxar-mi però encara falta la pujada fins a Vallter i prefereixo guardar-me una mica…passo de llarg el refugi i segueixo el caminet que porta fins la carretera

“Ara el ritme s’alenteix escandalosament, la suor comença a fer acte d’aparició, encara porto el paravent que m’ha proporcionat escalfor tota la cursa...i el collons de dorsal que ens han donat... que és molt guapo.. si.. però que fa que sigui impossible treure’t l’abric a no ser que et paris.. i jo ja no vull ni parar ni jugar-me un castanyot...m’obligo a córrer, al punt de mira hi poso el revolt següent i un cop allà hi poso el següent, de sobte un cotxe passa pel meu costat i hem fot un cop de clàxon que m’espanta!!!! Que collons vol!!! Però si són en Leffy i la Bionic Woman!!!! Me’ls miro i ric... m’animen i m’animo. Veig que aparquen el cotxe i surten del mateix cap a mi.. :”Venga!!! Venga!!! Machote!!!” Jo els hi dono la motxilla, començo a tenir molta i molta calor. I encara hem queda l’ última pujada.. res un tram de uns 100 metres cara amunt, per guanyar un talús, per cremar l’últim cartutx si és que encara en queda algun, per poder disfrutar, cara avall, de córrer per un prat verd cap a l’arc d’arribada, per poder acabar una cursa on he disfrutat com un animal, on gairebé tot el recorregut era un paisatge blanc, on els isards tenen el seu hàbitat i on nosaltres tan sols hi som de passada.. però quina passada!!!!”

Arribada !!!

“Just quan trepitjo l’asfalt m’atrapen els de la Jonquera i un altre corredor, només falta un kilòmetre i mig…de pujada i per asfalt…anem alternant el caminar i el córrer i atrapem al corredor que m’ha passat a la baixada...i miro amunt i en un revolt hi veig l’inconfusible gorra groga d’en Lefftenzing, està amb en Leffy i Bionic, faig un crit “ Leffer !!!!” i em saluden i animen…ja falta poc un revolt i arribo on son ells, vaig enganxat als de la Jonquera, ens avisen que l’arribada no és allà mateix sinó que hem de fer el mateix puja baixa per les pistes que hem fet a la sortida…que bé!!! quina il-lusió !!! deixem l’asfalt i comencem a tibar amunt per la pista, 100 metres de rampa, els de la jonquera em deixen enrere, arribo a dalt mentre ells ja estan baixant, uf !!! em tiro avall però no crec que els pugui atrapar, en Lefftenzing m’anima “vinga estira la passa!!!” i ho provo i ho faig  i els atrapo i els passo…i per fi acabo, 3h 06m  després d’haver sortit, satisfet, molt cansat però satisfet, que més es pot demanar…"

Pujant cap a Vallter





1 d’octubre del 2012

1era Cursa La Marrana

Ja està feta, una altre al sac, condicions hivernals per una gran cursa, amb recorregut escurçat degut a la perillositat d'un dels trams (el més tècnic Bastiments - Infern) i que ha passat de 21 a 14 km. Lefftenzing i El Cargol en representació leffer tot i que inicialment en Mesteño havia de participar unes obligacions familiars d'última hora li han impedit fer-ho, però  Bionic Woman ha pujat per aprofitar el dorsal amb la mala sort que per motius burocràtics (llicència) no ha pogut aprofitar el dorsal o sia que juntament amb el capi Leffy ha fet d'equip d'animació leffer.
De moment aquí teniu la classificació leffer, en breu més fotos i una crònica d'aquesta èpica jornada.

Leftenzing  :   2h 09m 28s (26è)     
Cargol  :   3h 06m 55s (121è)

      Lefftenzing, Leffy, Bionic Woman i el Cargol