Pedazo de marató la del diumenge passat, on Leffer's Runners & Alegre Bar's Friends tornen a sacsejar l'atletisme mundial i gairebé situen al podi la gran taca leffer.
Diumenge matí 8ºC a Barcelona. Bona temperatura per córrer una marató. Com sempre la gent exagera i es veuen més guants i gorros de llana que samarretes de tirants i pantalons curts.
Aquest any és la 7a marató de Barcelona consecutiva que correm. Tenim el circuit apamat. Encara que canviï una mica cada any, podriem assegurar que és el mateix recorregut.
8:30 del matí. En Trias fot el tret de sortida. Des de lluny es veu com li tremola la mà i si no agafa ben fort la pistola algú prendrà mal. Sembla que apunta als negres però deu ser un efecte visual a causa de la distància, realment apunta als atletes del RCD Español. Sort que la munició és de fogueig. No sé si no ho he sentit bé però juraria que aquest any la Cavallé i el Mercury no han cantat el "Barcelona". Millor. 6 anys seguits escoltant-la a tot drap instants abans de prendre la sortida no afavoreix a ningú.
Comença l'espectacle. Bala Humana i Llebreta Salfuman (tots 2 amb identitats falses) arrenquen i fixen la velocitat de creuer d'en Llebreta. Se suposa que així arribarà amb 3h10m. Bala Humana té un objectiu més ambiciós i trota 9 minutets mal comptats amb el seu company per anar escalfant motors. Ben aviat cadascú afronta la seva cursa.
La temperatura és agradable; als carrers ombrívols fa fresqueta. Genial. Suarem el justet.
Els kms passen i el rellotge indica que l'estic clavant; 4m30s per km. Amb la part del circuit més elevada ja a l'esquena, comencen les baixades i els plans. La gent aprofita per recuperar els segons perduts a les pujades, però el menda intenta mantenir els 4m30s. Ja apretarem més tard (o no).
El pas per la mitja arriba 30s abans del previst. Bala Humana ja va davant de les llebres de les 3h . Joder.... avui ho fotrà bé aquest...
Km 26. El meu germà està allà animant. Gràcies noi!!! Ha vingut amb la moto per donar suport al tema leffer, però no sé si en veurà gaires més, de leffers.
Km30. Ara és la meva. Després del txupinazo de rigor pugen els ànims i l'ambició es presenta allà al davant: va tiu, que les 3h10m les tens a tocar!! Apreta una mica i millora el temps. Venga nanu, apreta!!! I cagada pastoret.... Els càlculs surten malament i al km37 comença el calvari. 5km de patiment intens tiren pel terra 37km d'esforç i mesura.
Finalment 3h12min i encara sort.... mirat amb perspectiva és un bon temps, joder!!
Bala Humana se surt..... 2h54m TIEMPAZO!!!!! Posició 384/15499
Paco The Moon CNS Power: 3h43m
Raul Mesetario Man (Galgo madrileño): 3h25m
Felicitats pollos!!
18 de març del 2015
5 de novembre del 2014
CHATARRA'S PALACE. EL CONTAINER DE LA MUERTE!!
Combats dins d'un contenidor de ferralla
Chatarra's Palace. El container de la muerte. Us podeu entrenar de gratis al Chatarra's Palace (Sant Adrià del Besòs). Informeu-vos.
16 d’octubre del 2014
MERCEDES BENZ MARCO POLO & KILIAN JORNET
Vinga noi, ja tens furgona nova (amb terra de fusta "tipo yate" per rebentar-lo i fer foc durant les dures nits d'hivern).
Mira que quedava bé anar a fer la cabra amb vehicles vells i fets pols....
Joder, no se la podia haver comprat de 2ª mà com fa tothom? Acceptar regals de gent com la Mercedes no surt de gratix.
Els heavys de la Gran Via de Madrid no ho haguéssin acceptat mai. Quins nanos més macos recony.
1 d’abril del 2014
10Km de Pineda 2014
La 8a cursa de Pineda consecutiva; des del 2007 que no faltem a recollir els mitjons i la buti
Avui obren inscripcions. Ja s'ensuma l'estiu.
Avui obren inscripcions. Ja s'ensuma l'estiu.
7 de novembre del 2013
Adéu i fins aviat
La veritat és que no em ve gens de gust escriure aquesta entrada, em seria més fàcil no escriure res més i senzillament desaparèixer, però em sembla que els seguidors del blog es mereixen com a mínim una breu explicació, per començar he de dir que escric això a títol totalment personal.
Vaig entrar a formar part de Leffrer's Runners cap allà al 2009, quan ja feia més o menys un any que ja existia, no era res més que una colla d'amics (als quals coneixia de tota la vida) als que els agradava córrer i de tant en tant feien curses, res més, no hi havia quota mensual ni requisits previs per entrar i no havies de assolir cap mena de marca, l'únic requisit (no escrit) era apuntar-te a les curses com a Leffer..encara que sinó ho feies tampoc passava res (o si, que llavors a les classificacions per equips quedàvem fatal !!!), teniem un capità, encara que era més un càrrec honorífic que cap altre cosa i l'ostentava aquell que havia donat nom al grup, una de les coses que més em va agradar era el tema del blog, sempre m'havia agradat escriure i aviat em vaig posar a fer cròniques de curses, d'entrenaments o de simples sortides i de tant en tant feia les ressenyes oficials de les curses (com també feia en Llebreta)... d'altres membres també en feien, cadascú amb el seu estil i personalitat, però totes carregades de bon rotllo, bon humor, ironia, "sufrimiento" etc...però ja fa un temps que el nostre grup ha perdut empenta, s'ha disgregat i malauradament també hi ha hagut conflictes personals que hi han afegit fins i tot certes enemistats, a vegades les coses perden embranzida senzillament perquè si, perquè tothom canvia, la vida canvia, i els que abans anaven a córrer dos cops per setmana ara només poden un o cap, i el que no té ganes d'anar una altre vegada a Pineda no hi va però se'n va a Vallter etc... però d'aquí a barrejar-hi enemistats personals hi ha una eternitat, és per aquest motiu que l'anterior crònica que vaig fer serà l'última crònica del Cargol, perquè no vull haver de distingir entre membres i ex-membres (per voluntat pròpia o no) de Leffer's Runners, bàsicament perquè tot són amics meus, a partir d'ara les cròniques les escriure al meu propi blog, i quan hagi de parlar d'en Lefftenzing parlaré del Roger, i en Tapao serà el Pau i Panzer la Mireia i en Bala el Dani i en Mesteño el Fernando i el Llebreta el Cèsar...i així anar fent, perquè el que és segur és que no pararé de córrer i de tant alguna cursa caurà i procuraré seguir escrivint sobre tot això que tant ens agrada, alguns ja tenen el seu propi blog (teniu l'enllaç en el seu nom, el meu encara està en construcció però espero que ben aviat ja estigui en funcionament, quan el tingui trobareu l'enllàç en el meu altre blog o al meu perfil de facebook) en el qual hi van penjant cròniques de les seves activitats (bici, muntanya etc..), no sé quin serà el futur d'aquest blog però esperó que segueixi obert encara que tan sols sigui perquè els més nostàlgics tinguem l'oportunitat de recordar els grans moments del nostre passat leffer.
Res més, tan sols esperó que durant tots aquests anys hàgiu passat com a mínim una bona estona tot llegint les cròniques que hem anat penjant al blog, tant les meves com les dels altres companys, estic segur que si un dia us sobra temps podeu rebuscar en l'arxiu del blog i encara en trobareu alguna que no heu llegit.
Gràcies per tot, i a reveure !!!!
Oriol Sellent
1 de novembre del 2013
Marató de Sant Llorenç: l'evolució lògica
L’any 2007 vaig córrer la meva
primera cursa de muntanya, va ser la cursa de Sant Jaume una cursa de 10km que
es celebra el mateix dia que la marató de Sant Llorenç, la vaig fer un parell
d’anys, el 2009 em vaig passar a la mitja i la vaig córrer en tres ocasions
(menys el 2010 que estava lesionat), aquest any em vaig decidir fer un pas més i
apuntar-me a la marató…us puc assegurar que si aquell ja llunyà 2007
m’haguessin dit que la faria m’hagués fet un bon fart de riure.
Val a dir que no és la primera
marató de muntanya que faig, en el meu
micropalmarès maratonià n’hi ha dues de Barcelona (experiència que no penso
repetir) una de l’Aneto (dos abandonaments 2009 i 2010 i una finalitzada 2011)
i la Romànic Extrem de la Vall de Vianya (2013), però la veritat és que aquesta
és una marató especial, podríem dir que corro a casa, per camins mil vegades
caminats i correguts i amb vistes mil vegades disfrutades, dins el meu cap tinc
memoritzat gairebé el 100% del recorregut
i si bé no he pogut entrenar tot el que hauria volgut (mai és suficient)
amb en Tapao en hem fet un fart de gastar soles per aquells camins i el
Llebreta m’ha ensenyat els únics 6km que desconeixia, només falta una cosa: que donin la sortida.
I la donen puntualment a les
07:15, els representants leffers ens posem en moviment (aquest any la majoria
estem a la marató: Bala, Foulard Amarillo, Llebreta, Tapao, Feliç, Mario,
Blacky i jo mateix, mentre que en Lefftenzing, Camallarga, Agujita i Foulard Rojo
faràn la mitja, aquest any falta gent però com sempre intentarem deixar el
pavellò el més alt possible…), per l’hora que és fa calor, estem a 18º o sigui que la cosa promet, per sort
gran part del recorregut és entre boscos i ens estalviarem molt clatellada del
sol, el grup format per en Bala, Foulard, Llebreta i Tapao ja ens deixa enrere
només començar, la resta en ho prenem amb més calma, al cap de 3 km corrent per
un terreny fàcil (pla amb alguna lleu pujada) el recorregut s’ajunta amb el de
la mitja en una dura pujada que ens portarà cap al primer avituallament, abans
de coronar però ens trobem el Bala, està fotut, una lesió mal curada el deixa
fora de combat i ha d’abandonar, una llàstima…sempre és dur haver-ho de fer…,
arribem al primer avituallament i una forta baixada ens porta cap a la riera,
la seguim durant una estona i després entrem a la Vall d’Horta, portem un ritme
tranquil, no tinc cap mena d’intenció d’apretar fins el km 30 (algú va dir que
una marató és un escalfament de 30 km abans d’una cursa de 12..), les pujades
les faig caminant, seguim els quatre junts però en Feliç ja comença a apretar
(ja tardava) i va agafant distància i en Mario comença a quedar un xic més
enrere, arribem al control de Coll Gavatx (km 10), en aquest punt marató i mitja
es tornen a separar, ara el camí aplana i permet córrer còmodament, mica en
mica em separo d’en Blacky, encara que estic segur que tard o d’hora em tornarà
a atrapar, corro tot sol una estona però darrera porto un grupet que de mica en
mica es va acostant, el camí comença a baixar cap a buscar la riera, just abans
d’arribar-hi hi ha un avituallament on decideixo no parar, el següent és a 2’5 km, o sia que torno a deixar enreere els altres corredors, una
estona després passo pel costat de l’ermíta de les Arenes i un xic més enllà un
altre avituallament (realment un dels punts forts d’aquesta cursa és la gran
quantitat d’avituallaments que hi ha), decideixo fotre’m un txupinasso a veure
si em dona un plus per arribar en condicions a la mitja… al cap de poca estona
de deixar el control em trobo amb uns participants que fan pinya al costat d’una
corredora, es veu que la pobre s’ha fotut de cap i s’ha obert una ceia, ja n’hi
ha uns quants i després de preguntar si necessiten res segueixo a la meva, em
dirigeixo cap al tram més exigent de la cursa,
toca pujar a La Mola.
Uns magnífics camins amb unes
vistes impressionants em deixen al Coll de Grua, al peu de La Mola, durant un
breu moment en que el camí s’enxampla i canvia de vessant veig en Feliç just
quan la pista fa un gir de 180º i s’enfila amunt, sembla que el tingui a prop
però realment està tant lluny… en aquest moment em torna a atrapar el grupet
que he deixat enrere una estona abans, em passen i inexorablement em van
deixant enrere… minuts després ja sóc als anomenats dipòsits, al mateix punt on
he vist el company, tinc molt clar que durant una estona s’haurà acabat el
córrer, si bé és cert que hi ha molts trams que es poden fer corrent la
proporció temps guanyat / energia perduda m’és totalment desfavorable, o sia
que no val la pena, calculo arribar a dalt en una mitja hora. Ja fa uns anys
que pujar la Mola un diumenge al matí és com anar a passejar per les
rambles de la gentada que hi ha, i avui
no té perquè no ser com un diumenge qualsevol, tot i que no corro el ritme de
pujada és elevat i per sort tota la gent que passeja em deixa passar sense cap problema a mi i als
quatre o cinc que ens hem ajuntat, a mitja pujada ens passa com un coet la noia que s’havía obert la cella, pel
que sembla no l’ha afectat gaire !!! finalment a les 10:30 arribo al cim, fa 3h i 15m que he sortit de Sant Llorenç i
estic a mig recorregut, fent el compte de la vella hauria d’acabar la cursa en
6h 30m…
Ara ve el tram que més vegades he
fet, l’anomenada Carena del Pagès, que uneix La Mola amb el Montcau, un tram
d’uns 6km on excepte un parell de curtes rampes tot és de córrer, desde el cim
una ràpid abaixada ens porta fins a la Cova o Morral de Drac, situada en un coll
on i arriben per la dreta la Canal de Santa Agnès i per l’esquerra la Canal de l’Abella, un punt amb força trànsit vaja… em marco un ritme molt
pausat, la veritat és que tampoc podria anar gaire més ràpid encara que vulgues, les cames no em tiben tot
el que jo voldria, en aquest tram creia que seria un bon lloc per recuperar
temps, però em sembla que hauré de posar la reductora…tot d’un plegat sento (i
noto) que tinc algú enganxat al darrera (un o més d’un), em poso a la dreta per
si vol passar però no ho fa, em sembla que vol una llebre !!! i la veritat és
que s’està tot el tram darrere meu, el molt mamón no em dona ni un relleu ¡!!!
aproximadament mitja hora després de deixar el punt més alt de la cursa arribo
a Col d’Eres, un txupinasso i un vas d’aigua i em llanço cara avall per la
Canal de Llor, la començo força ràpid, és una baixada força tècnica i llarga i
s’ha d’estar alerta de no fotre’s de cap o trinxar-se un turmell, però el recorregut no segueix tota la canal sinó que trenca a l’esquerra per agafar el
GR, el flanqueig permet córrer amb més o menys facilitat però quan el corriol
arriba a un collet tomba ala dreta i
baixa fort fins al fons de la vall, aquest tram el faig amb molta calma, no tinc les cames com per aguantar gaires salts…un cop al fons em dirigeixo cap al
Marquet de les Roques al km 30, l’imponent
casalot marca l’iníci del final, queden dotze quilòmetres, uns dotze
quilòmetres realment durs, amb dues rampes de les que fan patir seguides d’un
camí carener trencacames però realment divertit amb salts, trialeres, sorra, un
castell en runes…un suplici vaja.
Arribo a l’avituallament , situat
a l’era, i agafo un vas d’isotònica, faig una breu parada d’un parell de
minuts, mentrestant arriba més gent alguns ben petats i d’altres més frescos
just quan marxo arriba en Blacky, una salutació i m’hi torno a posar, la sortida és dura, però relativament
curta, una baixada ens porta cap a la
masia Agramunt i just abans d’arribar-hi m’atrapa en Blacky, comentem una mica
com va tot, està força animat i diu que intentarà baixar de les sis hores…difícil,
tan sols li queda una hora per fer deu quilòmetres, si fossin plans potser si
però no ho són gens i ja en portem trenta-dos a les cames…li desitjo sort
i en un obrir i tancar d’ulls ja el tinc ben lluny…ara toca enfilar-se, la
veritat és que estic exhaust i sense esmà i per acabar-ho d’adobar el vas
d’isotònica m’ha fet més mal que bé, tinc l’estómac regirat, però mica en mica
vaig avançant, em passen alguns corredors, el camí s’enfíla de valent i ja no
puc di ni fava, i com no podia ser de cap altre manera el vas d’isòtonica surt
tal i com ha entrat, bufff….mare meva com patirem, finalment arribo al Coll de Pregona, una lleu baixada em
porta cap a Era Ventosa on hi ha un avituallament, un vas d’aigua m’ajuda
a treure’m el mal gust de boca, aquest cop ni txupinasso i isotònica, toca el
dòping mental, obro la butxaqueta i trec l’Ipod…It’s Boss time!!! apreto el
“play” i arrenco, i per pura casualitat sona “Born to run”…no és que j estigui
gaire per córrer ara, el camí s’enfíla per unes penyes força aeries, però com a
mínim deixo de pensar amb lo fatal que estic, toca desgrimpar i mentre o faig
arrenca “Wrecking Ball”….uuueeeeeeee, em poso a córrer i com hi ha món que me'n oblido de les cames,
de la panxa, de la calor i de tot plegat, pujo la cadència al ritme de la bateria d’en Max i volo pel
corriol, fins i tot atrapo algun corredor, una seqüència brutal “This hard
land”, “Shackled & Drawn”, “Last to Die”, “Reason to belive”, “How can a
poor..”, “Cadillac Ranch” i “Thunder Road” fan que em planti a La Muntada amb
les cames més cansades, l’estómac més remogut però amb la moral pels
núvols, agafo un vas d’aigua, mig cap
dins i mig pel cap, camí enllà i veig en Blacky,per uns instants em passa pel cap
de llançar-me a atrapar-lo, però seria un
suicidi, estic massa cansat i encara queden uns quatre quilòmetres, toca
tornar-s’hi a posar a ritme aquest cop dels Dire Straits i la seva brutal
“Sultans of Swing” de l’Alchemy…una pujada mig asfaltada, pista, camí,
corriol…i per fi ja es veu el final, passo pel costat d’un immens dipòsit i ara
només queda una baixada, anem un grupet de cinc corredors, paro l’ipod, ja hi
sóc, travesso la carretera i entro al poble , al final del carrer veig la
família i alguns companys, i segueixo el ritual habitual, petò a l’Eva, agafar
la Carlota i amb el Roc al costat enfilar cap a l’arribada mentre en
Lefftenzing inmortalitza el moment.
6h 22m després d'haver sortit...
4 d’octubre del 2013
II Cursa La Marrana,
Diumenge passat es va disputar la
II Cursa de La Marrana, una mitja marató
de muntanya amb 1300m de desnivell positiu i uns altres tants de negatiu, la
cursa transcorre al voltant de l’estació d’esquí de Vallter 2000 i corona set
cims de més de 2.700m (Pic de la Dona, Bacivers, Bastiments, Freser, Infern,
Gorgs i Superior i Inferior de la Vaca) és doncs una cursa d’alta muntanya, aquest any el
temps va acompanyar durant tot el recorregut, a l'edició anterior ( aquesta n'és la crònica ) la cursa es va
escurçar anulant el tram Bastiments-Infern-Coll de la Marrana degut al mal
temps (fins a 40 cm de neu), aquest cop doncs els participants vàrem poder
disfrutar de les espectaculars vistes que ens ofereix aquest gran recorregut,
aquí en teniu la crònica.
Un magnífic recorregut...
O sia que ja em teniu diumenge al
matí pujant cap a Vallter, m’hi acompanya en Lefftenzing que si bé aquest any no
corre si que em fa de taxi desde Camprodon on hem anat a passar el cap de
setmana, el dia es presenta espectacular, pocs (o cap) núvol al cel fan
preveure una cursa d’aquelles que tot i castigar-te les cames t’alegren la
vista amb un paisatge impressionant. Un cop arribats al pàrquing toca el ritual
de sempre: recollir dorsal, triar la roba (pantalons? malles? màniga curta?
sense mànigues? motxil·la? ronyonera?...), calçar-se etc… i apa, una mica d’escalfament
i cap a la zona de sortida, i a les nou en punt la sortida !!!
El Gra de Fajol Petit, als seus peus hi ha el refugi d'Ulldeter.
Surto més aviat endarrerit, així
m’estalvio el dolor psicològic de ser adelantat continuament…i busco els
motivadors moments en els que ets tu el que adelanta, després d’un curt flanqueig
per les pistes ens enfilem cap al Pic de la Dona (2700m), la cursa de seguida
s’estira, intento portar un ritme suau, això tot just acaba de començar, quan
arribem a la Portella de Morens el terreny s’aplana un mica i puc córrer un bon
tros, però a partir de la Portella del Mentet la cosa torna a pujar, un llarga
fila india va resseguint el camí cap al Pic de la Dona (2702m), hi arribo 44
minuts després d’haver sortit, faig un glop d’isotònica que més m’hagués valgut
no fer-lo (se’m va atrevessar durant tota la cursa…).
Deixem enrere Vallter i enfilem cap la Portella de Morens.
Ara toca baixar cap al
Coll de la Geganta (2604m), en aquest punt la cursa ja està més que estirada i
més o menys ja veus els que seràn els teus companys de cursa, amb una noia anem
fent la goma, ella em deixa a les pujades i jo a les baixades (ja sabeu, cara
avall tota merda corre…), aprofito la baixada per cascar-me un txupinasso dels
bons a veure si fa efecte aviat, arribats
al coll flanquejem gairebé sense perdre alçada fins a l’Estany de Bacivers i
d’allà un altre cop amunt, cap al Pic de Bacivers (2844m), la pujada es dura
però almenys aquest any no hi ha neu i no perds una passa de cada tres… i desde el cim cap avall
un altre cop, el coll de Bacivers (2774m) marca el punt d’inflexió i l’inici de
la pujada cap al Bastiments (2883m) el punt més alt de la prova, més o menys
seguim el mateix grupet de cinc o sis, adelanto a algun corredor/a i arribo al cim 1h i 46m després d’haver
sortit, un altre avituallament i
segueixo, la baixada és força tècnica i atrapo a més gent, el següent cim a
assolir és el de Freser (2835m), el terreny és força tècnic però no difícil i
les vistes són inmillorables, ràpidament
arribo al Gorgs (2848m) i Infern (2868m), el control m’indica que ja estem a la
meitat de la cursa…ja no, encara !!!.
.jpg)
Tot crestejant després de la corda fixa, al fons a l'esquerra el Coll de Tirapits.
Pic de l'Infern a l'esquerra i a la dreta s'intueix el de Gorgs.
Toca crestejar un bona estona, en un tram
l’organització hi ha posat un corda fixa per aquells que s’hi vulguin agafar,
no en faig gaire cas (de fet ni jo ni cap dels corredors que veig, però no està
malament que la posin, millor curar-se en salut), finalment després de fer uns
quants puja/baixa arribo als Pics Superior i Inferior de la Vaca (2826 i
2820m), allà un company de fatigues em demana si li puc fer una foto i hi
accedeixo després ell me’n fa una a mi, ara per fi arriba una bona estona de baixada
i terreny apte per córrer, del coll de Tirapits (2783) es baixa fins a la Barraca de Tirapits, ara
toca una llarg tram per córrer amb ganes, la veritat és que les cames les tinc
força bé, el que pasa és que l’estomac m’està fent la guitza (un altre cop…) i
no vaig gens còmode, tot i així deixo enrere algun que altre corredor i algun
que altre corredor em deixa enrere a mi… .
.JPG)
Just abans de Tirapits, el Bastiments queda al meu darrere i el Coll de La Marrana a la dreta
En un lleu descens arribo a la vall on
neix el riu Freser, un cop travessat el riu el camí torna a enfilar-se
suaument fins arribar, per fi, al Coll
de la Marrana (2529m), ara si que ja es veu el final, porto 3h i 18m de cursa,
és hora de deixar-hi la resta, encaro la baixada i som-hi !!! proper objectiu
el refugi d’Ulldeter (2335m), hi arribo en pocs minuts, i del refu cap avall, a
buscar la carretera, la baixada és un no parar de saltar rocs i arrels,
adelanto més corredors, i poc després s’acaba la baixada i comença l’asfalt i
la pujada..el canvi és gairebé dolorós…fisicament i psicològica…però com a mínim
aquest any no ens fan pujar fins dalt per l’asfalt en un revolt ens envien per
uns dreçera que ens fa arribar al pàrquing de Vallter, al capdamunt de l’última
rampa m’hi esperen l’Eva, el Roc, la Carlota, el Jan i en Lefftenzing (tot un
luxe tenir tanta afició !!!), el Roc baixa a buscar-me i es posa a correr amb
mi, un cop dalt agafo la Carlota dels braços del tiet Leftenzing i vinga, a córrer cap a l’arribada !!! uffff !!!s’ha
acabat, 3h 45m després d’haver-ne sortit ja torno a ser a Vallter, satisfet per
haver fet una bona cursa, he fet el temps que més o menys esperava i les cames
m’han aguantat, un bon test de cara a la Marató de Sant llorenç, comença el
compte enrere !!!
.jpg)
28 d’agost del 2013
Leffer's a l'UTMB 2013
Aquest any l'UTMB comptarà amb 2 pedazos de leffers que ho donaran tot per situar el nostre nom a la cota més alta de l'esport de resistència. L'esdeveniment més bèstia i guapo que es fa al continent (segur que hi ha curses més llargues i amb més desnivell, però l'Ultra Trail del Mont-Blanc té categoria de mite i això no ho canvia ningú).
El proper divendres dia 30 d'agost a les 16:30 es donarà la sortida i els nostres 2 valents començaran allò que es podria anomenar "la cursa de la seva vida". Tant si l'acaben com si no, la gesta està assegurada.
Fa un parell d'anys, el nostre company Valentí Cruz la va acabar amb un temps de 35 horetes i un lleuger dolor muscular que a hores d'ara encara no sap com li va aparèixer. Suposem que va ser el petit esforç de córrer 166km amb un desnivell de 9500m+ el que li va ocasionar les molèsties, però ell no n'està segur.
Sí senyor!! Es tracta d'en Bala Humana i Foulard Amarillo; valents i descerebrats, ràpids i forts com pedrots de tartera. Aquests paius faran el que calgui per arribar altre cop a Chamonix, i és que quan a un leffer se li fot la ceba..... que som de Sabadell, joder!!
Els desitgem tota la sort del món. Estarem pendents de la cursa.
ENDEVANT LEFFERS!!!
21 de juny del 2013
CAVALLS DEL VENT 36h - Crònica d'una anada i d'una tornada 1era part
El cap de setmana passat en Tapao i un servidor vàrem
anar a fer la Cavalls del Vent (90km i 5000m de desnivell) en la modalitat de
36h, o sia que és obligatori fer nit en un dels refugis per els quals passa la
travessa i com que som poc ambiciosos teniem en ment (si quedaven forces i
temps) volíem rematar la ruta amb l’ascensió al Pedraforca, els dos en teniem
moltes ganes i va ser un gran cap de setmana, aquesta modalitat més “pausada”
de fer trail-running la veritat és que si bé no és tant exigent físicament com la modalitat de
24h si que et permet disfrutar tant de l’esport com dels fantàstics paratges
per on transcorre la ruta, aquí en teniu la crònica.
L'imponent cara nord del Pedraforca desde l'Estassen
Divendres a la tarda arribem al
refugi Lluís Estassen, situat als peus del majestuós Pedraforca, aquest és el
refugi escollit com a punt de partida de la nostre travessa, l’intenció és marxar
dissabte a les 6:30 del matí i arribar a la tarda/vespre al refugi del Serrat de les Esposes a uns 52km
i 3000m+ més enllà, així doncs després d’un bon sopar acabem de preparar les
motxilles i anem ben d’hora a dormir, demà tenim molta feina a fer.
6:30 del matí, comença el repte.
Ha arribat el moment, a dos
quarts de set del matí el guarda del refugi estampa el segell a la cartilla de
pas i sortim fora, es presenta un dia esplèndid, fem la foto de sortida i agafem
el corriol que ens portarà cap a la pista desde on hem d’agafar el camí cap al
refugi de Gresolet a uns 5km i 400m més avall, en un minut arribem a la pista, de sobte una llum ens encega i se'ns
acosta, i ens xucla amunt… i el següent que recordo és que ja estem davant del
camí que porta cap a Gresolet, però els nostres rellotges ens marquen una hora
més tard i les nostres cames sembla que ja hagin corregut 10 km, en Tapao i jo
ens mirem confusos (em sembla que un servidor està més confús que el meu
company) i sense donar-hi més voltes ens llancem sender avall intentant
recuperar aquest hora misteriosament perduda, aquest tram és gairebé tot en
baixada, tant sols pujes el 50 metres que separen el riu que transcorre per la
vall del refugi, 30 minuts després arribem al refugi, fantàstic hem retallat 50
minuts sobre l’horari de la guia (de fet això serà una constant ja que els
temps d’aquesta guia estàn fets comptant que es camina a 5km/h i es puja a uns
400m/h), entrem i el guarda ens marca la cartilla, ara toca anar cap al refugi
de Sant Jordi que el tenim a 14k però en aquest tram els desnivell ja són més importants
i n’acumularem quasi 1000 de positius.
Aquest cop ja començem pujant,
toca arribar al Col de la Bauma, s’ha acabat el còrrer i és l’hora de caminar, l’estratègia és ben clara: pujades
caminant, baixades corrent i plans com es pugui, la qüestió és no matxacar-se
abans d’hora… en mitja hora arribem al coll, allà agafem una pista que va
planejant o sia que toca posar-se a córrer, i entre pista i corriol arribem al
Coll de la Bena i d’allà baixem cap a Sant Martï del Puig, un grup de cases
abandonades al peu d’un turó on s’alça un bonica ermita, un lloc que em recorda l’intent que vàrem fer fa un anys de fer la travessa en 24h (si en voleu llegir la crònica cliqueu aquí), deixem Sant Martí i un corriol en porta ràpidament a la pista que ve de
Bagà, la seguim fins arribar a la casa de colònies de Can Cerdanyola, allà
agafem el camí que puja cap al Sant Jordi, ens espera una bona pujada de 4km i
600m, al principi el camí és força agradable, el riu baixa ben ple i tot i que
només son les 10 del matí ja fa força calor i ens venen ganes de tirar-se en
uns dels nombrosos gorgs que hi ha…aviat el camí comença a pujar i arribem als
Empedrats, durant una estona passem entremig de roques i el riu que queda força
avall, a vegades però toca fer equilibris per no mullar-se els peus (cosa que a
vegades és inevitable), finalment deixem el riu i ens endinsem al bosc, en
Tapao va més fresc i comença a tirar
fort, jo m’ho prenc amb més calma, tinc molta calor i estic amarat de suor, el
camí va guanyant desnivell i com més en guanya més cansat estic…la cosa promet…,
al company ja fa estona que l’he perdut de vista, en un punt de la pujada ja no
puc més i m’assec…mare meva…estic fatal !!! ara com ara veig mot complicat arribar
a l’objectiu d’avui, em sembla que haurem d’anul-lar la reserva i passar-la al
Niu de l’Àliga, el refugi situat al cim de la Tossa d’Alp (a l’estació d’esquí
de La Molina) i que és el punt més alt de la travessa, la calor m’està matant i
em trec la samarreta oficial de Leffer’s Runners i em quedo amb la meva
samarreta AEM (Anti Escaldades als Mugrons) almenys així aniré més fresc, bec
aigua i m’hi torno a posar, faig un cop d’ull avall i veig un noi que ve al
darrera, en un moment em passa per sobre com una màquina de tren… finalment una
estona després arribo a un prat al final del qual ja es veu el refugi, en Tapao
m’està esperant més amunt amb un altre grup d’unes set persones, arribo
esbufegant i mort de cansament, mentrestant arriba un altre noi que fa parella
amb el d’abans, tant ells com el grup també estan fent la travessa, però han decidit dormir a Niu de l’Àliga, li comento el tema al Pau, i tot i que diu
que ja ho decidiré més endavant li dic que no, que prefereixo treure’m la pressió
de sobre i anar més tranquil (de coco sobretot) o sia que faig un truc a Serrat
de les Esposes i els hi comento el tema, em diuen que cap problema i que ells
mateixos trucaran a Niu per avisar-los… obviament però perdem la paga i senyal
(em sembla que mai m’havia preocupat tant poc perdre 15 euros..), en Tapao va a buscar aigua a la font i a segellar les
cartilles, estic tant petat que no tinc èsma ni d’arribar fins al refugi que
està uns 50m més amunt…aprofito per descansar i prendre’m un gel a veure si
recupero un mica, mentrestant el grup es posa en marxa segueix la ruta, uns
minuts després arriba en Tapao i ja hi tornem a ser, el següent refugi és el del
Rebost a 12km i 790m de desnivell.
El camí va fent una suau baixada
fins que toca enfilar-se al Coll d’Escriu, tan sols són 130m de desnivell i ja
em trobo força millor o sia que si bé la suada és inevitable ja torno a estar
una mica més animat, un cop dalt del coll ens espera una forta baixada fins la
carretera que va de Bagà al Coll de Pal,
baixem ràpid i quan arribem a Grèixer (i després d’una petita confusió
amb el camí a seguir) ens atrapa el parell de nois que em trobat al Sant Jordi,
finalment al voltant de la una del migdia travessem la carretera i arribem al
riu, allà trobem l’altre grup, tots junts començem la pujada cap al Rebost, el
camí s’enfila per prats on l’ombra és escassa i el sol és criminal, de mica en
mica el gran grup es va estirant, en Tapao va al seu pas i aviat el perdo de
vista, jo estic bastant fos i ja veig a venir que la pujada se’m farà llarga,
aquests 600m en 5km prometen “sufrimento” del bò, per sort no sóc el que vaig
pitjor un dels nois va força més petat (no és que me’n alegri, ni molt menys
però saber que no ets l’últim sempre és un estímul…), però això no em suposa
cap alleujament físic, estic realment molt trinxat…però no hi ha més remei que
pujar o sia que amunt, els minuts van passant i avançó per objectius: 50 passes
sense parar, 50m+ sense parar, fins aquell arbre sense parar…i així vaig fent,
intento menjar-me mitja barreta energètica però em costa horrors i
desisteixo…en un punt el camí travessa la carretera de Coll de Pal, a l’altre
costat un senyal indicador del camí m’informa que “només” queden 30 minuts pel
refugi… següent objectiu, arribari en menys de 30 minuts… i per sort i arribo
en 28…i tal com hi arribo m’estiro a terra a descansar …Mare de Déu Senyor quin
patiment !!! en Tapao fa un minuts que ha arribat i pel que diu també ha suat lo
seu…, uns minuts després arriba un dels nois i una estona després arriba
l’altre..que tampoc és que fagi gaire bona cara, ara toca reposar i dinar per
agafar forçes , els del refugi no s’esperàven tanta gent de cop i acabem amb
les existències de pà, entrepans a tutti pleni !!!, tinc l’estómac tancat però
m’obligo a menjar i beure, la parada és llarga, 1 hora i quart que per mi era
absolutament necessaria, el següent tram és llarg i dur, gairebè 900m+ en 6’2 km, finalment a les
quatre en punt ens posem en moviment cap a Niu de l’Àliga a 2.520 metres
d’alçada.
I desde el refugi del Rebost
La pujada és dura tan sols
començar, però el descans es nota i els primers 400m+ cauen en 45minuts, al aribar a la línia dels 2000m d’alçada els
arbres gairebé desapareixen i el terreny es torna més àrid, el sol apreta fort
però el vent que bufa fa que la temperatura sigui força agradable, arribo a la
Collada de Comafloriu amb prou temps per veure en Tapao com ja n’està sortint,
el porto a uns 10 minuts. la sortida del coll és pronunciada, una forta rampa
ens porta dels 2200m als 2300 i a partir de llavors anem resseguint els lloms
sense gairebé ni perdre ni guanyar alçada excepte a la Colladeta de Comabella,
un petit sifòn on baixes 50m per tornar-los a pujar tot seguit, arribats a
aquest punt decideixo fer un descans, no perquè estigui molt cansat (que també)
sinó per senzillament seure i disfrutar del paisatge, 5 minuts d’absoluta pau i
tranquilitat, en gaudeixo cada segon i gairebé que em permeten oblidar-me de
tots els maldecaps del dia a dia…o si més no relativitazar-los…però és hora de
seguir, i veig com s’acosta el noi que anava tant petat com jo però ve a tota
màquina, sembla que els dos entrepans i les dues coca-coles que s’ha cascat han
fet el seu efecte, xerrem una estona i el deixo marxar sense cap mena
d’intenció de seguir-lo, ja tenim el refugi a tocar i ara no treu cap ares fotres una pallissa…finalment 2h i 15m
després de sortir del Rebost arribo al Niu de l’Àliga.
Tapao i Cargol al Niu de l'Àliga
Una hora després dutxats i
canviats ja m’estic cascant una Moritz entre pit i esquena mentre esperem que
es faci l’hora de sopar, anem xerrant amb la parella de nois amb qui compartim
taula, obviament el tema principal són les curses de muntanya, les travesses
etc…a dos quarts de nou ens porten el sopar, tenim una gana de cavall i esperem
que el sopar sigui copiós…però la veritat és que no es pot dir que sigui una meravella,
un bol (no gaire gran) de sopa de fideus amb una mandonguilla obre el sopar i un
plat de mongetes amb butifarra el tanca…amb dos collons…no és que ens
esperessim un gran banquet però tant a en Tapao com a mi ens sembla una broma que després d’una pallissa
com la d’avui el plat fort sigui mongetes amb butifarra…no crec que suguin tant
difícils de fer un macarrons per exemple, però als companys de taula ja els i
està prou bé, en un moment acaben amb
les mongetes seves i nostres…a si, el postre, un tall de pastís de iogurt (fet
a primera hora del matí em sembla) amb una mica de xocolata per sobre…sense
comentaris. Acabat el sopar aflora el cansament i a les deu decidim anar a
dormir, abans però hem de concretar amb les guardes el tema dels esmorzars,
quan els pregunto a quina hora poden
servir l’esmorzar em diuen que el serveixen a partir de les vuit… fent un
esforç sobrehumà aconsegueixo no fotre’m a riure davant seu, els hi dic que ni
pensar-ho, que demà volem sortir a dos
quarts de set o sia que l’esmorzar l’han de servir a les sis, després de
consensuar-ho amb la resa de la gent i accedeixen, ho deixaràn tot a punt i
obriràn la porta del menjador perquè poguem esmorzar, finalment ja podem anar a
fotre una pallisa al coixí, demà toca rematar la feina.
14 de maig del 2013
Iera Cursa dels Cingles de Bertí
FORÇA LEFFERS !!!
10 d’abril del 2013
I era Marató Romànic Extrem: Objectiu complert
Feia gairebé tres mesos que m’hi
havia apuntat, em va semblar una bona cursa i una bona excusa per sortir un cap
de setmana amb la família i creia (ingenu de mi) que tindria prou temps per
entrenar el necessari com per afrontar el repte amb suficients garanties, però
les coses no sempre van com un vol i els entrenaments es limiten a algún cap de
setmana amb tirades més o menys llargues i a fer la Cursa del Rodal (17km) i
per acabar-ho d’adobar se’m reprodueix una lesió al genoll esquerra que em
deixa fora de combat les últimes tres setmanes, les condicions ideals per
afrontar ja no una marató de muntanya sinó qualsevol cursa que un es proposi…
I ha arribat el gran dia, sortosament
no estaré sol, en Lefftenzing va respondre a la meva crida (la sang crida a la
sang) i ell i jo serem els únics representants de Leffer’s Runners en aquesta
Iera Romànic Extrem de la Vall de Vianya en la categoria de marató, m’aixeco
ben d’hora, faig un bon esmorzar i mentre espero l’arribada d’en Lefftenzing
planifico la cursa, amb el perfil al davant intento memoritzar els punt crítics
i els avituallaments clau…finalment opto per la via fàcil i em fico el fulla amb
el perfil a la butxaca, carrègo el cinturo de txupinassos varis, l’Ipod per si
de cas “m’avorreixo”, la gorra etc… i vaig a buscar el company, després de
donar-li el dorsal (que ja m’havia encarregat jo de recolir-lo el dia abans)
anem cap a la zona de sortida on aprofitem per escalfar una mica i fer els
rituals de rigor, a les 7:55 un curt brieffing
i a les 8:00 sortida !!! (val a dir que per la propera edició que haurien de
revisar el sistema, poques vegades he vist una sortida amb tant poca gràcia…)
La cosa comença suau, amb una
lleu pujada i un curt tram d’asfalt que de seguida deixem enrere, però quan el
deixem ens trobem en plè festival del fang, les plujes n’han deixat els camins
i corriols realment plens, les bambes es saturen i pesen el doble, els tacs no
agafen…total, una bona enfangada; en
Lefftenzing segueix fent-me companyia… no se si per amor fraternal o bé per no
forçar la màquina i acabar “regant nerets” abans d’hora… però mica en mica anem
avançant i la cosa ja es posa dreta, ens esperen 350m de desnivell en poc més
de 2’5km… una estona després arribem dalt de tot, a l’ermita de Sant Miquel del
Mont ens hi espera el primer
avituallament i unes espectaculars vistes del pirineu cobert d’un blanc lluent
a un costat i de la Garrotxa d’un verd intens a l’altre, ara toca baixar, ens
llançem cara avall, i com que baixant no sóm dolents atrapem i avançem alguns corredors, deixem la zona més boscosa enrere i sortim al
descobert on, sense parar de correr, podem disfrutar d’uns esplèndids paratges,
però la crua realitat s’imposa i toca tornar-se a enfilar, no vull forçar gens
la màquina i a la mínima emposo a caminar arribem dalt només per poder
baixar…aquest cop la baixada és força divertida plena de fulles traidores que
poden amagar una pedra i fang que patina com el gel, un cop més es demostra que baixant tota merda
corre i avançem més corredors, finalment arribem al segon avituallament situat
al km 12, a partir tenim aproximadament 2’5km de pla baixada i llavors
començarà la zona dura de veritat.
I al començar aquesta zona de transició
ja veig que en Lefftenzing comença a agafar el seu ritme, un ritme que en condicions
normals i en un altre moment potser em podria atrevir a aguantar, però ni estic
en condicions normals ni aquest és el moment, en un punt on el camí gira 180º i
s’enfila amunt em saluda i apa adéu !!! ja no el veure més fins a l’arribada 27
km enllà… el camí va enfilant-se poc a poc fins que en un punt gira a
l’esquerra i patapam !!! una rampa que et cagues, el corriol enfila de dret per
sota una línia electrica, no són molts metres però et fan bufar de valent al,
capdamunt hi ha una colla de nois animant cosa que sempre s’agraeix… un parell
de pujabaixes ens fan arribar al tercer control (km 17’5 aprox), arribats a
aquest punt toca fer una pausa, em trec el paravent i els manguitos i el deixo
al control, no crec que em facin falta… ara ve una curta baixada i després la
pujada més llarga de la cursa 3km i gairebé 400m de desnivell, és el moment de
treure un txupinasso dels bons, el faig passar avall amb un vas d’aigua i
som-hi !!! la baixada és curta i de seguida la cosa es posa seria, m’atrapen un parell de corredors i junts
arribem al punt on la mitja i la marató se separen, la broma és fàcil…però em
vingut aquí a patir o sia que toca seguir pujant, els companys van més sobrats
i mica en mica es van allunyant i em quedo sol, de moment vaig prou bé, el
genoll aguanta, les cames també i els ànims segueixen amunt, la pujada es fa
llarga, uns minuts més tard m’atrapen un parell de corredors més (en aquest cas
corredor i corredora) el noi porta una camera a l’extrem d’un bastó i va
gravant i fent fotos, els segueixo uns metres però van força àgils i s’en
van…un altre cop sol, per sort porto l’altímtre i puc fer-me una idea del que
em queda, quan sembla que ja he arribat al capdamunt estic ben fos, segons l’altímetre
i el perfil ja hauria d’estar sobre el km21 però no he passat el cartell dels
20….se’l hauràn deixat ?, estic realment cansat i no trobo el punt de concentració
necessari, el terreny no és gens comode (pedres, arrels) i a vegades costa
veure el camí que tot i ser evident es perd entre els arbres, porto una bona
estona ara corrent ara caminant, de cop veig al cartell del km 20…ostia, la
veritat és que no me’l esperava i em cau l’ànima al terra…ufffff ara si que
començo a anar tocat de tot arreu…miro el perfil i veig que el seguent
avituallament és al km25, va parir…en aquest punt em passa pel cap d’engegar-ho
tot a rodar i plegar al arribar al control… però primer hi he d’arribar o sigui
que no queda cap altre remei que continuar…una estona (molta estona) després
m’atrapa un grup de participants (dues noies i dos nois) que fàcilment m’avançen, una de les noies em
pregunta si estic bé (dec fer una cara….) la resposta és fàcil: “He estat
millor…” al cap de poc veig que porta a la mà una gorra com la meva, miro el
cinturo i recony!!! és la meva, m’ha caigut i ni me n’he adonat…amablement me
la torna i ràpidament em deixen enrere, un altre cop sol amb les meves penes,
finalment el camí comença a baixar de manera evident, mentre baixo sento veus
darrera meu o sia que no sóc l’últim…és un consòl, finalment albiro el quart
avituallament, toca un altre”Coup de fouet” dels bons, aigua i un tros de
barreta, mentre estic allà arriba un corredor…en sentit contrari, el pobre s’ha
trencat (rampes als quàdriceps) i prefereix deixar-ho estar, arriben més
corredors però aquest cop del costat bó, un cop omplert el dipòsit decideixo
seguir endavant, ara venen 5km més o menys tranquils i els aprofitaré per
intentar recuperar forces o si més no evitar malgastar-les, el recorregut
segueix un pista que en un alte moment seria ideal per correr, pujades i
baixades suaus perfectes per fer-les al “trote cochinero” però prefereixo
caminar gairebé tota l’estona, al km 30 comença l’última gran pujada (200m 2km)
i ara estic al 25, em prendre aquest 5 km amb una calma extrema.
Mitja hora després abandono la
pista i m’endinso per un corriol, ja la
tenim aquí, l’últim avituallament ha fet efecte i em trobo prou bé per
pujar a bon ritme i sense esperar-m’ho
ja sóc dalt ara només queda baixar 425m en poc més de 2,5km… i el que hauria d’haver
estat un baixada ràpida i divertida es converteix en un autèntic suplici, tinc
els genolls fets pols i la forta baixada me’ls està matxacant encara més,
l’esquerra perquè és el que ja li toca però el dret també rep la seva
part…cagonelsclausdecrist, com patirem, no se quanta estona estic baixant però
sembla que una eternitat, poc a poc l’altímetre es va acostant als 400m i
començo a pensar que ja no queda tant, arribo a uns prats on uns nens no paren
de cridar: “Papa !!!” suposo que deu ser un participant que dec portar al
darrere, els saludo a ells hi ha sa mare i m’animen, deixo els prats enrere i
una curta rampa em fa arribar al penúltim control, estem al km33, només queden
9km, un tros de platan i un vas d’aigua fan que s’esvaeixi la sensació de buidor
a l’estomac, estic content perquè aquest cop no he tingut cap mena de problema
digestiu com en altre curses, sembla que he trobat els txupinassos ideals,
arriba una parella de corredors, i just a la que paren ella deixa anar un
renec: “Collons !!!” diu “Ara si que puc renegar!!!”…sorprès li dic que si s’ha
pogut aguantar fins llavors és tot un mèrit…de tant en tant va bé fer bromes
per alliberar tensions…uns instants després em despedeixo i m’hi torno a posar,
però al cap de pocs metres paro i decideixo fer servir un dels últims
txupinassos que em queden, un de ben especial: It’s Boss time!!! trec l’Ipod de
la butxaca l’engego i poso el volum al màxim i per art de magia la primera és “Wrecking
Ball”, la meva preferida, i les cames contiunuen cansades, i els genolls
continuen fent-me veure les estrelles però el dipòsit de moral se’m omple a
vessar.
Encaro els últims quilòmetres amb
energies renovades, miro el rellotge i em sembla que es possible baixar de les
set hores però això si, m’ho hauré de treballar , tot i això segueixo molt
conservador, aquests 9km es poden fer moooolt llargs, per corriols i pistes van
caient els km, passo pel35, i en Bruce va sonant “No surrender”, “You can
look”(versió Seeger), “Paradise by the C”...en un punt el recorregut deixa la
pista que seguia i patapam !!! una rampa
de nassos !!! sembla que els organitzadors l’hagin posat expressament per veure
si algú petava al tram final…que mamons !!! l’encaro a ritme de “Shackled and
drawn” i per sort no és molt llarga però que cabrona….i per fi l’últim
avituallament, km 38, allà atrapo a un
corredor , intercanvio un parell de bromes amb els controls i ja torno a correr a ritme de “We take care of our own”
i poques vegades un a cançó ha estat tant oportuna… l’altre participant m’ha tret
uns quants metres… però m’és igual (val a dir que és la primera cursa en la
qual no avanço a ningú, els corredors que hem avançat amb en Lefftenzing els
primers 10km ja m’han avançat tots…és una sensació curiosa) vaig a la meva,
finalment arribem a la part final, ja es veuen les cases de Hostalnou de
Vianya, passo pel km 40, intento mantenir un trot suau però les cames no em
donen per més i paro…però que collons, uns segons després hi torno apreto les
dents i ja no paro.
Ara si, ho tinc a tocar, ja veig l’arribada i
“Badlands” em colpeja les orelles, no es pot dir que sigui una festa però
encara hi queda gent…i al damunt d’un burro veig al Roc (inconfusible forro
color barrufet) i al seu costat l’Eva amb la Carlota, al cap d’uns segons l’Eva
em veu i avisa al Roc, que surt corrents (sense burro) a trobar-me, i el molt
mamón el primer que fa és preguntarme si vaig últim...,correm junts un tros, agafo a la Carlota, faig un petò a l’Eva i enfilo
els últims metres amb un somriure d’enorme satisfacció a la cara.
.jpg)
Xoca-la tiet !!!!
.jpg)
Un últim esforç !!!
8 d’abril del 2013
1era Marató Romànic Extrem Vall de Bianya
Dos membres de Leffer's Runners han pres part aquest diumenge en la primera edició de la Romànic Extrem en la distància de marató, una cursa realment magnífica tant pels paisatges (sobretot durant el primer quart de la prova) com pel recorregut, amb uns 2000m de desnivell positiu (tampoc és cap animalada per tractar-se d'una marató de muntanya) amb un parell de fortes pujades de més de 400m de desnivell,tres de entre 150 i 200m i alguns trams força trencacames , un circuit amb trams realment complicats degut a les grans quantitats de fang acumulades durant les últimes plujes, sortosament ahir va fer un dia magnífic la qual cosa va facilitar molt les coses als corredors. La representació leffer va anar a càrrec d'en Leftenzing i del Cargol, el primer va anar de menys a més fent una primera part a ritme suau (els primers 12km va acompanyar al Cargol) fins que va decidir que ja n'hi havia prou i va començar a apretar, val a dir que si bé va tornar a tenir algun que altre problema estomacal aquest cop no han estat tant greus com als que ens te acostumats i pel que fa al Cargol la veritat és que n'ha sortit prou ben parat, tot i que en els tres mesos que feia que estava apuntat tan sols ha pogut acumular poc més de 100km d'entrenament els dos primers i 0 el tercer degut a una oportuníssima lesió de genoll, en resum, una bona jornada maratoniana plena de suor, fang i molt de "SUFRIMIENTO"... segur que en sortirà una bona crònica.
Temps :
Lefftenzing - 5h 47m 31s (85 de 200 inscrits i 161 arribats)
Cargol - 6h 57m 41s (146)
18 de març del 2013
Marató de Barcelona 2013 sub 3h
Jornada èpica la d'ahir dia 17 de març del 2013, on Leffer's Runners trenca amb la pana i de pas, amb el crono i situa el més destacat dels seus membres (Bala Humana) on the fucking top de la classificació amb un crono de 2h59m26s i una posició absoluta de 646/14859. Fuerrrrrrrte aplausooooooooo!!!!!
El dia pinta genial; no fa fred i plou de manera suau, ideal per una cursa d'asfalt. Excepte el Tapao, que va per lliure, hem fet els deures i hem entrenat fort durant tot l'hivern per fer un paper decent.
Pel Llebreta, el més difícil ha estat aconseguir dorsal. Entre el despiste d'algú i les falses promeses d'altres, el tiu es veu corrents amb una fotocòpia en color enganxada a la panxa. I en un dia de pluja, ideal..... no et dura ni per entrar al calaix. Després d'intenses negociacions a última hora, un noi que es fa dir Juan Carlos Castillejo cedeix altruistament el piltrall i el xip: JuanCar, ets un bon paiu. Gràcies de debò. Tindràs la teva recompensa.
Ens trobem la colla amb la que ha vingut el Tapao. Hi ha el David Pagès, vell conegut de La Roda. És la seva primera marató. Li desitgem sort. Suposo que sap que li farà falta.
El Tapao correrà al costat del David i no vol saber res dels seus companys leffers. Fa bé.
Aquest any no hi ha ni la cançó d'en Mercury i la Caballé ni tret de sortida. Se'ls deu haver mullat la pòlvora amb tanta aigua.
Sortim empaitant els negres i el Leiva. La frase més utilitzada pel Llebreta durant la primera meitat de la cursa és: Dani, anem ràpid, hem d'afluixar. Però la rèplica més utilitzada és: aquest és el ritme, aquest és ritme!! 4:15...........4:10..........4:00.................3:59 (sí Bala, 3:59, ja t'ho deia jo que anavem ràpid).............. buffffffffffffffffffff
En Llebreta ja sap que aquest ritme no és el seu, però què collons, aquí hem vingut a córrer i a donar-ho tot, i s'està tan bé cagant llets per Barcelona sota un plugim refrescant! El tema és "fins quan aguantaré??"
Pas per la mitja: 1h31m: la mare que em va parir!!! Perquè he fet cas d'en Bala Humana?? Aggggggrrrrrrrr
Just abans del pas per la mitja ja ho hem parlat: encantat de córrer 1h30m amb tu, Bala, però fins aquí hem arribat. És el típic: NOW OR NEVER!!! Va xaval, que baixes de les 3h. El veig a tope i vaig veient com desapareix entre tota la colla de calvos que baixaran de les 3:10. En Llebreta es queda llepant-se les ferides i comença una nova cursa que té tota la pinta de ser ben diferent de la correguda fins ara. Com patirem!!!!
Afluixo el ritme i intento aguantar els 4:30, però només ho aconsegueixo els següents 10km. Comença el calvari. Res que no conegueu, leffers.
Bala Humana: 2h59m
Llebreta Salfuman: 3h17m
Tapao: 4h00m
David Pagès: 4h31m
Per qui no sàpiga de què va: tot el temps guanyat a la primera meitat d'una cursa per anar més ràpid del que pots, el pagaràs multiplicat per 10 a la segona meitat. Proveu-ho!! Però què collons!!! Ens agrada equivocar-nos. Ens agrada patir i ens agrada cagar-nos en la puta mil vegades!! Això sí, l'any que ve espero equivocar-me de menys. Patir, patirem igual, però 7 minuts menys, collones!!
Força leffers!!!!!
28 de gener del 2013
Collserola Tour
Un dia més tornem a canviar d'aires, avui (o ahir vaja…) Ice
Man i un servidor ens hem llevat ben d'hora ben d'hora i hem estat imparables,
a les 06:30 sortíem de Sabadell a les 07:00 començàvem a córrer i plegàvem
veles a les 09:45 després de 24k i 700m de desnivell i una magnífica volta per
Collserola.
Prenent com a punt de
partida Sant Cugat hem agafat el GR-6 i hem començat a trotar suaument, a cap
de poca estona ja passàvem pel costat l'apuntalat Pi d'en Xandri (que encara es
recupera de les ferides que quatre fills de puta li provocàren en un intent de
talar-lo), la pista és suau i molt lentament va guanyant alçada, passem per Can
Borrell que a aquesta hora encara està tancat a l’espera de la pila de
gent que hi va a esmorzar o dinar, entre pista i corriol ens hem anat endinsant
a Collserola passant per indrets realment feréstecs i poc transitats, semblava
que en qualsevol moment hagués d’aparèixer el T-Rex de Juràssic Park o bé un
amable camperol vietnamita vestit de negre i amb un AK-47…arribem a Sant Medir
on Ice Man ha de fer una parada tècnica per treure’s els premsabessons que
sembla que li fàgin més mal que bé, la parada és curta i seguim amunt, uns 7km
després d’haver sortit arribem al Coll de l’Erola, fem uns metres per la
carretera i agafem el trencall que porta al Tibidabo, però de seguida deixem el
dur asfalt i agafem un camí d’escales que en porta cap a la Font de la
Salamandra, el camí es fa més planer i ens porta cap al Coll de la Vinassa i
després al Coll del Gravat, allà la pista baixa fort fins anar a petar al
baixador de Vallvidrera, després fem un tram que ja vàrem fer fa un parell de
setmanes amb en Tapao i el David, però el fem a l’inversa, passèm pel pantà de
Vallvidrera i a partir d’aquest punt la cosa ja es torna a enfilar, deixem
enrere la Font de l’Espinagosa (val a dir que de fonts n’hi ha un munt per la
qual cosa t’evites de portar aigua a sobre) i arribem a Vallvidrera, just a la
plaça on deixàrem el cotxe fa un parell de setmanes, ara toca una mica
d’asfalt, a la Plaça de Vallvidrera parem a la font i ens partim un Powerbar,
portem gairebé 15km i encara ens falta un bon tros, deixem la plaça
enfilant-nos per les escales al més pur estil Rocky i seguim resseguint a
l’invresa el circuit ja conegut, passem pels peus de la Torre de Collserola i del Tibidabo tot
corrent per un sender en lleu però constant pujada i passem pel punt més alt
del recoregut a uns 465m d’alçada, tornem a ser al Coll de la Vinassa i d’allà
fem un curt tram pel lateral de l’Arrabassada fins arribar a la casa de Can
Ribes, seguim una curta pista i travessem el viaducte del mateix nom, deixem la
pista enrere i agafem un corriol de forta, tècnica i divertidíssima baixada, 275
m de desnivell i 3km després tornem a ser a Can Borrell, ja hi som, però les
cames ja no estàn per gaires alegries i a l’últim tram hem de treure l’esperit
Leffer i mantenir el tipus, o sigui que res d’anar afluixant, més aviat al
contari…no fos cas…
14 de gener del 2013
TOT BUSCANT LA CARA NORD
A la cara sud no hi
ha neu, penso que a la cara nord igual queda algun resto per anar a clavar els
piolets… així que el dissabte matino i pujo cap al pati de l’escola, a veure si
el cantó francès del Pic de la Dona hem deixa curull de sensacions. Agafo totes
les eines, carrego el cotxe i a -6 graus
surto a trobar el sol dels cims del Ripollès.
Des de dins del
cotxe veig dos isards, ens quedem mirant i ens saludem encara amb les lleganyes
enganxades a les parpelles.
La realitat hem
posa trist... els esquis ja els puc deixar al cotxe, la poca neu que hi ha a
Vallter la fan amb canons. Pujo cap a la collada de Mantet amb l’esperança que
a la vesant nord quedarà mes neu que a la banda catalana. Altre cop
escassetat... quatre clapes mal repartides fan que les meves esperances de fer
una hivernal en solitari es quedin a la meitat.. tan sols en solitari, perquè
la manca de neu fa que lo d’hivernal es quedi en un dia fred de tardor.
Tot buscant la cara Nord.
En una hora i mitja
hem planto sota la cara nord, que resulta ser un roquetam descompost i fred, un
terreny d’activitats no molt difícil i no tant massificat com els corredors del
Gra de Fajol. Un lloc tranquil i
desconegut, on amb mes quantitat de neu, les ressenyes hem diuen que hi ha uns
10 o 11 corredors de uns 150 a 200
metres, la realitat però es aclaparadora, penso que en contes de les botes
d’esquí de muntanya podria haver portat els peus de gat i seria mes profitós.
M’assento a menjar
una barreta i a triar la canal per on pujar. Hem decideixo per una de nom de
dibuixos animats “Nobita” 200 metres de canal que puja directament per el cor
de la paret directe fins el cim. Amb les condicions de la paret penso que no
cal fer-ho maco, amb que en sortim airosos, avui ja n’hi ha prou.
Hem poso l’arnes i
hem penjo quatre ferregots a la cintura, acompanyats del piolet martell, per si
en un moment donat cal fotre quatre hòsties al cap de un pitó per tal de
guanyar seguretat, poso la corda el mes a mà possible. I quan tanco la motxilla
sento els grampons des del fons de la motxilla com riuen de mi... burro
a rascar pedra!!!
La veritat es que
estic pujant per una canalota descomposta, on hem trobo amb tres o quatre
passos de III o IV, i on la dificultat es
troba mes en el poc tacte de les mans degut al fred intens i el poc tacte dels
peus degut a les botes d’esquí de muntanya, no es el que m’esperava, roca descomposta i trencada. Lluny
queden aquelles sensacions assimilades, buscades i desitjades de les canals del cadí, on el blanc
element et feia la progressió elegant i plàcida. Tenia la idea de fer un parell de corredors,
però amb un que faci, ja estaré satisfet, les condicions no sòn les ideals, i
no cal trinxar les botes amb el dur granet de la zona.
Cara Nord del Pic de la Dona
Mica en mica guanyo
alçada, l’ambient es agradable i alpí. Tan
sols algun corb i algun Isard matiners
m’acompanyen. M’adono que encara
que no hi hagi neu haurà estat un bon dia d’activitat. A uns 150 metres de la
base la canal s’obre i deixa pas a les
rampes de sota el cim, a dia d’avui i sense neu, un seguit de pedregams que van
perdent inclinació fins a assolir la cota 2.704,00 mtrs . El sol m’escalfa les
mans i aprofito per seure i fer un glop d’aigua. Baixo fins al pàrquing de
l’estació a buscar el cotxe
I quan obro el
maleter... deixo la motxilla amb la corda, el casc, els piolets i el “lastre”
que ja fa massa estona que arrossego i no puc resistir la tentació. Trec els
esquis de la funda i hem regalo un parell de series de pujada per les pistes de
Vallter. Amb la neu dura i trepitjada per les màquines les pells s’agafen be,
començo a suar al enfilar les primeres rampes que hem portaran fins a la part
alta de l’estació. Hem regalo una primera baixada suau, disfrutan del clavar "cantos",
un cop a baix, torno a mirar amunt i vaig a guanyar-me la cervesseta amb una
segona pujada de tossut, torno a posar les pells, agafo fort els pals i dale
que te pego. Amunt,amunt que el matí
encara no s’ha acabat. Tot pujant amb les forces ja justetes, penso que al final del dissabte... n’ha sortit
un bon duatló alpí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
