Ja ho va dir el Famau dijous passat: “Nois, la setmana que ve anirem a La Mola”, i si, avui hem anat a La Mola, la cosa en si no té gaire mèrit, qui no ha pujat a La Mola????, deixes el cotxe al Cavall Bernat, als dipòsits o a Can Poble i pujes, 25, 30 o 40 minuts depenent de lo fort que estiguis…..però clar, nosaltres sóm un xic massoques i ja que anem a pujar a La Mola pos la pujem, però desde el més avall possible, és a dir, desde la riera de Matadepera…..
Aquest cop els cotxes els deixem un parell de km més amunt del Hòquei Terrassa, les motos però es queden on sempre. Breu i concisa advertència d’en Famau “No us piqueu que la cosa comença suau però desprès puja fort”, te raó fem uns 50 metres baixada/pla i després ja puja, el primer tram es deixa fer bé i en uns 8/10 minuts ens plantem a Can Robert, el Famau avisa “Ara bé la bona, seguiu per la pista”, ja ens la coneixem, jo l’he feta moltes vegades….amb el cotxe. És una grandisima filla de puta, puja molt, bastant sostinguda, abans d’arribar a la meitat hi ha un rampot de collons, la selecció natural fa estona que ha fet de les seves: en Leftenzing i en Foulard fa estona que s’han escapat, ni els veiem, en Waras es a terra de ningú, en Ramon, el Miquel i jo anem més o menys junts i en Famau marca el ritme a la Mireia (a partir d’ara Panzer, no hi Déu que la pari, pujarà lenta però és imparable i si et despistes quan es posa pla ja et mossega els talons), deprés de la rampa arriba un tros més suau on intentem recuperar un xic l’alè, el Miquel es troba fort, apreta el ritme i ens deixa lentament però inexorable, després de mitja hora de patiment arribem a Can Poble, bufem, bevem, un minut després arriba el Famau amb Panzer al darrera.
Seguim corrent, enfilem pel Camí dels Monjos, comença suau, anem a ritme però l’omnipresent Famau avisa “Oju !!! que a la que girem a l’esquerra comença la rampa !!!! “ tots ho sabem, a alguns els hi porta fluixa la rampa, girem a l’esquerra i en un obrir i tancar d’ulls Leftenzing, Foulard, Waras i el Miquel desapareixen de la vista, anem pujant amb en Ramon, darrera sentim en Famau que aconsella i anima a Panzer, sort que ens coneixem de pe a pa la pujada, aixó en fa preveure on hi han el plans on les nostres cames poden descansar i ens dona una mica d’esperança…..la pujada és llarga, finalment arribem als revolts dels burros (allà on sembla que tenen predilecció per deixar-se anar i si no vigiles pots relliscar i acabar ple de merda i pixats), però les cames ens diuen prou i caminem, només un tros, 10 metres i sortim del revolt, tornem a correr deixèm el bosc enrere i enfilem l’última rampa que ens porta dalt….uffffff ja hi sòm, gairebé una hora desde els cotxes, Déu n’hi do, i ara que??? ara toca baixar, però perquè baixar pel camí més curt si n’hi ha un de més llarg……
Començem a baixar direcció Montcau pels prats que envolten el monestir, en Waras fa de les seves i salta, obviament n’hi ha dos més que salten….la resta s’ho mira amb incredulitat…..5 segons i ja no els veiem, la baixada és un pel cabrona, els prats deixen lloc a les pedres, sinó vigiles és molt fàcil trencar-te coll i barres, uns minuts deprés arribem a la Cova del Drac , fem un breu reagrupament, i seguim corrent pel camí que porta al Montcau hi ha algun resalt però es curt, em quedo amb Panzer, el Famau va uns metres més endavant, anem ràpid (però no encalçem a la resta), finalment arribem al trencall de la Canal del Pi Tort
Baixem, intento enganxar-me al grup capdavanter però no hi ha manera, tants bots fan que el ulls em botin dins el crani i les cames m’entren en resonancia…..els perdo (un altre cop !!!!!), de seguida em quedo sol, davant una colla de saltimabnquis sense cervell i darrera el Famau, Panzer i el Miquel, baixo tant ràpid com puc, no sento cap soroll, només la meva respiració i algun renec que deixo anar quan m’entrebanco amb alguna pedra o arrel…..dubto, no se si vaig pel bon cami i m’aturo, darrera semto el Famau, davant res, segueixo corrent, l’únic indici de que vaig bé és que no em menjo cap teranyina o sigui que algú a passat abans que jo…..entre el arbres veig els xiprers de Can Pèlags, vaig bé, uns metres més i arribo, em trobo amb el “Peloton de los chiflados”, un parell de minuts i arriba la resta, seguim, un camí agradable, anem en fila, anem baixant i entrem a una pista més ample, tenim ganes d’arribar al cotxe, anem ràpid, algunes fortes baixades i plans, en Waras es marca un farlek i m’hi enganxo, Leftenzing, Foulard i el ramon també, uf…… freno, finalment arribem a la riera i allà cremem els últims cartutxos, una petita rampa per sortir de la riera ens porta als cotxes, ja està, 1h 40m, encaixades, aigua….ja està ??? no, en Leftenzing proposa anar corrent fin les motos total, estàn un parell de kilometres avall i prou…..com a bons Leffer’s no ens hi podem negar o sigui que Foulard, Waras i jo mateix ens hi apuntem…..la resta baixen amb els cotxes, 1 minut després ja m’he n’estic penedint…..però apreto les dents (i el cul) i segueixo….sol, cagonlaputa !!!! els he tornat a perdre.
El Cargol
12 de juny del 2009
5 de juny del 2009
Turisme per l'Obac
Un dijous més toca correr, com fa un parell de setmanes quedem davant del hoquei Terrassa, avui som 9: en Famau, el Ramon, la Mireia, el Miquel i una nutrida respresentació dels Leffer’s Runners, Leftenzing, Foulard, Bala, Waras i el que escriu aquestes linies; avui i vaig un pel acollonit, en Leftenzing em va dir que com que la Mireia s’ha de preparar per la mitja del Mont Blanc en Famau vol portar-nos a patir una miqueta per tal d’anar agafant “ritme”.
En Famau ens fa el “briefing” pre-correguda pertinent, deixarem uns cotxes al parking de l’alzina del Salari i desde alla enfilarem cap al Coll de la Pola, girarem a l’esquerra i agafarem un corriol que ens conduïra al Pou de Glaç, seguidament anirem seguint la carena fins arribar a no se quin coll i baixarem cap a la casa de l’Obac, un cop a la casa tornarem a pujar el que hem baixat i enfilarem cap a Les Pedritxes i cap al Hoquei, res poqueta cosa, això promet sang, suor i llàgrimes…..
Baixem dels cotxes, no val la pena estirar, patirem igual, només començar la cosa es posa tiesa, molt tiesa, 10 minuts de dura pujada, amb unes rampes que fa que el cul del que portes al davant et quedi a l’alçada del nas, d’aquelles que quan la fas amb la bici només et queda posar el plat petit, el pinyo gros i començar a saltar sobre els pedals, cagonlaputa que dur, per sort avui no fa gaire sol i almenys per aquesta banda no patirem, Darwin tenia raó amb allò de la selecció natural: Famau, Leftenzing, Foulard es desmarquen, Ramon, Miquel, Waras i Bala els segueixen a una certa distància, un servidor va fent i la Mireia posa la reductora i puja pim pam pim pam; ja som dalt del coll en Bala aprofita el breu descans per estirar el que ja està més que estirat, els bons no paren de correr fent voltes i els mortals intentem recuperar l’alè.
Agafem un corriol que marxa a l’esquerra, aquest cop la Mireia aprofita l’ocasió i es posa darrera el Famau, el camí és molt estret i ple de branques els més alts hem d’anar ajupint el cap continuament, tal i com comenta en Leftenzing formem una bonica serp multicolor, amb la tonteria d’anar esquivant branques i saltant arrels fins al cap d’un moments no me n’he adonat que anem a un ritme realment fort, sembla que al Famau tingui pressa per arribar a no se on…..la serp es va estirant, uns instants després la Mireia sucumbeix i en un tros més ampli s’aparta i deixa passar a la colla de salvatges que porta al darrera, el Famau no afluixa, la resta fa el que pot i la natura (sàbia com ella sola) torna a posar les coses a lloc, perdo el grup capdavanter de vista, segueixo corrent, una rampa a l’esquerra, pujo (amb el Miquel) merda no es per aquí, el Miquel fa un crit i la resposta ve de més avall, rectifiquem, uns segons després els trobem fent un cop d’ull al Pou de glaç…..ningú o diu però ara mateix desitjariem que estigues ple…fem uns glops i apa a correr, pistes, corriols, farleks d’en Waras i contra-farleks d’en Leftenzing, arribem a un trencall, a la dreta cap la casa de l’Obac a l’esquerra la salvació, com que som així de gilipolles anem cap a la casa.
És un camí llarg, amb fortes baixades i amb algun tram pla, en Famau diu que tornarem per aquí…ui ui ui com patirem al pujar, a en Waras se li gira el cap i es marca un farlek de baixada, sembla mentida que amb unes cames tan curtes foti aquestes accelerades però clar que te uns pernils que ja voldrien per ells molts futbolistes….. arribem a la casa de l’Obac, i apa vinga que tot el que baixa ha de pujar…..aquest cop però passo de pujar escanyat, afluixo i em poso al costat de la Mireia, anem fent xino-xano, la pujada és durilla, per sort hi ha alguns trams plans que et permeten recuperar i en aquest trams encara tenim forçes per xerrar un mica, finalment es veu el final, en Leftenzing, en Famau i en Waras baixen a buscar-nos, queden uns 50 metres, en Waras salta, en Leftenzing també, el Famau no vol ser menys i a mi s’em para el cervell i salto, espectacular, el Famau adelanta en Waras, en Leftenzing l’adelanta per l’esquerra, jo per la dreta (pobre Waras….) Leftenzing adelanta en Famau i jo em quedo a un metre d’atraparlo i aun parell d’en Leftenzing quan aribem a dalt…cagontot!!!!! per un cop desitgo que la pujada hagués estat uns metres més llarga !!!!!
Ara ja anem de tornada, el camí es fa més amable, anem baixant, només de tant en tant hi ha alguna rampeta, el ritme però és alt, segueixo fent companyia a la Mireia, arribem a les primere cases de Les Pedritxes on ens reagrupem i baixem per asfalt fins arribar gairebé a la carretera, un corriol va per un lateral i ens porta directes als cotxes, la Mireia em mira i em diu: “ Un últim esprint ?”, “Som-hi !!!” .
Magnifica tarda si senyor.
En Famau ens fa el “briefing” pre-correguda pertinent, deixarem uns cotxes al parking de l’alzina del Salari i desde alla enfilarem cap al Coll de la Pola, girarem a l’esquerra i agafarem un corriol que ens conduïra al Pou de Glaç, seguidament anirem seguint la carena fins arribar a no se quin coll i baixarem cap a la casa de l’Obac, un cop a la casa tornarem a pujar el que hem baixat i enfilarem cap a Les Pedritxes i cap al Hoquei, res poqueta cosa, això promet sang, suor i llàgrimes…..
Baixem dels cotxes, no val la pena estirar, patirem igual, només començar la cosa es posa tiesa, molt tiesa, 10 minuts de dura pujada, amb unes rampes que fa que el cul del que portes al davant et quedi a l’alçada del nas, d’aquelles que quan la fas amb la bici només et queda posar el plat petit, el pinyo gros i començar a saltar sobre els pedals, cagonlaputa que dur, per sort avui no fa gaire sol i almenys per aquesta banda no patirem, Darwin tenia raó amb allò de la selecció natural: Famau, Leftenzing, Foulard es desmarquen, Ramon, Miquel, Waras i Bala els segueixen a una certa distància, un servidor va fent i la Mireia posa la reductora i puja pim pam pim pam; ja som dalt del coll en Bala aprofita el breu descans per estirar el que ja està més que estirat, els bons no paren de correr fent voltes i els mortals intentem recuperar l’alè.
Agafem un corriol que marxa a l’esquerra, aquest cop la Mireia aprofita l’ocasió i es posa darrera el Famau, el camí és molt estret i ple de branques els més alts hem d’anar ajupint el cap continuament, tal i com comenta en Leftenzing formem una bonica serp multicolor, amb la tonteria d’anar esquivant branques i saltant arrels fins al cap d’un moments no me n’he adonat que anem a un ritme realment fort, sembla que al Famau tingui pressa per arribar a no se on…..la serp es va estirant, uns instants després la Mireia sucumbeix i en un tros més ampli s’aparta i deixa passar a la colla de salvatges que porta al darrera, el Famau no afluixa, la resta fa el que pot i la natura (sàbia com ella sola) torna a posar les coses a lloc, perdo el grup capdavanter de vista, segueixo corrent, una rampa a l’esquerra, pujo (amb el Miquel) merda no es per aquí, el Miquel fa un crit i la resposta ve de més avall, rectifiquem, uns segons després els trobem fent un cop d’ull al Pou de glaç…..ningú o diu però ara mateix desitjariem que estigues ple…fem uns glops i apa a correr, pistes, corriols, farleks d’en Waras i contra-farleks d’en Leftenzing, arribem a un trencall, a la dreta cap la casa de l’Obac a l’esquerra la salvació, com que som així de gilipolles anem cap a la casa.
És un camí llarg, amb fortes baixades i amb algun tram pla, en Famau diu que tornarem per aquí…ui ui ui com patirem al pujar, a en Waras se li gira el cap i es marca un farlek de baixada, sembla mentida que amb unes cames tan curtes foti aquestes accelerades però clar que te uns pernils que ja voldrien per ells molts futbolistes….. arribem a la casa de l’Obac, i apa vinga que tot el que baixa ha de pujar…..aquest cop però passo de pujar escanyat, afluixo i em poso al costat de la Mireia, anem fent xino-xano, la pujada és durilla, per sort hi ha alguns trams plans que et permeten recuperar i en aquest trams encara tenim forçes per xerrar un mica, finalment es veu el final, en Leftenzing, en Famau i en Waras baixen a buscar-nos, queden uns 50 metres, en Waras salta, en Leftenzing també, el Famau no vol ser menys i a mi s’em para el cervell i salto, espectacular, el Famau adelanta en Waras, en Leftenzing l’adelanta per l’esquerra, jo per la dreta (pobre Waras….) Leftenzing adelanta en Famau i jo em quedo a un metre d’atraparlo i aun parell d’en Leftenzing quan aribem a dalt…cagontot!!!!! per un cop desitgo que la pujada hagués estat uns metres més llarga !!!!!
Ara ja anem de tornada, el camí es fa més amable, anem baixant, només de tant en tant hi ha alguna rampeta, el ritme però és alt, segueixo fent companyia a la Mireia, arribem a les primere cases de Les Pedritxes on ens reagrupem i baixem per asfalt fins arribar gairebé a la carretera, un corriol va per un lateral i ens porta directes als cotxes, la Mireia em mira i em diu: “ Un últim esprint ?”, “Som-hi !!!” .
Magnifica tarda si senyor.
22 de maig del 2009
Corredisses per Les Pedritxes
Dijous un altre cop, dia oficial per correr, hem quedat a les 18:30 davant del hoquei Terrassa, anirem a fer una volta per la muntanya…avui hi ha hagut una excel.lent convocatòria, som 8: en Leftenzing, en Foulard (els primeres espases tu !!!), en Waras, el Famau (Ramon), el Pau, la Mireia, un altre Ramon i un servidor….la cosa promet.
Deixem les motos a baix i agafem els cotxes per enfilar-nos a la part alta de la urbanització de Les Pedritxes, baixem dels cotxes i començem a correr, és un corriol estret va pujant molt suaument, passem pel costat d’una reixa metàl.lica que envolta una casa, a l’altre costat hi ha un parell de gosos rabiosos que estarien encantats que algú saltes la reixa i poder-lo convertir en carn picada, hi ha rialles i algun comentari questionant-se l’estat de la tanca, deixem els gossos enrere, ningú diu res, la cosa va enfilant-se, en Waras en deixa anar alguna de les seves : “Que no corremos hoy o que ??”, evidentment es respost amb algun que altre desafiament o improperi i més rialles. Arribem a un coll i trenquem cap a la dreta pujem un xic i al arribar a dalt ens trobem una magnífica imatge de Montserrat als morros, baixem un trosset, en Famau ens vol ensenyar les parets on es fan les pràctiques d’escalada i espeleo de la UES, mitga volta i amunt, deixem el cami per on hem vingut a la dreta i seguim pujant, abans d’arribar a dalt en Ramon intenta sorprendre en Famau però aquest és de reflexes ràpids i amb un moment el deixa clavat.
Fem una baixada suau, el pla s’alterna amb lleugers desnivells, cadascú va posant-se a lloc….Foulard, Leftenzing, Waras, Famau, Pau, formen el grup que va tibant en Ramon i un servidor, van fent, la Mireia, que ha vingut convençuda per en Famau que avui seria una cosa suau va al seu ritme, sense presa però sense pausa, arriba una pujada de les que et fa bufar abans de començar (bufes per no cagar-te Déu i la puta pujada), i és llavors quan en Waras es dispara com si fos la puta bola d’un pinball, s’en va uns metres fins que en Leftenzing i en Foulard (animats per en Famau) salten com llebrers darrera seu, els perdem de vista, el cami va baixant i no els veiem, en Famau renega perque no volia baixar tant i aquells no apareixen, el Pau com qui no vol la cosa accelera i va a buscar-los, arribem a un tram de forta baixada i quan som a mig ens els trobem de cara…apa !!! mitga volta i amunt …les cames es queixen del sobtat canvi, la pujada es dura i fot molta calor, en Famau es posa al davant, el Pau el segueix i aviat els perdem, anem pujant lentament el que alegrament hem baixat, a mitga pujada en Foulard punxa i camina…el calor el deixa tocat, en Leftenzing apreta les dents i accelera a veure si caça aquell parell (sembla que el costellam ja no li fa mal), en Waras es queda un xic enrera, està pagant la “demarrada” d’abans, Foulard ja torna a fer de les seves i ens avança com qui no vol la cosa, arribem al coll i parem a recuperar l’alè, el Famau torna enrere a buscar la Mireia, no ha de fer gaire tros gairebé era dalt…..com que som uns cavallers esperem que ella es recuperi un xic abans de tornar a fotre-li.
Fem uns quants puja/baixa en la linea habitual: en Waras salta i la resta salten, és un no parar, s’acosta l’última pujada i com sempre passa a les últimes pujades és una cabrona llarga i dura, sobretot per la calor, encara no hi estem acostumats i suem com porcs, aquest cop en Waras renuncia i ni ho intenta, arribem a dalt del coll, en Leftenzing, en Foulard i el Pau surten d’un cami dret com una mala cosa per on els havia enviat en Famau “per equivocació”, finalment després d’una baixada arribem a la carretera, el millor tros del dia: un fals pla d’un km amb una calor de mil dimonis i els cotxes passant a dos pams….magnífic final si senyor, arribem on hem deixat les motos fa escassament una hora, encaixades de mans uns glops d’aigua i la magnífia sensació d’una tarda ben aprofitada, ja ens hem guanyat el sopar.
El Cargol
Deixem les motos a baix i agafem els cotxes per enfilar-nos a la part alta de la urbanització de Les Pedritxes, baixem dels cotxes i començem a correr, és un corriol estret va pujant molt suaument, passem pel costat d’una reixa metàl.lica que envolta una casa, a l’altre costat hi ha un parell de gosos rabiosos que estarien encantats que algú saltes la reixa i poder-lo convertir en carn picada, hi ha rialles i algun comentari questionant-se l’estat de la tanca, deixem els gossos enrere, ningú diu res, la cosa va enfilant-se, en Waras en deixa anar alguna de les seves : “Que no corremos hoy o que ??”, evidentment es respost amb algun que altre desafiament o improperi i més rialles. Arribem a un coll i trenquem cap a la dreta pujem un xic i al arribar a dalt ens trobem una magnífica imatge de Montserrat als morros, baixem un trosset, en Famau ens vol ensenyar les parets on es fan les pràctiques d’escalada i espeleo de la UES, mitga volta i amunt, deixem el cami per on hem vingut a la dreta i seguim pujant, abans d’arribar a dalt en Ramon intenta sorprendre en Famau però aquest és de reflexes ràpids i amb un moment el deixa clavat.
Fem una baixada suau, el pla s’alterna amb lleugers desnivells, cadascú va posant-se a lloc….Foulard, Leftenzing, Waras, Famau, Pau, formen el grup que va tibant en Ramon i un servidor, van fent, la Mireia, que ha vingut convençuda per en Famau que avui seria una cosa suau va al seu ritme, sense presa però sense pausa, arriba una pujada de les que et fa bufar abans de començar (bufes per no cagar-te Déu i la puta pujada), i és llavors quan en Waras es dispara com si fos la puta bola d’un pinball, s’en va uns metres fins que en Leftenzing i en Foulard (animats per en Famau) salten com llebrers darrera seu, els perdem de vista, el cami va baixant i no els veiem, en Famau renega perque no volia baixar tant i aquells no apareixen, el Pau com qui no vol la cosa accelera i va a buscar-los, arribem a un tram de forta baixada i quan som a mig ens els trobem de cara…apa !!! mitga volta i amunt …les cames es queixen del sobtat canvi, la pujada es dura i fot molta calor, en Famau es posa al davant, el Pau el segueix i aviat els perdem, anem pujant lentament el que alegrament hem baixat, a mitga pujada en Foulard punxa i camina…el calor el deixa tocat, en Leftenzing apreta les dents i accelera a veure si caça aquell parell (sembla que el costellam ja no li fa mal), en Waras es queda un xic enrera, està pagant la “demarrada” d’abans, Foulard ja torna a fer de les seves i ens avança com qui no vol la cosa, arribem al coll i parem a recuperar l’alè, el Famau torna enrere a buscar la Mireia, no ha de fer gaire tros gairebé era dalt…..com que som uns cavallers esperem que ella es recuperi un xic abans de tornar a fotre-li.
Fem uns quants puja/baixa en la linea habitual: en Waras salta i la resta salten, és un no parar, s’acosta l’última pujada i com sempre passa a les últimes pujades és una cabrona llarga i dura, sobretot per la calor, encara no hi estem acostumats i suem com porcs, aquest cop en Waras renuncia i ni ho intenta, arribem a dalt del coll, en Leftenzing, en Foulard i el Pau surten d’un cami dret com una mala cosa per on els havia enviat en Famau “per equivocació”, finalment després d’una baixada arribem a la carretera, el millor tros del dia: un fals pla d’un km amb una calor de mil dimonis i els cotxes passant a dos pams….magnífic final si senyor, arribem on hem deixat les motos fa escassament una hora, encaixades de mans uns glops d’aigua i la magnífia sensació d’una tarda ben aprofitada, ja ens hem guanyat el sopar.
El Cargol
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
