XXVI Pujada a La Mola per Nadal

Dia de Nadal. Normalment apreciat pel seu caràcter festiu i tranquil; la majoria de la gent no treballa, la nit abans s'ha sopat abundantment i s'ha abusat dels cubatilles i els xupitins de rigor. Resumint, que la gent dorm fins tard i es lleva amb mal de cap.
En canvi, per una part important de la "cabrabogeria" del Vallès, el 25 de desembre es tradueix en la tradicional Pujada a la Mola per Nadal. Cursa curta però dura. Cursa gens recomenada per fer amics (desde la sortida a Can Robert només hi ha un trosset de pla-baixada, a Can Pobla, on pots canviar alguna paraula tipus: jooooooooooooooodeeeeeeeeeeeeeeeeeeer, no puc més).

Aquest any, Leffer's Runners s'ha vestit de gala amb la presència del seu capità Leffer The Leff, mitíc personatge del Sabadell més obscur, membre fundador de l'equip i últimament a l'ombra, recuperant-se d'una mítica lesió (aquí tot és mític) a l'espatlla dreta que l'ha portat de cul els últims 15 anys. Tampoc falten a la cita el bo i millor dels leffers: Lefftenzig, Cargol, Mesteño, Meritxell, Ramón (l'aFamau), Jospi i Llebreta Salfuman.

Fot fred, molt fred. Arribem a Can Robert a les 8:30 del matí. Hora intempestiva. Falta 1h i mitja per la cursa i nosaltres ja estem a punt; amb el dorsal (tros de cartró amb imperdible gegant) a punt i amb els peus a punt de gangrenar-se i caure a trossos. El vent és gelat i el sol encara no ha arribat a la masia. Mare meva com patirem avui.

Com ja és tradició, en Famau surt abans del tret de sortida amb la motxilla carregada de roba seca per donar-nos abric al cim de La Mola i evitar-nos una més que provable pulmonia. Com també és tradició, en Llebreta s'ha oblidat la peça de roba per abrigar-se allí dalt i ja veu que li tocarà passar fred.

Tret de sortida. Com cada any, en Mesteño surt com una bala i escala posicions colze a colze amb en Just Sociats i en Kilian Jornet (no hi eren, però com si hi fossin). La resta de mortals intentem mantenir el ritme per les rampetes compactades de la pista de Can Pobla. Un cop allà, agafem aire i tornem a pujar, ara pel camí dels Monjos fins al cim de La Mola.

29 minuts esgotadors després de la sortida em trobo allà dalt amb en Lefftenzig davant meu, els 2 amb la gargamella esquinçada, respirant amb dificultats però contents, contents d'haver arribat a dalt un altre any, deixant-nos els nassos entre pedres, fems i purins dels ases.

La baixada se'ns fa més llarga que la pujada. Ara toca menjar coca, beure coca-cola i fumar-nos un castanyet per celebrar aquest dia que, gràcies al Grup Muntanyenc de Terrassa pren un altre caire que ens agrada molt més que la merda que per si mateix implica.

Felicitats Leffers. Demà ens espera la Cursa del Riu Ripoll. Descanseu i no abuseu de les coses....

Leffer's a l' Island Peak

Leffer’s a l’ Island Peak 6.189 m. ( Nepal ) 11.10.2010
Això no va ser una cursa però......




( Camp Base de l’ Island Peak, 5.200m )
Són la una de la matinada i sento la veu d’en Chure que ens crida:
“ Namaste- namaste... get up people !!! ”
sortir de dins del sac .....nooooooooo........ no tinc nassos
d’ aixecar-me........ s’hi està tant bé i tant calentet........mmmm...... que només pensar el fred que fa a fora de la tenda i començar a caminar... em venen pel cap mil excuses possibles per quedar-m’hi jajaja.... però no em deixen....
m’ equipo: des del cap ben abrigat amb el gorro de la sort fins a uns mitjons tèrmics potents, plumífar i pantalons termosellats de 20€ comprats a Namche Bazar... és cert que trobo a faltar el meu material de muntanya que està dins del petate a l’ aeroport de Kathmandú..... però entre el material que em deixen les compis i el que he llogat.... doncs que vaig “ full equip”.
Els porters ens preparen una xapati acompanyada amb pasta que ben segur que està exquisida... però que ens costa que ens passi per la gola... només fa unes 4 hores que acabem de sopar...


Són la 1:30h i en Chure ja està nerviós...i ens diu:
let’s go.. let’s go !!!
vol que nosaltres siguem els primers en arribar a cim .
A les hores crido: “ doncs Ferrer cap a munt .... que
l’Island ens espera “......

La Ferrer, en Xavi, en Kiko Sir, en Chure, en Dingui, en Rigtzi i jo mateixa, encenem frontal i comencem a caminar... aquesta vegada les bambes no ens acompanyen... les reservem per les pròximes curses que tenim pendents per quan tornem a casa.
Ens quedem al final de la fila la Ferrer, en Chure i jo, miro a munt i vec que les llumetes del frontal dels companys es van allunyant... no puc seguir el seu ritme..... necessito aire i tot just l’ altímetre ens marca uns 5.300 m., he de caminar més lentament..... i per les referències que tenim...tot just ens queden de 9 a 10h fins arribar a cim.

La pujada se’m fa eterna..... sembla que els meus ulls vegin xiribites...tot és fosc.... només veig les llums dels frontals... que em semblen estrelletes.... i les veig moooooooooooolt lluny ..... sembla un infinit de pujada que mai s’acabi.... si seguim així potser sí que tocarem el cel.... jajaj.....
Em miro les mànigues del plumó... estan emblanquinades per la humitat i baixa temperatura de l’ambient, fins i tot se’m congela el tub del kamel-back... per molta protecció tèrmica que porti .... fa massa fred.... i ho tindré fotut per hidratar-me. A la Ferrer li ha passat el mateix... però en Chure sempre ens salva... i ens dona aigua calenta del seu termo.

Seguim un ritme a iguals amb la Ferrer... ( com en Federer i en Murray jajaja)...supercompenatrades... però no tenim ni forces per parlar...
imagineu-nos.... sabent el que ens agrada...
Després de grimpar per una canalota de mal fer.... comença el tram amb neu... en un espai molt estret amb pedra i neu, ens col•loquem crampons i decidim les cordades : la primera en Dingui, Ferrer, Panzer i Kiko Sir; i la segona en Rigzi, Xavi i Chure.





( Superant la paret de 75º-80º abans de l’aresta )

La Ferrer va de conya.... tant de conya... que encara que rondini per lo estranya que es troba en caminar amb botes plàstiques...... em fot tibades amb la corda i l’ he d’anar cridant: STOP STOP....jajaja.... i jo...ja no tinc ni esma per parlar. Em falta aire i forces.... tinc un moment de crisis... i el meu peskis barrina.... fins i tot em plantejo abandonar... però no dic res i no sé d’ on ni com em surten les forces .....

són les 6h del matí, comença a ser clar... malgrat el sol es vulgui amagar entre les boires... estic destrossada i encara ens queda el tram més tècnic: pujar la paret d’ aproximadament uns 200m i l’aresta final fins al cim.
Per sort tenim la paret equipada amb corda fixa... mai m’hauria pensat que una corda d’aquestes característiques et facilités tant la feina...... En Dingui i en Rigtzi ( alies: Dixi and Pixi.. uns xerpes increïbles), no ens desemparen ni a la Ferrer ni a mi..... ens donen suport en tot moment... I en Kiko Sir, en Xavi i en Chure van la mar d’ eixerits darrera nostre.

A mitja paret saturo la via.... muntant un cristuuu que no vegis.... jajaja.... la mà dreta no em respon... començo a cridar que m’hauran d’amputar la mà...jajaja..... tinc la mà congelada pel fred... en Dingui me la reanima posant-la sota la seva aixella... quin espectacle...jajaj



( Aresta avant cim amb el Lhotse a la nostra esquerra)



( abraçades i algunes llàgrimes arribant al cim)

Tenim les cares desencaixades... d’haver-ho donat tot... d’arribar al límit...ens abracem ben fort ...... ho hem aconseguit !!! SI!!! Només per sentir el que sents i per veure el què veuen els teus ulls...
sóc la tia més feliç del planeta.... gairebé de l’ emoció abraço al Lhotse...... jajaja



( Ferrer, Kiko Sir, Xavi, Chure, Rigzi i Panzer al cim Island Peak 6.189m)



( Des de l’ Island Peak amb vistes de l’ Ama Dablam al fons)




( baixant de l’ Island Peak )





( els ulls de buda- Temple de Boudhanath- Kathmandu )


Les leffer’s a l’ himàlaia....... un somni fet realitat......
“ La vida està plena de somnis... no deixem mai de somiar!!”

Panzer :)

Desde la barrera

Aquest diumenge passat es va celebrar una nova edició de la I Marató de Muntanya de Catalunya a Sant llorenç Savall, evidentment els Leffer’s Runners i eren presents, Lefftenzing, Foulard Amarillo, Bala Humana, Waras (ara Mesteño) i Carita Colorà a la marató i en Cama Llarga, Foulard Rojo, Agujita, el Tapao, Blacky, Fortex la Meri i l’Anna a la mitja, malauradament ni en Llebreta Salfuman (abans Liebrecilla Ahumada), ni Panzer ni un servidor poguerem prendre part en les curses (mals de pixa, tres dies de descans al Pirineu i lesions respectivament), aquest cop em tocaria viure una de les clàssiques e la temporada desde fora……

I la veritat és que m’ho vaig passar d’allò més bé, acompanyat d’en Llebreta i de la Laura, vàrem fer una mica com Déu, erem a tot arreu: a la sortida dels maratonians i al seu pas per la Vall d’Horta…val a dir que aquí per poc no arribem un error de càlcul ens va fer arribar justets per penjar la pancarta i al cap de poc vàren passar els primers leffers…. a la sortida de la mitja i a la Vall d’Horta un altre cop, plovent a bots i barrals i sorpresos de com en Foulard Rojo preguntava amb els ulls injectats de sang si l’Agujita era al davant….com puja el jovent !!!!! per sort per l’Agujita no i era al davant sinó segur que acaba amb les dents d’en Foulard clavades al clatell…..després tornant a agafar el cotxe i apa, cap al Marquet de les Roques, la pedra de toc de les dues curses on “només” falten 12 km per acabar i on la cosa es posa dura de veritat, pels de la marató perque ja porten 30 km a les cames de puja baixa i pels de la mitja perque és el moment d’apretar les dents i el cul i començar a cremar cartutxos…si en queden. Els primers a passar son els de la mitja, a en Cama Llarga el veiem abans d’arribar a l’avituallament, inconfusible, un estil únic i rient com sempre…..mentre esperem que passi la resta ens enfilem camí amunt , els volem veure patir!!! en Foulard és el següent….Agujita i Tapao el segueixen de prop, una estona més i arriba la secció femenina…quin poder !!!!! l’Anna i la Meri a tope pujant per la rampa com qui no vol la cosa….amb dos collons eh Meri …!!!! arriba ara en Blaky que fa una mica de llebre d’en Fortex….pobre Fortex, el pobre va ben cascat, ha triat una bona cursa per retrobar-se amb les curses de muntanya !!!! Bravo Fortex !!!.

Un cop han passat els de la mitja baixem cap al Marquet i d’allà anem a buscar el GR, ens hi enfilem uns metres fins que trobem un bon lloc, pengem la pancarta….i apa, a esperar, però no gaire, en Bala arriba a tot drap va amb un grupet i baixen cagant llets, uns crits d’ànim, fotos i es perd de vista, en Foulard és el següent i el rebem igual: fotos i ànims……en Leftenzing i en Carita arriben junts i potser amb tants crits d’ànim i fotos varem despistar en Leftenzing que es va estar a punt de deixar-se les dents contra el terra, sort que és ràpid de reflexes i va parar el cop amb les mans que sinó….ja només falta en Mesteño, el malparit es fa pregar, quan finalment arriba el deixem sord i cec de tants crits i flaixos, ja està, ja han passat tots, tornem a agafar el cotxe i tornem-hi, cap a St. Llorenç, allà ja hi trobem totes les families i els participants de la mitja, només falta que arribin els maratonians, que no tarden a fer-ho, i arriben en el mateix ordre que els hem vist baixar, bé, en Carita a deixat en Leftenzing el qual ha tornat a tenir un baixon als quals ja en te , malauradament, acostumats….en Mesteño també arriba ben tocat i només els nostres crits d’ànim el fan arrencar a correr els últims metres, i arriba saludant a la multitud, com sempre…… ara ja hi som tots.

Una hora després i ja estem reunits al voltant d’una taula en un restaurant de la zona, un bon final de festa per una de les ja clàsiques del calendari Leffer.