Altre volta uns escindits momentanis del Leffer’s Runners Elite Team varen trepitjar terres franceses. Me cago en el tractat dels Pirineus!!! Perdoneu però algú ho havia de dir!!!
Aquí van quatre ratlles:
Després de molts esforços, traduccions, contactes d’última hora, fotocopies en color i creuaments de trucades per la línia vermella d’alta seguretat, per questións tàctiques i per tal d’amagar l’aliniació fins a última hora, enviem tres representants a recollir els dorsals el dissabte... els intel.ligents, i abnegats, lleials i incansables treballadors de grup: en Paco, la Meri i Panzer.
Els menys intel.ligents, en Mesteño i el Leftenzinggen, s’ho jugaven tot a una carta, la carta de posar el despertador a les 4:15 del matí i sortir des de Sabadell, amb les parpelles enganxades al front amb cinta americana i la via pel suero d’Isostar ja posada a l’avantbraç.... no és que sigui una mala tàctica....el que passa és que no és tàctica ni res... però vaja, de ruquerols el mòn n’es plè.
A les 7:30 arribem a la porta d’el palauet amb rodes (l’autocaravana de la Meri, tot un luxe), una estona abans però hem efectuat la trucada de rigor, per tal que es poguessin treure les lleganyes i preparar-nos un esmorzar a base de torrades amb mantega i melmelada de maduixa, previ pagament d’un litre i mig d’aigua...
Intercanvi de bosses, inspecció visual del contingut de les mateixes i la típica pregunta al aire: –“ Algú te imperdibles...???” Repartim com a bons comunistes i ens dediquem a enfundar-nos les millors gales, després deixem passar una hora, confortablement instalats, entre rialles i sortides a descarregar llast.
A les 8:45 sortim a veure la llum i a les 9:00!!!! Pim Pam Pum, el último es un Napoleòn!!! Com a termites buscant fusta, enfilem 850 culs inquiets pels carrerons de Font Romeu, estretets i amb una col-lecció de sots, esvorancs, marges fangosos i bordons de vorera, que ni Gaudí borratxo ho hagués construit millor, per sort al cap de tres minuts ja estem corrents per les pistes d’esquí de debutants, fins a buscar uns prats amples amb baixada, que transformen la serp multicolor en una estampida de nyus sense control... i en absència d’aquest control els leffer’s perden contacte, però l’entorn acompanyava, i que collons.... si m’han d’atrapar.... vomitant per els marges... que s’ho treballin!!!
Els 12 o 14 primers kilòmetres transcorren per entre pistes d’esquí de fons i van guanyant alçada, aquest any però no hi havia gens de neu, i la poca que hi havia era gel, gel dur, traïdor i fred, havies d’anar en compte de no fer de Fidel Castro i deixar-te els morros allà terra, ja que les patinades eren de primer nivell.
Abans del primer avituallament es separen les curses, els de 12 marxen a la dreta corrents per una suau i amorosa baixada, ( Adéu, Paco adéu!!!... tu si que saps triar les distàncies...) i els de 25 seguim per una suau pujada, que de mica en mica guanya espectacularitat de paisatges i colors, fins arribar al capdemunt de Font Romeu, per uns camins emboscats, ja fa un parell de kilòmetres que trepitjem neu, quan de cop ens fan girar a l’esquerra, ens llencen per una pista vermella, amb pinzellades de negre, cara avall, i com la carrera del formatge, moments de joia i alegria que divertit!!! alguns baixen de cul, alguns de boca, altres mes rígids que l’acer i altres com l’Alberto Tomba en els seus millors temps. L’única nota negativa es que per allà, segons el perfil altimètric, també hi pujaríem.
Un cop a baix transitem per uns prats d’aiguamolls traïdors, altrament dits trenca turmells. L’aigua era gel i l’herba i la terra resseca, congelada fa que correm qual Pato Lucas; aixerrancats i foten bots de tros sec a tros moll, amb alguna que altre fuetada, latigazo o coup de fouet a l’esquena gràcies a relliscades inoportunes i traïdores, arribem al llac de les Bulloses. Magnìfic panorama i un altre avituallament, entre avets ressecs, arbustos punxants i clapes de neu dura ens plantem sota la pista d’esqui, “l’última pujada” penso.. el primer tram és el més dur, i decideixo fer-lo per el bosc, ja que les meves Cascadia ja no tenen aquella juventut a la sola, i a les primeres de canvi m’amorro al terra com fa el papa quan baixa de l’avió.
El sol brilla i el reflex de la neu ho fa tot molt plàstic, una fila llarga de penitents encorvats i babossos lluita per arrivar a dalt, ansiosos de llençar-se cara avall i acabar de patir.
La baixada, segons el perfil del tríptic és constant, així que per els meus interiors vaig pensar que ja ho tenia tot fet.. ja ja ja... corríem cara avall per les pistes entre surfers i esquiadors: Allez!!!! Courage!!!! Començo a notar les poques hores que havia dormit i el cansament acumulat, els muscles començaven a dir. “- Eps que com no paris m’enrrampo he cabronet...” Al cap d’un o dos kilòmetres entrem en un tram de bosc, i desprès passem per l’intermitja de l’estació, uns “enfants terribles” hem diuen: ”- Cinq kilomètres et l'arrivée”. La mare que els va parir o perquè m’entenguessin: “-La mère qui les portaient“ Per que collons no la fan de 20 kilòmetres... Tornem a entrar al bosc i seguim un torrentet que fa esses entre roques i margeres, aquí el glaç del mati ja és aigua i a la que toquem una pista més oberta ja és fang, altre cop a patinar, i amb lo fluixes que van les cames!!! Però tard o d’hora tot arriba, i de cop em veig corrents pels prats herbosos de les pistes de debutants i amb molts francesos animant. É la llum al final del camí..
I allà esta, el Super Paco, que ja fa estona que havia fet la feina i s’espera net i polit a l’arribada per tal de poder fer de reporter Tribulete i enganxar les cares suades, contretes i felices.
Una molt bona cursa, que amb la totalitat del recorregut amb neu ha de ser una altre història. 25 kilòmetres circulars on he acabat tenint la sensació que 20 eren de pujada i els altres cinc de baixada, fangosa i relliscosa o nevada i freda.
Tempus Leferil:
Cursa de 12 Km: Paco 1:46 Class 215
Cursa de 25 Km: Leftenzingeen 3:21 Class 175
Mesteño 3:32 Class 228
Bionic Woman 3:35 Class 248
Panzer 3:59 Class 355
Lefftenzing Norgay
