XXVI Triatló de Catalunya - En la varietat hi ha el gust...

Poques vegades ho he passat tant malament en una cursa, en totes m’he cansat, en algunes he patit i en un parell he abandonat… però passar-ho tant malament com en aquesta mai, i és que de fet un triatló no és una cursa sinó tres i seguides…

Primer toca nadar 1500m, no sóc un gran amant de la natació i obviament és la discilpina que més respecte (per no dir cangueli) em feia, aquest estiu però tenia planejat un bon entreno per intentar paliar, en part, aquesta mancança i sortir-ne amb certa dignitat. En segon lloc pedalar 40km, sincerament, no em feien cap por, no és que sigui un Indurain però m’en surto prou bé, a més a principis d’agost, vaig fer 2/3 de la Pedals de Foc (falta un terç gràcies a una descomposició estomacal…), no és que sigui molt però és millor que res…I per últim toca correr 10km, si si , ja se que 10km són una merdeta per un leffer, però el problema no són els 10km sinó la pallissa que ja portes a sobre… malauradament una inoportuna lesió de genoll em va obligar a estar les tres setmanes anteriors en blanc, ni nedar, ni pedalar , ni correr… ideal vaja.

        L'Anna, Lefftenzing, Cargol, Panzer i Agujita

A quarts de dues del migdia ja som a Banyoles els leffers participants: Agujita, Panzer, Lefftenzing, l’Anna i un servidor, també ens acompanyen en Cesc i en Xavi que han vingut a animar- nos. Ara toca posar a punt les bicis i la bossa que deixarem a la zona de transició, la repasso més vegades del normal no fos cas que em deixi res: casc, ulleres, guants, gorra, menjar i els dos calçats per la bici i per correr, (no sóc persona que es posi nerviosa fàcilmement però he de reconeixer que aquest cop m’hi vaig posar…era la primera vegada que afrontava una proba d’aquest tipus i no les tenia totes, sobretot pel tema aquàtic…) a les dues i quart ens dirigim cap als boxes i després de passar els controls pertinents cadascú deixa la bici i la resta de material al lloc que té asssignat, després agafem el gorro i les ulleres i ens dirigim cap a la zona de sortida situada a la vora sud de l’estany, mentre caminem pel cami que el voreja ens fixem amb el recorregut de la proba de natació que està marcat amb boies grogues… collooooons que llarg que es veu, com més m’ho miro més m’acolloneixo, finalmemt arribem a la zona i ens preparem per veure la sortida del federats, tot un espectacle, a les 15:30 es tiren a l’aigua i quan hi són tots un xiulet els avisa que comença a cursa, 7 minuts després sortiràn les dones (federades o no), ens despedim de l’Anna i de Panzer, que enfilen cap a la zona de sortida, també van un pel acollonides i això que a aquest parell se'ls hi dona bé això de neda, segueixen el mateix procediment, totes a l’aigua i xiulet de sortida, arriba el nostre torn (no federats), fem una encaixada i saltem a l’aigua, a partir d’aquí ja aniré sol la resta de la cursa.

Els federats moments abans de saltar a l'aigua

Xiulet, em poso a nedar, conscient que això va per llarg començo amb molta calma i tranquilitat i busco un ritme constant que em sigui fàcil de mantenir, per cobrir els 1500m tenim un temps limit de 45 minuts, suposo que els bons ho fan amb 20… jo espero passar el tall, uns minuts després arriba el primer contratemps, m’està entrant aigua a les ulleres i he de parar per posar-les bé, no perdo gaire temps (uns segons i prou) però m’ha trencat el ritme, les aigües de l’estany no es pot dir que siguin crisatl-lines i la visió sota l’aigua és d’aproximadament 1-2m de tant en tant veig com em passa algun nadador, n’hi ha un però al qual l’estany se l’hi queda petit i com que no te prou lloc decideix passar-me literalmemt per sobre… de tant en tant aixeco el cap per veure cap on he d’anar fins que descobreixo que el més fàcil és seguir la corda que, per sota l’aigua, uneix les boies, no en tinc ni idea de l’estona que porto nedant però finalment arribo a la primera gran boia groga que marca els primers 400m aproximadament, de moment la cosa va prou bé però encara em queda molt o sigui que segueixo amb el meu ritme de creuer, uns minuts després però començo a notar molèsties a la gola (m’hauré empasat algun tros d’alga..eeecccss) intento empassar saliva però no millora, perdo la concentració i afluixo molt, finalment paro en sec i faig un parell d’arcadas (involuntàries) i trec el que havia de treure (?) i de rebot m’empasso un bon glop d’aigua uffff quin mal trangol… intento tornar a recuperar el ritme perdut i poc a poc ho aconsegueixo, m’acosto a la segona boia i per descansar un moment em giro i faig algunes braçades d’esquena, veig alguns participants per darrera la qual cosa he de reconèixer que em va animar força, recupero la posició i torno a nedar, l’objectiu és la tercera boia que marca el gir cap a la riba i la sortida, estic cansat peró aguanto el ritme, ja veig com molts nadadors enfilen cap a la riba, arribo a la boia i giro a la dreta, aixeco el cap i veig per on es surt de l’aigua, queden uns tres-cents metres, atrapo un nadador i ens posem de costat però sembla que no li agrada i decideix apretar i em quedo sol, de cop em torna a venir la mateixa sensació d’abans, aquest cop però és més bèstia i m’espanto una mica, em poso a nedar braça sense enfonsar el cap a veure si passa però no hi ha manera, igual que abans unes arcades em sacsejen, la veritat és que la situació és molt angoixant faig un cop d’ull al meu voltant i localitzo una piragua dels controls al meu costat, estic temptat d’acostar-m’hi i engegar a fer punyetes la cursa…però faig un esforç i recupero la calma, ha estat un instant de debilitat, localitzo la sortida i m’hi torno a posar, finalment i després d’unes quantes correcions de rumb (dec fer més força amb el braç esquerra…) faig peu i surto per la rampa a la vegada que em trec el gorro i les ulleres i em poso a correr per la catifa blava que em porta cap als boxes, tinc unes sensacions ben estranyes, tinc les cames lleugeres però els braços em pesen i el cap està com en un núvol… baixo per una rampa i vaig a buscar la bici, és de les últimes que queden…

Lefftenzing a punt d'entar a la zona de transició

Em poso les sabates el més ràpid que puc a la vegada que em mengo un tros de barreta, agafo un gel i un “cop de fuet” i les pastilles d’Isostar, guants casc i ulleres i surto corrents tot tibant la bici cap a la sortida de boxes, un cop fora m’enfilo a la Cannondale i apa, a pedalar, direcció Besalú, el primer tram és pla, un parell de km després arribo a una rampa, tot just acabo de començar i el meu cos encara no s’ha adaptat a les noves exigències… però em trobo bé i vaig agafant una bona cadència, m’adelanta un participant i en la distància en veig uns quants més als quals vaig atrapant, ara un, ara una parell o un grupet, això dona ànims, sembla que vaig recuperant posicions, la veritat és que n’hi ha molts que van força petats… el recorregut és un puja i baixa força trencacames, veig també molts abandonaments… més motivació… alguns trams de pujada intento fer-los dret sobre la bici però la veritat és que les cames no aguanten gaire estona… vaig millor assegut, deixem la carretera que porta a Olot i en fiquem per la comarcal que porta cap a Crespià més sinuosa i estreta, passat el km 20 arribo en un tram pla i més obert veig a l’Anna (inconfusible amb la seva Btt), instants després l’atrapo i l’animo, veig que va fent a bon ritme i segueixo a lo meu, atrapo també a Panzer, fem algun comentari sobre el tram aquàtic i entrem en un poble on sembla que el pas dels ciclistes sigui l’esdevenimentt del dia, pancartes i crits d’ànim per a tots, després arriba un fort tram de pujada on deixo a Panzer i vaig a buscar el següent grupet que ja tinc en el punt de mira, obviament també m’atrapa algun participant que em passa com si anés en moto… la carretera es va enfilant fins a arribar un pla, allà els atrapo i adelanto, per davant una llarga recta ideal per baixar pinyons a sac però el vent en contra no hi ajuda gaire, un dels membres del grupet que acabo d’adelantar se’m enganxa al darrera aprofitant el rebuf, em passa al cap d’una estona i em deixa enrere uns metres, ara som un grupet més o menys dispers de 4/5, que si bé no fem relleus tampoc no hi ha ningú que a aquestes alçades del recorregut es dediqui a fotre “demarrades”… finalment tornem a agafar la carretera que ve de Besalú, faig l’última rampa del recorregut i apa, cara avall cap a Banyoles, rotonda a la dreta uns metres i stop, baixo de la bici per entrar a boxes i començo a correr cap al meu lloc…

Polze amunt al acabar el sector bici, no sóc conscient del què m'espera...

Enganxo la bici al suport, fora casc, fora guants, i mentre em canvio de calçat veig com arriba Panzer i tot seguit l’Anna…quin parell !!! i jo que em pensava que les havia deixat a can collons !!!, un parell de comentaris ràpids i em poso a correr, els primers instants són d’aclimatació, tinc l’intenció de prendre-m’ho amb molta calma, són dues voltes a un circuit de 5km i si veig que acabo la primera volta bé després ja miraré d’apretar a la segona, però les sensacions que tinc quan arribo al primer km no són per llançar coets precisament, tinc tot el cinturó lumbar molt carregat i les cames no van gaire àgils precisament, per acabar-ho d’adobar el genoll dret ja comença a donar senyals d’alarma en forma de punxades esporàdiques, arribo al punt de retorn del circuit (km2) i mentre torno veig a l’Anna pel camí d’anada, corro per un camí que voreja l’estany i si no fos perquè vaig petat encara podria disfrutar del paisatge…deixo el cami i arribo al Parc de la Draga, allà el circuit és transforma en una serie de rectes enllaçades per girs de 180º fins a un total de 6 o 7 rectes, i a cada curva veig l’Anna més aprop, … i uns metres més enrere Panzer, una alegria pel coco… començo la segona volta totalment destruit, he tardat mitja hora en completar la primera i tinc la sensació que la segona es farà molt llarga, abans d’arribar al km6 m’atrapa l’Anna i em passa, la veritat és que no tinc esmà per seguir-la, és més, paro un moment i em poso a caminar, el genoll m’està matant, tinc tot el tren superior que sembla de pedra i no sóc capaç ni de portar una bona respiració, torno a correr i arribo al punt de retorn i allà m’atrapa Panzer, diu que te un flato que l’està matant… i s’en va, no sense abans preguntar-me si vull que m’esperi…aquest cop no fem equip o sigui que li dic ni pensar-ho i que vagi tirant que ja arribaré, no se quan però arribaré, entro a les esses i sento els crits d’ànim d’en Lefftenzing, ara ja li veig la fi, abans però passo pel costat de les ambulàncies que estan atenent a un noi que ha tingut un desmai (pel que he llegit després es va recuperar, però va haver de ser evacuat amb helicopter) i faig la seguent curva, però quan estic a mitja recta veig com un corredor fa dreçera, de seguida em diu que no vol fer trampa però que li fa “yuyu” passar pel costat de les ambulàncies…i es posa a correr davant meu, la veritat és que em toca els collons o sigui que trec forçes d’on puc i amb una apretada em poso al seu costat i li dic el que penso que bàsicament és: “Em sembla molt bé que no vulguis passar per les ambulàncies però el mínim que pots fer es parar-te un cop feta la dreçera i deixar-te adelantar pels tres corredors que anavem davant teu, més igual quedar davant o darrera teu, però no d’aquesta manera.” dit això accelero i el deixo uns metres enrere, una gir més i arribo a la recta final, al fons hi ha en Cesc, en Xavi, Agujita i Lefftenzing arribo al final, un gir a la dreta, 20m, gir a la dreta, baixada i arribada… ja està he acabat el triatló i el triatló ha acabat amb mi.

Cinc kilometres i amb aquesta cara...la cosa promet.

Aproximadament una hora després estem tots al voltant d’una taula, unes cerveses, uns dürums i unes pites, sembla un dissabte qualsevol…la diferència és que soc incapaç de menjar-me res, estic totalment buit i esgotat, la resta de companys fan bona cara, riuen, mengen i es casquen un parell de cerveses…jo somric i amb prou feines puc empassar-me una cervesa, estic content per haver acabat però ara mateix no tinc cap ganes de repetir-ho… tres dies deprés ja no em fa mal res i penso en quin serà el següent…

Cargol

Si o si

Aquest any ho tenia molt clar: si o si, només valia acabar-la, molt greu hauria de ser la lesió o el contratemps que m’impedissin fer-ho, ja era la tercera vegada que m’apuntava a la marató de l’Aneto, el primer cop una lesió de genoll em va fer plegar abans d’hora i el segon l’estomac i el coco em vàren jugar una mala passada (a mi i a Panzer amb qui feia equip…més que res perquè va haber de continuar sola…la qual cosa no és que sigui molt greu però sempre és millor anar acompanyat…) i com diu la arxiconeguda frase “a la tercera va a la vençuda”…

Dissabte, dotze del migdia, estem asseguts al voltant d’una taula del bar “La cumbre”..és el tercer any que hi anem i sembla que s’hagi convertit en un ritual, fa mitja hora escassa que hem deixat el càmping on s’està la resta de l’expedició Leffer (aquest any també s’hi han apuntat les famílies, com a Chamonix l’any passat), al voltant de la taula hi ha 10 dels 14 participans leffers però també hi són l’Anna (a qui una lesió durant la trobada a Ansovell la deixat fora de la cursa abans d’hora)i la Laura que ens faran d’equip de suport moral a nosaltres i als que participen a la cursa de 67km que ja fa una hora que corren…D’aquí a dues hores sortirem nosaltres, ens dona temps de fer un mos, la majoria es casca un entrepà entre pit i esquena, d’altres no menjen res (el buffet de l’hotel era copiòs eh Iron !!!) Panzer degusta un arròs que li ha passat l’Anna (s’ha deixat la seva carmanyola al càmping…) i un servidor obre una llauna d’amanida de pasta del Mercadona…a dos quarts d’una enfilem cap al pavelló d’esports, que és on hi ha el repartiment de dorsals, allà ens trobem amb Bionic Woman i en Loco.

A la una i vint ja som a la zona de sortida i sorprenentment ens hi trobem en Famau (acabat d’arribar de Sabadell i que anirà amb l’equip de suport) en Carita Colorà i en Blacky, passem els obligatoris controls (revisió d’equip i pesatge de la motxil-la) i busquem una ombra on amagar-nos de la castanya que clava el sol, passem els minuts entre brometes, pixarades d’última hora. recolliments interiors i el breu “briefing” pre-cursa… a les dues en punt surt disparat un coet ..5, 4, 3, 2, 1, PUM SORTIDA !!!

Aquest any els de l’organització estàn contents, de 400 participants l’any passat han passat als 600 d’aquest…i això es nota a la sortida, a l’estret carrer de Bensaque li costa engolir tanta gent i anem alternant el caminar amb el correr, però sortim del poble i ja estem corrent tots (encara que aquest any hi ha molta gent que fa la cursa caminant, la veritat és que amb 16 hores de limit horari també és una manera de fer-la…) anem més o menys tots agrupats però aviat Agujita, Carita, Foulard Rojo, Feliç i Marcelí desapareixen de la vista entre la multitud, la resta anem fent tot esquivant als que s’ho prenen amb més calma, al cap de poc (3,5km) arribem al càmping Aneto, allà ens hi esperen les famílies i els reporters gràfics (Fortex, Anna i Laura) que ens animen amb crits i aplaudiments, passat el càmping el camí es fa més ample i el grup es comença a separar, en Lefftenzing i en Cama Llarga ja ni els veig, en un tram de pujada apreto per separar-me del grup i poder fer un aparada tècnica (pixar vaja…) sense que després hagi de treure el fetge per la boca per atrapar-los…Quan torno a la pista em trobo amb en Cesc i Panzer mentre que Bionic, Loco i Iron ja són més endavant, de seguida enfilem per un estret sender que s’enfila muntanya amunt per guanyar l’alçada de la presa, arribem a dalt amb en Cesc, Panzer s’ha quedat enrere i l’espero (aquest any tornem a fer equip… a veure si arreglem el fracàs de l’any passat), arriba de seguida, però no fa gaire bona cara, em diu que està fatal, que té l’estomac regirat i que no ho té gaire clar, l’arròs del dinar li està fent més mal que bé…com sempre que arriba un punt d’aquests tenim la mateixa conversa que ve a ser una cosa així:

-“ Tu tira, ja aniré fent”

- “Que no, anem tranquils a veure com va..”

-“Tira home que aniràs més ràpid”

- “Que noooooo, tu tranqui i ves al teu ritme”

-“ Em sap greu, vés tirant…”

-“Com ho tornis a dir et foto un roc pel cap !!!”

-“Vale…gràcies….”

Això és correr en equip, la resta són tonteries (sense ànim d’ofendre a ningú eeeh…), anem caminant a veure si aquest arròs es posa a lloc o decideix sortir per la via ràpida, en Cesc ha anat tirant i ja està un xic lluny, de mica en mica anem alternant el correr amb el caminar i Panzer es va trobant millor, finalment entre rots i rialles ens posem a correr tot el que es deixi, en un punt de la pista ens desviem per un camí que flanqueja la vall, però just abans d’agafar-lo ens adelanta un noi que per inèrcia seguia la pista i l’avisem , rectifica tot dubtant i ens pregunta –“La de 67 també va per aquí?” –“Si si per aquí” li contesto i es fot a correr com un esperitat, era el primer de la cursa de 67…quina bèstia…el sender és molt pedregós i força cabronet per correr però és curt, una rampa ens porta fins la carretera que arriba a Banyos de Benasque, la seguim i deprés d’uns minuts (de dur asfalt i dura pujada) arribem al control de pas, allà ens espera el Cesc, Panzer li comenta que ja està recuperada, deixem la carretera per seguir pel GR que tot flanquejant la vall ens portarà cap al control de Vado del Hospital.

Anem tots tres junts ara corrent ara caminant en funció de l’estat del camí i de la gent que trobem, és un camí molt maco, que de mica en mica es va aixecant per damunt la vall i t’ofereix unes vistes precioses, arribem a una clariana que personalment tinc atrevessada, aquí el primer any el genoll va començar a petar i el segon l’estomac semblava un centrifugadora… el camí fa pujada i anem darrere d’un participant que s’ho pren amb calma, pel meu gust massa calma…aquest tram no m’agrada gens i no vull allargar-lo massa o sigui que gas !!! surto del camí i li faig una senyal a Panzer com dient-li “Jo tiro” i si bé no em poso a correr (fa força pujada i fora del cami les herbes t’arriben al genoll i no es veuen les pedres) apreto el pas i adelanto al grup, uns quants metres més endevant em trobo un altre grup d’uns deu participants, en aquest ja no m’hi entretinc, els passo directament per fora del camí sense gaires manies…finalment arribo al capdamunt de la pujada a partir d’aquí el camí comença a planejar i baixar o sigui que a correr s’ha dit, ja en tenia ganes em trobo bé i començo correr pel sender tot saltant les pedres i adelantant a algú, de tant en tant faig un cop d’ull enrere a veure si ve algú…que va, vaig sol, finalment arribo a una forta baixada que em porta directament a la carretera i al control del Vado, fitxo i espero a Panzer i en Cesc, mentre espero decideixo menjar alguna cosa, no tinc gens de gana i l’estomac aquest cop s’està quiet, però d’aquí una estona arribarem a el que és la pedra de toc d’aquesta marató : la pujada a el Port de la Picada, 500m de desnivell (1900 a 2400) per un caminet d’aquells que s’enfila fent ziga-zagues per la muntanya…davant del que m’espera decideixo prendrem mig Power-gel….mala elecció.

Un parell de minuts després arriben en Cesc i Panzer, algún comentari i ens posem a correr, ara ve un tros pla (Llanos del Hospital) i Panzer i jo ens posem a correr, en Cesc s’ho agafa amb més calma i prefereix caminar…recordo molt bé que l’any passat en aquest tram ja anava ben fotut… sembla que aquest any la cosa va millor però tinc l’estranya sensació que aquell mig power-gel no ha trobat la manera d’estar-se quiet, CAGONELSCLAUSDECRIST !!! un altre cop no !!! aquest cop però ho tinc molt clar… a per totes, anem trotant a ritme tranquil però no parem d’avançar gent, arribem a l’hospital i uns metres deprés ens trobem a la Queralt i al seus pares que han vingut amb Iron per donar-li suport…i passar un magnífic cap de setmana a l’hotel de la vall (i nosaltres de camping !!!), ens acostem al final de la plana i al fons es veu com el camí fa una curta rampa i uns metres més endavant veiem a Bionic Woamn, Loco i Iron Hands com pujen, els tenim a tocar i suposo que en breu els atraparem a mitja rampa veiem (bé de fet sentim abans que veure) a l’Anna i la Laura com animen als companys, també hi ha en Famau però ell és més discret i no crida….enfilem cap amunt i saludem als hooligans que ens reben amb crits d’ànim…bé de fet el Famau només se li acut dir-me –“I tu què i fas aquí ? hauries de ser amb el teu germà !!!” només em ve al cap una resposta –“Que estàs sonat o què ?, a més faig equip amb la Mireia !!!”…deixem l’afició enrere i arribem a un tram pla, és l’últim abans d’iniciar l’ascens al Coll de la Picada, de moment vaig bé però el meu estomac ja a iniciat el programa de centifugat… davant nostre veiem a Bionic & cia. que ja han començat a enfilar-se, moments després començem nosaltres la duríssima ascenció. Poc a poc i bona lletra anem fent i atrapem a Iron mentre Bionic i Loco sembla que cada cop estiguin més lluny, Panzer es posa al davant i fent honor al seu nom començaa tirar sense aturador i ens treu uns metres, durant la pujada ens creuem amb Lefftenzing que baixa a mort pel caminet –“Ànim que ja i sou !!!” ens crida, al cap d’una estona ens anem creuant amb el Leffers que ja estàn de baixada, després d’uns 30 minuts arribem a un petit altipla on pasturen uns cavalls, és un petit repòs abans de la traca final. En aquell moment Iron em fa un crit, no fa gaire bona cara i em diu que s’ha tornat a trencar l’isquio…i no te gaire clar que fer, obviament li deixo a la seva elecció, però li queda més de la meitat i encara la part més dura de la pujada…i després baixar, si ho ha de deixar que ho deixi aquí i tranquil que l’any que ve i tornarem…i li dic jo que sé de que va el tema…finalment fa mitja volta i comença a baixar. Enfilo l´últim tram amb ganes però sense gaires forçes, tinc l’estomac a 12.000rpm…Panzer ja és massa lluny o sigui que fixo els ulls en la propera passa i amunt…la veritat és que tela com puja, a aquestes alçades de la cursa qui més qui menys ja va un pel tocat i tothom s’agafa la pujada amb molta calma, em creuo amb Bionic i Loco que baixen a bon ritme, finalment arribo a el coll i al control, asseguda a un costat hi ha Panzer, fot un fred de collons i ens abriguem, comentem la duresa de la pujada i li faig saber l’abandoament d’Iron, arriba en Cesc, va fotut del genoll i es pren un iboprufè, jo intento menjar un tros de plàtan que em dona Panzer però m’és impossible acabar-me’l, començem la baixada però en Cesc es queixa del genoll, fem una parada i Panzer li embèna, ens diu que anem fent que ell ja s’espalvilarà, dit i fet, sense fer una baixada suicida anem perdent alçada ràpidament, sembla que el meu estomac torna a la normalitat, ufff quin descans, ens creuem amb en Foulard Amarillo i Bala Humana, que estàn fent la cursa de 67, s’els veu prou frescos…de fet em sembla que a aquest parell mai els hi he vist cara de cansats…després veiem a Tapao i en Llebreta…tots enfilen cap a la Picada i en Mesteño ??? just abans d’arribar tornem a trobar-nos amb els hooligans…son a tot arreu !!! per fi arribem al pla, tot i que em trobo millor li comento a Panzer que prefereixo caminar una estona…i tot caminant ens dirigim un altre cop cap al Vado, el camí transcorre entre clarianes i bosc, de sobte tot sortint d’entre els arbres com un follet del bosc ens trobem en Mesteño !!! ens saludem amb una forta abraçada i cops a l’esquena, la veritat és que patiem per ell, últimament no estva gaire fi a causa d’una rebrincada de turmell ….quin geni, s’ho pren amb molta calma però va fent, i mentre parlem amb ell ens adelanta en Cesc !!! el molt puta li ha “robat” els bastons a l’Anna i gràcies a això la baixada a estat més ràpida, ens diu que el genoll va millor, així doncs ja hi tornem a ser tots tres, seguim el camí cap al Vado, ens aturem al primer rierol que trobem per reomplir Camelbacks, passem per l’Hospital i arribem al control.

Uns metres de carretera ens portem a la que és l’última pujada forta del recorregut, en Cesc va davant i com a home experimentat en muntanya marca un bon ritme, Panzer li va al darrere…i jo ho intento però no puc, les forçes se’m en van per la boca, surto del camí i com molt bé va descriure en Lefftenzing a la crònica del Trail Aneto 2009 “Allà hem teniu, abraçat a un arbre, com una liana de la selva amb el Tarzan penjant dels ous.. tota la meva dignitat sortia allà, des de l’estomac fins a regar els nerets i maduixeres dels vorals...” en aquell moment em sento una desferra humana i maleixo la idea de fotre’m un collons de Power-gel…però un instants deprés em trobo millor, de fet molt millor, m’uneixo a Panzer que en veure’m “regant nerets” s’ha parat i tots dos enfilem cap on és en Cesc, faig un parell de xarrupades del Camel i seguim…em sento tant bé que començo a correr, Panzer s’uneix a mi i com qui no vol la cosa ja hi tornem a ser, en Cesc prefereix no temptar la sort i el genoll l’obliga a seguir caminant. Ara si que ho tinc clar, aquesta l’acabo !!! tinc l’estomac buit i les cames m’aguanten, ja no hi ha excusa. Panzer porta el ritme i pocs minuts després ja veiem els Baños de Benasque, fitxem al control i fem una reunió d’equip, Panzer diu que vol esperar en Cesc, vol saber com es troba, si segurirà la cursa i en cas afiramatiu si vol que l’acompanyem o no, obviament no hi tinc cap objecció, ara mateix tinc la moral a tope i ja li tenim el peu el coll, el temps final ja no és important. Uns minuts després arriba en Cesc, i el primer que fa és preguntar-nos que collons i fem allà…i la resposta a les preguntes de Panzer són clares :-“Em fa mal però vaig fent, segueixo en cursa i foteu el camp”. Així doncs l’equip Leffer’s Runners 2 encara els últims 12,5 km del Trail Aneto 2011.

Afrontem l’última part de la cursa amb ganes, són les 19:22, i ens queden 12,5 km, a les 21:30 arribarem a Benasque…baixem per la carretera fins al trencall del GR, en pocs metres ja hem adelantat a 4 o 5 corredors, la cosa promet, deixem el sender i tornem a agafar la pista, d’aquí fins a l’arribada tot pista menys el curt tram de sender de la presa, un paisatge corredor de collons. Ens posem a ritme de creuer, constant, de fet a la majoria de curts resalts ni ens posem a caminar, l’inèrcia i les ganes ens fan volar, corredor que veiem corredor que passem, arribem al pla de Senarta on alguns campistes ens animen, bé, de fet tinc la sensació que animen més a Panzer que a mi…serà perquè és una noia?? que passa que jo no em canso o què !!! al final del pla una curta pujada (aquesta la fem caminant) en porta fins l’últim control, per sorpresa nostra el controlador és el president de la UES qui, en reconeixer Panzer li etziba un –“Que collons i fots tu aquí!!??”, sincerament, em sembla una del les preguntes més intel-ligents del món… fitxem i seguim , 6,8km i final, la pista segueix tot planejant uns centenars de metres fins que apareix un trencall a la dreta, últim tram de sender, avall !!! avançem un equip femení amb el qual em estat fent la goma desde la pujada a la Picada i sortim a la pista un altre vegada, ara ja no la deixarem fins a Benasque, tornem a travessar el càmping , 3,5 i final, 15 minuts i ja hi som, m’agradaria anar més ràpid però les cames ja fa una estona que pesen dues tones, per la carretera passa Agujita amb el cotxe ens anima amb crits i salutacions, encara adelantem gent i també som adelantats per dos corredors, ja som a Benasque, entrem pel carreró que ens portarà directament a l’arribada, la gent que hi ha pel carrer aplaudeix i anima, entrem al passeig on hi ha situat l’arc d’arribada, a la dreta veiem les famílies, veig com l’Eva crida en Roc, Panzer a agafat en Roger de la mà i jo agafo en Roc sense parar i faig un petó a l’Eva que em diu –“Vinga corre, corre !!!”, i un últim esprint ens fa creuar la linia d’arribada.



2 Caras del Aneto

Encara que les "2 Caras del Aneto" ja són història, no està de més recordar el sufrimiento passat:

Dissabte a les 11 del matí comença la gresca. 4 intrèpids leffers (Bala Humana, Foulard Amarillo, Tapao i Llebreta Salfuman) comencen a trotar sota el crit unànim de Puño primo!!! La cosa està calenta calenta. Sabem que ens espera una de bona i tenim unes ganes boges de patir un sufrimiento d'aquells memorables, d'aquells que més aviat s'acosten al tormento.

La pujada cap a Balliberna comença molt suau i a poc a poc es va complicant. No tant pel desnivell sinó per la dificultat d'avançar saltant de pedrot en pedrot. Llebreta es confia massa i acaba caient de manera sorollosa i emportant-se de regal una fantàstica rampa al bessó esquerre.

Foulard i Bala s'han comencat a escalfar i en Tapao i en Llebreta ja veuen que es queden al mig. Arribem al coll de Balliberna i no ens aturem. Segons en Tapao portem 19km i estem a 2750m d'alcada. Això acaba de començar, encara ens falten 48km amb la pujadeta a la Picada pel mig, per tant no ens podem engrescar a la baixada, hem de jalar i conservar. A partir d'aquí comença la meva cursa en solitari, pensant en creuar-me leffers i suplicar al deu del tormento-siufrimiento que no m'enganxin rampes, que em deixin pujar fins la Picada, que llavors tot és baixada i ja res importa, només aguantant el tipus i si no caiem al terra, arribarem a Benasc.

Baixo de Balliberna molt conservador, tant, que en Tapao m'avança i cap dels dos ens adonem. Abans de la pujada a Picada ens creuem amb en Leftenzig que encapçala la comitiva i porta un ritme infernal. El degoteig de maratonians leffers és imparable: Cama-Llarga, Agujita, Carita, Foulard Rojillo, Panzer, Cargol, Paco, Marcel.lí, Cesc, Marcel... la veritat és que és recomfortant creuar-se amb tants companys, cridar com si estiguéssin lluny "vinga leffers!!!" "què, com vas?" Els improvisats companys de fatigues es sorprenen de la multitud de valents leffers que passen tallant l'aire com una bala i encara tenen forca per cridar "Puño-Primo!!!" La falda de l'Aneto és una imparable marea negra que s'escampa en totes direccions.

La pujada a Picada es fa durilla. Ja portem un bon tute a les cames i ja m'he cascat el bocatrón de gall dindi que portava com a comodín del público. És més, l'he hagut de compartir amb un basco que quan ha vist el tamany del pa amb tomàquet que m'anava a fotre entre pit i esquena, ha fet una careta de jarrai penedit que no he tingut més remei que compartir-lo amb ell.

Afortunadament, els déus del Tormento-Sufrimiento observen el gest d'en Llebreta i el premia fent-lo topar amb un participant que acabava d'abandonar, el qual, veient la gana ferotge que mostren el basco i el català, decideix donar-los els 2 entrepants que porta.

Bala Humana i Foulard Amarillo ja estan de baixada. Ostres, quin ritme que es gasten els putes. Ho fotran be els tius. Fan bona cara. Sembla que tenen forces per fer una bona baixada i entrar a Benasc amb un tiempazo.

Després d'un sufrimiento descriptible arribo a la Picada amb una pàjara com no n'havia tingut mai. Arribo marejat, veig borrós i allí dalt fot un fred de nassos. Sento el meu nom unes quantes vegades pero el tiu que el diu no el conec. Sembla el Tapao, pero no pot ser perque el porto darrere! O no? Toca't els ous, és el Tapao. Cap dels dos no s'explica com és que m'ha avançat sense adonar-nos, però no hi donem més voltes i compartim l'entrepà que m'ha donat el basco.

En Tapao enfila la baixada i jo em quedo una estona recuperant una mica. Em trobo francament malament i espero que el bocata em rebifi una mica. Ja portem 46km i els més de 3000m de desnivell ja estan practicament fets. Això fa baixada tius, això s'acaba.

Començo la baixada molt conservador i em dóna la sensació que em comencen a avançar els coixos. Poc a poc em torno a trobar amb forces i comenco a apretar el cul. Calculo per sobre amb quan de temps puc acabar i em salta el cor quan veig que si apreto l'acabo en menys de 12 hores. Intento córrer ràpid, però les cames comencen a estar cansades i fan el que poden.

Finalment necessito 11h38min per arribar a meta. Estic destrossat pero enormement content. L'he acabada!!! Comencen les vacances!!!