ROCAFORTTTINA 2011

       Tremen'do Team,  el desplaçat per els LEFFER’S, a les belles terres de  Rocafort, coto privat del CAPI, que amablement deixa que l’hi esclafem les farigoles i els pocs bolets que aquest any s’hi faran... amb les nostres màquines voladores que,  a cop de biela ens fan fabricar allò que mes  volem: adrenalina i velocitat!!!!

     La Capi Women, el Cama llarga, la Laura, el Xesco Argemí (que venia a “provar”) i en Leftennzing formem la guerrilla. A ultima hora una baixa sensible, el Marcel·lí, que accidentalment va agafar el virus de la grip el divendres.... ( Hombre Marcel·lí.... que esto se pilla el lunes!!!!!!).

     A les 9:00 desprès de uns 2.000,00 coets i una traca. 450 ciclistes es llencen per una baixada de ciment...   com era d’esperar, a la que s’acaba la baixada ja trobem una primera rampa, on es forma el primer tap, no passa res. Hem vingut a “provar” i això farem, un cop passat el tap i ja dalt de la bici, en un tros mes o menys pla i  amb calma trec l’Ipod de una butxaca posterior del mallot, com era d’esperar surt amb el fil mes cargolat,  que cabdell de llana de l’avia del Marco. Trigo una bona estona i entre bots i regates aconsegueixo desfer-lo... no sense abans haver posat el plat petit dos o tres vegades, per salvar el que seria una constant  de la matinal.... rampes de 25 o 20 metres amb uns % de desnivell destrossa cames.  

      De cop arribem a dalt del Serrat del Caselles, des d’allà ens llencen per una trialera d’aquelles que m’agraden a mi.. estetes i plenes de terra, que amb quatre diagonals, ens deixen al fons de la vall. Penso amb el cama llarga, pobret, estrena una Super Stumpjumper amb pedals automàtics, desitjo que els porti fluixets... jo ja he saltat un cop per sobre el manillar, per culpa de un graó de granet massa gran per mi. Altre cop ens tornem a trobar pedalant per pistes polsoses,  que fan que et mengis la pols que aixeca la roda del paio del davant. I mica en mica una pasta farinosa s’acumuli a la boca, a les narius i als llagrimalls, però ja ens agrada i ens agrada mes si les ulleres s’entelen i no veus mes enllà del següent forat....  I si a l’Ipod sona el Gabba Gabba Hey dels Ramones!!!!  ja es que t’hi pots cagar. Sort que veníem: “a provar”.....

    I amb aquestes que tant de puja i baixa, tiba i frena, salta i bota.... arribem al primer moble bar del recorregut.  Decideixo no parar, tot just fa una horeta que hem sortit i porto una mica de menjar a sobre que ja farà el fet. Es el punt de retorn de la volta curta. Al costat se’m posa un paio que hem pregunta si va be per fer la llarga... ????   jo l’hi responc que si no va be que faci la mitja, (pero ell no riu...) i decideixo no seguir la broma.... ni que fos el Contador el pajaro!!! ja ja ja.   Amablement l’hi dic que hi havia un cartell uns metres mes enrere que indicava que la llarga i la mitja de moment van juntes, ell baixa un pinyó o dos i tensa les cames. No va dir ni adéu.

    El dia era fantàstic, unes baixades entre pins  i alzines, amb trams a la ombra  hem donen marge per menjar-me la primera barreta de cereals del dia. M’avancen uns quants ciclistes, amb quatre centes trenta persones es fàcil no sentir-se sol, però jo al meu aire, content i divertit, un trago d’aigua i a per la pròxima pujadeta xunga, poso el plat petit... Nyiiiiqui  Nyiiiiiqui (es queixa la cadena al veure’s estirada), Ven elàstic i anar menjant quilòmetres. Arribo al segon punt de refrigeri i veig que hi ha massa cua per un Gintònic i tampoc m’hi paro. Cap allà al 20  però jo ja començava a notar els 40 anys dels meus amics, i anava fent la molla amb un grupet ben uniformat de la Unió Ciclista de Sant Vicens de Castellet.

    Ara venia la pujada llarga, un cop toquem l’asfalt de la carretera de Rocafort a Mura ens fan girar a la esquerra, i enfilar a cap al Puig de la Bauma. Tremenda casa rural de principis del segle 12, on s’ha filmat alguna escena de la peli de Pa Negre, però lo que jo veia negre eren els rampots que venien desprès... Quimvaparir!!!!  Patint als peus del Puig-Andreu, hagués volgut tenir entre cames el plat petit de una Monty de trialsín.   Fins arribar al Coll de la Creu dels Alls, a 200 de pulsacions i sense espai per baixar-les, tensant les cames i serrant les dents.

    Atrapo al que m’havia preguntat cap a on anava la volta llarga i el deixo enrere, per fi acabem les pujadetes del dimoni i entrem en una pista ampla, en terra de ningú, que tan aviat pujava com baixava, amb unes vistes fantàstiques de la Mola, Montcau, Montserrat, etc...  i d’aquestes terres tant abruptes a cavall del Vallès Occidental interior i el Bages profund.

    Amb aquestes que comencem a acostar-nos al tercer avituallament, en aquest ja llenço la bici al terra i agafo un parell de grills de mandarina. Passa sense parar el paio de la pregunta... cago’n la pelleringa... torno a la bandeja el segon grill i surto a per el Questionmen!!... se’m ha despertat l’instin LEFFER i això no pot quedar així!!! un tram de baixada amb molta grava i corbes tancades fan que miri de conservar l’esquelet a lloc i deixo que hem passin mes ciclistes, ens acostem al final i no acabo de veure clar que això deixi de pujar... el perfil deia que a Rocafort hi arribem de baixada... i aquesta pista no te pinta de afluixar.... amb un somriure maliciós, caço a la meva presa i als berberetxos que han gosat passar-me, mentre hem menjava un grill de mandarina... arribem a un collet i comença un tram que ens diuen que no es ciclable ... bueno ... tampoc n’hi ha per tant, de fet tampoc els hi calia avisar.... si es que s’ha de baixar de la bici obligat!!!!!!, però es que hi ha uns trancos que ni l’Ot Pi en els seus millors moments!!!! Això si entre tranco i tranco a cargolar pedals!!!

    Allà, entre la malesa.... veig a un d’aquells tan ven equipats, amb un mallot impecable i unes bicis de carbono que te cagues, que ni hem miraven quan hem passaven FET TRAMPES!!!  Ja ja ja esgarrapant-se entre gatoses i argelagues. Per no fer una volta de uns 600 metres dalt de la bici.... ja ja ja. Si es que fins i tot un porc senglar te mes estil camp a través!!!!  En fi que si la sotana no fa el monjo.... la bici tampoc fa el ciclista......

    Ara si, ja ensumo el final. Passem per el costat del Mont Gros, escalem per la reraguarda la casa del Bofí i ja tan sols queda un quilometret de baixada, passem per davant de la casa del CAPI ”THE LEFFT”. Hem poso firmes i l’hi rendeixo pleitesia, l’hi ofereixo com a tribut l’esforç realitzat i deixo anar el fre, fins a l’arribada, ja pensant amb la botifarra i els cigrons amb que aquets Rocafortins premien a tothom que deixa gotes de suor per els seus camins.  

    Tremenda Rocaforttina 2011 trencacames la d’aquest any. Molt ben marcada i amb trams per a tots els gustos.

XXII Cursa del Taga 2040 EVO - Amuuunt i avaaall

L’Eva no ho entenia, com podia ser que m’hagués apuntat tot sol a una cursa, sol, com a únic representant de Leffer’s Runners, la veritat és que m’hi vaig apuntar perquè em va fer gràcia: és una cursa al ripollès (comarca maca on n’hi hagi), que puja el Taga (cim sense pretensions però amb unes vistes precioses) i es fa Sant Joan de les Abadesses (on hi viuen uns bons amics i seria una bona excusa per veure’ls), o sia que sense pensar-m’ho gaire pim pam apuntat, sense mirar ni el perfil ni res de res…i que consti que vaig avisar a la resta de leffers…però ningú va respondre a la crida.

No va ser fins uns dies abans de la cursa que vaig adonar-me d’on m’havia fotut: cursa puntuable pel Campionat de Curses de Muntanya de Catalunya o sigui, un nivell de collons i 23 km i 3500m de desnivell (1750+ i 1750-), i després de la merda d’estiu (pel que fa als entrenaments) i del genoll tocat i dues setmanes després del triatló i havent corregut només un dia desde llavors…la cosa prometia.

O sigui que ja em tens el dissabte a la tarda pujant cap a St. Joan, he preferit pujar aviat per poder recollir el dorsal i assistir a la reunió pre-cursa i anar més tranquil el diumenge, un cop fet això vaig cap a casa la Teresa i l’Aureli que m’acullen a casa seva com tantes altres vegades han fet, normalment pugem la família al complet però aquest cop l’Eva i el Roc s’han quedat a Sabadell a complir diverses obligacions socials…o sigui que ni leffers ni família. Després de l’abundant sopar (impossible pasar gana a aquella casa) i de l’imprescindible copa de patxaran (Baines Etiqueta Oro of course) toca posar-ho tot a punt per l’endemà i apa, a dormir. La nit és un autèntic festival de pluja, llamps i trons, feia molts anys que no sentia una tempesta com aquesta…ui ui ui que demà pinten bastos, en principi la cursa no s’anula però si que es pot canviar el recorregut per un de més segur si les condicions són massa adverses.

A les 08:15 ja estic donant voltes per la zona de sortida i per sort no plou si bé està clar que avui no sortirà el sol i que a mida que ens enfilem la boira ens anirà engolint, entrem dins el parc tancat després d’haver marcat el xip de control, s’em fa estrany estar tot sol, sense ningú amb qui fer bromes i dir tonteries per alliberar tensions, aprofito la sol-litud per mentalitzar-me i deixar clara la ”tàctica”: pujar sense presses fins el Puig Estela, fer el baixa-puja fin el Taga a ritme, i baixar sense deixar-te res.

DONG DONG DONG l’esquellot dona la sortida, deixem el passeig i anem cap al pont vell, ens enfilem cap amunt només travessar-lo, un curt tros d’asfalt en deixa a peu d’unes escales, primer tap, un cop dalt anem seguint una pista més o menys planera, la deixem i agafem corriols i senders, la pluja de la nit anterior ha deixat el terreny en un estat pèssim, bassals i fang per tot arreu, els primers mires d’esquivar-los i procures passar per on no hi ha tant fang …fins que n’estàs tip i passes de tot i al final les meves precioses Brooks Adrenaline no son més que uns sabatots plens de fang per tot arreu i que pesen el doble del què és habitual. Qui més qui menys va corrent però al km4 una dura rampa frena a tothom i es forma una llarga cua, no és que vulgui (ni pugui) correr però això et ralenteix molt, sortir amb calma va bé però després et menges totes les “retencions”…al km 5 hi ha el primer avituallament (un dèu en aquest aspecte, set avituallaments en total, com a nota curiosa cal dir que en les curses del campionat els avituallaments estàn delimitats, és a dir: si et veuen menjant o bebent fora de la zona marcada estàs desqualificat, a no ser que ho portis a sobre clar), i tot just després de l’avituallament s’acaba el correr, la cosa es posa tiesa, ha arribat l’hora de caminar o sigui que som-hi, sense parar fins aribar al cim del Puig Estela, que es troba 800m més amunt, la boira es torna més espessa i pixanera, de fet és igual, vaig amarat de suor i agraeixo que no faci sol, som un grup de 5 o 6 que anem a bon pas, sense estressar-nos però sense adormir-nos, 1’75 km més i 250m més amunt arribem a un altre avituallament i la pujada s’endureix, cosa genera més d’un comentari força groller dins el grup…finalment la pendent es va aplanant (tampoc gaire) i ja intuim que arribem al cim, de fet sort n’hi ha de les cintes vermelles cada 10/15m, amb aquesta boira seria molt fàcil equivocar-te i anar a parar a Ribes…passem pel control del cim (i avituallament), el grup que hem fet pujant es disgrega, alguns aprofiten per fer un breu parada i d’altres, preferim no perdre temps i avall cap al Coll de La Portella situat 250m més avall, la baixada no és excesivament tècnica però la pedra i l’herba rellisquen degut a la pluja, tot i això intento arriscar sense clavar-me cap clatellot….ens tornem a ajuntar uns quants corredors, almenys ja són més ulls a buscar les cintes senyalitzadores, arribem al coll i per tant ens creuem amb el corredors que ja van de baixada (del coll és baixa cap al segon avituallament i d’aquest es segueix el mateix camí de pujada fins a meta), seguim baixant durant uns metres fins que el camí planeja i poc després es torna a enfilar cap el Taga (2040m), el ritme és bò i tinc la sensació que a la baixada li podre fotre… uns minuts després ja s’entreveu el cim, fitxo, faig un glop d’aigua i avall un altre cop, fins a la Portella, just abans unes dures rampes frenen el ritme, quan arribem al coll ens trobem els controls de Puig Estela que ja baixen, ens animen i indiquen el camí, ara és el moment de començar a cremar cartutxos…

Venen ganes de posar-te una bossa al cul i deixar-te anar, l’herba llarga aixafada pels corredors i el terra enfangat converteixen la baixada en un uiuiui constant, en un parell de trams la verticalitat cedeix i el camí flanqueja cap a l’esquerra, en aquests trams em desenganxo dels companys de baixada i n’atrapo d’altres, la veritat és que si bé s’ha d’anar bastant al lloro la baixada és força divertida, paelles relliscoses, tobogans fangosos i arbres per ajudar-te a girar, com a la Burriac però multiplicat per 10, mentre baixo sento una esquella, i algú que va fent crits, són els del control que intenten que ningú es perdi… hi arribo, un glop d’aigua i segueixo llançat cap avall, surto de l’avituallament enganxat a un altre corredor, per fi deixem el prats relliscosos i entrem en zones més “segures”, el company va a bon ritme i si bé vaig còmode al seu darrere mica en mica el vaig apretant a veure si cedeix….el molt puta aguanta, de tant en tant li faig algún comentari tipus: “Per aquí ja hi hem pujat oi?” o bé “Collons de fang com patina!!!” ho faig per trencar el silenci…i per menjar-li el coco…arribem al següent control, aquí decideixo fotrem un “xupinasso” del bons a veure si funciona aquest “Coup de fouet” (fa dos anys que ronda per casa i abans que caduqui….), em van dir que era una cosa bastant instantanea i que realment funcionava, total queden 5km i si em ve un mal de panxa ja serà al final…, al sortir del control el meu company amablament em cedeix el pas….je je je ….ja queda poc i poso tota la carn a la graella, GAAAAAS!!!!!! em llenço camí avall, arribo a un tros de corriol estret i veig tres participants un pel més enllà, no trigo a atrapar-los, el primer s’aparta amablament al sentir-me arribar i em poso a cua del segon, en aquest cas una noia que té feina per passar al de davant, finalment ho aconsegueix aprofitant un instant de dubte del primer el passar per un tram més complicat, faig el mateix i ara és ella la que fa nosa…però a la que pot s’aparta i em deixa pas, no se si és el xute que m’he fotut o les ganes d’acabar però la veritat és que em sento pletòric !!! el corriol desenboca a un tram de pista encimentada i que fa una lleugera pujada, em veig obligat a frenar, la faig amb calma ja que les cames començen a pesar, un control m’indica per on deixar la pista i tornar al sender, una rampa de baixada em porta a l’últim avituallament i per poc no m’emporto pel davant a una corredora que al sentir-me s’ha volgut apartar cap al mateix lloc per on la volia passar… li demano disculpes i sense parar segueixo cap avall, ara si que ja està, ja veig les teulades de St. Joan, ara el sender es torna pista i ja no baixa, ara toca tibar de cames i aquestes ja no estàn per gaires històries, tinc tres corredors davant però estàn un pèl lluny, arribem a les escales, i trepitjem ja l’asfalt, el carrer fa molta baixada i aprofito per allargar la cama i acostar-me al corredor més proper, em poso al costat i l’animo, enfilem la rampa del pont amb ganes i baixem per l’altre costat passant entremig d’un grup de senyores que estan fent-se la foto de rigor, últim carrer de pujada, travesso la carretera i enfilo cap a meta, uns metres abans d’arribar veig a l’Aureli , la Teresa i el petit Bru que m’animen, que ve que va això de tenir algú que t’animi al final, travesso l’arc i fitxo, no m’en puc estar de felicitar al control per la magnífica cursa que tenen muntada, miro el temps que he fet: 3h 48m, quina pallissa…però que bé que m’ho he passat, em sembla que aquesta cursa s’haurà de posar a la llista de les habituals però espero que l’any que ve Leffer’s Runners i aporti més carnassa…

Matagalls-Montserrat 2011

Breu descripció:

Comencem a rodar a les 16:53 del dissabte 17 de setembre. Tapao, Valentí, Bala Humana, Meri, Paco i Llebreta Salfuman. Hi ha nervis a l'ambient. L'hem preparat prou bé, pensem que podem acabar-la en 12 hores. L'any passat en Tapao va fer 13h i poc i ens va encoratjar a tots a baixar de les 12h. A última hora se'ns ha afegit en Valentí; un ultrafondista que ve de fer l'UTMB 2011 en poc més de 35 hores (150è a la general). Un tiu avesat al sufrimiento i a la tortura.
La Meri i en Paco aniran al seu ritme. Cap problema.
Fins a Aiguafreda anem avançant a molta gent que té la intenció de fer-la caminant. La gent encara fa bromes i riu, ben bé com si sabéssin que aquell bon rollete s'acabarà aviat i ara que poden, alliberen tensions. Nosaltres, exactament el mateix.
En Valentí i en Bala van pel dret. Baixen d'una manera que es fa difícil seguir-los, i en Tapao i en Llebreta intenten mantenir-se a la vista.
La pujada als Cingles del Bertí es fa divertida. Encara no s'ha fet fosc i encara estem forts. Més brometes.
Abans d'arribar a Sant Quize Safaja ja s'ha fet de nit i comença a fer fresqueta. Tant el Tapao com en Llebreta se'ls ha enrampat el bessó al mateix lloc; saltant un collons de tronc a mitja alçada. A mi em deixa uns segons garratibat. Afortunadament no deixa seqüeles i puc tornar a la seva alçada.
Avituallament de St. Quirze Safaja. En Tapao decideix posar-se els compressors i perd uns minuts que més tard es convertiran en el seu abandonament.....
En Llebreta no s'hi està gaire estona; menja una mica i surt disparat. Pensa que en Tapao l'atraparà més endevant. El tiu baixa molt bé i fins a St. Llorenç hi ha una baixada espectacular d'uns quants kms ideal per donar caça al Llebreta.
Sorprenentment no l'atrapa.
Arribo a St. Llorenç Savall i allà em trobo al Foulard Amarillo. Està allà vestit de carrer i em penso que sentim com una enveja mútua; els corredors comencem a estar cansats (portem 46km i unes 5h30m) i veure algú fotent-se una cerveseta amb xancles d'estiu té el seu rotllo. Pel que veig a ells els passa just el contrari; viure aquell ambient i veure els seus amics sudorosos, empolsegats i encara contents i pensar que encara els queden gairebé 40km més, els dónen ganes d'unir-se a nosaltres.
En Valentí sembla que no té el dia. Ben bé que la seva cursa era l'UTMB i el seu cap es va parar allà. Arriba tocat a St. Llorenç i diu que plega. Que ja en té prou. Cap problema. Una llàstima perquè un tiu amb la seva experiència és bona companyia, però noi, un altre dia serà.
En Tapao que no arriba. Rebo una trucada, en Tapao. Diu que s'ha perdut, que ha seguit a un paiu que anava fort i l'ha seguit sense fixar-se si anaven pel bon camí o no. Total, que gairebé arriben a Granera. Un desastre. S'ha acabat. Ja no té ganes de continuar sol. Sap que ni s'acostarà a l'objectiu comú i ho deixa estar.
La Meri i en Paco suposem que estan bé, aquests són gats vells, amb molts kms i molt desnivell a les cames.
Finalment comencem a córrer una altra vegada en Bala i jo. Aquest estiu, preparant la Matagalls, hem fet el tram que acabem de començar (38km amb 1800m+). Aleshores van sortir 4h54min. Aquesta vegada, amb 46km a les cames, en sortiran més. Però al crit de Punyo-Primo hem dit adéu als amics que ens han animat a St. Llorenç, i per l'esperit leffer que ens uneix que l'acabarem!!! Pit i collons!!!!
Travessem Les Marines, passem per la riera, l'ermita de les Arenes, etc. És un tram conegudíssim per qualsevol leffer. L'hem fet moltíssimes vegades i sabem el que ens espera fins al Coll de Grua. Passem el pitjor moment de la nit allà. Estem molt cansats. Sort dels bidons que portem i que anem omplint allà on es pot. Al Bala li fa mal una cama i gairebé no pot córrer a les baixades, però el puta no para ni per pixar.
Avituallament de Matadepera: Donuts i gent vomitant. Un cromo. Me'n foto 3 i intentem trotar tot l'asfalt que ens espera. Arribem a Les Pedritxes i un cop a la pista, al començar la baixada, en Llebreta s'entrebanca amb una pedra i llepa de valent. Ferides poc profundes però molt escandaloses. Sang i terra. I rampes. M'agafen 2 rampes, una a cada bessó. No puc fer més que seure al terra i estirar els bessons mentre valoro l'abast de les ferides. Pots continuar corrents? pregunta en Bala. Doncs som-hi, que encara ens falta un bon catxo.
Passem per la Casa Vella de l'Obac. El final es veu aprop. Continuem trotant. Jo ja no puc amb la meva ànima. Tinc una butllofa al peu que m'està matant i em comença a fer mal el genoll (bursitis??). A Vacarisses en Bala agafa la directa i ja no m'espera. No sé d'on ha tret la força, però jo no puc més. M'arrossego pels carrers de Vacarisses. Em comença a avançar gent que m'anima: vinga noi, que ja hi som! Em deuen veure tocat de debò.
Monistrol de Montserrat. En Tapao està a la font, amb els braços oberts, però no el reconec fins que no el tinc a tocar. Joder!! Com que s'ha dutxat i va de carrer, la seva cara no l'ubico. M'anima molt veure'l allà, acompanyant-me fins a començar la pujada pel camí de les aigües. Aquest estiu vam flipar fent la pujada al migdia. La vaig trobar força bèstia. Després de 80km, senzillament és criminal.
Una hora i 5 minuts després em trobo al monestir. Ja està. S'ha acabat aquesta tortura. Que malamament ho he passat, joder, però que content que estic, recollons!!!!
En Bala ha aconseguit baixar de les 12 hores. Jo em conformo amb les 12h30min que diu el peluko.
Gràcies al Tapao ens podem oblidar de tot, pujar al cotxe i pensar amb la dutxa que ens fotrem tal com arribem a casa. Són quarts de 7 del matí i pensem amb en Cargol; deu estar dins del cotxe enfilant cap al Ripollès a fer la cursa del Taga. Buffffffffffffffffff Quina mandraaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!!!