Ja es veia a venir,
tot dissabte plovent a tot arreu i nevant a cotes altes...i la cursa començava
a 2.000 metres i s’enfilava fins als 2.883
metres o sigui que neu n’hi hauria, la qüestió era si molta o poca...
I tanta neu hi havia
que l’organització va decidir escurçar la cursa i estalviar als participants la
cresta Bastiments-Infern-Tirapits així doncs el recorregut seria el següent:
Vallter-Coll del Mantet-Pic de la Dona-Pic de Bacivers-Bastiments-Coll de la
Marrana-Refugi d’Ulldeter-Vallter, va ser un decisió encertada, tampoc calia
exposar els corredors a un risc innecesari… el mal temps també va fer que la
sortida es retardés un hora de les 09:00 a les 10:00.
Tot esperant el moment de la sortida
I allà estan,
pelant-se de fred, en Lefftenzing i el Cargol, mentre que en Leffy i Bionic
Woman (que en principi havia de córrer però un descuid burocràtic ha deixat fora)
s’enfilen pista amunt per tenir una bona visió de la sortida, i 5, 4, 3, 2, 1 a
córrer !!! els 150 participants es llànçen pista amunt i després la tornen a
baixar per tornar-la a pujar i finalment flanquejar-la i sortir per un corriol
cap al coll del Mantet, i entremig d’aquell grup hi ha els dos leffers, han
començat amb calma, i tot i que surten junts la genètica fa el seu paper i ben
aviat s’imposa la llei del més fort…
“Un cop comença la
pujada sols val mirar el terra i apretar les cames, de cop miro enrere i ja no
veig al Cargol, una llarga fila de corredors per davant, una no tant llarga
fila de corredors per darrera hem fan pensar que la cursa, comença a posar a
tothom al seu lloc. Miro al terra i segueixo amunt, les sensacions son bones,
fem la goma amb un parell o tres de corredors, ara et passo ara em passes. Tan
sols és el començament i les espases estan ben afilades.... jo sé el que
m’espera... els altres no ho sé, per això a tocar del cim, m’endosso un cop de
fuet entre pit i esquena, després de cim ve un tram de suau baixada on córrer,
i córrer a 2.600 metres d’alçada és un plaer que penso menjar-me amb la boca
ben oberta. Els del control de Pic de la Dona semblen científics d’una base
polar!!! a saber l’estona que fa que estan aguantant com a pingüins, menys mal
que jo passo corrents i la meva temperatura no és la seva, sortint del control segueixo
la carena i al cap de poc començo a flanquejar cap a l’estany de Bacivers, quina
sensació més estranya, córrer envoltat de blanc, sobre blanc i sentint el vent
que t’abraça, de tant en tant alguna silueta difusa es dibuixa al davant, al
menys dona la seguretat que no estàs boig... o que no estàs sol en la teva
bogeria.”
En Lefftenzing a punt de començar la pujada cap al Coll del Mantet
“I de seguida en perdo en Lefftenzing de vista, apa siau !!! i quan el
corriol es posa a tibar amunt és l’hora de posar-se a caminar, un cop
d’ull enrere i veig que encara i porto gent...la qual cosa és un consol, la
pujada la faig amb calma que la cosa acaba de començar, encara que en algun
tram que es posa pla aprofitem per córrer, de moment no hi ha neu però fot
bastant fred, uns 20 minuts després ja s’intueix el coll... i la neu, un cop al
coll girem a l’esquerra i enfilem cap al Pic de la Dona, intercalant córrer i
caminar ens endinsem en la boira, la cursa ja està molt estirada i els espais
entre corredors són més amples, el vent bufa fort i no sobra res de roba
(gorra, guants, buff, paravents….) ara si que la neu ja és constant, no n’hi ha molt gruix però si aquí n’hi ha
més amunt ja veuràs….41 minuts després de la sortida arribo al Pic de la Dona,
un vas de beguda isotònica gelat m’ajuda a recuperar forces, un control ens
anima “vinga va, d’aquí cap al Bastiments !!!” sorprès li pregunto si ja no es
va cap al Bacivers i em diu que no, m’imagino que ha estat un canvi d’última
hora degut potser a un canvi a pitjor de les condicions, la cosa doncs canvia,
si no es va cap al Bacivers això ja és una cursa a l’sprint…i això encara se’m
dona prou bé, faig un canvi d’estratègia i decideixo deixar-hi el fetge, accelero
el ritme tant corrent com caminant, atrapant alguns participants als quals
sembla que això de córrer per la neu no els hi va massa, una rampa de pujada i
a la sortida les senyals em porten cap a la dreta..??? cap al Bastiments és
recte !!! la mare que la parit !!! o el control no s’entera o és un cabronàs
!!! si que es va cap al Bacivers !!! merda…”
I el Cargol un pèl més enrere...
"En una hora hem
planto sota la pala del Bacivers, el tram últim ha fet que agafi dos o tres
grupets de gent, era un tram mes obert i pla i es podia avançar bé, del control
agafo un got d’isostar, dos glops per estovar el paladar i a la feina, fins als
peus del segon cim he emprat una hora... a veure que trigo a fer la pala que
hem pujarà al segon cim. La neu fa que tan sols hi hagi un camí, unes traces a
seguir, per avançar a algú t’has de jugar els turmells i apretar el cul, sortir
de la traça vol dir que tens possibilitats d’encertar un forat i perdre
pistonada, trencar-te la tíbia o deixar-te les dents per culpa de una llastra
de granet patinosa, hi ha neu, la justa per tapar forats, però no està prou
dura per aguantar una bona trepitjada; amb un vent cada cop mes fort arribo a
dalt, on tinc un record ràpid per el Gianni i l’Iñaki. Ja tan sols queda una
pujada, que arriba després de un fantasmagòric flanqueig per una carena, curta
i ràpida, decideixo ingerir el segon cop d’efecte, és l’hora del “chupinazo”!!!
a veure com respon l’estómac, les forces acompanyen i cada cop hem trobo
millor, vaig adelantant a gent, el terreny m’ajuda, les bambes es claven a la
neu i allà on altres rellisquen... jo salto, com si perseguís els isards que ens
vigilen a recer de la boira, no se fins quant durarà, o on vomitaré... però
m’ho estic passant millor que el Pocholo al Pacha d’Ibiza o el Rodolfo el ren el dia de Nadal, amb el nas vermell i els peus freds, tibant cara amunt, entre
el blanc element i les ganes d’hivern... amb els genolls agafats i la vista al
terra. A mitja pujada cap al Bastiments atrapo la primera noia, és l’única que
hem diu que passi,: “Gràcies -l’hi dic
jo- Molta força i va va va !!!”. La carena somital del Bastiments està rara, es
fa llarga, tot i que m’hi passo molt poca estona, potser són les ganes que tinc
de llançar-me cara avall, perdre alçada i deixar de sentir el fred i el vent,
mirar de tu a tu una baixada que ens han dit que estava perillosa."
“Doncs apa, cap al Bacivers, un llarg i molt relliscós flanqueig em fa
arribar a l’estany que hi ha al peu de
la rampa, allà hi ha un control i avituallament, paro un minut per
mentalitzar-me per la pujada i menjar una mica…i amunt!!!! 250m de desnivell i1km
de pujada i 4000 patinades després arribo al cim, a aquestes alçades de la
cursa ja veig amb qui hauré de batallar tota l’estona, som 7 o 8 corredors que anem fent la goma en
funció del tram (tècnic, pujada, baixada..), per sort ningú ataca de veritat i
de tant en tant intercalem comentaris, bromes etc…però quan es pot es corre…i
no s’espera a ningú, anem resseguint la
carena que va fent alguns puja/baixa fins que finalment puja de veritat cap al
cim del Bastiments, durant la pujada m’han avançat a un parell de corredors de
la Jonquera i n’he atrapat algun altre, vaig justet però espero poder recuperar
terreny a la baixada…”
“L’inici la baixada
la marca una cinta al terra, d’aquelles de les obres, vermella i blanca, passada
la creu a la dreta. Miro avall, ombres i més ombres, siluetes que s’entreveuen
dins la boira, alguns porten dorsals i corren ,o patinen, cara avall, altres
porten bastons i pugen amb cara de fred cap al cim, entre ells passo jo, com l’Alberto
Tomba, buscant patinar, buscant relliscar, intuint el camí amb grava o terra
solta sota la neu, que amb el mínim esforç hem deixi baixar metres ràpid i més
ràpid, de tant en tant algú de l’organització amb un pitrall de color carbassa,
marca una zona complicada... o espera parar algú que, desbocat o descontrolat
poses en perill el seu físic, la primera part de la baixada és la mes tècnica,
un cop als plans que et porten al coll tan sols t’has de preocupar d’allargar
la passa, de fruir del moment i no acostar-te massa a la esquerra, però d’això
últim ja se’n encarrega una organització que, per mi, cal posar-l’hi un 9,90. De
mica en mica la boira s’aclareix i s’alvira el control de la Marrana, aquí ja
no agafo ni l’isostar, conscient que ara hem toca lluitar l’última baixada, millor
no omplir massa l’estómac de líquid, a veure si l’efecte coctelera no apareix
aquest cop... Baixar corrents per una pista d’esquí.. encara que no sigui
negre.. no és una bona noticia per els genolls.. ni per l’esquena... però és el
que hi ha.. o sigui que avall!!! que
fins i tot la merda corre o sigui que
miro de córrer tant com puc i atrapar tanta gent com pugui... de sobte
se’m apareix el refugi al davant, un grup de nens allarguen les mans per
xocar-les, jo allargo la meva i les fem xocar, unes rialles, unes estones
impagables.... tres o quatre minuts i
trepitjo l’asfalt.”
“Dalt del cim ens trobem un control, que amablement ens indica per on
baixar cap a la Marrana, la baixada està realment complicada, la neu ja està molt
trepitjada i és realment difícil mantenir l’equilibri has d’anar a buscar trams
sense trepitjar on hi ha prou gruix per deixar-te anar, no és que sigui molt
bon baixador però és qüestió de posar-hi valor, i amb més valor que tècnica atrapo a gent que
abans m’ha avançat… la neu ja gairebé ha desaparegut i el terreny perd
inclinació, és hora de començar a gastar el (poc) que queda, arribo al coll de
la Marrana i estic content de poder córrer sense por de patinar, em deixo anar
camí avall, quina passada, és un tram curt però disfruton, la veritat és que
aquest trajecte l’he fet moltes vegades, però sempre amb esquí ala peus, fer-lo
corrent és un goig!!! ja falta poc per arribar al refugi d’Ulldeter, poc abans
d’arribar-hi m’atrapa un corredor, podria mirar d’enganxar-mi però encara falta
la pujada fins a Vallter i prefereixo guardar-me una mica…passo de llarg el
refugi i segueixo el caminet que porta fins la carretera”
“Ara el ritme s’alenteix
escandalosament, la suor comença a fer acte d’aparició, encara porto el
paravent que m’ha proporcionat escalfor tota la cursa...i el collons de dorsal
que ens han donat... que és molt guapo.. si.. però que fa que sigui impossible treure’t
l’abric a no ser que et paris.. i jo ja no vull ni parar ni jugar-me un
castanyot...m’obligo a córrer, al punt de mira hi poso el revolt següent i un
cop allà hi poso el següent, de sobte un cotxe passa pel meu costat i hem fot
un cop de clàxon que m’espanta!!!! Que collons vol!!! Però si són en Leffy i la
Bionic Woman!!!! Me’ls miro i ric... m’animen i m’animo. Veig que aparquen el
cotxe i surten del mateix cap a mi.. :”Venga!!! Venga!!! Machote!!!” Jo els hi
dono la motxilla, començo a tenir molta i molta calor. I encara hem queda l’
última pujada.. res un tram de uns 100 metres cara amunt, per guanyar un talús,
per cremar l’últim cartutx si és que encara en queda algun, per poder
disfrutar, cara avall, de córrer per un prat verd cap a l’arc d’arribada, per
poder acabar una cursa on he disfrutat com un animal, on gairebé tot el
recorregut era un paisatge blanc, on els isards tenen el seu hàbitat i on
nosaltres tan sols hi som de passada.. però quina passada!!!!”
“Just quan trepitjo l’asfalt m’atrapen
els de la Jonquera i un altre corredor, només falta un kilòmetre i mig…de
pujada i per asfalt…anem alternant el caminar i el córrer i atrapem al corredor
que m’ha passat a la baixada...i miro amunt i en un revolt hi veig
l’inconfusible gorra groga d’en Lefftenzing, està amb en Leffy i Bionic, faig
un crit “ Leffer !!!!” i em saluden i animen…ja falta poc un revolt i arribo on
son ells, vaig enganxat als de la Jonquera, ens avisen que l’arribada no és
allà mateix sinó que hem de fer el mateix puja baixa per les pistes que hem fet
a la sortida…que bé!!! quina il-lusió !!! deixem l’asfalt i comencem a tibar
amunt per la pista, 100 metres de rampa, els de la jonquera em deixen enrere,
arribo a dalt mentre ells ja estan baixant, uf !!! em tiro avall però no crec
que els pugui atrapar, en Lefftenzing m’anima “vinga estira la passa!!!” i ho
provo i ho faig i els atrapo i els
passo…i per fi acabo, 3h 06m després
d’haver sortit, satisfet, molt cansat però satisfet, que més es pot demanar…"
