II Cursa La Marrana,

Diumenge passat es va disputar la II Cursa de La Marrana, una  mitja marató de muntanya amb 1300m de desnivell positiu i uns altres tants de negatiu, la cursa transcorre al voltant de l’estació d’esquí de Vallter 2000 i corona set cims de més de 2.700m (Pic de la Dona, Bacivers, Bastiments, Freser, Infern, Gorgs i Superior i Inferior de la Vaca) és doncs una cursa d’alta muntanya, aquest any el temps va acompanyar durant tot el recorregut, a l'edició anterior ( aquesta n'és la crònica ) la cursa es va escurçar anulant el tram Bastiments-Infern-Coll de la Marrana degut al mal temps (fins a 40 cm de neu), aquest cop doncs els participants vàrem poder disfrutar de les espectaculars vistes que ens ofereix aquest gran recorregut, aquí en teniu la crònica.

Un magnífic recorregut...

i un perfil trenca-cames...

O sia que ja em teniu diumenge al matí pujant cap a Vallter, m’hi acompanya en Lefftenzing que si bé aquest any no corre si que em fa de taxi desde Camprodon on hem anat a passar el cap de setmana, el dia es presenta espectacular, pocs (o cap) núvol al cel fan preveure una cursa d’aquelles que tot i castigar-te les cames t’alegren la vista amb un paisatge impressionant. Un cop arribats al pàrquing toca el ritual de sempre: recollir dorsal, triar la roba (pantalons? malles? màniga curta? sense mànigues? motxil·la? ronyonera?...), calçar-se etc… i apa, una mica d’escalfament i cap a la zona de sortida, i a les nou en punt la sortida !!!

El Gra de Fajol Petit, als seus peus hi ha el refugi d'Ulldeter.

Surto més aviat endarrerit, així m’estalvio el dolor psicològic de ser adelantat continuament…i busco els motivadors  moments en els que ets tu el que adelanta, després d’un curt flanqueig per les pistes ens enfilem cap al Pic de la Dona (2700m), la cursa de seguida s’estira, intento portar un ritme suau, això tot just acaba de començar, quan arribem a la Portella de Morens el terreny s’aplana un mica i puc córrer un bon tros, però a partir de la Portella del Mentet la cosa torna a pujar, un llarga fila india va resseguint el camí cap al Pic de la Dona (2702m), hi arribo 44 minuts després d’haver sortit, faig un glop d’isotònica que més m’hagués valgut no fer-lo (se’m va atrevessar durant tota la cursa…). 

Deixem enrere Vallter i enfilem cap la Portella de Morens.

Ara toca baixar cap al Coll de la Geganta (2604m), en aquest punt la cursa ja està més que estirada i més o menys ja veus els que seràn els teus companys de cursa, amb una noia anem fent la goma, ella em deixa a les pujades i jo a les baixades (ja sabeu, cara avall tota merda corre…), aprofito la baixada per cascar-me un txupinasso dels bons a veure si fa efecte aviat,  arribats al coll flanquejem gairebé sense perdre alçada fins a l’Estany de Bacivers i d’allà un altre cop amunt, cap al Pic de Bacivers (2844m), la pujada es dura però almenys aquest any no hi ha neu i no perds una  passa de cada tres… i desde el cim cap avall un altre cop, el coll de Bacivers (2774m) marca el punt d’inflexió i l’inici de la pujada cap al Bastiments (2883m) el punt més alt de la prova, més o menys seguim el mateix grupet de cinc o sis, adelanto a algun corredor/a  i arribo al cim 1h i 46m després d’haver sortit,  un altre avituallament i segueixo, la baixada és força tècnica i atrapo a més gent, el següent cim a assolir és el de Freser (2835m), el terreny és força tècnic però no difícil i les vistes són inmillorables,  ràpidament arribo al Gorgs (2848m) i Infern (2868m), el control m’indica que ja estem a la meitat de la cursa…ja no, encara !!!.

Tot crestejant després de la corda fixa, al fons a l'esquerra el Coll de Tirapits.

Pic de l'Infern a l'esquerra i a la dreta s'intueix el de Gorgs.

Toca crestejar un bona estona, en un tram l’organització hi ha posat un corda fixa per aquells que s’hi vulguin agafar, no en faig gaire cas (de fet ni jo ni cap dels corredors que veig, però no està malament que la posin, millor curar-se en salut), finalment després de fer uns quants puja/baixa arribo als Pics Superior i Inferior de la Vaca (2826 i 2820m), allà un company de fatigues em demana si li puc fer una foto i hi accedeixo després ell me’n fa una a mi, ara per fi arriba una bona estona de baixada i terreny apte per córrer, del coll de Tirapits (2783)  es baixa fins a la Barraca de Tirapits, ara toca una llarg tram per córrer amb ganes, la veritat és que les cames les tinc força bé, el que pasa és que l’estomac m’està fent la guitza (un altre cop…) i no vaig gens còmode, tot i així deixo enrere algun que altre corredor i algun que altre corredor em deixa enrere a mi… .

Just abans de Tirapits, el Bastiments queda al meu darrere i el Coll de La Marrana a la dreta

En un lleu descens arribo a la vall on neix el riu Freser, un cop travessat el riu el camí torna a enfilar-se suaument  fins arribar, per fi, al Coll de la Marrana (2529m), ara si que ja es veu el final, porto 3h i 18m de cursa, és hora de deixar-hi la resta, encaro la baixada i som-hi !!! proper objectiu el refugi d’Ulldeter (2335m), hi arribo en pocs minuts, i del refu cap avall, a buscar la carretera, la baixada és un no parar de saltar rocs i arrels, adelanto més corredors, i poc després s’acaba la baixada i comença l’asfalt i la pujada..el canvi és gairebé dolorós…fisicament i psicològica…però com a mínim aquest any no ens fan pujar fins dalt per l’asfalt en un revolt ens envien per uns dreçera que ens fa arribar al pàrquing de Vallter, al capdamunt de l’última rampa m’hi esperen l’Eva, el Roc, la Carlota, el Jan i en Lefftenzing (tot un luxe tenir tanta afició !!!), el Roc baixa a buscar-me i es posa a correr amb mi, un cop dalt agafo la Carlota dels braços del tiet Leftenzing i vinga,  a córrer cap a l’arribada !!! uffff !!!s’ha acabat, 3h 45m després d’haver-ne sortit ja torno a ser a Vallter, satisfet per haver fet una bona cursa, he fet el temps que més o menys esperava i les cames m’han aguantat, un bon test de cara a la Marató de Sant llorenç, comença el compte enrere !!!

Leffer's a l'UTMB 2013

Aquest any l'UTMB comptarà amb 2 pedazos de leffers que ho donaran tot per situar el nostre nom a la cota més alta de l'esport de resistència. L'esdeveniment més bèstia i guapo que es fa al continent (segur que hi ha curses més llargues i amb més desnivell, però l'Ultra Trail del Mont-Blanc té categoria de mite i això no ho canvia ningú).
El proper divendres dia 30 d'agost a les 16:30 es donarà la sortida i els nostres 2 valents començaran allò que es podria anomenar "la cursa de la seva vida". Tant si l'acaben com si no, la gesta està assegurada.
Fa un parell d'anys, el nostre company Valentí Cruz la va acabar amb un temps de 35 horetes i un lleuger dolor muscular que a hores d'ara encara no sap com li va aparèixer. Suposem que va ser el petit esforç de córrer 166km amb un desnivell de 9500m+ el que li va ocasionar les molèsties, però ell no n'està segur.

Sí senyor!! Es tracta d'en Bala Humana i Foulard Amarillo; valents i descerebrats, ràpids i forts com pedrots de tartera. Aquests paius faran el que calgui per arribar altre cop a Chamonix, i és que quan a un leffer se li fot la ceba..... que som de Sabadell, joder!!

Els desitgem tota la sort del món. Estarem pendents de la cursa.

ENDEVANT LEFFERS!!!

CAVALLS DEL VENT 36h - Crònica d'una anada i d'una tornada 1era part

El  cap de setmana passat en Tapao i un servidor vàrem anar a fer la Cavalls del Vent (90km i 5000m de desnivell) en la modalitat de 36h, o sia que és obligatori fer nit en un dels refugis per els quals passa la travessa i com que som poc ambiciosos teniem en ment (si quedaven forces i temps) volíem rematar la ruta amb l’ascensió al Pedraforca, els dos en teniem moltes ganes i va ser un gran cap de setmana, aquesta modalitat més “pausada” de fer trail-running la veritat és que si bé no és  tant exigent físicament com la modalitat de 24h si que et permet disfrutar tant de l’esport com dels fantàstics paratges per on transcorre la ruta, aquí en teniu la crònica.

L'imponent cara nord del Pedraforca desde l'Estassen

Divendres a la tarda arribem al refugi Lluís Estassen, situat als peus del majestuós Pedraforca, aquest és el refugi escollit com a punt de partida de la nostre travessa, l’intenció és marxar dissabte a les 6:30 del matí i arribar a la tarda/vespre  al refugi del Serrat de les Esposes a uns 52km i 3000m+ més enllà, així doncs després d’un bon sopar acabem de preparar les motxilles i anem ben d’hora a dormir, demà tenim molta feina a fer.

6:30 del matí, comença el repte.

Ha arribat el moment, a dos quarts de set del matí el guarda del refugi estampa el segell a la cartilla de pas i sortim fora, es presenta un dia esplèndid, fem la foto de sortida i agafem el corriol que ens portarà cap a la pista desde on hem d’agafar el camí cap al refugi de Gresolet a uns 5km i 400m més avall, en un minut arribem a la pista,  de sobte una llum ens encega i se'ns acosta, i ens xucla amunt… i el següent que recordo és que ja estem davant del camí que porta cap a Gresolet, però els nostres rellotges ens marquen una hora més tard i les nostres cames sembla que ja hagin corregut 10 km, en Tapao i jo ens mirem confusos (em sembla que un servidor està més confús que el meu company) i sense donar-hi més voltes ens llancem sender avall intentant recuperar aquest hora misteriosament perduda, aquest tram és gairebé tot en baixada, tant sols pujes el 50 metres que separen el riu que transcorre per la vall del refugi, 30 minuts després arribem al refugi, fantàstic hem retallat 50 minuts sobre l’horari de la guia (de fet això serà una constant ja que els temps d’aquesta guia estàn fets comptant que es camina a 5km/h i es puja a uns 400m/h), entrem i el guarda ens marca la cartilla, ara toca anar cap al refugi de Sant Jordi que el tenim a 14k però en aquest tram els desnivell ja són més importants i n’acumularem quasi 1000 de positius.

 Baixant cap a Gresolet, després de la misteriosa abducció.

Aquest cop ja començem pujant, toca arribar al Col de la Bauma, s’ha acabat el còrrer i és l’hora de  caminar, l’estratègia és ben clara: pujades caminant, baixades corrent i plans com es pugui, la qüestió és no matxacar-se abans d’hora… en mitja hora arribem al coll, allà agafem una pista que va planejant o sia que toca posar-se a córrer, i entre pista i corriol arribem al Coll de la Bena i d’allà baixem cap a Sant Martï del Puig, un grup de cases abandonades al peu d’un turó on s’alça un bonica ermita, un lloc que em recorda l’intent que vàrem fer fa un anys de fer la travessa en  24h (si en voleu llegir la crònica cliqueu aquí), deixem Sant Martí i un corriol en porta ràpidament a la pista que ve de Bagà, la seguim fins arribar a la casa de colònies de Can Cerdanyola, allà agafem el camí que puja cap al Sant Jordi, ens espera una bona pujada de 4km i 600m, al principi el camí és força agradable, el riu baixa ben ple i tot i que només son les 10 del matí ja fa força calor i ens venen ganes de tirar-se en uns dels nombrosos gorgs que hi ha…aviat el camí comença a pujar i arribem als Empedrats, durant una estona passem entremig de roques i el riu que queda força avall, a vegades però toca fer equilibris per no mullar-se els peus (cosa que a vegades és inevitable), finalment deixem el riu i ens endinsem al bosc, en Tapao va més fresc i comença  a tirar fort, jo m’ho prenc amb més calma, tinc molta calor i estic amarat de suor, el camí va guanyant desnivell i com més en guanya més cansat estic…la cosa promet…, al company ja fa estona que l’he perdut de vista, en un punt de la pujada ja no puc més i m’assec…mare meva…estic fatal !!! ara com ara veig mot complicat arribar a l’objectiu d’avui, em sembla que haurem d’anul-lar la reserva i passar-la al Niu de l’Àliga, el refugi situat al cim de la Tossa d’Alp (a l’estació d’esquí de La Molina) i que és el punt més alt de la travessa, la calor m’està matant i em trec la samarreta oficial de Leffer’s Runners i em quedo amb la meva samarreta AEM (Anti Escaldades als Mugrons) almenys així aniré més fresc, bec aigua i m’hi torno a posar, faig un cop d’ull avall i veig un noi que ve al darrera, en un moment em passa per sobre com una màquina de tren… finalment una estona després arribo a un prat al final del qual ja es veu el refugi, en Tapao m’està esperant més amunt amb un altre grup d’unes set persones, arribo esbufegant i mort de cansament, mentrestant arriba un altre noi que fa parella amb el d’abans, tant ells com el grup també estan fent la travessa, però han decidit dormir a Niu de l’Àliga, li comento el tema al Pau, i tot i que diu que ja ho decidiré més endavant li dic que no, que prefereixo treure’m la pressió de sobre i anar més tranquil (de coco sobretot) o sia que faig un truc a Serrat de les Esposes i els hi comento el tema, em diuen que cap problema i que ells mateixos trucaran a Niu per avisar-los… obviament però perdem la paga i senyal (em sembla que mai m’havia preocupat  tant poc perdre 15 euros..), en Tapao va  a buscar aigua a la font i a segellar les cartilles, estic tant petat que no tinc èsma ni d’arribar fins al refugi que està uns 50m més amunt…aprofito per descansar i prendre’m un gel a veure si recupero un mica, mentrestant el grup es posa en marxa segueix la ruta, uns minuts després arriba en Tapao i ja hi tornem a ser, el següent refugi és el del Rebost a 12km i 790m de desnivell.

Pujant cap al Sant Jordi

El camí va fent una suau baixada fins que toca enfilar-se al Coll d’Escriu, tan sols són 130m de desnivell i ja em trobo força millor o sia que si bé la suada és inevitable ja torno a estar una mica més animat, un cop dalt del coll ens espera una forta baixada fins la carretera que va de Bagà al Coll de Pal,  baixem ràpid i quan arribem a Grèixer (i després d’una petita confusió amb el camí a seguir) ens atrapa el parell de nois que em trobat al Sant Jordi, finalment al voltant de la una del migdia travessem la carretera i arribem al riu, allà trobem l’altre grup, tots junts començem la pujada cap al Rebost, el camí s’enfila per prats on l’ombra és escassa i el sol és criminal, de mica en mica el gran grup es va estirant, en Tapao va al seu pas i aviat el perdo de vista, jo estic bastant fos i ja veig a venir que la pujada se’m farà llarga, aquests 600m en 5km prometen “sufrimento” del bò, per sort no sóc el que vaig pitjor un dels nois va força més petat (no és que me’n alegri, ni molt menys però saber que no ets l’últim sempre és un estímul…), però això no em suposa cap alleujament físic, estic realment molt trinxat…però no hi ha més remei que pujar o sia que amunt, els minuts van passant i avançó per objectius: 50 passes sense parar, 50m+ sense parar, fins aquell arbre sense parar…i així vaig fent, intento menjar-me mitja barreta energètica però em costa horrors i desisteixo…en un punt el camí travessa la carretera de Coll de Pal, a l’altre costat un senyal indicador del camí m’informa que “només” queden 30 minuts pel refugi… següent objectiu, arribari en menys de 30 minuts… i per sort i arribo en 28…i tal com hi arribo m’estiro a terra a descansar …Mare de Déu Senyor quin patiment !!! en Tapao fa un minuts que ha arribat i pel que diu també ha suat lo seu…, uns minuts després arriba un dels nois i una estona després arriba l’altre..que tampoc és que fagi gaire bona cara, ara toca reposar i dinar per agafar forçes , els del refugi no s’esperàven tanta gent de cop i acabem amb les existències de pà, entrepans a tutti pleni !!!, tinc l’estómac tancat però m’obligo a menjar i beure, la parada és llarga, 1 hora i quart que per mi era absolutament necessaria, el següent tram és llarg i dur,  gairebè 900m+ en 6’2 km, finalment a les quatre en punt ens posem en moviment cap a Niu de l’Àliga a 2.520 metres d’alçada.

El Pedraforca desde el Coll Escriu

I desde el refugi del Rebost

La pujada és dura tan sols començar, però el descans es nota i els primers 400m+ cauen en 45minuts,  al aribar a la línia dels 2000m d’alçada els arbres gairebé desapareixen i el terreny es torna més àrid, el sol apreta fort però el vent que bufa fa que la temperatura sigui força agradable, arribo a la Collada de Comafloriu amb prou temps per veure en Tapao com ja n’està sortint, el porto a uns 10 minuts. la sortida del coll és pronunciada, una forta rampa ens porta dels 2200m als 2300 i a partir de llavors anem resseguint els lloms sense gairebé ni perdre ni guanyar alçada excepte a la Colladeta de Comabella, un petit sifòn on baixes 50m per tornar-los a pujar tot seguit, arribats a aquest punt decideixo fer un descans, no perquè estigui molt cansat (que també) sinó per senzillament seure i disfrutar del paisatge, 5 minuts d’absoluta pau i tranquilitat, en gaudeixo cada segon i gairebé que em permeten oblidar-me de tots els maldecaps del dia a dia…o si més no relativitazar-los…però és hora de seguir, i veig com s’acosta el noi que anava tant petat com jo però ve a tota màquina, sembla que els dos entrepans i les dues coca-coles que s’ha cascat han fet el seu efecte, xerrem una estona i el deixo marxar sense cap mena d’intenció de seguir-lo, ja tenim el refugi a tocar i ara no treu cap  ares fotres una pallissa…finalment 2h i 15m després de sortir del Rebost arribo al Niu de l’Àliga.

 La Tossa d'Alp, punt més alt del recorregut

Tapao i Cargol al Niu de l'Àliga

Una hora després dutxats i canviats ja m’estic cascant una Moritz entre pit i esquena mentre esperem que es faci l’hora de sopar, anem xerrant amb la parella de nois amb qui compartim taula, obviament el tema principal són les curses de muntanya, les travesses etc…a dos quarts de nou ens porten el sopar, tenim una gana de cavall i esperem que el sopar sigui copiós…però la veritat és que no es pot dir que sigui una meravella, un bol (no gaire gran) de sopa de fideus amb una mandonguilla obre el sopar i un plat de mongetes amb butifarra el tanca…amb dos collons…no és que ens esperessim un gran banquet però tant a en Tapao com  a mi ens sembla una broma que després d’una pallissa com la d’avui el plat fort sigui mongetes amb butifarra…no crec que suguin tant difícils de fer un macarrons per exemple, però als companys de taula ja els i està prou bé,  en un moment acaben amb les mongetes seves i nostres…a si, el postre, un tall de pastís de iogurt (fet a primera hora del matí em sembla) amb una mica de xocolata per sobre…sense comentaris. Acabat el sopar aflora el cansament i a les deu decidim anar a dormir, abans però hem de concretar amb les guardes el tema dels esmorzars, quan els  pregunto a quina hora poden servir l’esmorzar em diuen que el serveixen a partir de les vuit… fent un esforç sobrehumà aconsegueixo no fotre’m a riure davant seu, els hi dic que ni pensar-ho, que demà volem sortir  a dos quarts de set o sia que l’esmorzar l’han de servir a les sis, després de consensuar-ho amb la resa de la gent i accedeixen, ho deixaràn tot a punt i obriràn la porta del menjador perquè poguem esmorzar, finalment ja podem anar a fotre una pallisa al coixí, demà toca rematar la feina.