Marató de Barcelona 2013 sub 3h

                                                                        Llebreta Salfuman, Tapao i Bala Humana

Jornada èpica la d'ahir dia 17 de març del 2013, on Leffer's Runners trenca amb la pana i de pas, amb el crono i situa el més destacat dels seus membres (Bala Humana) on the fucking top de la classificació amb un crono de 2h59m26s i una posició absoluta de 646/14859. Fuerrrrrrrte aplausooooooooo!!!!!

El dia pinta genial; no fa fred i plou de manera suau, ideal per una cursa d'asfalt. Excepte el Tapao, que va per lliure, hem fet els deures i hem entrenat fort durant tot l'hivern per fer un paper decent.
Pel Llebreta, el més difícil ha estat aconseguir dorsal. Entre el despiste d'algú i les falses promeses d'altres, el tiu es veu corrents amb una fotocòpia en color enganxada a la panxa. I en un dia de pluja, ideal..... no et dura ni per entrar al calaix. Després d'intenses negociacions a última hora, un noi que es fa dir Juan Carlos Castillejo cedeix altruistament el piltrall i el xip: JuanCar, ets un bon paiu. Gràcies de debò. Tindràs la teva recompensa.
Ens trobem la colla amb la que ha vingut el Tapao. Hi ha el David Pagès, vell conegut de La Roda. És la seva primera marató. Li desitgem sort. Suposo que sap que li farà falta.
El Tapao correrà al costat del David i no vol saber res dels seus companys leffers. Fa bé.
Aquest any no hi ha ni la cançó d'en Mercury i la Caballé ni tret de sortida. Se'ls deu haver mullat la pòlvora amb tanta aigua.
Sortim empaitant els negres i el Leiva. La frase més utilitzada pel Llebreta durant la primera meitat de la cursa és: Dani, anem ràpid, hem d'afluixar. Però la rèplica més utilitzada és: aquest és el ritme, aquest és ritme!! 4:15...........4:10..........4:00.................3:59 (sí Bala, 3:59, ja t'ho deia jo que anavem ràpid).............. buffffffffffffffffffff
En Llebreta ja sap que aquest ritme no és el seu, però què collons, aquí hem vingut a córrer i a donar-ho tot, i s'està tan bé cagant llets per Barcelona sota un plugim refrescant! El tema és "fins quan aguantaré??"
Pas per la mitja: 1h31m: la mare que em va parir!!! Perquè he fet cas d'en Bala Humana?? Aggggggrrrrrrrr
Just abans del pas per la mitja ja ho hem parlat: encantat de córrer 1h30m amb tu, Bala, però fins aquí hem arribat. És el típic: NOW OR NEVER!!! Va xaval, que baixes de les 3h. El veig a tope i vaig veient com desapareix entre tota la colla de calvos que baixaran de les 3:10. En Llebreta es queda llepant-se les ferides i comença una nova cursa que té tota la pinta de ser ben diferent de la correguda fins ara. Com patirem!!!!
Afluixo el ritme i intento aguantar els 4:30, però només ho aconsegueixo els següents 10km. Comença el calvari. Res que no conegueu, leffers.



Bala Humana: 2h59m
Llebreta Salfuman: 3h17m
Tapao: 4h00m
David Pagès: 4h31m



Per qui no sàpiga de què va: tot el temps guanyat a la primera meitat d'una cursa per anar més ràpid del que pots, el pagaràs multiplicat per 10 a la segona meitat. Proveu-ho!! Però què collons!!! Ens agrada equivocar-nos. Ens agrada patir i ens agrada cagar-nos en la puta mil vegades!! Això sí, l'any que ve espero equivocar-me de menys. Patir, patirem igual, però 7 minuts menys, collones!!



Força leffers!!!!!

Collserola Tour

Un dia més tornem a canviar d'aires, avui (o ahir vaja…)  Ice Man i un servidor ens hem llevat ben d'hora ben d'hora i hem estat imparables, a les 06:30 sortíem de Sabadell a les 07:00 començàvem a córrer i plegàvem veles a les 09:45 després de 24k i 700m de desnivell i una magnífica volta per Collserola.

 Prenent com a punt de partida Sant Cugat hem agafat el GR-6 i hem començat a trotar suaument, a cap de poca estona ja passàvem pel costat l'apuntalat Pi d'en Xandri (que encara es recupera de les ferides que quatre fills de puta li provocàren en un intent de talar-lo), la pista és suau i molt lentament va guanyant alçada, passem per Can Borrell que a aquesta hora encara està tancat a l’espera de la pila de gent que hi va a esmorzar o dinar, entre pista i corriol ens hem anat endinsant a Collserola passant per indrets realment feréstecs i poc transitats, semblava que en qualsevol moment hagués d’aparèixer el T-Rex de Juràssic Park o bé un amable camperol vietnamita vestit de negre i amb un AK-47…arribem a Sant Medir on Ice Man ha de fer una parada tècnica per treure’s els premsabessons que sembla que li fàgin més mal que bé, la parada és curta i seguim amunt, uns 7km després d’haver sortit arribem al Coll de l’Erola, fem uns metres per la carretera i agafem el trencall que porta al Tibidabo, però de seguida deixem el dur asfalt i agafem un camí d’escales que en porta cap a la Font de la Salamandra, el camí es fa més planer i ens porta cap al Coll de la Vinassa i després al Coll del Gravat, allà la pista baixa fort fins anar a petar al baixador de Vallvidrera, després fem un tram que ja vàrem fer fa un parell de setmanes amb en Tapao i el David, però el fem a l’inversa, passèm pel pantà de Vallvidrera i a partir d’aquest punt la cosa ja es torna a enfilar, deixem enrere la Font de l’Espinagosa (val a dir que de fonts n’hi ha un munt per la qual cosa t’evites de portar aigua a sobre) i arribem a Vallvidrera, just a la plaça on deixàrem el cotxe fa un parell de setmanes, ara toca una mica d’asfalt, a la Plaça de Vallvidrera parem a la font i ens partim un Powerbar, portem gairebé 15km i encara ens falta un bon tros, deixem la plaça enfilant-nos per les escales al més pur estil Rocky i seguim resseguint a l’invresa el circuit ja conegut, passem pels peus  de la Torre de Collserola i del Tibidabo tot corrent per un sender en lleu però constant pujada i passem pel punt més alt del recoregut a uns 465m d’alçada, tornem a ser al Coll de la Vinassa i d’allà fem un curt tram pel lateral de l’Arrabassada fins arribar a la casa de Can Ribes, seguim una curta pista i travessem el viaducte del mateix nom, deixem la pista enrere i agafem un corriol de forta, tècnica i divertidíssima baixada, 275 m de desnivell i 3km després tornem a ser a Can Borrell, ja hi som, però les cames ja no estàn per gaires alegries i a l’últim tram hem de treure l’esperit Leffer i mantenir el tipus, o sigui que res d’anar afluixant, més aviat al contari…no fos cas…

TOT BUSCANT LA CARA NORD

A la cara sud no hi ha neu, penso que a la cara nord igual queda algun resto per anar a clavar els piolets… així que el dissabte matino i pujo cap al pati de l’escola, a veure si el cantó francès del Pic de la Dona hem deixa curull de sensacions. Agafo totes les eines, carrego el cotxe i a  -6 graus surto a trobar el sol dels cims del Ripollès.

Des de dins del cotxe veig dos isards, ens quedem mirant i ens saludem encara amb les lleganyes enganxades a les parpelles.

La realitat hem posa trist... els esquis ja els puc deixar al cotxe, la poca neu que hi ha a Vallter la fan amb canons. Pujo cap a la collada de Mantet amb l’esperança que a la vesant nord quedarà mes neu que a la banda catalana. Altre cop escassetat... quatre clapes mal repartides fan que les meves esperances de fer una hivernal en solitari es quedin a la meitat.. tan sols en solitari, perquè la manca de neu fa que lo d’hivernal es quedi en un dia fred de tardor.

Tot buscant la cara Nord.

En una hora i mitja hem planto sota la cara nord, que resulta ser un roquetam descompost i fred, un terreny d’activitats no molt difícil i no tant massificat com els corredors del Gra de Fajol.  Un lloc tranquil i desconegut, on amb mes quantitat de neu, les ressenyes hem diuen que hi ha uns 10 o 11 corredors de uns 150  a 200 metres, la realitat però es aclaparadora, penso que en contes de les botes d’esquí de muntanya podria haver portat els peus de gat i seria mes profitós.

M’assento a menjar una barreta i a triar la canal per on pujar. Hem decideixo per una de nom de dibuixos animats “Nobita” 200 metres de canal que puja directament per el cor de la paret directe fins el cim. Amb les condicions de la paret penso que no cal fer-ho maco, amb que en sortim airosos, avui ja n’hi ha prou.

Hem poso l’arnes i hem penjo quatre ferregots a la cintura, acompanyats del piolet martell, per si en un moment donat cal fotre quatre hòsties al cap de un pitó per tal de guanyar seguretat, poso la corda el mes a mà possible. I quan tanco la motxilla sento els grampons des del fons de la motxilla com riuen de mi...  burro  a rascar pedra!!!

La veritat es que estic pujant per una canalota descomposta, on hem trobo amb tres o quatre passos de III o IV,   i on la dificultat es troba mes en el poc tacte de les mans degut al fred intens i el poc tacte dels peus degut a les botes d’esquí de muntanya, no es el que m’esperava, roca descomposta i trencada. Lluny queden aquelles sensacions assimilades, buscades i desitjades de les canals del cadí, on el blanc element et feia la progressió elegant i plàcida.  Tenia la idea de fer un parell de corredors, però amb un que faci, ja estaré satisfet, les condicions no sòn les ideals, i no cal trinxar les botes amb el dur granet de la zona.

Cara Nord del Pic de la Dona

Mica en mica guanyo alçada,  l’ambient es agradable i alpí. Tan sols algun corb i algun Isard matiners  m’acompanyen.  M’adono que encara que no hi hagi neu haurà estat un bon dia d’activitat. A uns 150 metres de la base  la canal s’obre i deixa pas a les rampes de sota el cim, a dia d’avui i sense neu, un seguit de pedregams que van perdent inclinació fins a assolir la cota 2.704,00 mtrs . El sol m’escalfa les mans i aprofito per seure i fer un glop d’aigua. Baixo fins al pàrquing de l’estació a buscar el cotxe

I quan obro el maleter... deixo la motxilla amb la corda, el casc, els piolets i el “lastre” que ja fa massa estona que arrossego i no puc resistir la tentació. Trec els esquis de la funda i hem regalo un parell de series de pujada per les pistes de Vallter. Amb la neu dura i trepitjada per les màquines les pells s’agafen be, començo a suar al enfilar les primeres rampes que hem portaran fins a la part alta de l’estació. Hem regalo una primera baixada suau, disfrutan del clavar "cantos", un cop a baix, torno a mirar amunt i vaig a guanyar-me la cervesseta amb una segona pujada de tossut, torno a posar les pells, agafo fort els pals i dale que te pego. Amunt,amunt que el  matí encara no s’ha acabat. Tot pujant amb les forces ja justetes,  penso que al final del dissabte... n’ha sortit un bon duatló alpí.