CAVALLS DEL VENT 36h - Crònica d'una anada i d'una tornada 1era part

El  cap de setmana passat en Tapao i un servidor vàrem anar a fer la Cavalls del Vent (90km i 5000m de desnivell) en la modalitat de 36h, o sia que és obligatori fer nit en un dels refugis per els quals passa la travessa i com que som poc ambiciosos teniem en ment (si quedaven forces i temps) volíem rematar la ruta amb l’ascensió al Pedraforca, els dos en teniem moltes ganes i va ser un gran cap de setmana, aquesta modalitat més “pausada” de fer trail-running la veritat és que si bé no és  tant exigent físicament com la modalitat de 24h si que et permet disfrutar tant de l’esport com dels fantàstics paratges per on transcorre la ruta, aquí en teniu la crònica.

L'imponent cara nord del Pedraforca desde l'Estassen

Divendres a la tarda arribem al refugi Lluís Estassen, situat als peus del majestuós Pedraforca, aquest és el refugi escollit com a punt de partida de la nostre travessa, l’intenció és marxar dissabte a les 6:30 del matí i arribar a la tarda/vespre  al refugi del Serrat de les Esposes a uns 52km i 3000m+ més enllà, així doncs després d’un bon sopar acabem de preparar les motxilles i anem ben d’hora a dormir, demà tenim molta feina a fer.

6:30 del matí, comença el repte.

Ha arribat el moment, a dos quarts de set del matí el guarda del refugi estampa el segell a la cartilla de pas i sortim fora, es presenta un dia esplèndid, fem la foto de sortida i agafem el corriol que ens portarà cap a la pista desde on hem d’agafar el camí cap al refugi de Gresolet a uns 5km i 400m més avall, en un minut arribem a la pista,  de sobte una llum ens encega i se'ns acosta, i ens xucla amunt… i el següent que recordo és que ja estem davant del camí que porta cap a Gresolet, però els nostres rellotges ens marquen una hora més tard i les nostres cames sembla que ja hagin corregut 10 km, en Tapao i jo ens mirem confusos (em sembla que un servidor està més confús que el meu company) i sense donar-hi més voltes ens llancem sender avall intentant recuperar aquest hora misteriosament perduda, aquest tram és gairebé tot en baixada, tant sols pujes el 50 metres que separen el riu que transcorre per la vall del refugi, 30 minuts després arribem al refugi, fantàstic hem retallat 50 minuts sobre l’horari de la guia (de fet això serà una constant ja que els temps d’aquesta guia estàn fets comptant que es camina a 5km/h i es puja a uns 400m/h), entrem i el guarda ens marca la cartilla, ara toca anar cap al refugi de Sant Jordi que el tenim a 14k però en aquest tram els desnivell ja són més importants i n’acumularem quasi 1000 de positius.

 Baixant cap a Gresolet, després de la misteriosa abducció.

Aquest cop ja començem pujant, toca arribar al Col de la Bauma, s’ha acabat el còrrer i és l’hora de  caminar, l’estratègia és ben clara: pujades caminant, baixades corrent i plans com es pugui, la qüestió és no matxacar-se abans d’hora… en mitja hora arribem al coll, allà agafem una pista que va planejant o sia que toca posar-se a córrer, i entre pista i corriol arribem al Coll de la Bena i d’allà baixem cap a Sant Martï del Puig, un grup de cases abandonades al peu d’un turó on s’alça un bonica ermita, un lloc que em recorda l’intent que vàrem fer fa un anys de fer la travessa en  24h (si en voleu llegir la crònica cliqueu aquí), deixem Sant Martí i un corriol en porta ràpidament a la pista que ve de Bagà, la seguim fins arribar a la casa de colònies de Can Cerdanyola, allà agafem el camí que puja cap al Sant Jordi, ens espera una bona pujada de 4km i 600m, al principi el camí és força agradable, el riu baixa ben ple i tot i que només son les 10 del matí ja fa força calor i ens venen ganes de tirar-se en uns dels nombrosos gorgs que hi ha…aviat el camí comença a pujar i arribem als Empedrats, durant una estona passem entremig de roques i el riu que queda força avall, a vegades però toca fer equilibris per no mullar-se els peus (cosa que a vegades és inevitable), finalment deixem el riu i ens endinsem al bosc, en Tapao va més fresc i comença  a tirar fort, jo m’ho prenc amb més calma, tinc molta calor i estic amarat de suor, el camí va guanyant desnivell i com més en guanya més cansat estic…la cosa promet…, al company ja fa estona que l’he perdut de vista, en un punt de la pujada ja no puc més i m’assec…mare meva…estic fatal !!! ara com ara veig mot complicat arribar a l’objectiu d’avui, em sembla que haurem d’anul-lar la reserva i passar-la al Niu de l’Àliga, el refugi situat al cim de la Tossa d’Alp (a l’estació d’esquí de La Molina) i que és el punt més alt de la travessa, la calor m’està matant i em trec la samarreta oficial de Leffer’s Runners i em quedo amb la meva samarreta AEM (Anti Escaldades als Mugrons) almenys així aniré més fresc, bec aigua i m’hi torno a posar, faig un cop d’ull avall i veig un noi que ve al darrera, en un moment em passa per sobre com una màquina de tren… finalment una estona després arribo a un prat al final del qual ja es veu el refugi, en Tapao m’està esperant més amunt amb un altre grup d’unes set persones, arribo esbufegant i mort de cansament, mentrestant arriba un altre noi que fa parella amb el d’abans, tant ells com el grup també estan fent la travessa, però han decidit dormir a Niu de l’Àliga, li comento el tema al Pau, i tot i que diu que ja ho decidiré més endavant li dic que no, que prefereixo treure’m la pressió de sobre i anar més tranquil (de coco sobretot) o sia que faig un truc a Serrat de les Esposes i els hi comento el tema, em diuen que cap problema i que ells mateixos trucaran a Niu per avisar-los… obviament però perdem la paga i senyal (em sembla que mai m’havia preocupat  tant poc perdre 15 euros..), en Tapao va  a buscar aigua a la font i a segellar les cartilles, estic tant petat que no tinc èsma ni d’arribar fins al refugi que està uns 50m més amunt…aprofito per descansar i prendre’m un gel a veure si recupero un mica, mentrestant el grup es posa en marxa segueix la ruta, uns minuts després arriba en Tapao i ja hi tornem a ser, el següent refugi és el del Rebost a 12km i 790m de desnivell.

Pujant cap al Sant Jordi

El camí va fent una suau baixada fins que toca enfilar-se al Coll d’Escriu, tan sols són 130m de desnivell i ja em trobo força millor o sia que si bé la suada és inevitable ja torno a estar una mica més animat, un cop dalt del coll ens espera una forta baixada fins la carretera que va de Bagà al Coll de Pal,  baixem ràpid i quan arribem a Grèixer (i després d’una petita confusió amb el camí a seguir) ens atrapa el parell de nois que em trobat al Sant Jordi, finalment al voltant de la una del migdia travessem la carretera i arribem al riu, allà trobem l’altre grup, tots junts començem la pujada cap al Rebost, el camí s’enfila per prats on l’ombra és escassa i el sol és criminal, de mica en mica el gran grup es va estirant, en Tapao va al seu pas i aviat el perdo de vista, jo estic bastant fos i ja veig a venir que la pujada se’m farà llarga, aquests 600m en 5km prometen “sufrimento” del bò, per sort no sóc el que vaig pitjor un dels nois va força més petat (no és que me’n alegri, ni molt menys però saber que no ets l’últim sempre és un estímul…), però això no em suposa cap alleujament físic, estic realment molt trinxat…però no hi ha més remei que pujar o sia que amunt, els minuts van passant i avançó per objectius: 50 passes sense parar, 50m+ sense parar, fins aquell arbre sense parar…i així vaig fent, intento menjar-me mitja barreta energètica però em costa horrors i desisteixo…en un punt el camí travessa la carretera de Coll de Pal, a l’altre costat un senyal indicador del camí m’informa que “només” queden 30 minuts pel refugi… següent objectiu, arribari en menys de 30 minuts… i per sort i arribo en 28…i tal com hi arribo m’estiro a terra a descansar …Mare de Déu Senyor quin patiment !!! en Tapao fa un minuts que ha arribat i pel que diu també ha suat lo seu…, uns minuts després arriba un dels nois i una estona després arriba l’altre..que tampoc és que fagi gaire bona cara, ara toca reposar i dinar per agafar forçes , els del refugi no s’esperàven tanta gent de cop i acabem amb les existències de pà, entrepans a tutti pleni !!!, tinc l’estómac tancat però m’obligo a menjar i beure, la parada és llarga, 1 hora i quart que per mi era absolutament necessaria, el següent tram és llarg i dur,  gairebè 900m+ en 6’2 km, finalment a les quatre en punt ens posem en moviment cap a Niu de l’Àliga a 2.520 metres d’alçada.

El Pedraforca desde el Coll Escriu

I desde el refugi del Rebost

La pujada és dura tan sols començar, però el descans es nota i els primers 400m+ cauen en 45minuts,  al aribar a la línia dels 2000m d’alçada els arbres gairebé desapareixen i el terreny es torna més àrid, el sol apreta fort però el vent que bufa fa que la temperatura sigui força agradable, arribo a la Collada de Comafloriu amb prou temps per veure en Tapao com ja n’està sortint, el porto a uns 10 minuts. la sortida del coll és pronunciada, una forta rampa ens porta dels 2200m als 2300 i a partir de llavors anem resseguint els lloms sense gairebé ni perdre ni guanyar alçada excepte a la Colladeta de Comabella, un petit sifòn on baixes 50m per tornar-los a pujar tot seguit, arribats a aquest punt decideixo fer un descans, no perquè estigui molt cansat (que també) sinó per senzillament seure i disfrutar del paisatge, 5 minuts d’absoluta pau i tranquilitat, en gaudeixo cada segon i gairebé que em permeten oblidar-me de tots els maldecaps del dia a dia…o si més no relativitazar-los…però és hora de seguir, i veig com s’acosta el noi que anava tant petat com jo però ve a tota màquina, sembla que els dos entrepans i les dues coca-coles que s’ha cascat han fet el seu efecte, xerrem una estona i el deixo marxar sense cap mena d’intenció de seguir-lo, ja tenim el refugi a tocar i ara no treu cap  ares fotres una pallissa…finalment 2h i 15m després de sortir del Rebost arribo al Niu de l’Àliga.

 La Tossa d'Alp, punt més alt del recorregut

Tapao i Cargol al Niu de l'Àliga

Una hora després dutxats i canviats ja m’estic cascant una Moritz entre pit i esquena mentre esperem que es faci l’hora de sopar, anem xerrant amb la parella de nois amb qui compartim taula, obviament el tema principal són les curses de muntanya, les travesses etc…a dos quarts de nou ens porten el sopar, tenim una gana de cavall i esperem que el sopar sigui copiós…però la veritat és que no es pot dir que sigui una meravella, un bol (no gaire gran) de sopa de fideus amb una mandonguilla obre el sopar i un plat de mongetes amb butifarra el tanca…amb dos collons…no és que ens esperessim un gran banquet però tant a en Tapao com  a mi ens sembla una broma que després d’una pallissa com la d’avui el plat fort sigui mongetes amb butifarra…no crec que suguin tant difícils de fer un macarrons per exemple, però als companys de taula ja els i està prou bé,  en un moment acaben amb les mongetes seves i nostres…a si, el postre, un tall de pastís de iogurt (fet a primera hora del matí em sembla) amb una mica de xocolata per sobre…sense comentaris. Acabat el sopar aflora el cansament i a les deu decidim anar a dormir, abans però hem de concretar amb les guardes el tema dels esmorzars, quan els  pregunto a quina hora poden servir l’esmorzar em diuen que el serveixen a partir de les vuit… fent un esforç sobrehumà aconsegueixo no fotre’m a riure davant seu, els hi dic que ni pensar-ho, que demà volem sortir  a dos quarts de set o sia que l’esmorzar l’han de servir a les sis, després de consensuar-ho amb la resa de la gent i accedeixen, ho deixaràn tot a punt i obriràn la porta del menjador perquè poguem esmorzar, finalment ja podem anar a fotre una pallisa al coixí, demà toca rematar la feina.

Iera Cursa dels Cingles de Bertí

Ahir diumenge es va celebrar la primera edició d'aquest cursa, mitja marató de muntanya amb un desnivell de 1000 metres positius, Leffer's Runners hi va ser present amb dos dels seus membres,  en Feliç i el Cargol, val a dir que va ser una magnífica cursa tant pel recorregut com per l'organització, un itinerari espectacular que va portar als corredors per llocs amb unes vistes magnífiques, sortint de Riells del Fai (300m) i després d'una curta baixada el recorregut s'enfilava fins a Sant Miquel del Fai (450m) i després s'endinsava pels cingles per corriols i s'arribava al punt més alt de la cursa a 900 metres d'alçada que gairebé era ja l'equador de la cursa,  llavors ja es començava a baixar , alternant corriol (amb algun que altre punt més tècnic) i pista, un dels punts més durs es trobava al quilòmetre 16 on el recorregut s'enfilava per un tallafocs en una duríssima pujada de 90 metres de desnivell en tan sols 500 metres, un cop dalt es baixava per l'altre costat (no tant llarg però amb la mateixa inclinació) a partir d'aquell punt ja era qüestió de començar a cremar cartutxos si encara en quedava algun. Pel que fa als nostres representant en Feliç va marcar un temps de 2h 27m 02s la qual cosa el va situar en la posició 102 de la clasificació general (de 275 participants) casum l'olla!!! si sembla que faci dos dies que encara l'havíem d'esperar cada dos per tres i ara va que se les pela !!!! el Cargol va fer un temps de 2h 46m 37s quedant-se en la 183 posició no està gens malament tenint en compte que la temporada està sent pèssima a nivell d'entreaments i els últims problemes de genolls i esquena...sembla que li està agafant el gustillo a això d'anar a fer curses sense entrenar gens i mig lesionat...

FORÇA LEFFERS !!!

I era Marató Romànic Extrem: Objectiu complert

Feia gairebé tres mesos que m’hi havia apuntat, em va semblar una bona cursa i una bona excusa per sortir un cap de setmana amb la família i creia (ingenu de mi) que tindria prou temps per entrenar el necessari com per afrontar el repte amb suficients garanties, però les coses no sempre van com un vol i els entrenaments es limiten a algún cap de setmana amb tirades més o menys llargues i a fer la Cursa del Rodal (17km) i per acabar-ho d’adobar se’m reprodueix una lesió al genoll esquerra que em deixa fora de combat les últimes tres setmanes, les condicions ideals per afrontar ja no una marató de muntanya sinó qualsevol cursa que un es proposi…

I ha arribat el gran dia, sortosament no estaré sol, en Lefftenzing va respondre a la meva crida (la sang crida a la sang) i ell i jo serem els únics representants de Leffer’s Runners en aquesta Iera Romànic Extrem de la Vall de Vianya en la categoria de marató, m’aixeco ben d’hora, faig un bon esmorzar i mentre espero l’arribada d’en Lefftenzing planifico la cursa, amb el perfil al davant intento memoritzar els punt crítics i els avituallaments clau…finalment opto per la via fàcil i em fico el fulla amb el perfil a la butxaca, carrègo el cinturo de txupinassos varis, l’Ipod per si de cas “m’avorreixo”, la gorra etc… i vaig a buscar el company, després de donar-li el dorsal (que ja m’havia encarregat jo de recolir-lo el dia abans) anem cap a la zona de sortida on aprofitem per escalfar una mica i fer els rituals de rigor, a les 7:55 un curt brieffing i a les 8:00 sortida !!! (val a dir que per la propera edició que haurien de revisar el sistema, poques vegades he vist una sortida amb tant poca gràcia…)

La cosa comença suau, amb una lleu pujada i un curt tram d’asfalt que de seguida deixem enrere, però quan el deixem ens trobem en plè festival del fang, les plujes n’han deixat els camins i corriols realment plens, les bambes es saturen i pesen el doble, els tacs no agafen…total, una bona enfangada;  en Lefftenzing segueix fent-me companyia… no se si per amor fraternal o bé per no forçar la màquina i acabar “regant nerets” abans d’hora… però mica en mica anem avançant i la cosa ja es posa dreta, ens esperen 350m de desnivell en poc més de 2’5km… una estona després arribem dalt de tot, a l’ermita de Sant Miquel del Mont  ens hi espera el primer avituallament i unes espectaculars vistes del pirineu cobert d’un blanc lluent a un costat i de la Garrotxa d’un verd intens a l’altre, ara toca baixar, ens llançem cara avall, i com que baixant no sóm dolents atrapem i avançem alguns corredors,  deixem la zona més boscosa enrere i sortim al descobert on, sense parar de correr, podem disfrutar d’uns esplèndids paratges, però la crua realitat s’imposa i toca tornar-se a enfilar, no vull forçar gens la màquina i a la mínima emposo a caminar arribem dalt només per poder baixar…aquest cop la baixada és força divertida plena de fulles traidores que poden amagar una pedra i fang que patina com el gel,  un cop més es demostra que baixant tota merda corre i avançem més corredors, finalment arribem al segon avituallament situat al km 12, a partir tenim aproximadament 2’5km de pla baixada i llavors començarà la zona dura de veritat.

I al començar aquesta zona de transició ja veig que en Lefftenzing comença a agafar el seu ritme, un ritme que en condicions normals i en un altre moment potser em podria atrevir a aguantar, però ni estic en condicions normals ni aquest és el moment, en un punt on el camí gira 180º i s’enfila amunt em saluda i apa adéu !!! ja no el veure més fins a l’arribada 27 km enllà… el camí va enfilant-se poc a poc fins que en un punt gira a l’esquerra i patapam !!! una rampa que et cagues, el corriol enfila de dret per sota una línia electrica, no són molts metres però et fan bufar de valent al, capdamunt hi ha una colla de nois animant cosa que sempre s’agraeix… un parell de pujabaixes ens fan arribar al tercer control (km 17’5 aprox), arribats a aquest punt toca fer una pausa, em trec el paravent i els manguitos i el deixo al control, no crec que em facin falta… ara ve una curta baixada i després la pujada més llarga de la cursa 3km i gairebé 400m de desnivell, és el moment de treure un txupinasso dels bons, el faig passar avall amb un vas d’aigua i som-hi !!! la baixada és curta i de seguida la cosa es posa seria,  m’atrapen un parell de corredors i junts arribem al punt on la mitja i la marató se separen, la broma és fàcil…però em vingut aquí a patir o sia que toca seguir pujant, els companys van més sobrats i mica en mica es van allunyant i em quedo sol, de moment vaig prou bé, el genoll aguanta, les cames també i els ànims segueixen amunt, la pujada es fa llarga, uns minuts més tard m’atrapen un parell de corredors més (en aquest cas corredor i corredora) el noi porta una camera a l’extrem d’un bastó i va gravant i fent fotos, els segueixo uns metres però van força àgils i s’en van…un altre cop sol, per sort porto l’altímtre i puc fer-me una idea del que em queda, quan sembla que ja he arribat al capdamunt estic ben fos, segons l’altímetre i el perfil ja hauria d’estar sobre el km21 però no he passat el cartell dels 20….se’l hauràn deixat ?, estic realment cansat i no trobo el punt de concentració necessari, el terreny no és gens comode (pedres, arrels) i a vegades costa veure el camí que tot i ser evident es perd entre els arbres, porto una bona estona ara corrent ara caminant, de cop veig al cartell del km 20…ostia, la veritat és que no me’l esperava i em cau l’ànima al terra…ufffff ara si que començo a anar tocat de tot arreu…miro el perfil i veig que el seguent avituallament és al km25, va parir…en aquest punt em passa pel cap d’engegar-ho tot a rodar i plegar al arribar al control… però primer hi he d’arribar o sigui que no queda cap altre remei que continuar…una estona (molta estona) després m’atrapa un grup de participants (dues noies i dos nois)  que fàcilment m’avançen, una de les noies em pregunta si estic bé (dec fer una cara….) la resposta és fàcil: “He estat millor…” al cap de poc veig que porta a la mà una gorra com la meva, miro el cinturo i recony!!! és la meva, m’ha caigut i ni me n’he adonat…amablement me la torna i ràpidament em deixen enrere, un altre cop sol amb les meves penes, finalment el camí comença a baixar de manera evident, mentre baixo sento veus darrera meu o sia que no sóc l’últim…és un consòl, finalment albiro el quart avituallament, toca un altre”Coup de fouet” dels bons, aigua i un tros de barreta, mentre estic allà arriba un corredor…en sentit contrari, el pobre s’ha trencat (rampes als quàdriceps) i prefereix deixar-ho estar, arriben més corredors però aquest cop del costat bó, un cop omplert el dipòsit decideixo seguir endavant, ara venen 5km més o menys tranquils i els aprofitaré per intentar recuperar forces o si més no evitar malgastar-les, el recorregut segueix un pista que en un alte moment seria ideal per correr, pujades i baixades suaus perfectes per fer-les al “trote cochinero” però prefereixo caminar gairebé tota l’estona, al km 30 comença l’última gran pujada (200m 2km) i ara estic al 25, em prendre aquest 5 km amb una calma extrema.

Mitja hora després abandono la pista i m’endinso per un corriol,  ja la tenim aquí, l’últim avituallament ha fet efecte i em trobo prou bé per pujar  a bon ritme i sense esperar-m’ho ja sóc dalt ara només queda baixar 425m en poc més de 2,5km… i el que hauria d’haver estat un baixada ràpida i divertida es converteix en un autèntic suplici, tinc els genolls fets pols i la forta baixada me’ls està matxacant encara més, l’esquerra perquè és el que ja li toca però el dret també rep la seva part…cagonelsclausdecrist, com patirem, no se quanta estona estic baixant però sembla que una eternitat, poc a poc l’altímetre es va acostant als 400m i començo a pensar que ja no queda tant, arribo a uns prats on uns nens no paren de cridar: “Papa !!!” suposo que deu ser un participant que dec portar al darrere, els saludo a ells hi ha sa mare i m’animen, deixo els prats enrere i una curta rampa em fa arribar al penúltim control, estem al km33, només queden 9km, un tros de platan i un vas d’aigua fan que s’esvaeixi la sensació de buidor a l’estomac, estic content perquè aquest cop no he tingut cap mena de problema digestiu com en altre curses, sembla que he trobat els txupinassos ideals, arriba una parella de corredors, i just a la que paren ella deixa anar un renec: “Collons !!!” diu “Ara si que puc renegar!!!”…sorprès li dic que si s’ha pogut aguantar fins llavors és tot un mèrit…de tant en tant va bé fer bromes per alliberar tensions…uns instants després em despedeixo i m’hi torno a posar, però al cap de pocs metres paro i decideixo fer servir un dels últims txupinassos que em queden, un de ben especial: It’s Boss time!!! trec l’Ipod de la butxaca l’engego i poso el volum al màxim i per art de magia la primera és “Wrecking Ball”, la meva preferida, i les cames contiunuen cansades, i els genolls continuen fent-me veure les estrelles però el dipòsit de moral se’m omple a vessar.

Encaro els últims quilòmetres amb energies renovades, miro el rellotge i em sembla que es possible baixar de les set hores però això si, m’ho hauré de treballar , tot i això segueixo molt conservador, aquests 9km es poden fer moooolt llargs, per corriols i pistes van caient els km, passo pel35, i en Bruce va sonant “No surrender”, “You can look”(versió Seeger), “Paradise by the C”...en un punt el recorregut deixa la pista que seguia i patapam !!!  una rampa de nassos !!! sembla que els organitzadors l’hagin posat expressament per veure si algú petava al tram final…que mamons !!! l’encaro a ritme de “Shackled and drawn” i per sort no és molt llarga però que cabrona….i per fi l’últim avituallament,  km 38, allà atrapo a un corredor , intercanvio un parell de bromes amb els controls i ja torno  a correr a ritme de “We take care of our own” i poques vegades un a cançó ha estat tant oportuna… l’altre participant m’ha tret uns quants metres… però m’és igual (val a dir que és la primera cursa en la qual no avanço a ningú, els corredors que hem avançat amb en Lefftenzing els primers 10km ja m’han avançat tots…és una sensació curiosa) vaig a la meva, finalment arribem a la part final, ja es veuen les cases de Hostalnou de Vianya, passo pel km 40, intento mantenir un trot suau però les cames no em donen per més i paro…però que collons, uns segons després hi torno apreto les dents i ja no paro.

Ara si,  ho tinc a tocar, ja veig l’arribada i “Badlands” em colpeja les orelles, no es pot dir que sigui una festa però encara hi queda gent…i al damunt d’un burro veig al Roc (inconfusible forro color barrufet) i al seu costat l’Eva amb la Carlota, al cap d’uns segons l’Eva em veu i avisa al Roc, que surt corrents (sense burro) a trobar-me, i el molt mamón el primer que fa és preguntarme si vaig últim...,correm junts un tros,  agafo a la Carlota, faig un petò a l’Eva i enfilo els últims metres amb un somriure d’enorme satisfacció a la cara.

 Xoca-la tiet !!!!

Un últim esforç !!!