LA MITJA CRONICA DEL CONGOST

Les 5:30, hora d’aixecar-se, en Mario Bros en recollirà a dos quarts de set, estic una mica neguitós realment no se el que ens espera després de sentir molts comentaris de la cursa la veritat es que fa una mica de respecte, al meu cap es repeteix la frase…(..va a flipar, palabra), però buenu al menys sembla que el temps ens respectarà i no plourà això era el que en tenia més preocupat. Un cop he esmorzat com cal començo a preparar-me el meu uniforme de gala, feia dies que rumiava quin seria el millor equipament, he optat per la samarra verda lefferiana de màniga llarga ja que soc una mica fredolic i no vull arriscar-me a patir massa fred, pantalo curt, mitjons i les meves provisions energètiques. Tot just agafo el mòbil i veig la perduda de MarioBross, si el repte ja està aquí es hora de partir cap a la vall de l’infern.

El camí cap a Aiguafreda es ràpid i en un tres i no res arribem, deixem el cotxe al pàrking i ens dirigim a recollir els dorsals, al camí ens trobem amb els meus cosins, fa molt temps que no ens veiem!.. i desprès de xerrar una estona i fer goig del meu club lefferià, deixant constància de que tenim representació d’un gran leffer , l’Esteve a la marató!!!!!! ens adonem que tenim que afanyar-nos la mitja comença ja!

Ens trobem a la sortida i continuem la parlada, em va sorprendre un tio que em va preguntar per la samarra, de que si era molt xula, que si també volia anar-hi al camarassa... i de sobte PUM!! tothom a córrer comença la cursa, pel meu cap passen molts dubtes, serà tan dur?, farem un temps decent,? podrem acabar-la? caurem vessant avall per la muntanya? tot una incògnita…. aquesta vegada estic més mentalitzat a no petar a la primera de canvi i començo suau. Un cop deixem el poble ens enfilem per un corriol que fa pujada, es com un embut, la gent està parada, un camí massa estret per tanta gent de cop, anem tots en fila india i vinga cap amunt!.

… en Mariobros al costat meu, ens mirem i fem rialles, comença la conya amb retrets de que si m’has liat.., tu estas boig.., on ens em ficat.. i vinga vinga a pujar, se que la pujada serà interminable, però ja som aquí i ho hem de tirar endavant, les rialles comencen a desaparèixer a mida que el senderó s’enfila cap amunt i portem mitja hora d’ascensió, vaig mirant avall, ja no veig en Mariobros la intenció era anar-hi junts a més després de liar-lo amb aquesta cursa esborrajada. Cuidaaaaaao!!!...El veig siii, una mica estressat em comenta que ha caigut, a relliscat tres vegades i que els bessons l’estant matant, però aquí esta en MarioBros! jo sé que es un corredor més experimentat que jo, i si jo puc ell podrà fer-la millor que jo, ben segur que si, lo cert es que no ha tingut massa temps per preparar-la, crec que és el moment de foter-nos aquesta mena de droga energètica.

Travessant el riu amb l’aigua coberta fins els genolls, trepitjant vessalts plens de fangs, pujant cap amunt amb la llengua al descobert, caminàvem ara, com no pot ser d’un altre manera, la pendent fa impracticable el poder córrer, arribem per fi al km 9, el Plà de la Calma, allà ens espera el primer avituallament. Jo prenc de tot, aigua, taronges, passes. Ara estic content em fet la pujada heavy!, continuem i deixem enrere l’ermita de la Mora, comencem la baixada si!! com dues cabres boixes, trepitjant pedregots amb molta cura de no caure, un pas en fals pot ser fatídic, s’ha estar molt al cas d’on es posen els peus, les vistes son increibles al voltant, i l’imatge d’aquest binomi lefferià corrent per aquesta vall estreta envoltats entre muntanyes...és majestuosa.

La baixada es interminable sembla que no acabi mai, me’n adono que es pot patir de valent fent baixades per aquests indrets, les cames fan figa, els genolls comencen a representar el seu enuig, i ara en MarioBros que em mostra la seva bamba ara de color marronos , està oberta per la meitat!, puuff que fort l’ha rebentat, una prova més de que s’ha de venir més ven equipat, tot així continuem, ara en Mariobros el veig millor més recuperat, el tinc endavant meu!!

L’última pujada es va fer molt dura, per tots dos, però desprès d’un últim avituallament , i els sons d’uns timbals cumbaieros d’un joves, feien aixecar els ànims, era un clar pressentiment de que la fi estava aprop, i encara que portàvem més de tres hores endinsats dins de la muntanya, no perdíem l’entusiasme, veiem de lluny Aiguafreda com si fos la mar, com un riu desprès de fer el seu camí llarg desembocant capa a la meta... en MarioBros i jo vam entrar junts amb un somriure, corrent abraçats, envoltats d’aplaudiments de gent que no es cansava d’esperar als últims corredors, allà ens retrobaríem amb els demès, la cursa estava feta si!, les sensacions boníssimes, i la mitja del congost assolida, només l’esperit leffer vivaç a fet historia en les nostres vides, senzillament una fita inoblidable.

Blacky