Cursa de l'Alba (Reconeixement)

Escales, escales i més escales. No sé quantes escales hi ha des de Collbató fins a St. Jeroni, però si hagués de dir una xifra en diria 1000.
Traçat espectacular de debò, tant a la pujada encarant pel sud com la baixada per l'oest.
El reconeixement ha servit per fer-nos una idea del treball "bessonil" que hauran de suportar els valents leffers que s'atreveixin a fer la cursa el proper dia 8 de maig. I és que les escales que s'han de pujar, sobretot des del monestir i fins a St. Jeroni són interminables. Això sí, són de bon pujar. Els monjos saben fer escales. I mató.

La cursa arrenca del pabelló esportiu de Collbató (348m), asfalt en pujada fins a les Coves de Salitre (480m). Allà comencen les escales...... un centenar d'escales i ja estem en plena falda monserratina. El camí de pujada és ple de còdols de tamany mitjà. Emprenya una mica relliscar cada vegada que intentes fer una passa. Perds molt impuls amb les pedretes del nassos. Passem per una sèrie de revolts molt putes i molt semblants uns als altres; amunt amunt arribem al Pla de Sant Miquel (849m)on es troben el traçat de pujada i el de baixada. Allà comença la baixadeta encimentada típica de les visites a Monserrat, avinguda cimentosa amb estàtues de les seves verges i monjos destacats....
Arribem al monestir (711m)perdent un centanar de metres d'alçada (amb el que costen de guanyar-los!!) i allà comença la festa de veritat: escales, escales i més escales, combinades amb fantàstics corriols a través del pas dels francesos que ens portaran fins al Pla dels Ocells (930m). A partir d'aquí comença l'últim tram de pujada (més escales i més corriol) i ens plantem
a Sant Jeroni (1237m).
Avui feia mal temps, i encara que la pluja ens ha respectat fins a 30min abans d'arribar al cotxe, tota l'estona ha fet un vent glaçat que ens ha deixat les mans entumides. El sol no ha sortit en cap moment, i a Sant Jeroni no hem pogut estar gaire estona; suats i glaçats ens han fet una foto uns paios que preparaven no sé quina ultra-trail per Osca i au, cap a baix que fa baixada.

A la baixada no s'amaga cap parany en forma de pujada traïdora, només algunes escales (per no desentonar amb la resta del traçat) i poca cosa més. El camí no és gaire fàcil i s'ha de vigilar molt bé on poses els peus. Com que ha plogut al tram final, us podeu imaginar la pista de gel en què s'ha convertit el rocallam.... en Blacky ha patit una caiguda significativa i a en Llebreta li ha anat d'un pèl.

Finalment, amb 3h30min ens hem tornat a plantar al cotxe.


Hem fet moltes paradetes per esperar-nos, pixarradetes, cagadetes i per maleïr una mica la puta estampa que ens havia portat fins allà. Per tant, crec que es pot fer ben bé en 3h.


Una ruta dura però molt i molt guapa.