El retorn

Jo no volia, em volia prendre les coses amb calma… però el dimarts anterior havia anat a correr amb en Mesteño, en Lefftenzing, en Foulard, en Pau i en Carles i clar quen t’ajuntes amb aquesta colla de malalts és díficil prendre’s les coses amb calma, i ara te la foto jo i ara me la fots tu el que havia de ser una trotar suau i sense sang es va convertir en una bona escaramussa, o sia que en Mesteño no va parar de burxar-me l’orella amb el tema de la cursa del Rodal “Te veo bien” deia “Apuntate que nos reiremos”….i dit i fet quan arribo a casa em conecto veig que encara hi ha plaçes i apa, inscrit a la primera cursa després de quatre mesos i mig de una inactivitat gairebé total (correr un total de tres hores en aquest periode de temps és poc més que res….), val a dir que era una bona cursa per tornar, la Cursa del Rodal, 16km per terreny conegut i en la que l’any passat ja vaig participar.

Però tenia molt clara una cosa, havia d’anar a la meva, passant de la resta, sense picar-me amb ningú i podriem dir que sense ni mirar al crono, tan sols la volia fer per recuperar una mica les sensacions perdudes durant tot aquest temps d’inactivitat, així doncs agafo l’Ipod i el carrego fins el topes de Bruce, aprofitaré la cursa per escoltar “Wrecking Ball” sense interrupcions i a tot drap.

A les 10:30 comença la cursa, engego els companys a dida i apreto el “play”, mai una cançó m’havia deixat tant clar el que havia de fer en aquell moment ,“We take care of our own”, com més l’escolto més m’agrada, i avui em motiva especialment; deixem les pistes enrere i agafem un camí que han obert no fa gaire que ressegueix el Ripoll per la riba esquerra, la cursa de seguida s’ha estirat, em van passant corredors (he sortit molt endavant) entre els quals el Pau, en Tapao i en Blacky, ara si que ja sóc l’últim leffer, després d’aproximadament 1,5 km el camí nou s’ajunta amb el vell i ja correm pel circuit habitual, ara l’espai entre corredors és més gran i tothom ja s’ha anat posant més o menys a lloc, encara que de tant en tant m’atrapa algún grupet, en Bruce va sonant i arribem a la primera rampa que és la més llarga i tal com comença la rampa comença “Wrecking Ball” la millor cançó del disc, em carrega la moral i les piles però tot i això faig bondat i no apreto, queda molt tros, i tal com s’acaba la rampa s’acaba la cançó, primer avituallament, agafo una ampolla i en faig un parell de glops, ara ve un llarg fals pla és un tram força agradable però el fet de ser totalment descobert fa que el fort vent que bufa aixequi una pols molt emprenyadora i que costi més d’avançar, fimalment arribem un altre cop a la zona boscosa, porto un bon ritme, no pel que fa a velocitat sino pel que fa a regularitat, la qual cosa em permet anar avançant a alguns corredors que potser han estat massa valents a la pujada…un tram en lleugera baixada em porta fins la masia de Togores, giro a l’esquerra i després de un curt tram arribo a una forta baixada que porta al fons de la vall, uns pocs metres plans i toca pujar de nou, la pujada és curta però intensa, allà veig que porto el Pau a un escasos 20 metres, en altres condicions m’hagués sortit l’instint leffer més primari i hagués apretat pe enganxar-lo…però avui no toca, finalment corono i surto Camí Reial, deixo anar les cames aprofitant la baixada tot guardant forçes, encara queda una bona pujada i tot el tram del riu, recordo que l’any passat se’m va fer etern…, surto del camí cap a la dreta i encaro el fort pendent que em torna a portar cap al fons de la vall, i com que torno a ser al fons em toca tornar a pujar…enfilo cap a la Torre del Canonge, pujada curta però dura, un cop dalt tombo a l’esquerra per anar a busacr els vivers, allá hi ha el segon avituallament (de fet és el primer però desplaçat 50 metres…) ampolla d’aigua, un parell de glops i avall un alte cop !!! baixada llarga, ideal per allargar la passa, atrapar al que tens a davant i deixar-te els quàdriceps ben carregadets…un parell de sifons i arribem al riu, últims quatre kilometres, plans però durs, ara ja és hora de cremar el que quedi (que no és gaire) allargo la passa però intento no augmentar la cadència, de mica en mica m’acosto al Pau, i just quan em poso al darera veig a l’Anna , sembla que ja està recuperada del gripasso i ha sortit a fer una volta amb la btt, estic una estona darrera del Pau, finalment em decideixo a passar-lo, surten els típics comentaris “Vinga que ja hi som !!!” “Vaig petat…”, em col-loco al davant a veure si s’enganxa però em sembla que prefereix fer la seva i es queda enrere, falta molt poquet, una rampa cap a la dreta i m’enfilo cap a les pistes, entro a la recta final i travesso la línea d’arribada, no sé el temps, però és igual, de moment estic content, els genolls m’han respost i no m’han fet mal, tinc les cames ben carregades però és el mínim que puc tenir, em trec el xip, agafo la samarreta i la bossa, em donen un entrepà de botifarra i satisfet de la feina feta em dirigeixo cap a la gespa on hi ha la resta de Leffers, m’assec i mentre endrapo la botifarra,faig alguns estiraments, van sorgint els típics comentaris i bromes post-cursa … ja els trobava a faltar!!!