TOT FENT-SE SANG

Dissabte dia 9 de juny. Se’m obren els ulls, miro al sostre i acte seguit al cabró del despertador, que implacable i sense miraments em diu que son les 6:30 del mati.

Massa d’hora, pensa la neurona, i agafo el llibre d’en Clive Cussler i llegeixo quatre ratlles...  quan torno a obrir els ulls ja havia perdut el punt i eren les 8:00... ara si. El divendres havia mig quedat que, a través del mail hem dirien quelcom un grup d’assassins de dues rodes, per tal de que m’escorxessin, així que miro l’ordinador amb temor i tremolors. Per sort es veu que no s’han recordat de mi. Esmorzo un kiwi, una infusió freda de fruites del bosc i un parell de llesques de pa amb tomàquet i formatge.

No tinc massa clara la volta que faré, però que sortiré amb bici si, i de carretera, ja que la de muntanya encara està punxada, des de que amb el cargol varem fer l’ultima sessió de cargolar bieles.

Miro la capsa de l’aliment i agafo dos Power gels....  encara porten el numero de dorsal de la marató de l’Aneto de l’any passat ...(espero que no estiguin caducats) i uns sobret de taurina o cafeïna per dissoldre en aigua.... de fet no queda res mes a la capsa... això de no fer curses, fa que el rebost quedi sec. Ni “caramelos del amor” ni barretes de cereals, ni recuperations... la cosa pinta chunga.

M’enlycro i em poso la cinta del pulsòmetre, la samarra interior de la serra de tramuntana i el mallot de vaca suïssa... l’esquellot el deixo, tampoc cal cridar l’atenció del personal, omplo dos bidons d’aigua de l’aixeta i acaricio el carboni de la meva fidel confessora, ja al carrer hem poso els mitons als braços, les ulleres, el casc i les sabates de claqué. Arrenco el Garmin Forrerunner i espero que trobi aquells estimats amics que són els satèl·lits en òrbita, un cop ho tinc tot m’assento al damunt de la Botecchia i poso la ment en blanc.

Agafo la carretera de castellar, plena de ciclistes, i com no... surt l’instin leffer. Amb els que saluden no hi ha res a dir. Però el que no suporto es que et passin per el costat i no diguin res, o et mirin per sobre de l’espatlla i al cap de 100 metres pugin pinyons i es quedin allà, sense gas per deixar-te enrere. Es aleshores quan poso el punt de mira...  Ara m’atrapes ara et deixo, ara be una baixada i es creuen millor que l’Amstrong camp a través...  ai però quan be una pujada, aquí es quan, si flaquegen, són carn de canó. Entre divertimentos, cops de punyal i cops de ronyó passo per davant de casa el Foulard Amarillo.

     Segueixo direcció Monistrol, el sol no pica massa ja que encara es d’hora, però la pujada sense arbres es fa dura, per sort aquest tram tan sols hem trobo ciclistes en sentit contrari i puc portar els kilòmetres amb tranquil·litat. Des de Monistrol cap a Calders, comença planer per acabar amb una pujadeta constant i regular, que fa que hem senti còmode i aconsegueixi portar un ritme decent. Tot arribant a dalt hem fixo que hi ha uns penya-segats extra plomats on hi ha escaladors.. penso que potser alguna tarda ens hi podríem acostar a esgarrapar pedres... actualment i per el temps que fa que no escalo...  no crec que faci mes de un cinquè grau, però segur que serà divertit.

Enfilo la rotonda, i agafo direcció a Artés, una baixada hem deixa recuperar l’alè, després cap a Avinyó. Un cop al mig del poble no se cap a on tirar, i fins que no trobo un mapa de carreteres dibuixat a una façana, no tenia massa clar l’objectiu d’avui, la visió fa que pensi anar cap a Prats de Lluçanès, i així arrenco a pedalar altre cop. Cap al kilòmetre 50 començo a pensar que estaria be parar a esmorzar... la carrereta es va enfilant poc a poc entre trossos obacs i trams soleiats, ja tan sols hem queda mig bidó d’aigua i el pa amb tomàquet i formatge de casa ja fa estona que s’ha dissolt, però decideixo que allà on esmorzi serà el punt mig de la sortida. On giraré cua i tornaré cap al Vallès

Justet de forces arribo al kilòmetre 75. Prats de Lluçanès. Hem creu al Nani Roma... que estava parlant amb uns col·legues ciclistes, els saludo i penso que el Nani tampoc es tant alt com es veu a la tele...   en fi, busco un bar i hem casco un altre entrepà de formatge i una Coca-Cola... no hem passa per el cap demanar unes patates braves, perquè tan sols porto 5 euros i no hem vull quedar a rentar plats, que a la tarda tinc teatre amb la canalla i a les 5:00 tinc que ser a casa.

Amb la panxa plena i els bidons d’aigua també es pensa millor i com que no volia tornar per el mateix lloc, enfilo cap a Vic,  hem deixaré guiar per els cartells i així tornar de baixada cap a Sabadell. En un principi la carretera es de baixada i com que l’esmorzar m’ha deixat fred hem poso l’impermeable, que m’escalfi una miqueta..  de cop i volta  l’afable carretera comarcal es transforma i hem veig pedalant entre grans talussos i dobles carrils de pujada, que fan que aparegui un vent acanalat en contra realment matador. Sense ningú a qui poder demanar un relleu al capdavant del “peloton” noto com les energies del “bocata” minven massa ràpid... cassum l’olla, al conta quilòmetres hi surten xifres realment baixes... i encara hem queden com a mínim 70.000 metres per davant, porto ja 95 kilòmetres i crec que ha arribat l’hora de un “chupinazo”.  Igual si està caducat hem dona mes energia. Són les 12:30 i ara si que el sòl castiga, noto com la pell es va tornant vermella i les gotes de suor cauen cap als ulls, produint aquella coïssor tan i tant agradable. I com ens agrada patir!!! De sobte veig un rètol que hem diu que si vull anar cap a Vic haig de agafar l’Eix transversal... doncs vinga sense por... espero que els mossos no s’enfadin.. el trajecte fins s Vic es de baixada i tot i que l’Eix està en obres i l’asfalt està molt castigat, aprofito per clavar les espatlles al manillar, plegar els colzes i anar a buscar velocitats que facin pujar la mitja i recuperar el temps perdut per culpa del vent.

    Però TONTO de mi. Acabo dins de la C-17... ja ja aj qui’m va parir porto 100 kilòmetres i ara em veig obligat a que agafar l’autovia.... els cotxes passen ràpid per el costat i a cada sortida que travesso miro 10 cops endarrere, ginyat perquè no vingui el Yayo despistat, el jove borratxo o les monges amb el Dyan 6 i se’m emportin per davant... quina manera mes bonica de segregar adrenalina... quan arribo a Tona ja no puc mes i m’escapo cap a Collsuspina, es una bona pujada, però segur que es millor que una multa dels mossos o arribar a Granollers amb bici i per la C-17. La carretera es de dos carrils amples, i la zona mes forta de pujada es per sortir del poble de Tona, no hi ha massa trànsit, i hem planto a dalt amb mitja hora. Un cop a Collsuspina el que queda fins a Moià es molt agradable de pedalar, ja no fa vent i es pot posar el plat gran i disfrutar. Torno a anar justet i penso que invertiré els 0,50 euros que hem queden demanat caritat, a veure si hem poden fer una llauna de Coca-Cola  al primer bar que trobi, i així poder pedalar amb mes alegria... però TONTO de mi altre cop... amb tan pocs calers l’únic que aconsegueixo es que m’omplin el bidó amb aigua de l’aixeta...   Això si, Els calers me’ls vaig quedar jo... sortint de Moià gasto dintre el bidó d’aigua els sobre amb els polvos màgics i entre baixades i pujades els kilòmetres van passant. Ja en porto 140. Amb aquestes que hem truquen des de casa hi hem diuen que el teatre comença a les 4:30!!!

Collons, collons!!!! Que no arribo!!!! Castellterçol.... Sant Quirze de Safaja... Sant Feliu de Codines... Caldes de Montbui... doblegat sobre la Botecchia vaig passant pobles i inexorablement passen els minuts i els kilòmetres... tiro de l’últim cartutx que tenia a la recambra: Power gel... sabor vainilla del 2010,  que m’ajudarà amb els tobogans que hi ha entre Caldes i Sentmenat, i a sortir airós de la pujada a Pedra Santa... porto ja 6:15 pedalant i són les 3:35  i surto de Sentmenat, amb el petardo al cul i les dents apretades, ja tan sols queda el final d’etapa. Al menys aquest cop no plou, ni fa tant de fred com l’últim cop que varem sortir amb l’Agujita i el Marcel·lí per aquestes carreteres, on varem ser fustigats per calamarsa i tot.

A les 4:00 arribo a la gran via amb un somriure de cansament d’orella a orella, quatre kilograms i mig menys, 170 kilòmetres recorreguts, 6.661 kilocalories cremades, amb una mitja de 26 K/h i velocitats màximes de 75 K/h, un desnivell positiu acumulat de  2.900,00 metres, i 6:45 hores efectives dalt de la bici. Tota una pallissa, que per ser que no tenia clar on aniria, ni que faria al sortir de casa al matí, va resultar ser prou productiva....

Amb el temps just de dutxar-se i menjar un tros de pa sucat amb salsa de tomàquet, fer estiraments entre butaques de un teatre i poder disfrutar de uns actors de 7 i 10 anys, que fan oblidar el cansament.

Leftenzingeen.

1/2 Marató Popular Illa de Formentera 2012

Queden just 15 dies perquè es celebri la 1/2 Marató Popular Illa de Formentera , amb més de 500 inscrits fins ara, i que enguany comptarà amb dos convidats de luxe: Martín Fiz i Abel Antón, uns dels millors maratonians , que van tenir una meravellosa rivalitat a finals dels anys noranta. 

I com no... la representació Leffer's Runner no podíem faltar a aquesta gran cita ... ;) ... és així que algunes de les leffer's ens hem animat a conèixer la illa ... de punta a punta amb les bambes posades.


Ja us explicarem ses aventures atlètiques i fins la tornada :)


Panzer

El retorn

Jo no volia, em volia prendre les coses amb calma… però el dimarts anterior havia anat a correr amb en Mesteño, en Lefftenzing, en Foulard, en Pau i en Carles i clar quen t’ajuntes amb aquesta colla de malalts és díficil prendre’s les coses amb calma, i ara te la foto jo i ara me la fots tu el que havia de ser una trotar suau i sense sang es va convertir en una bona escaramussa, o sia que en Mesteño no va parar de burxar-me l’orella amb el tema de la cursa del Rodal “Te veo bien” deia “Apuntate que nos reiremos”….i dit i fet quan arribo a casa em conecto veig que encara hi ha plaçes i apa, inscrit a la primera cursa després de quatre mesos i mig de una inactivitat gairebé total (correr un total de tres hores en aquest periode de temps és poc més que res….), val a dir que era una bona cursa per tornar, la Cursa del Rodal, 16km per terreny conegut i en la que l’any passat ja vaig participar.

Però tenia molt clara una cosa, havia d’anar a la meva, passant de la resta, sense picar-me amb ningú i podriem dir que sense ni mirar al crono, tan sols la volia fer per recuperar una mica les sensacions perdudes durant tot aquest temps d’inactivitat, així doncs agafo l’Ipod i el carrego fins el topes de Bruce, aprofitaré la cursa per escoltar “Wrecking Ball” sense interrupcions i a tot drap.

A les 10:30 comença la cursa, engego els companys a dida i apreto el “play”, mai una cançó m’havia deixat tant clar el que havia de fer en aquell moment ,“We take care of our own”, com més l’escolto més m’agrada, i avui em motiva especialment; deixem les pistes enrere i agafem un camí que han obert no fa gaire que ressegueix el Ripoll per la riba esquerra, la cursa de seguida s’ha estirat, em van passant corredors (he sortit molt endavant) entre els quals el Pau, en Tapao i en Blacky, ara si que ja sóc l’últim leffer, després d’aproximadament 1,5 km el camí nou s’ajunta amb el vell i ja correm pel circuit habitual, ara l’espai entre corredors és més gran i tothom ja s’ha anat posant més o menys a lloc, encara que de tant en tant m’atrapa algún grupet, en Bruce va sonant i arribem a la primera rampa que és la més llarga i tal com comença la rampa comença “Wrecking Ball” la millor cançó del disc, em carrega la moral i les piles però tot i això faig bondat i no apreto, queda molt tros, i tal com s’acaba la rampa s’acaba la cançó, primer avituallament, agafo una ampolla i en faig un parell de glops, ara ve un llarg fals pla és un tram força agradable però el fet de ser totalment descobert fa que el fort vent que bufa aixequi una pols molt emprenyadora i que costi més d’avançar, fimalment arribem un altre cop a la zona boscosa, porto un bon ritme, no pel que fa a velocitat sino pel que fa a regularitat, la qual cosa em permet anar avançant a alguns corredors que potser han estat massa valents a la pujada…un tram en lleugera baixada em porta fins la masia de Togores, giro a l’esquerra i després de un curt tram arribo a una forta baixada que porta al fons de la vall, uns pocs metres plans i toca pujar de nou, la pujada és curta però intensa, allà veig que porto el Pau a un escasos 20 metres, en altres condicions m’hagués sortit l’instint leffer més primari i hagués apretat pe enganxar-lo…però avui no toca, finalment corono i surto Camí Reial, deixo anar les cames aprofitant la baixada tot guardant forçes, encara queda una bona pujada i tot el tram del riu, recordo que l’any passat se’m va fer etern…, surto del camí cap a la dreta i encaro el fort pendent que em torna a portar cap al fons de la vall, i com que torno a ser al fons em toca tornar a pujar…enfilo cap a la Torre del Canonge, pujada curta però dura, un cop dalt tombo a l’esquerra per anar a busacr els vivers, allá hi ha el segon avituallament (de fet és el primer però desplaçat 50 metres…) ampolla d’aigua, un parell de glops i avall un alte cop !!! baixada llarga, ideal per allargar la passa, atrapar al que tens a davant i deixar-te els quàdriceps ben carregadets…un parell de sifons i arribem al riu, últims quatre kilometres, plans però durs, ara ja és hora de cremar el que quedi (que no és gaire) allargo la passa però intento no augmentar la cadència, de mica en mica m’acosto al Pau, i just quan em poso al darera veig a l’Anna , sembla que ja està recuperada del gripasso i ha sortit a fer una volta amb la btt, estic una estona darrera del Pau, finalment em decideixo a passar-lo, surten els típics comentaris “Vinga que ja hi som !!!” “Vaig petat…”, em col-loco al davant a veure si s’enganxa però em sembla que prefereix fer la seva i es queda enrere, falta molt poquet, una rampa cap a la dreta i m’enfilo cap a les pistes, entro a la recta final i travesso la línea d’arribada, no sé el temps, però és igual, de moment estic content, els genolls m’han respost i no m’han fet mal, tinc les cames ben carregades però és el mínim que puc tenir, em trec el xip, agafo la samarreta i la bossa, em donen un entrepà de botifarra i satisfet de la feina feta em dirigeixo cap a la gespa on hi ha la resta de Leffers, m’assec i mentre endrapo la botifarra,faig alguns estiraments, van sorgint els típics comentaris i bromes post-cursa … ja els trobava a faltar!!!