Mitja de Sant Llorenç: pel davant, pel darrera, per dalt , per baix....

El diumenge passat es va cel-lebrar a Sant Llorenç Savall la quinzena edició de la I Marató de Muntanya de Catalunya, i evidentment els Leffer’s Runners i van acudir en massa, la meitat de l’equip prendria part a la marató i l’altre meitat a la mitja, en Cesc ho faria a la cursa de 10 km, els lefferians que varen prendre part a la marató foren: Lefftenzing, Foulard, Bala, Wallas, Liebrecilla i Fortex, a la mitja hi havia: Tapao, Panzer, Agujita, Carita Colora, Leffy the Left (el capi !!!), la Txell i un servidor el Cargol (aquest cop més que mai fent honor al meu nom…) vagi per davant la meva admiració per tots ells, aquest cap de setmana s’ha demostrat que la capacitat d’un Leffer per aguantar el “sufrimiento” encara no ha tocat sostre ….encara que alguns l’hem vist molt a prop…….

08:00 del matí, els leffers que prenem part en la mitja arribem a St. Llorenç Savall, també hi ha en Cesc que en principi vol apuntar-se al Canicross amb la Dac, encara que finalment no podrà i s’apuntarà la Cursa de Sant Jaume (10 km), els de la marató han sortit a les 07:30, segur que ja estant suant de valent…..,entre recollir els dorsals, canviar-nos, recollir els obsèquis, anar al guardaroba etc….ja són dos quarts de nou, toca escalfar una mica un parell de voltetes, alguns estiraments i quan falten cinc minuts de per les nou entrem a al zona de sortida, ens donem anims, fem alguna brometa i PUM !!!! sortida !!!! tots a correr, anem més o menys agrupats, sense presses, i arriba el primer moment “surrealista” del dia: de cop una corredora s’acosta a Panzer i li pregunta “Aquesta és la sortida de la Mitja?” un pel perplexa li contesta “Si que ho és si” , on collons es pensava que era sinó ???? a la Jean-Bouin ?????....seguim corrent i deixem Sant Llorenç enrere, en un obrir i tancar d’ulls Tapao desapareix de la vista i es perd entre la multitud ,apa siau !!!! finalment engego l’Mp3 i m’aïllo de la resta, vaig a fer la meva.

El camí es comença a enfilar, al costat i porto Agujita i Carita, semblem autistes i no ens diem res, prou feina tenim, kilometre 3’5, acaba la pujada i primer control i avituallament, no agafo res al cap de 5km n’hi ha un altre, perdo a Agujita i a Carita, ara si que estic sol, una forta baixada ens porta cap a la riera, tot està moll i relliscós, apareixen també les primeres cues i el segon moment surrealista de la jornada: mentre fem cua per superar un marge apareix per la dreta un noi que sembla que tingui MOLTA pressa i passant de tot i de tothom es col-loca al davant i s’enfila pel marge, la veritat és que molta importancia no té, si el que ho fa el veus que ja fa pinta de bestia parda de la muntanya, però aquest no era el cas, el colega anava amb pantalons fins el genolls i la jaqueta del xandall lligada a la cintura !!!!, cadascú corre com vol o pot, però cony una mica de decència !!!! total al cap de pocs kilometres tothom se l’estava passant per la pedra !!!

Anem fent per la riera, el terreny no permet anar molt ràpid, en un salt em rellisca un peu i estic a punt de fotre’m la gardela del segle, per sort només suco la bamba al riu….al cap de poc passem per sota del pont de la carretera i entrem a la Vall d’Horta, ens enfilem per la vessant esquerra i travessem la pista que transcorre per la vall, estic bé i porto un bon ritme, sense estressar-me, amb tranquilitat, tot i això em dona la sensació que els quilometres passen molt lentament….arribem a un altre control (Les Marines) amb avituallament, aquest cop si que toca, aigua i un grill de taronja, amunt !!!! la pista s’enfila i és aquí on torno a trobar-me l’amic de la jaqueta a la cintura, estic temptat de fotre-li un colleja però passo, prou putes les està passant…….l’adelanto i punt, deixem la pista i agafem un corriol que s’enfila, les pujades es començen a fer dures i poca gent (o ningú) les fa corrent, tornem a agafar una pista i al cap de poc ( o molt, ja no ho sé) arribem al tercer control (Coll Gavatx) aquest és el punt on el recorregut de la mitja deixa el de la marató i talla directe cap al Marquet, aigua i som-hi, avall que fa baixada, una colla d’excursionistes s’esperen a un costat a que no vingi ningú per poder seguir amb la seva…el corriol és un pel cabró i patina, el pobre que anava darrera meu perd el control i frena amb la meva esquena, per poc no llepem el dos, arribem a una altre pista i apa a correr, és més o menys palanera, fem un revolt i apareix el Marquet de les Roques, una curta baixada ens porta al fons de la vall i des d’allà remuntem cap a l’era de l’espectacular casalot, control i avituallament, saludo a la Carol que està enfeinada omplint vasos d’aigua, al costat hi ha l’Aran jugant amb més canalla, m’hidrato i apa torne’m-hi, la sortida del Marquet és implacable, una bona rampa, la començo corrent però m’és impossible acabar-la, començo a anar tocat…..em passa molta gent (mentre no em torni a passar el passarell de la jaqueta a la cintura…), encara estem a la meitat….bufff la cosa pinta negre….segueixo pujant, apretant els genolls, començo a tenir molta calor, un tros de pla, baixada, arribem a una casa, passem pel darrera i vinga un altre cop amunt, faig figa, i camino, miro endavant i veig la gent com s’enfila pels cingle, ostia !!!! quina pujada !!! no se quan tardo a fer-la però s’em fa eterna, faig un parell de parades a mig per recuperar-me, tinc uns calfreds que hem deixen glaçat, quan arribem a dalt veig el següent control (Era Ventosa) més avall.

Vaig baixant quan de cop sento un impacte a la closca, em giro i vaig a Panzer que m’ha etzivat un dels seus projectils de 105mm, feia estona que em cridava però com que anava amb l’Mp3 no m’enterava, la veig molt bé i amb bona cara, quina sort !!!!, mentre parlem ens atrapa en Leffy, quina grata sorpresa, el capi ha tornat amb més força que mai !!!! arribem al control, xupinazo de PowerGel, aigua i som-hi !!!! em poso darrera de Panzer, el capi obre la marxa, anem fent per la carena, arribem uns cingles, toca enfilar-si, collons si que van forts aquest parell !!!! arribem dalt del cingle i parem hi ha cua per baixar quan fa uns minuts que estem parats sentim uns crits “Marató, marató !!!” ens girem i veiem que s’acosta un tio cagant llets, és el primer de la marató, ens apartem per deixar-li pas, passa com una exal.lació, més tard i mentre seguim esperant ens passarant el 2on i el 3er….quines bèsties. Ens arriba el torn de baixar , un parell de salts i sóm baix, anem en fila, tanco la marxa i em costa seguir el pas dels companys que poc a poc es van distanciant…..torno a estar sol, puja baixa puja baixa, és un no parar i un autèntic suplici, estic més estona caminat que corrent……al cap del que em sembla una eternitat tornem a ser a la Vall d’Horta i arribem al Castell de la Pera, últim control i avituallament, 4km per meta diuen, uf, encara, allá m’atrapa la Txell, en un tres i no res desapareix de la vista, a correr ara que es pot, un camí planer i amable que almenys es deixa correr, m’adelanta un noi que a la següent rampa es posa a caminar, jo segueixo corrent i l’avanço i es posa a correr darrera meu, no se si es que s’ha picat o és que vol que li faci de llebre….me la bufa, prou feina tinc amb mi mateix…..arribem a la casa de La Roca, allá els veïns han muntat un avituallament “pirata” que s’agraeix moltíssim, queden 2 km diuen, és cert, però la meitat de pujada, ara corro, ara camino, tercer moment “surrealista” del dia, d’entre uns arbres surt un paio, deu venir de pixar suposo, es fot a correr, deu metres més endavant torna a parar i es posa en un racó del camí…el pobre te unes cagaleres de campionat i no te temps ni d’amagar-se…..per fi arriba la que s’intueix com a última baixada, em deixo anar, cames avall, em trobo amb un paio que fa molt mala cara està parat mig camí i no sembla estar passant-ho gaire bé, més avall,em creuo amb un parell de nois que pujen corrent, em pregunten si he vist a un corredor que feia mala cara, “Un no, dos, un pel més amunt” els hi responc , finalment veig les primeres cases de Sant Llorenç, últim cartutxo, enfilo l’última recta cap a meta, fa pujada, i com a colofo final a cada passa que faig els bessons tenen ganes de sortir-me per les orelles, finalment, arribo. 2h 58m. que malament que ho he passat, només sortir del control m’assec a terra i intento recuperar l’alè, quina animalada, estic desfet, l’he acabada, que és l’objectiu principal, però collons, mai hauria pensat que patiria tant, aquest cop si que he deixat un bon rastre de baba…..

Pel davant i pel darrera

Ara que encara em fan mal les cames, explicarè de manera sintètica i amb escriptura automàtica els passatges del Leffer’s per la Marató de Muntanya de St. Llorenç Savall.
Puntualment, l’escamot lefferià es presenta al punt de recollida de dorsals: cua com a la Inem, lentitud com el processament del Millet, tensió com a Badalona . El director de la cursa recita el brieffing amb interferències que fan inútil l’ènfasis que l’orador hi posa. Recollim la bossa d’obsequis, austera i precària. Vaja, de poble. El meu poble.
Els prolegòmens acaben en sec quan es dóna inici a la cursa i uns quants estem encara amb els preliminars. Així enmig la confusió de tothom arrenca la marató 2009. La marxa és agradable al començament. El senders són planers i l’esquadra capdavantera s’agrupa al cap d’uns minut, en aparèixer en Leftenzing pujant-se els calçotets. Ja passen els primers kms i les sensacions són bones, intentem ser conservadors, avancem en grup, ara tira un, ara l’altre, ens llancem arengues i crits de guerra per demostrar-nos que tenim ganes de mucho, mucho sufrimiento. Tot i que les precaucions i la contenció és desitjable per a una cursa tant llarga, el ritme és contundent i ens fiem d’una llebra espontànea que ens marcarà els primers compassos.Veiem que en Liebrecilla no es troba còmoda amb la cadència de la passa i s’endarrereix uns metres, potser algún problema logístic, els quilos de més del sarró, o s’ha parat a recollir els ride-shots que anava perdent pel camí. Aviat ens tornem a trobar, arriba barbusejant no sé què i ja hi som tots. Passem pel llit de les Arenes, uns 10 km. a les cames, el ritme de 4:30, les pedres del riu sec ens obliguen a fer una passa elàstica i precisa, queda molt però estem contents, això sí! Ens recordem d’aquelles cavalcades fantàstiques que ja havíem fet per aquells terrenys, jornades èpiques d’entrenaments salvatges.Arriba la pujada de veritat, càsum l’ós pedrer com s’enfila ! Però es deixa fer a passa llarga i esbufegant. Comença a sortir la furia, correm pels paisatges més autèntics, màgics i silvestres de la nostra comarca. El grup capdavanter de Leffer’s es disgrega, en Leftenzing i la Llebra ens deixen córrer. Sentim un súbtil i lent distanciament, prefereixen no gripar a la primer a de canto. Quedem la Bala Humana i Foulard Amarillo, disposats a fer-nos sang. Tot i això, correm molt bé plegats i amb harmonia avancem quilòmetres. Ens anem atzivan cops de canya per no entrar en la dinàmica psicotròpica que produeix la dopamina i les endorfines segregades. Tot i així, anem una mica anestesiats. Arribem al control del coll de grua, això marca l’inici de la pujada a la Mola, xupinasso de power gel i cap a l’infern. 35 min. i som dalt. Pujem panteixant com animalots i amb els ulls clucs. Arribem a dalt, ens regalem uns instants de relax, ho celebrem xocant les mans, venga que no estamos tan mal! Ens sembla estar força sencers i conservar bé les forces i fem una transició cap a Coll d’Eres amb un ritme alegre. Ens separem una mica, però la Bala es resisteix, abraonat. El sento escopir, tossir, gargotejar, córrer, tinc el seu al.lè al clatell i penso: recoi el company de fatiga és un òs dur de veritat. I ja màgrada, com els vells temps. A coll d’Eres ens tornem a parar, ens lamentem de les articulacions atrofiades i tenim la musculatura tiesa com un porc espí. E l cap, descomposat de tant pujar i baixar, girar, saltar, ajupir-se, grimpar, córrer i córrer, tris tras, tris tras. Intercanviem algun comentari absurd i ens llancem a la baixada de la canal del LLord fins al Marquet de les Roques. En aquest tram de descens vertiginós, patinós, tècnic i perillós, ens separem, em fumo una nata i arribo al Marquet. He fet un avançament perillós, rascant les partes escarpades. La Bala no em segueix. Amb la cursa reventada em trobo la meva filla al control del Marquet. 34 km a les cames, li faig un petonet, l’abraço, està jugant amb la canalla. Estic content, desquiciat i demacrat i avanço per un periple de senderols que s’enfilen amb rampes mortals i grimpades obligades. En aquest tram, hom es troba despullat, estripat i escorxat viu. Però rai !!! Jo ho havíem aconseguit !! Tots plegats, els de la marató, la mitja i la cursa de St. Jaume, acabaríem la gesta amb èxit i bons auguris.


Foulard

Marató de Sant Llorenç 09: la crònica des del darrera

A les cinc del mati sona el despertador, reconec que no estic gens estressat perquè el dia abans ja havia fet la feina (fer la bossa, pensar que menjaria, prepara la camelback,etc..) per començar he decidit fer el mateix que a l’Aneto un entrepà de truita i un cafè, encara no m’he ne adonat que ja son tres quarts de sis (ostres!!! com passa el temps) que surto disparat cap al bombers, allà hem trobo amb en Waras qui orgullós m’ensenya les noves Salomon que pensar estrenar per la marató (quin millor moment per comprovar si et van bé unes bambes), en pocs minuts apareixen en Liebrecilla, en Bala humana i desprès en Lefftenzing. Un cop al cotxe d’en bala humana tot son comentaris sobre com encararem la cursa.

Un cop arribat a Sant Llorenç anem a buscar els dorsal amb una cua que no hi ha manera que avanci, aquest era el nivell, la gent esta nerviosa i els comentaris respecte dels organitzadors son del tot normals. Com no podia ser d’una altre manera m’entren unes ganes de cagar que veient l’hora que és i encara estem sense dorsal, hem veig a mitjà cursa cagant per qualsevol racó, mentre saludo la resta de corredors “algú te paper!!!”, però per en una petita combinació de bona sort ostres un lavabo just al costat on es recullen els obsequis, i dit i fet Pam, quan surto en Liebrecilla hem diu ja estàs, has anat per feina, doncs si pim pam pum.

Anem els cotxes ens canviem i sense gaire temps ja estem a la sortida i patapam començar la cursa, caguntot ens ha agafat ven bé a 50 metres de la sortida, comencem des del darrera, encara pitjor ho tenen en Lefftenzing i en Waras que han tingut que esprintar perquè els havia agafat el tret de sortida molt més lluny, comencem a corre i sortim del poble, evidentment en Foulard, Bala,Liebrecilla i en Lefftenzing imposen el seu ritme i ja no els tornaré a veure fins al final, al meu costat tinc en Waras que en un acte de Fe (fora del normal en ell) ha decidit començar al meu ritme, i decideix no encigalar-se amb la resta de leffers, fet que el podria portar a un ritme que l’hi podria passar factura més endavant, anem junts fins al quilòmetre set, jo ja fa estona que no parlo gaire, però en Waras va molt bé i no para de xerrar, evidentment quan començant las pujades més exigents (a les marines) marxa endavant, i ja el no tornaré a veure més fins a casa d’en Foularsd, que et vagi bé company!.

Aquí començar la meva cursa en solitari, fins al quilòmetre 10 porto un ritme de 6:49 min/km hem trobo força bé i vaig millorant el ritme sobretot al tram de la riera de les Arenes faig els primers 17 kilòmetres en una 1:53, primer objectiu complert, volia passar per aquest punt en menys de dos hores.

Aquí és on començar l’ascensió a la Mola m’esperen uns 7 quilòmetres de pujades els quals tinc com objectiu fer-los entre una hora i quart i una hora i mitjà, les primeres pujades hem costen més del que hem pensava, aquí comencen les primeres males vibracions i que les tindre durant tota la pujada, de cop hem passant dos corredors amb un ritme molt alt, devien d’haver sortit molt tard, o estaven al cotxe quan va començar la cursa, perquè portaven un ritme molt fort, abans d’arribar a mitjà pujada on hi ha el cinquè control, hem passa un iaio de manlleu amb una càmera de fotos a la mà, i tres corredors que van en grup, aprofito per posar-me a rebuf, un cop passat el control, i desprès de corre una mica per una pista (buff quin descans) començar una pujada molt exigent, el iaio hem fot un “hachazo” que flipo serà cabró com tira, a mitjà pujada les passo molt putes, penso que potser haig d’abandonar, si estic petat ara ni t’explico com estaré a la mola, però com sempre hem surt aquell instint lefferià, i penso que quan arribi al coll d’Eres ja veurem, un cop superada la pajara física i mental, només hem queden el darrers trams de la pujada (pel camí dels monjos) el pitjor de tot és anar esquivant la gentada que hi ha, vaig remugant en tot el que es mou per allà, i vaig pensant en la de collejas que l’hi fotarià als de davant penso “vols sortí burro, mou-te que passo collons!”, un cop a dalt ja fa estona que he assumit que soc l’últim de la cursa, faig els meus números, he sortit al darrera de tot i amb els que corríem junts al principi, ja fa estona que no els veig, el iaio ni rastre, i miro enrere i res, ni un puto corredor, és igual jo arribo que per això estic aquí.
Un cop a dalt de la mola (25km) miro el temps 3:35 minuts he trigat una hora i 41 minuts a pujar, segons les meves sensacions ho havia passat fatal però el càlculs eren passar entre 3 i 3:30 per la mola, els números justets però encara surten, sense entretenir-me gaire al control baixo cap al coll d’eres, aquest sector el conec bastant bé (gràcies a les sortides que hem fet preparatòries) ara cada vegada hem sento millor arribo al coll d’Eres amb 4:16 aquí penso aquests cabrons deuen estar a la quinta ostia, i jo encara hem falta un catxo, però la possibilitat d’abandonar esta totalment descartada nomes hem falten 13 quilòmetres (encara no m’imaginava com serien els darrers 10), en aquest control en diuen que no vaig l’últim que encara hi ha corredors, que!!! No soc l’últim doncs adéu!!!!!!!!! i començo a baixar per la vall d’horta amb un chupinazo d’ànims que ni 10 power bars, la baixada de per si bastant tècnica, estar molt perillosa per la pluja dels dies anteriors, aquí penso en el companys “algú es fotarà una ostia segur”, hem planto al control de Can Marquet amb 4:46 , aquí faig el somia truites, hem queden 11 quilòmetres amb una pujada forta, va que hem planto a Sant Llorenç en 6 hores.
Res a veure amb la realitat els darrers 11 quilòmetres són molt lents, hi han pocs indrets on es pugui corra, tot i esta molt petat qualsevol tros en pla l’aprofito per córrer i retalla quilòmetres, com que desconeixia aquesta part del recorregut, i desprès d’observar mil vegades el perfil de la cursa, tenia present que desprès de la gran pujada de Can Marquet tot seria tira i tira, però quan arribo al control al capdamunt d’aquesta pujada amb 5:29 (45 minuts per fer uns 4 quilòmetres, durant la pujada vaig anar molt justet de forces i vaig voler reservar-me per tita en els últims trams) veig altres corredors que estan grimpant per un turo i “hem cago en la mare que els va pari a tots, però en que collons han pensat aquest desgraciats, va!! hem foto un caramel dopant i cap a dalt!! Ara només hem queden uns set quilòmetres però començo, a ser realista i la meva única meta és millorà el temps de l’Aneto (6:55) aquí és quan apareixen les cordes i els indrets més tècnics de la cursa, el problema és que porto més de 30 quilòmetres i hem costar bastant coordinar, son nombroses les vegades que estic apunt de fotrem una pinya i fer-me mal de veritat, fins al pròxim control hem trobo bé i passo un corredor, i això hem dona ànims, arribo amb un temps de 6:15 i només hem falten 3 quilòmetres el meu objectiu esta a l’abast, però com no podia ser d’un altre manera, hem trobo una pujada no molt dura però llarga en la qual ja no puc corre, i la faig caminat fet que hem fa baixar les meves expectatives, tot i així passo un altre corredor, quan mig extasiat encaro l’entrada a Sant Llorenç hem trobo en Cargol que m’anima i m’acompanya els darrers metres, gracies Cargol!!! per l’últim chupinazo de moral, just a l’arribada saludo l’Elna i la Neus i paro el rellotge en 6:45 minuts (he fet els darrers 3.1km en 25 minuts), he baixat en 10 minuts respecte de l’Aneto, i tenint present que aquesta la considero molt més exigent estic molt satisfet pel temps. Com sempre petat però content.

Per acabar un dinar a tuti plen amb un nivell de servei com els del dorsal.