18 de maig del 2010

La solitud del corredor

Fa poc més d’un any que vaig entrar en una secta anomenada Leffer’s Runners, no se si és una secta d’aquelles anomenades destructives, bé, si que ho és, sobretot físicament, el que si que és adictiva, un cop un dels seus membres et tempta per que l’acompanyis o ets d’esperit fort o segur que hi caus de quatre grapes, mireu l’Anna, el primer dia que va venir la vàrem tenir dues hores sota la pluja, ens perderem etc…i ara no falta (gairebé) mai…..la qüestió és que això de correr amb els amics te la seva gràcia, xerres, et piques, et perds acompanyat, fas dutxes comunitaries i sobretot fas projectes de futur (Anetos, Burriacs, Pinedes, Alps….), el fet de correr en companyia (o en grup) fa que dia a dia et comparis amb la resta, i vegis com millores….o com d’altres milloren més ràpidament que tu, però l’esència de tot és que t’ho passes bé, per dura que hagi estat la ruta, per renecs que hagis deixat anar o pals que hagis rebut sempre arribes amb un somriure d’orella a orella (a vegades més o menys forçat…), i la veritat és que els Leffer’s cada dia que passa es posen el llistó més alt, qui més qui menys treu hores d’on pot per anar a entrenar, la majoria ho fan els dimarts i els dijous i bàsicament en dos grups depenent de la disponibilitat horària (feina, família etc…), uns surten de La Salut (o St. Julià o les Pedritxes) i els altres de la Plaça del PPCC, de tant en tant és queda un diumenge per batre el ferro i fer una “posada en comú” de l’estat físic de la resta ……l’únic que habitualment entrena sol és en Foulard Amarillo, això de viure fora de SBD te les seves coses…..però cap problema, continua essent un dels primers espases (n’hi ha que neixen genèticament ben dotats per això del correr….)…..avui he fet allò que gairebé havia oblidat, he anat a correr sol, desde el setembre passat que no ho feia !!!!!

El quid de la qüestió és que s’acosten uns mesos força potents i que anant a correr només un dia a la setmana no n’hi ha prou, o sigui que després de les complicades negociacions familiars a quarts de vuit ens plantavem a La Salut, jo i el meu amic Mp3, no tenia gaire clar que volia fer, em rondava pel cap fer un Puig, però era un pèl tard i el tema horari havia quedat aparcat en les converses bilaterals….., bé, doncs aniria fins a Castellar, em poso els auriculars, engego l’aparell i m’entre l’Elliot saluda al públic començo a correr pel cami Reial.

Fa una tarda magnifica, no fa calor el sol encara brilla però no molesta i els camps són d’un verd radiant puntejat del vermell dels badabadocs, després d’admirar el paisatge em concentro en el que estic fent, de fet només ho fa una meiat de la neurona, l’altre està embadalida amb el concert…., m’assalta un dubte, vaig més ràpid o més lent que amb el grup, diria que més ràpid, però quan vas amb colla el temps passa més depressa….és un tema de l’espai-temps, agafo el trencall que porta cap al Tubo i m’enfilo per aquest; les pujades, les grans protagonistes, suposo que tots hi tenim una espècie de relació amor-odi, et fan patir, arribes a odiar-les, però a la vegada saps que són la pedra de toc, són les que et fan que suar la cansalada però les que també et proporcionen un plaer inmens al superar-les, i aquesta és una vella coneguda, no i posa pegues a que la pugis “esprintant” i si la vols fer tranquilament no es fa durar gaire…..arribo a Togorés i enfilo cap al camp de vol, a una meitat de la neurona li costa concentrar-se, l’altre meitat està com embogida mentre sona “Wasted years” dels Maiden, en aquest tram la concentració és important, és un llarg fals pla, si el vols fer a ritme has de mantenir bé la manxa, sinó pilles, acabo el tram i entro a l’ample pista que voreja el camp de vol, magnífic tram, sobretot si vas “suelto”, pots fer baixar la mitja d’una manera important, al cap d’un moment veig davant meu un altre corredor, l’instint ataca i diu “apreta i passa-t’el per la pedra” però no li faig cas, l’observo uns segons i deprés d’un ràpid (però acurat) analisi arribo a la conclusió que no cal que apreti, ell mateix s’anirà acostant, arribem a un trencall i ell segueix recte, la meva intenció era anar a la dreta, però no penso deixar escapar una presa fàcil, a més els dos camins porten al mateix lloc…..el camí va fent per dins el bosc, és tot ple de bassals i no pares de buscar per on passar, ens acostem a la rampa que desemboca a la pista principal, és llargueta i amb un terreny no gaire còmode (arrels, forats…), ara si que el tinc a tocar, canvio la traçada i l’adelanto tot saludant-lo amb la mà, per un instant el veig com es posa darrera meu, “ho tens clar” penso, i no afluixo, “si vols una llebre primer l’hauràs de caçar”i allà es queda. Arribo a la pista i baixo un pèl el ritme per recuperar les pulsacions i l’alè, continuo corrent, deixo el trencall de Can Casamades a la dreta i segueixo recte, de seguida em ve el cap el dijous passat, just en aquest punt a en Waras, Panzer i a mi s’ens van obrir les comportes del cel i un dil-luvi ens va caure a sobre, quina mullena !!!! arribo al cami que porta directe a Castellar però tombo a a la dreta i vaig cap al cementiri, també dijous pasat una mica més i Panzer és mor d’un susto que li va fotre un ciclista que venia per darrera i no va avisar, com a càstig per haver-ho fet el vaig deixar clavat a mitja pujada…..al capdamunt de la rampa giro a l’esquerra i enfilo cap al cementiri, un parell de resalts i una curta pujada m’hi porten, travesso el curt tram d’asfalt i entro al Cami Reial, per mi és un dels millor trams del recorregut, no és pla i la primera meitat és plena de rampetes més o menys curtes si vas bé es molt disfruton fer-lo a ritme, la segona meitat és pla-baixada menys l’últim kilometre que és un llarg fals pla, més o menys te un recorregut de set kilometres, el començo a un ritme altet, l’intenció és no baixar-lo en cap moment, abaixo el cap i apreto, els minuts passen volant, com els arbres, deixo enrere el bosc i entro en la zona més oberta, rememoro altres dies d’entreno en solitari, segur que no podia correr així, eren dies més tranquils, no tenia cap fita, era correr per correr, que està molt bé, pero que ara ja no m’omple, ara corro per passar-m’ho bé, per poder millorar temps, per arribar en òptimes condicions al Cross del Mont-Blanc i a la Marató de l’Aneto, perque sino corro més i millor Panzer me la tornarà a fotre (dos si però tres ja no eh !!!!), per poder tornar a fotre a en Waras a Pineda….i tants “perquès” com et puguis imaginar……..arribo a la Salut, estic cansat, 1h 15m, obro el cotxe, bec aigua, m’abrigo, estiro, estic molt satisfet de la feina feta, però trobo al faltar als companys, les conyes, els improperis etc…..m’hauré d’esperar fins dijous, mentrestant tot això que ja tinc fet !!!!!

4 comentaris:

Llebreta Salfuman ha dit...

Confirmat. És una secta destructiva. Jo intento sortir però no puc!!! Em torturen 3 dies a la setmana, em treuen els calés en forma de txupinassos, recupereixon, sapatilles, etc. em fan anar a veure el Marcel (HORROR!!!!!!!) i encara en vull més!!!!

Roger S. C. ha dit...

Es bo de tant en tant sortir a còrrer amb les teves bambes i jugar contra el "Corredor fantasma", castigar-te per castigar-te, i com no adelantar a lentorros i ciclistes.
Vinga que de moment la secta no us exigeix cap tatoo, ni us ha marcat amb ferro roent, no us queixeu que perdeu forçes!!!

Mireia ha dit...

Ei ei ei Cargol solitari!!! com t'ho montes de bé....quina morra !!! jajaja......Magnífica ruta la de Togores....;-) quin susto el del ciclero.... en Wallas es pensava que era el Lefftenzinggerman que venia per darrera.....jajaja
Tranki que no et fotré ni a Chamonix ni a l'Aneto....no tindré forces :-)))

Fortex the truck ha dit...

vinga que aquest faràs el triplet
bcn 2010
Montblanc 2010
Aneto 2010