Cap de setmana d'amor i sufrimiento

Tremendu cap de setmana el del 4 i 5 de setembre, on Leffer's Runners torna a pujar al més alt del sufrimiento humano, pujant i baixant el Castell de Burriac per la nit i passejant triomfals per Sabadell pel matí.

I és que la Burriac Atac comença a ser una clàssica. Cursa de muntanya potent, ni curta ni llarga, ni massa animal ni massa pelleringa, amb pujades dures i baixades vertiginoses i pols, molta pols. Amb la humitat ambient disparada i 10 minuts d'escalfament vam tenir prou per fer-nos una idea del què ens esperava: suada guapa guapa i per alguns deshidratació severa.

La sortida femenina és espectacular, tenim 3 leffers allà al davant (Panzer, Anna i Meritxell), fent pinya i preparades per sortir disparades per caçar a qualsevol que s'atreveixi a avançar-les. Tancant la massa femenina se situen Dama Humana i l'artista convidada, La Maria, una campiona de 19 anys amb ganes de cansar-se de veritat, però ho vol veure amb perspectiva, des del darrera.

Pata-pum!!! Petardaco del coet. Les noies surten cagant llets cap al Turó de l'Infern. La primera va canyada; amb 50 metres té prou per distanciar-se i em penso que ja no l'atraparan.

La sortida dels homes és un infern. Aquest any som moltíssims (uns 450) i allà al carreró de la sortida no es pot ni respirar. A sobre, com que hem volgut veure la sortida de les dones de primera mà, ara ens toca sortir molt enrera i això vol dir que ens tocarà apretar per avançar.

Coet de sortida. La gent comença a tirar. Ens trobem el primer leffer, en Paco, que jo em pensava que ens seguiria, però es va estimar més ser conservador. Al cap de res, 2 leffers més; el Cesc i el Cargol. Avui van de pirates i han hagut de sortir una mica més enllà de la línia de sortida. Porten aigua al damunt per no haver de parar als avituallaments i evitar conflictes.

Comença la pujada al Turó de l'Infern i comencen els primers esbufecs. Comencem a avançar dones i ens alegrem que Dama Humana i La Maria no estiguin entre elles. Però inevitablement ens les trobem. I semblen cansades. Jooooooodeeeeeeeeeer. Vinga leffeeeeeeeeeeeeeeeeers!!!!!!!

Continuem pujant, arribem al Turó de l'Infern i comença la primera festa de les arrels, pedres (i com no vigilis, de la sang i el fetge). Avancem molta gent; la majoria van cagats i baixen amb passetes curtes i poc fermes. Aquí es nota la diferència entre un corredor i un leffer.

Tornem a pujar i ara atrapem les 3 leffers que quedaven. Van juntes i semblen contentes!! Aquestes leffers són la letxe!!! Estic convençut que disfrutaran la cursa. Les avancem en una pujada dura amb pedrotes de granit i sorreta inclosa; encara tenim força per animar-les.

En un moment deixo de veure en Bala; el portava enganxat darrera però ara ha desaparegut. No dubto que en el moment que menys m'ho esperi m'avançarà i em deixarà enrera, el putilla. Però no, gràcies a la foscor i a la incipient miopia d'en Bala, en Llebreta creuarà la línia de meta 10 pobres segons abans que Bala.

Després de gairebé 18km i 700m de desnivell positiu, ens en tornem a Sabadell amb molt bones sensacions (bé, no tots, va haver-hi un cargol que no va acabar de trobar el seu punt), sabent que l'endemà ens n'espera una altra..... la populatxa de la festa major. Però això són figues d'un altre paner, i demà, si tinc un segon, hi torno.