TV3, la nostra ?

Feia molt temps que volia escriure sobre el tema (en Foulard n’és testimoni), però sincerament, no trobava l’inspiració necessaria per posar-me a escriure, avui però l’he trobada, i perquè avui? doncs per dues raons: la primera és que he llegit a “La Vanguardia” l’entrevista feta a en Kilian Jornet i la segona perquè he sentit a la ràdio que finalment aquest cap de setmana hi haurà lliga de futbol, i que collons té a veure una cosa amb l’altre us preguntareu, doncs aquest és el tema del present escrit.

Té a veure en que vivim en un país on, en el fons, l’esport català importa una merda, m’explico: el futbol és l’esport rei (o almenys això ens volen fer creure), no hi ha dia de l’any que els mitjans (TV, ràdio, premsa) no en parlin, tan se val que no hi hagi cap partit. trobaràn qualsevol excusa per parlar-ne, que si el Messi és el millor o no, que si el Madrid acusa al Barça de dopatge…encara que el millor és durant les pretemporades on retransmenten els interesantísims partits tipus Barça-Sant Titola de Baix o Espanyol-Rocabruna de Dalt… és igual que a la majoria de gent ens importi una merda, l’important és parlar-ne, us heu entretingut mai a comptar les pàgines o els minuts que es dediquen al futbol en comparació a d’altres esports (siguin els que siguin, bàsquet, tenis…), jo tampoc però em sembla que la diferència seria abismal, encara que també s’ha d’entendre una cosa, el 90% dels mitjans de comunicació són privats, per tant estan en el seu dret d’escriure o parlar del que els roti (almenys però hi ha un diari esportiu que dedica unes pàgines a les seleccions catalanes), la seva única funció és fer diners, ara bé que passa amb els mitjans públics (TV3, Catalunya Ràdio i els diferents canals i emissores que en penjen), doncs que aquests també segueixen l’estela dels privats, i en Kilian que i té a veure en tot això? res, evidentment però és la prova que en aquest país tot el que no sigui futbol no passa de ser una simple anècdota, en Kilian posa la cara a tots els que ens agrada això de les curses i l’esquí de muntanya, ha estat campió del món unes quantes vegades, ha batut rècords a tort i a dret etc…ara ha tret un llibre (Córrer o morir, Ara Llibres) però quin ressó ha tingut en els mitjans? gairebé cap, o almenys jo no ho he notat, m’hi jugo un ou que si enlloc d’en Kilian l’hagués tret en Messi o el Xavi tot Déu ho sabria…I és que els esports de muntanya és veu que no son prou bons pels senyors de TV3 a tall d’exemple: un dia al vespre a casa, veient els esports al TN Vespre, acaba la ronda de futbol (extensa com sempre), la següent notícia és la possible suspenió del torneig de Roland Garros perquè un ecologistes s’han queixat de que les noves instal-lacions afecten un espai protegit i la següent : en Kilian i la Mireia Miró guanyen una prova del campionat del món d’esquí de muntanya (10 segons per dir això)… em van caure els collons a terra, resulta que és més important la no-notícia (perquè tampoc era segur que no es celebrés) del Roland Garros que l’èxit de dos esportistes catalans en uns campionats del món, l’Eva n’és testimoni de que em vaig emprenyar com una mona.

“Esport rei” diuen, jo més aviat diria “Esport dictador”, tot ho controla i tot ho domina, fins i tot alguns il-luminats volien que es canvies el dia en que s’havien de cel-lebrar les últimes elecions autonòmiques perqué no coincidissin amb el Barça-Madrid, sort que en Montilla això ho va fer bé…, ja fa uns anys que això de correr s’ha posat de moda (tant per l’asfalt com per muntanya), de fet m’agradaria saber quanta gent és dedica a correr (a tots nivells) i quanta juga a futbol (a tots nivells), diria que guanyem per amplia majoria (anava a posar golejada…), entenc que potser retransmetre una cursa no és gaire divertit… però que cony el ciclisme també és un pal per qui no hi enten i bé que es retransmet !!! entenc que una cursa de muntanya pot ser tècnicament difícil de seguir, però amb ganes i enginy s’en poden fer uns resums/reportatges molt ben parits, per sort tenim la gent de “Temps d’aventura” i “Temps de neu” gràcies a ells podem veure els nostres Xavis, Puyols i Piqués, ja fa anys que aquests programes segueixen l’actualitat en les dues vessants (curses de muntanya i esquí de muntanya), i ho fan molt bé però sincerament crec que ens mereixem més i millor, estic segur que l’Antoni Real ,director del programa, estaria encantat de poder oferir més del que ofereix…però clar igual treuria temps i diners al “Futbol.cat” aquell programa que TV3 dedica als equips de 2ona en avall…quins collons.

Fa molts anys que Catalunya és una potència mundial en les curses i l’esquí de muntanya, de fet pel què fa a les curses n’és la campiona vigent desde l’any 2005 i a nivell individual tenim 7 campionats mundials (5 masculins i 2 femenins) i obviament sotscampionats, tercers llocs etc…i sembla que no n’hi ha prou, això sí, la “Roja “ guanya UN campionat del món i correm-hi tots, tots s’omplen la boca de la importància dels jugadors “de casa” bla bla bla… més endavant el Xavi NO guanya la Pilota d’or però vinga som-hi tots a cantar les exel-lències del noi de Terrassa (i que quedi molt clar que no dubto que sigui un geni del futbol) i a més li fan un esplèndid reportatge on tota la seva família surt ensabonant-lo i explicant lo bona persona que és…doncs molt bé home, perquè no fem una cosa, senzillament eliminem totes les altres federacions, fins i tot aquelles que han aconseguit que Catalunya pugui participar com país en uns campionats del món, total la majoria són d’esports que no coneix ni cristo, que carai així ens estalviem uns quant dinerets que seran sabiament destinats a promocionar una mica més el futbol, que va curt de calés…i sobretot quan s’acosta Nadal tots amb la selecció catalana, la de futbol és clar.

Perdoneu però algú ho havia de dir

Iera Cursa del Rodal, el factor camp

Diuen que el factor camp és important, que pot ser determinant, bé, no sé si ha estat determinant, però segur que ens va donar un plus de motivació tant a l’hora de participar en aquesta cursa com en el plantejament de la mateixa. Corriem a casa, ens coneixiem cada pujada, cada pla, cada pedra, si no hi havia cap problema estavem obligats a fer un bon paper. Aquest cop els Leffer’s Runners estaven representats per en Cama Llarga, en Tapao, en Mesteño, en Mario Bros, en Ramon i un servidor.

Estem davant les esplèndides instal-lacions de la nova pista coberta de Sabadell cap allà les 10h, el sol peta amb força i s’intueix que suarem la cansalada; poc abans de les 10h 30m ens col-loquem darrera la línia de sortida amb els quatre-cents un participants restants. Sortida !!! desde les pistes enfilem directament cap a la carretera de Torre Romeu i baixem cap al riu, en Tapao i el Mesteño calculen el min/km aconsellables per fer un bon temps, de sobte veiem com en Cama Llarga ve caminant en direcció contraria, el pobre s’ha trencat, esperem que es recuperi aviat i torni a fotre canya….nosaltres seguim a ritme “d’entrenament” i en la distància veiem en Mario, el tio ha sortit amb el coet al cul, en Ramon deu ser per darrera però no el tenim controlat, els meus companys de cursa van controlant el ritme, al cap de poc més de 4km arriba la primera pujada, sabiament refrenem els instints més assasíns i en Mesteño es posa al capdavant per marcar el ritme, sense estressar-nos i tot i així no parem de pasar a gent; em dona l’impressió que hi ha molta gent que va un pel venuda i que no en tenien ni idea del perfil de la cursa, val dir que no és un perfil massa bèstia però la veritat és que el segón terç de la cursa (Riu-Torre del Canonge) és un pel cabrón sobretot si no has estat prou conservador els primers 4km…acabem la pujada als vivers, trenquem a l’esquerra i ja som al llarg fals pla que porta al camp de vol, un tram corredor de collons però ens mantenim als 5min/km, arribem al trencall que porta a Togores, aquest tram fa una lleugera baixada i l’aprofitem per estirar les cames i augmentar el ritme, en la llunyania veiem en Mario, s’acaba la baixada i arribem a Togores, girem a l’esquerra i un curt tram de camí que te un mica de tot ens porta a la baixada que ens enfocara cap el Tubo , la baixada és curta però forta, et venen ganes de deixar-te anar, com si poguessis agafar embranzida per pujar, malauradament entre la baixada i la pujada hi ha un tros pla on es perd tota la inèrcia, arribem a una de les pujades més emblemàtiques de la zona (he de reconeixer que hi tinc una especie de relació amor/odi, sempre arribo a dalt escanyat però i disfruto com un animal..) aquest cop sóc jo el que em poso al capdavant, no apreto (no és per falta de ganes…) però tampoc baixo el ritme, porto en Mesteño i el Tapao enganxats al cul i els hi sento algun comentari sobre no sé quina mula…..avui no és ni dimarts ni dijous i per tant quan coronem no hi ha temps per recuperar l’alé i felicitar-nos per l’habitual “pique”, ens llançem Camí Reial avall i atrapem en Mario, el pobre va justet i l’animem a que s’enganxi, seguim pel camí i tot just començada la pujada que porta cap els horts tombem a la dreta, el camí inicia una fortíssima baixada, deixar-te anar és fàcil…. frenar ja no tant, aribem al fons de la vall, travesssem un gran bassal format per les últimes plujes (i que tardarà dies a desaparèixer) i començem l’última pujada de la cursa, ara és el torn d’en Tapao, es posa a davant i no te compassió de nosaltres, en Mario abandona el vaixell a la primera de canvi, Tapao va com una moto i ens treu aquells tres metres que semblen poc però que són un abisme, de tant en tant es va girant i ens anima però ha posat la directe, arribem a dalt esbufegant com bous, girem a l’esquerra en direcció als vivers, Tapao no dona treva i no tenim prou forçes per atrapar-lo, comença la baixada, és molt llarga, en Mesteño i jo veiem com el nostre company s’allunya inexorablement, podriem fer un esforç i atrapar-lo però encara queden 5km de cursa, preferim deixar-lo fer….finalment arribem a baix, l’escapat ja ens treu una vintena de metres està clar que ja no hi ha tasca d’equip….ara ja és un tema de cadascú. Tram final, queden uns 4km i es preveuen durs, els min/km ja no importen, és hora de posar tota la carn a la graella, atrapem a una noia de Viladecavalls (o això diu la samarreta que llueix…)….és un moment d’aquells curiosos, l’hem atrapada fàcilment però un cop ja hi sóm suem sang per passar-la…també és veritat que ens quedem uns instant darrera seu tot observant-la…i no, no és pel que tots penseu colla de malpensats, la noia en questió té una manera de correr força curiosa (i pel que sembla efectiva..), m’explico: no toca de talons al terra !!! no és conya, el primer que toca terra és la part de davant dels peus i el taló vé després i gairebé sense tocar terra…..realment la gent corre com pot, sap, o li rota….finalment la passem (però no la deixem gaire enrere…), en Mesteño ha agafat embranzida i em quedo un pel despenjat, ni intento atrapar-lo, si em queden forçes i ganes ja faré un sprint final….l’últim tros pel costat del riu és d’asfalt, és curt però s’em fa etern i la cadera dreta comença a fer-se notar (seqüeles de la marató sumat a defecte de fabricació…)…per fi, ja es veu l’arc d’arribada, de sprint ni parlar-ne, enfilo la rampa final sento que el Roc i l’Eva m’animen desde dalt un marge els saludo i per fi sona el xip.

El Cargol



La marató feta i patida by Pau Santamans

He entrenat molt. Els tests que he realitzat em donen que puc fer entre 3,20 – 3,30 a veure si ho puc aconseguir. Com sempre, el dia abans m’agafen tots els mals, que si el genoll, que si em rasca el coll a l’empassar, que si això, que si allò, em sembla que m’escolto massa....

6:00 del matí del dia M, he dormit 5 hores i he menjat una mica abans de sortir de casa. A les 6:30 em quedat tots a davant dels bombers. Quin ambient i quines cares de adormits!!!. Es respira un aire de nerviosisme controlat. Com diu la dita, les noies es fan pregar.

A les 7.30 estem tots retocats, que si cremetes aquí i allà, que si fer les nostres necessitats, que si menjar “barrites”, plàtans, caramels, semblem adolescents abans de sortir de juerga. Finalment aconseguim marxar i ens dirigim al pavelló per deixar les bosses. La cosa esta força ben organitzada i és bastant ràpida. Ens posem d’acord amb el punt de trobada per desprès de la cursa i ens fem les fotos. Ara si que es respira nerviosisme, quan no falta un perquè ha anat a fer un riu, l’altre té no sé que o s’ha deixat alguna cosa, impossible fer una foto que sortim tots junts. Al final ens dividim i la Mireia, l’Anna, el Santi, l’Oriol, l’Israel i jo ens posem d’acord per sortir junts. Nomes hem escalfat 3 min, quin desastre!!!. Mentre esperem el tret de sortida, em trobo el meu “cuñao”, anirem junts, doncs portem el mateix ritme.

8:30 comença la cursa, 42km per endavant. Al km2 me n’adono que he perdut tots els “xutes” que portava, quin desastre!!!!, ja em començo a posar nerviós. Per sort, tinc els meus pares que em faran d’assistència (crec que disfruten més ells que jo) ells tenen 4 “xutes” més. Els 5 primers km anem més lents de lo previst. Em trobo als meus pares i els hi arrenco de les mans un “xute” i una “barrita”. Al cap de poc perdo el “cuñao”, he anat una mica més ràpid, com diu l’Oriol :“no tinc amics”. Jo segueixo el meu ritme i sol. Arribo als 10km, la cosa va bé, em foto el primer “xute”. Al cap de pocs kms, veig a un munt de Leffer’s al meu davant, faig per atrapar-los. Mentre ens anem saludant, arriba també l’Oriol. Increïble, anem quasi tots els Leffer’s junts!!. A tots ens fa molta il•lusió, se’ns nota a la cara, fem molta patxoca durant uns 4 kms.

Aproximadament al km18, me’n adono que ens hem separat, estic sol ante el peligro, amb les dos fieres: l’Esteve i el Dani. Com que em sento còmode, decideixo aguantar el seu ritme. Passo la ½ marató amb els objectius complerts, la cosa va bé, llàstima que em començo a notar molèsties el genoll, però....”aquí no hay dolor”, fins que peti. Arribo al Km 25 amb forces, a un ritme superior a l’esperat i moralment molt fort. Això d’anar amb les dos figures i aguantar el seu ritme varis kms m’ha donat ales.

Segueixo fins el km 30 amb el mateix ritme. Cada cop que miro el rellotge m’espanto, anem massa ràpid per mi, però em sento fort. A partir del km 30, la cosa canvia radicalment, em poso al meu ritme i l’Esteve i el Dani es van allunyant. Ara el que he de fer és aguantar el ritme. Al km 35 em ve el puto mur de cop (cabronàs, ve sense avisar!!!). El meu pas per km va pujant exponencialment. Ara toca patir de valent. Em venen al cap els records de la Marató de l’any passat, tenia els ànims pels terres. Ja no puc més, estic amb reserva fa massa estona. Finalment veig el km 42 i trec les forces d’on no n’hi han per fer els últims 200metres dignament. Al passar per l’arribada, em sento feliç, he complert el meu objectiu. De totes maneres sempre recordaré la primera Marató com especial, la sensació de sentir-se maratonià per primera vegada es increïble.

TAPAO