La marató feta i patida by Pau Santamans

He entrenat molt. Els tests que he realitzat em donen que puc fer entre 3,20 – 3,30 a veure si ho puc aconseguir. Com sempre, el dia abans m’agafen tots els mals, que si el genoll, que si em rasca el coll a l’empassar, que si això, que si allò, em sembla que m’escolto massa....

6:00 del matí del dia M, he dormit 5 hores i he menjat una mica abans de sortir de casa. A les 6:30 em quedat tots a davant dels bombers. Quin ambient i quines cares de adormits!!!. Es respira un aire de nerviosisme controlat. Com diu la dita, les noies es fan pregar.

A les 7.30 estem tots retocats, que si cremetes aquí i allà, que si fer les nostres necessitats, que si menjar “barrites”, plàtans, caramels, semblem adolescents abans de sortir de juerga. Finalment aconseguim marxar i ens dirigim al pavelló per deixar les bosses. La cosa esta força ben organitzada i és bastant ràpida. Ens posem d’acord amb el punt de trobada per desprès de la cursa i ens fem les fotos. Ara si que es respira nerviosisme, quan no falta un perquè ha anat a fer un riu, l’altre té no sé que o s’ha deixat alguna cosa, impossible fer una foto que sortim tots junts. Al final ens dividim i la Mireia, l’Anna, el Santi, l’Oriol, l’Israel i jo ens posem d’acord per sortir junts. Nomes hem escalfat 3 min, quin desastre!!!. Mentre esperem el tret de sortida, em trobo el meu “cuñao”, anirem junts, doncs portem el mateix ritme.

8:30 comença la cursa, 42km per endavant. Al km2 me n’adono que he perdut tots els “xutes” que portava, quin desastre!!!!, ja em començo a posar nerviós. Per sort, tinc els meus pares que em faran d’assistència (crec que disfruten més ells que jo) ells tenen 4 “xutes” més. Els 5 primers km anem més lents de lo previst. Em trobo als meus pares i els hi arrenco de les mans un “xute” i una “barrita”. Al cap de poc perdo el “cuñao”, he anat una mica més ràpid, com diu l’Oriol :“no tinc amics”. Jo segueixo el meu ritme i sol. Arribo als 10km, la cosa va bé, em foto el primer “xute”. Al cap de pocs kms, veig a un munt de Leffer’s al meu davant, faig per atrapar-los. Mentre ens anem saludant, arriba també l’Oriol. Increïble, anem quasi tots els Leffer’s junts!!. A tots ens fa molta il•lusió, se’ns nota a la cara, fem molta patxoca durant uns 4 kms.

Aproximadament al km18, me’n adono que ens hem separat, estic sol ante el peligro, amb les dos fieres: l’Esteve i el Dani. Com que em sento còmode, decideixo aguantar el seu ritme. Passo la ½ marató amb els objectius complerts, la cosa va bé, llàstima que em començo a notar molèsties el genoll, però....”aquí no hay dolor”, fins que peti. Arribo al Km 25 amb forces, a un ritme superior a l’esperat i moralment molt fort. Això d’anar amb les dos figures i aguantar el seu ritme varis kms m’ha donat ales.

Segueixo fins el km 30 amb el mateix ritme. Cada cop que miro el rellotge m’espanto, anem massa ràpid per mi, però em sento fort. A partir del km 30, la cosa canvia radicalment, em poso al meu ritme i l’Esteve i el Dani es van allunyant. Ara el que he de fer és aguantar el ritme. Al km 35 em ve el puto mur de cop (cabronàs, ve sense avisar!!!). El meu pas per km va pujant exponencialment. Ara toca patir de valent. Em venen al cap els records de la Marató de l’any passat, tenia els ànims pels terres. Ja no puc més, estic amb reserva fa massa estona. Finalment veig el km 42 i trec les forces d’on no n’hi han per fer els últims 200metres dignament. Al passar per l’arribada, em sento feliç, he complert el meu objectiu. De totes maneres sempre recordaré la primera Marató com especial, la sensació de sentir-se maratonià per primera vegada es increïble.

TAPAO