Iera Cursa del Rodal, el factor camp

Diuen que el factor camp és important, que pot ser determinant, bé, no sé si ha estat determinant, però segur que ens va donar un plus de motivació tant a l’hora de participar en aquesta cursa com en el plantejament de la mateixa. Corriem a casa, ens coneixiem cada pujada, cada pla, cada pedra, si no hi havia cap problema estavem obligats a fer un bon paper. Aquest cop els Leffer’s Runners estaven representats per en Cama Llarga, en Tapao, en Mesteño, en Mario Bros, en Ramon i un servidor.

Estem davant les esplèndides instal-lacions de la nova pista coberta de Sabadell cap allà les 10h, el sol peta amb força i s’intueix que suarem la cansalada; poc abans de les 10h 30m ens col-loquem darrera la línia de sortida amb els quatre-cents un participants restants. Sortida !!! desde les pistes enfilem directament cap a la carretera de Torre Romeu i baixem cap al riu, en Tapao i el Mesteño calculen el min/km aconsellables per fer un bon temps, de sobte veiem com en Cama Llarga ve caminant en direcció contraria, el pobre s’ha trencat, esperem que es recuperi aviat i torni a fotre canya….nosaltres seguim a ritme “d’entrenament” i en la distància veiem en Mario, el tio ha sortit amb el coet al cul, en Ramon deu ser per darrera però no el tenim controlat, els meus companys de cursa van controlant el ritme, al cap de poc més de 4km arriba la primera pujada, sabiament refrenem els instints més assasíns i en Mesteño es posa al capdavant per marcar el ritme, sense estressar-nos i tot i així no parem de pasar a gent; em dona l’impressió que hi ha molta gent que va un pel venuda i que no en tenien ni idea del perfil de la cursa, val dir que no és un perfil massa bèstia però la veritat és que el segón terç de la cursa (Riu-Torre del Canonge) és un pel cabrón sobretot si no has estat prou conservador els primers 4km…acabem la pujada als vivers, trenquem a l’esquerra i ja som al llarg fals pla que porta al camp de vol, un tram corredor de collons però ens mantenim als 5min/km, arribem al trencall que porta a Togores, aquest tram fa una lleugera baixada i l’aprofitem per estirar les cames i augmentar el ritme, en la llunyania veiem en Mario, s’acaba la baixada i arribem a Togores, girem a l’esquerra i un curt tram de camí que te un mica de tot ens porta a la baixada que ens enfocara cap el Tubo , la baixada és curta però forta, et venen ganes de deixar-te anar, com si poguessis agafar embranzida per pujar, malauradament entre la baixada i la pujada hi ha un tros pla on es perd tota la inèrcia, arribem a una de les pujades més emblemàtiques de la zona (he de reconeixer que hi tinc una especie de relació amor/odi, sempre arribo a dalt escanyat però i disfruto com un animal..) aquest cop sóc jo el que em poso al capdavant, no apreto (no és per falta de ganes…) però tampoc baixo el ritme, porto en Mesteño i el Tapao enganxats al cul i els hi sento algun comentari sobre no sé quina mula…..avui no és ni dimarts ni dijous i per tant quan coronem no hi ha temps per recuperar l’alé i felicitar-nos per l’habitual “pique”, ens llançem Camí Reial avall i atrapem en Mario, el pobre va justet i l’animem a que s’enganxi, seguim pel camí i tot just començada la pujada que porta cap els horts tombem a la dreta, el camí inicia una fortíssima baixada, deixar-te anar és fàcil…. frenar ja no tant, aribem al fons de la vall, travesssem un gran bassal format per les últimes plujes (i que tardarà dies a desaparèixer) i començem l’última pujada de la cursa, ara és el torn d’en Tapao, es posa a davant i no te compassió de nosaltres, en Mario abandona el vaixell a la primera de canvi, Tapao va com una moto i ens treu aquells tres metres que semblen poc però que són un abisme, de tant en tant es va girant i ens anima però ha posat la directe, arribem a dalt esbufegant com bous, girem a l’esquerra en direcció als vivers, Tapao no dona treva i no tenim prou forçes per atrapar-lo, comença la baixada, és molt llarga, en Mesteño i jo veiem com el nostre company s’allunya inexorablement, podriem fer un esforç i atrapar-lo però encara queden 5km de cursa, preferim deixar-lo fer….finalment arribem a baix, l’escapat ja ens treu una vintena de metres està clar que ja no hi ha tasca d’equip….ara ja és un tema de cadascú. Tram final, queden uns 4km i es preveuen durs, els min/km ja no importen, és hora de posar tota la carn a la graella, atrapem a una noia de Viladecavalls (o això diu la samarreta que llueix…)….és un moment d’aquells curiosos, l’hem atrapada fàcilment però un cop ja hi sóm suem sang per passar-la…també és veritat que ens quedem uns instant darrera seu tot observant-la…i no, no és pel que tots penseu colla de malpensats, la noia en questió té una manera de correr força curiosa (i pel que sembla efectiva..), m’explico: no toca de talons al terra !!! no és conya, el primer que toca terra és la part de davant dels peus i el taló vé després i gairebé sense tocar terra…..realment la gent corre com pot, sap, o li rota….finalment la passem (però no la deixem gaire enrere…), en Mesteño ha agafat embranzida i em quedo un pel despenjat, ni intento atrapar-lo, si em queden forçes i ganes ja faré un sprint final….l’últim tros pel costat del riu és d’asfalt, és curt però s’em fa etern i la cadera dreta comença a fer-se notar (seqüeles de la marató sumat a defecte de fabricació…)…per fi, ja es veu l’arc d’arribada, de sprint ni parlar-ne, enfilo la rampa final sento que el Roc i l’Eva m’animen desde dalt un marge els saludo i per fi sona el xip.

El Cargol