Turisme per l'Obac

Un dijous més toca correr, com fa un parell de setmanes quedem davant del hoquei Terrassa, avui som 9: en Famau, el Ramon, la Mireia, el Miquel i una nutrida respresentació dels Leffer’s Runners, Leftenzing, Foulard, Bala, Waras i el que escriu aquestes linies; avui i vaig un pel acollonit, en Leftenzing em va dir que com que la Mireia s’ha de preparar per la mitja del Mont Blanc en Famau vol portar-nos a patir una miqueta per tal d’anar agafant “ritme”.

En Famau ens fa el “briefing” pre-correguda pertinent, deixarem uns cotxes al parking de l’alzina del Salari i desde alla enfilarem cap al Coll de la Pola, girarem a l’esquerra i agafarem un corriol que ens conduïra al Pou de Glaç, seguidament anirem seguint la carena fins arribar a no se quin coll i baixarem cap a la casa de l’Obac, un cop a la casa tornarem a pujar el que hem baixat i enfilarem cap a Les Pedritxes i cap al Hoquei, res poqueta cosa, això promet sang, suor i llàgrimes…..

Baixem dels cotxes, no val la pena estirar, patirem igual, només començar la cosa es posa tiesa, molt tiesa, 10 minuts de dura pujada, amb unes rampes que fa que el cul del que portes al davant et quedi a l’alçada del nas, d’aquelles que quan la fas amb la bici només et queda posar el plat petit, el pinyo gros i començar a saltar sobre els pedals, cagonlaputa que dur, per sort avui no fa gaire sol i almenys per aquesta banda no patirem, Darwin tenia raó amb allò de la selecció natural: Famau, Leftenzing, Foulard es desmarquen, Ramon, Miquel, Waras i Bala els segueixen a una certa distància, un servidor va fent i la Mireia posa la reductora i puja pim pam pim pam; ja som dalt del coll en Bala aprofita el breu descans per estirar el que ja està més que estirat, els bons no paren de correr fent voltes i els mortals intentem recuperar l’alè.

Agafem un corriol que marxa a l’esquerra, aquest cop la Mireia aprofita l’ocasió i es posa darrera el Famau, el camí és molt estret i ple de branques els més alts hem d’anar ajupint el cap continuament, tal i com comenta en Leftenzing formem una bonica serp multicolor, amb la tonteria d’anar esquivant branques i saltant arrels fins al cap d’un moments no me n’he adonat que anem a un ritme realment fort, sembla que al Famau tingui pressa per arribar a no se on…..la serp es va estirant, uns instants després la Mireia sucumbeix i en un tros més ampli s’aparta i deixa passar a la colla de salvatges que porta al darrera, el Famau no afluixa, la resta fa el que pot i la natura (sàbia com ella sola) torna a posar les coses a lloc, perdo el grup capdavanter de vista, segueixo corrent, una rampa a l’esquerra, pujo (amb el Miquel) merda no es per aquí, el Miquel fa un crit i la resposta ve de més avall, rectifiquem, uns segons després els trobem fent un cop d’ull al Pou de glaç…..ningú o diu però ara mateix desitjariem que estigues ple…fem uns glops i apa a correr, pistes, corriols, farleks d’en Waras i contra-farleks d’en Leftenzing, arribem a un trencall, a la dreta cap la casa de l’Obac a l’esquerra la salvació, com que som així de gilipolles anem cap a la casa.

És un camí llarg, amb fortes baixades i amb algun tram pla, en Famau diu que tornarem per aquí…ui ui ui com patirem al pujar, a en Waras se li gira el cap i es marca un farlek de baixada, sembla mentida que amb unes cames tan curtes foti aquestes accelerades però clar que te uns pernils que ja voldrien per ells molts futbolistes….. arribem a la casa de l’Obac, i apa vinga que tot el que baixa ha de pujar…..aquest cop però passo de pujar escanyat, afluixo i em poso al costat de la Mireia, anem fent xino-xano, la pujada és durilla, per sort hi ha alguns trams plans que et permeten recuperar i en aquest trams encara tenim forçes per xerrar un mica, finalment es veu el final, en Leftenzing, en Famau i en Waras baixen a buscar-nos, queden uns 50 metres, en Waras salta, en Leftenzing també, el Famau no vol ser menys i a mi s’em para el cervell i salto, espectacular, el Famau adelanta en Waras, en Leftenzing l’adelanta per l’esquerra, jo per la dreta (pobre Waras….) Leftenzing adelanta en Famau i jo em quedo a un metre d’atraparlo i aun parell d’en Leftenzing quan aribem a dalt…cagontot!!!!! per un cop desitgo que la pujada hagués estat uns metres més llarga !!!!!

Ara ja anem de tornada, el camí es fa més amable, anem baixant, només de tant en tant hi ha alguna rampeta, el ritme però és alt, segueixo fent companyia a la Mireia, arribem a les primere cases de Les Pedritxes on ens reagrupem i baixem per asfalt fins arribar gairebé a la carretera, un corriol va per un lateral i ens porta directes als cotxes, la Mireia em mira i em diu: “ Un últim esprint ?”, “Som-hi !!!” .

Magnifica tarda si senyor.