Marató de Barcelona 2011

6 de març del 2011. 6h30m del matí. Pompiers de Sabadell. Els valents leffers convocats al sufrimiento asfàltico van arribant. Fins i tot apareixen leffers que no vénen a Barcelona!! S'han llevat a les 6 del matí per venir a donar-nos ànims (gràcies Meritxell!!). Cares contentes, nervis, polvillos a l'aigua, barretes energètiques..... avui pot ser un gran dia. Serà la 1ª marató per alguns leffers, la 3ª edició consecutiva per d'altres. Per tots plegats és la culminació de molt temps de preparació; portem mesos entrenant sense descans, patint fred als matins de dimumenge i forçant la màquina a les tirades llargues. Estic convençut que avui ho farem bé.
La jornada de sang i suor comença abans d'hora. Al casa dels GTA en Famau es fot un castanyot contra un vidre i té afectat el nas (per dins i per fora). Esperem que avui sigui l'únic que se'n faci, de sang.
El temps corre. Si no ens afanyem a deixar les bosses al guarda-roba no ens donarà temps a escalfar ni a estirar ni a res de res. Costa un munt avançar entre la gentada; som 15000 tius amunt i avall i n'hi ha que no s'han llegit el tríptic i entren a deixar les bosses per la sortida. Un caos.
Foto d'equip i au, cadascú al seu lloc als calaixos. Al calaix d'entre 3h i 3h30m ens situem en Bala Humana, Foulard Amarillo (avui es fa dir Lana), Agujita (ha burlat tots els controls de seguretat i s'ha colat al calaix), Carita Colorà i jo mateix, en Llebreta Salfuman.
Darrera nostre, al calaix d'entre 3h30m i 4h tenim en Tapao, el Cargol, en Blacky, la Panzer, en Fortex The Truck i l'Anna Ferrer.
Tret de sortida, cada any amb la mateixa merda de cançó de la Caballé i en Freddy. Potser per un guiri és molt maca i significativa, però per nosaltres fa 19 anys que està caducada.
Comença la cursa!! Sortim amb seny. No baixem de 5min/km. El tema està en anar accelerant a poc a poc a partir del km10. Sense baixar del 4min40s/km almenys fins al pas de la mitja.
Com a totes les maratons, al principi sembla que vas sobradíssim, tens la sensació que pots donar molt més, que avui serà un gran dia. L'experiència ens diu que nanai, que el que ara et sobra, després et faltarà multiplicat per 10. No ens deixem endur per l'emoció i trotem suau, avançant gent i trobant pel terra objectes que la penya perd: xupinazos, barretes i una camelbak!!! També ens trobem en Murakami (bé, potser no era ell, però s'hi assemblava) i fem una mica de conya amb tot plegat. Pobre japonès, si ens hagués entès! També penso que sort que no estava en Forte, el rei de l'humor negre, perquè segurament el petit homenet s'hagués mosquejat.
Passem pel km10. L'Agujita ja s'ha parat a pixar 3 o 4 vegades. Avui té la bufeta sensible i quan veu un arbre s'hi llença de cap.
Km12. En Tapao ens dóna caça i ens anuncia que darrera d'ell ve en Cargol convertit en blindat lleuger. Sí senyor!! Gairebé ni se n'adona de la nostra presència i ens avança amb pas ferm i mirada decidida (segur que li sona el Born To Run a tota castanya). S'acosta la mitja marató i en Cargol decideix que si no afluixa aviat li faltaran cames. Per altra banda, en Tapao, Bala i Foulard van cada vegada més ràpid i l'Agujita i en Llebreta decideixen no seguir-los.
S'acosta el km 25 (és el mateix que el 30), punt estratègic de la cursa on tenim situada a la familia.

Al donar la volta a la Torre Agbar, en Llebreta comença a fer figa. Li comencen a fer molt mal els genolls i li és impossible mantenir el ritme. Li sap molt greu no poder acompanyar l'Agujita i a aquest també li sap greu deixar abandonat al seu company de fatigues, però les curses són així, si un no pot més, no pot més i el que sí que pugui que corri com si fos l'últim dia.
Només queden 12km, però costaran de passar, vaja que sí. Fa estona que no veiem en Carita Colorá i els leffers més ràpids no afluixen el ritme. Avui ho fotran bé els bandarres.
A partir d'Arc de Triomf la cosa es posa peluda peluda. Sort que hi ha molta afició aplaudint i animant a tota la colla de desferres humanes que passem per allà.
Inevitablement arriba el km42,2. Quina il·lusió!! Podré parar de córrer!! Gairebé no puc caminar del mal que em fan els genolls. M'adono que també em fa mal un dit del peu. Mal no, el fill de puta sembla que vulgui explotar!!! Em trec la sabatilla i el mitjó i el pitjor dels panorames apareix en forma d'ungla que mira cap al cel, carn viva i sang. La mare que em va parir!!! No m'havia passat mai una cosa així. Joooooodeeeeeeeeeeeeer. No em puc ni tornar a posar el mitjó del mal que em fot.
Sort que l'endemà és festa a Barcelona. Estic destrossat. No m'agrada el temps que he fet ni el mal de genolls que tinc, ni l'ungla mig arrencada del peu esquerra, ni res de res. Com diria aquell: No em barrufa barrufar!!!. Quin mal gust de boca que m'ha quedat, recollons. Això només pot arreglar-se d'una manera: fent-ho millor l'any que ve.