Pel davant i pel darrera

Ara que encara em fan mal les cames, explicarè de manera sintètica i amb escriptura automàtica els passatges del Leffer’s per la Marató de Muntanya de St. Llorenç Savall.
Puntualment, l’escamot lefferià es presenta al punt de recollida de dorsals: cua com a la Inem, lentitud com el processament del Millet, tensió com a Badalona . El director de la cursa recita el brieffing amb interferències que fan inútil l’ènfasis que l’orador hi posa. Recollim la bossa d’obsequis, austera i precària. Vaja, de poble. El meu poble.
Els prolegòmens acaben en sec quan es dóna inici a la cursa i uns quants estem encara amb els preliminars. Així enmig la confusió de tothom arrenca la marató 2009. La marxa és agradable al començament. El senders són planers i l’esquadra capdavantera s’agrupa al cap d’uns minut, en aparèixer en Leftenzing pujant-se els calçotets. Ja passen els primers kms i les sensacions són bones, intentem ser conservadors, avancem en grup, ara tira un, ara l’altre, ens llancem arengues i crits de guerra per demostrar-nos que tenim ganes de mucho, mucho sufrimiento. Tot i que les precaucions i la contenció és desitjable per a una cursa tant llarga, el ritme és contundent i ens fiem d’una llebra espontànea que ens marcarà els primers compassos.Veiem que en Liebrecilla no es troba còmoda amb la cadència de la passa i s’endarrereix uns metres, potser algún problema logístic, els quilos de més del sarró, o s’ha parat a recollir els ride-shots que anava perdent pel camí. Aviat ens tornem a trobar, arriba barbusejant no sé què i ja hi som tots. Passem pel llit de les Arenes, uns 10 km. a les cames, el ritme de 4:30, les pedres del riu sec ens obliguen a fer una passa elàstica i precisa, queda molt però estem contents, això sí! Ens recordem d’aquelles cavalcades fantàstiques que ja havíem fet per aquells terrenys, jornades èpiques d’entrenaments salvatges.Arriba la pujada de veritat, càsum l’ós pedrer com s’enfila ! Però es deixa fer a passa llarga i esbufegant. Comença a sortir la furia, correm pels paisatges més autèntics, màgics i silvestres de la nostra comarca. El grup capdavanter de Leffer’s es disgrega, en Leftenzing i la Llebra ens deixen córrer. Sentim un súbtil i lent distanciament, prefereixen no gripar a la primer a de canto. Quedem la Bala Humana i Foulard Amarillo, disposats a fer-nos sang. Tot i això, correm molt bé plegats i amb harmonia avancem quilòmetres. Ens anem atzivan cops de canya per no entrar en la dinàmica psicotròpica que produeix la dopamina i les endorfines segregades. Tot i així, anem una mica anestesiats. Arribem al control del coll de grua, això marca l’inici de la pujada a la Mola, xupinasso de power gel i cap a l’infern. 35 min. i som dalt. Pujem panteixant com animalots i amb els ulls clucs. Arribem a dalt, ens regalem uns instants de relax, ho celebrem xocant les mans, venga que no estamos tan mal! Ens sembla estar força sencers i conservar bé les forces i fem una transició cap a Coll d’Eres amb un ritme alegre. Ens separem una mica, però la Bala es resisteix, abraonat. El sento escopir, tossir, gargotejar, córrer, tinc el seu al.lè al clatell i penso: recoi el company de fatiga és un òs dur de veritat. I ja màgrada, com els vells temps. A coll d’Eres ens tornem a parar, ens lamentem de les articulacions atrofiades i tenim la musculatura tiesa com un porc espí. E l cap, descomposat de tant pujar i baixar, girar, saltar, ajupir-se, grimpar, córrer i córrer, tris tras, tris tras. Intercanviem algun comentari absurd i ens llancem a la baixada de la canal del LLord fins al Marquet de les Roques. En aquest tram de descens vertiginós, patinós, tècnic i perillós, ens separem, em fumo una nata i arribo al Marquet. He fet un avançament perillós, rascant les partes escarpades. La Bala no em segueix. Amb la cursa reventada em trobo la meva filla al control del Marquet. 34 km a les cames, li faig un petonet, l’abraço, està jugant amb la canalla. Estic content, desquiciat i demacrat i avanço per un periple de senderols que s’enfilen amb rampes mortals i grimpades obligades. En aquest tram, hom es troba despullat, estripat i escorxat viu. Però rai !!! Jo ho havíem aconseguit !! Tots plegats, els de la marató, la mitja i la cursa de St. Jaume, acabaríem la gesta amb èxit i bons auguris.


Foulard