Marató de Sant Llorenç 09: la crònica des del darrera

A les cinc del mati sona el despertador, reconec que no estic gens estressat perquè el dia abans ja havia fet la feina (fer la bossa, pensar que menjaria, prepara la camelback,etc..) per començar he decidit fer el mateix que a l’Aneto un entrepà de truita i un cafè, encara no m’he ne adonat que ja son tres quarts de sis (ostres!!! com passa el temps) que surto disparat cap al bombers, allà hem trobo amb en Waras qui orgullós m’ensenya les noves Salomon que pensar estrenar per la marató (quin millor moment per comprovar si et van bé unes bambes), en pocs minuts apareixen en Liebrecilla, en Bala humana i desprès en Lefftenzing. Un cop al cotxe d’en bala humana tot son comentaris sobre com encararem la cursa.

Un cop arribat a Sant Llorenç anem a buscar els dorsal amb una cua que no hi ha manera que avanci, aquest era el nivell, la gent esta nerviosa i els comentaris respecte dels organitzadors son del tot normals. Com no podia ser d’una altre manera m’entren unes ganes de cagar que veient l’hora que és i encara estem sense dorsal, hem veig a mitjà cursa cagant per qualsevol racó, mentre saludo la resta de corredors “algú te paper!!!”, però per en una petita combinació de bona sort ostres un lavabo just al costat on es recullen els obsequis, i dit i fet Pam, quan surto en Liebrecilla hem diu ja estàs, has anat per feina, doncs si pim pam pum.

Anem els cotxes ens canviem i sense gaire temps ja estem a la sortida i patapam començar la cursa, caguntot ens ha agafat ven bé a 50 metres de la sortida, comencem des del darrera, encara pitjor ho tenen en Lefftenzing i en Waras que han tingut que esprintar perquè els havia agafat el tret de sortida molt més lluny, comencem a corre i sortim del poble, evidentment en Foulard, Bala,Liebrecilla i en Lefftenzing imposen el seu ritme i ja no els tornaré a veure fins al final, al meu costat tinc en Waras que en un acte de Fe (fora del normal en ell) ha decidit començar al meu ritme, i decideix no encigalar-se amb la resta de leffers, fet que el podria portar a un ritme que l’hi podria passar factura més endavant, anem junts fins al quilòmetre set, jo ja fa estona que no parlo gaire, però en Waras va molt bé i no para de xerrar, evidentment quan començant las pujades més exigents (a les marines) marxa endavant, i ja el no tornaré a veure més fins a casa d’en Foularsd, que et vagi bé company!.

Aquí començar la meva cursa en solitari, fins al quilòmetre 10 porto un ritme de 6:49 min/km hem trobo força bé i vaig millorant el ritme sobretot al tram de la riera de les Arenes faig els primers 17 kilòmetres en una 1:53, primer objectiu complert, volia passar per aquest punt en menys de dos hores.

Aquí és on començar l’ascensió a la Mola m’esperen uns 7 quilòmetres de pujades els quals tinc com objectiu fer-los entre una hora i quart i una hora i mitjà, les primeres pujades hem costen més del que hem pensava, aquí comencen les primeres males vibracions i que les tindre durant tota la pujada, de cop hem passant dos corredors amb un ritme molt alt, devien d’haver sortit molt tard, o estaven al cotxe quan va començar la cursa, perquè portaven un ritme molt fort, abans d’arribar a mitjà pujada on hi ha el cinquè control, hem passa un iaio de manlleu amb una càmera de fotos a la mà, i tres corredors que van en grup, aprofito per posar-me a rebuf, un cop passat el control, i desprès de corre una mica per una pista (buff quin descans) començar una pujada molt exigent, el iaio hem fot un “hachazo” que flipo serà cabró com tira, a mitjà pujada les passo molt putes, penso que potser haig d’abandonar, si estic petat ara ni t’explico com estaré a la mola, però com sempre hem surt aquell instint lefferià, i penso que quan arribi al coll d’Eres ja veurem, un cop superada la pajara física i mental, només hem queden el darrers trams de la pujada (pel camí dels monjos) el pitjor de tot és anar esquivant la gentada que hi ha, vaig remugant en tot el que es mou per allà, i vaig pensant en la de collejas que l’hi fotarià als de davant penso “vols sortí burro, mou-te que passo collons!”, un cop a dalt ja fa estona que he assumit que soc l’últim de la cursa, faig els meus números, he sortit al darrera de tot i amb els que corríem junts al principi, ja fa estona que no els veig, el iaio ni rastre, i miro enrere i res, ni un puto corredor, és igual jo arribo que per això estic aquí.
Un cop a dalt de la mola (25km) miro el temps 3:35 minuts he trigat una hora i 41 minuts a pujar, segons les meves sensacions ho havia passat fatal però el càlculs eren passar entre 3 i 3:30 per la mola, els números justets però encara surten, sense entretenir-me gaire al control baixo cap al coll d’eres, aquest sector el conec bastant bé (gràcies a les sortides que hem fet preparatòries) ara cada vegada hem sento millor arribo al coll d’Eres amb 4:16 aquí penso aquests cabrons deuen estar a la quinta ostia, i jo encara hem falta un catxo, però la possibilitat d’abandonar esta totalment descartada nomes hem falten 13 quilòmetres (encara no m’imaginava com serien els darrers 10), en aquest control en diuen que no vaig l’últim que encara hi ha corredors, que!!! No soc l’últim doncs adéu!!!!!!!!! i començo a baixar per la vall d’horta amb un chupinazo d’ànims que ni 10 power bars, la baixada de per si bastant tècnica, estar molt perillosa per la pluja dels dies anteriors, aquí penso en el companys “algú es fotarà una ostia segur”, hem planto al control de Can Marquet amb 4:46 , aquí faig el somia truites, hem queden 11 quilòmetres amb una pujada forta, va que hem planto a Sant Llorenç en 6 hores.
Res a veure amb la realitat els darrers 11 quilòmetres són molt lents, hi han pocs indrets on es pugui corra, tot i esta molt petat qualsevol tros en pla l’aprofito per córrer i retalla quilòmetres, com que desconeixia aquesta part del recorregut, i desprès d’observar mil vegades el perfil de la cursa, tenia present que desprès de la gran pujada de Can Marquet tot seria tira i tira, però quan arribo al control al capdamunt d’aquesta pujada amb 5:29 (45 minuts per fer uns 4 quilòmetres, durant la pujada vaig anar molt justet de forces i vaig voler reservar-me per tita en els últims trams) veig altres corredors que estan grimpant per un turo i “hem cago en la mare que els va pari a tots, però en que collons han pensat aquest desgraciats, va!! hem foto un caramel dopant i cap a dalt!! Ara només hem queden uns set quilòmetres però començo, a ser realista i la meva única meta és millorà el temps de l’Aneto (6:55) aquí és quan apareixen les cordes i els indrets més tècnics de la cursa, el problema és que porto més de 30 quilòmetres i hem costar bastant coordinar, son nombroses les vegades que estic apunt de fotrem una pinya i fer-me mal de veritat, fins al pròxim control hem trobo bé i passo un corredor, i això hem dona ànims, arribo amb un temps de 6:15 i només hem falten 3 quilòmetres el meu objectiu esta a l’abast, però com no podia ser d’un altre manera, hem trobo una pujada no molt dura però llarga en la qual ja no puc corre, i la faig caminat fet que hem fa baixar les meves expectatives, tot i així passo un altre corredor, quan mig extasiat encaro l’entrada a Sant Llorenç hem trobo en Cargol que m’anima i m’acompanya els darrers metres, gracies Cargol!!! per l’últim chupinazo de moral, just a l’arribada saludo l’Elna i la Neus i paro el rellotge en 6:45 minuts (he fet els darrers 3.1km en 25 minuts), he baixat en 10 minuts respecte de l’Aneto, i tenint present que aquesta la considero molt més exigent estic molt satisfet pel temps. Com sempre petat però content.

Per acabar un dinar a tuti plen amb un nivell de servei com els del dorsal.