Dilluns pintava una sortideta moguda, desprès de mirar-me els correus ja intuïa que pillaria i de valent, el que en principi havia d’ésser una sortideta normal per la mola ,es transformava en cada mail en una crida a les ordes de depravats de les muntanyes amb ganes de fer-se mal, però com és possible que cada nom que s’afegia a la sortida fos encara pitjor, no hi ha gent normal que vol venir a corre, joder com patirem demà...
Arribo als bombers, cinc minuts tard i de cop s’obre una llum, que dic una llum es fa de dia ostia el Famau!! Una persona normal, que s’apunta anem bé, s’havia que amb ell ja no seria una sortida sol buscant el rastre dels depravats, i va i de cop el Waras diu:” l’Oriol també vindrà” collons l’Oriol també això començar a ser més humà, i tot d’una no havien passat ni 2 minuts patapam apareix l’Oriol Argemí tocat els collons un altre que menjar a part.
Arriba el Lefftenzing i vinga cap a les marines en som un munt (Bala,Liebrecilla, Lefftenzing , Waras, Carita Colorá,Famau, i l’Oriol) allà ens estan esperant en Fefe,Carmelo,Pedro,Josep i el Foulard.
Un cop a l’urbanització i desprès del típics comentaris anormals que ser solen fer abans de treure els ganivets, hem poso a contar quants som ........ 13, la veritat és que fa goig anar a corre amb tanta gent, almenys els primers quilòmetres desprès ni els veus. Persones normals....... joder ben pocs!! Apa que comenci el tute.
Al principi tot son comentaris anormals: “sembla una cursa, com serà la samarreta que ens regalaran,..” jo als dos quilòmetres ja m’estic cagant en la mare que va pari els putos mails i el dia de la puta pàtria dels collons, arriba el primer trencall on tots s’esperen, avui farem el recorregut com cal, això vol dir més volta,més pujades en definitiva pillar més, però que collons en el fons ens agrada.
Fins aquí vaig amb el Waras i en Carita Colorá (nom amb el que el Fernando ha batejat al nou fitxatge) en Waras es queixa d'uns dolors a les cames, però ràpidament recuperà la seva energia i no l’hi costa gens marxa endavant amb en colorá, un cop a la riera enfilant cap el Santuari de les Arenes apareix en Famau per fer-me companyia a la cua, com sempre jo tanco las expedicions, no hi puc fer més, crec que ho faig per melancolia i estic acostumat, però la companyia sempre és grata i reconec que tenir en Famau al costat ho fa tot més amè.
Ens tornem a reunir tots per enfilar la pujada a la Mola, que bonic, que bé que tots t’esperin “què com vas....” vaig bé! Vale doncs anem, joder ni un minut de recuperació vale adeuuuuu!!
La pujadeta és sobretot llarga a estones dureta però llarga, aquest cop però sembla que vaig millor, i la pujo força bé, no tinc aquelles ganes de cagar-me constantment que collons fotu un festiu a les 8 del matí aqui. A mitjà pujada ens tornem a reunir, es a dir m’estan esperant per saber com vaig, “Tot bé”, “si anem fent” vale adeuuuu!!
Aquest cop ja s’ha produït un petit tall en Pedro,Josep i el Carmelo han tirat de valent i ens els trobarem a dalt la Mola.
Un cop a dalt de la Mola toca recuperar-se i menjar quelcom, jo desprès del descobriment del liebrecilla del Kit-Kat no dubto en fotrem un, costa una mica menjar desprès de tant esforç però si no menjo no recuperaré forces, per sort aquesta colla de depravats tenen pietat i hem deixant recupera uns cinc minuts.
A dalt fa força vent i toca baixar ràpid per no agafar fred, doncs pim pam pum adeuuuu!
La baixada és força tècnica, però tots baixant com cabres boixes, ens trobem força gent pujant i crec que deuen pensar que no ens prenem els medicaments, i jo al darrera intentant no obrir-me el cap i preparant-me per gaudir una mica de la pista que porta al coll d’eres, amb un paisatge que et fa força companyia, llàstima de les pujades de pedra que et recorden que has vingut com diria en Waras a “Sufrir” just abans d’arribar al coll ens trobem en Pedro joder el meu ritme tampoc era cap meravella, de fet no anava gaire sobrat de forces, el primer que penses aquest s’ha fet mal, però que va resulta que en Carmelo s’ha perdut i no saben on, com no, en Famau que m’ha fet companyia tota el camí (gràcies Famau!!!) en diu:”tira a vall que jo vaig a buscar-lo amb el Pedro” un cop al coll d’eres i com no amb comentaris anormals que només poden sortí d’uns leffer’s runners, hem recuper-ho i esperem noticies durant uns quinze minuts, al final decidim baixar de dos en dos, jo baixo amb el colorá però a mitjà baixada ja ens han atrapat en liebrecilla i un Waras que sembla un simi en cel, però com pot arribar a baixar d’aquesta manera es fotrà una llet, però no arribo a Can Marquet i tots quatre enfilem cap a les Marines, en aquest trajecte d’uns tres quilòmetres en Liebrecilla i en colorá ens deixant, mentrestant jo vaig fent amb en Waras fins al cotxe.
Al final petat, però content com sempre.
Arribo als bombers, cinc minuts tard i de cop s’obre una llum, que dic una llum es fa de dia ostia el Famau!! Una persona normal, que s’apunta anem bé, s’havia que amb ell ja no seria una sortida sol buscant el rastre dels depravats, i va i de cop el Waras diu:” l’Oriol també vindrà” collons l’Oriol també això començar a ser més humà, i tot d’una no havien passat ni 2 minuts patapam apareix l’Oriol Argemí tocat els collons un altre que menjar a part.
Arriba el Lefftenzing i vinga cap a les marines en som un munt (Bala,Liebrecilla, Lefftenzing , Waras, Carita Colorá,Famau, i l’Oriol) allà ens estan esperant en Fefe,Carmelo,Pedro,Josep i el Foulard.
Un cop a l’urbanització i desprès del típics comentaris anormals que ser solen fer abans de treure els ganivets, hem poso a contar quants som ........ 13, la veritat és que fa goig anar a corre amb tanta gent, almenys els primers quilòmetres desprès ni els veus. Persones normals....... joder ben pocs!! Apa que comenci el tute.
Al principi tot son comentaris anormals: “sembla una cursa, com serà la samarreta que ens regalaran,..” jo als dos quilòmetres ja m’estic cagant en la mare que va pari els putos mails i el dia de la puta pàtria dels collons, arriba el primer trencall on tots s’esperen, avui farem el recorregut com cal, això vol dir més volta,més pujades en definitiva pillar més, però que collons en el fons ens agrada.
Fins aquí vaig amb el Waras i en Carita Colorá (nom amb el que el Fernando ha batejat al nou fitxatge) en Waras es queixa d'uns dolors a les cames, però ràpidament recuperà la seva energia i no l’hi costa gens marxa endavant amb en colorá, un cop a la riera enfilant cap el Santuari de les Arenes apareix en Famau per fer-me companyia a la cua, com sempre jo tanco las expedicions, no hi puc fer més, crec que ho faig per melancolia i estic acostumat, però la companyia sempre és grata i reconec que tenir en Famau al costat ho fa tot més amè.
Ens tornem a reunir tots per enfilar la pujada a la Mola, que bonic, que bé que tots t’esperin “què com vas....” vaig bé! Vale doncs anem, joder ni un minut de recuperació vale adeuuuuu!!
La pujadeta és sobretot llarga a estones dureta però llarga, aquest cop però sembla que vaig millor, i la pujo força bé, no tinc aquelles ganes de cagar-me constantment que collons fotu un festiu a les 8 del matí aqui. A mitjà pujada ens tornem a reunir, es a dir m’estan esperant per saber com vaig, “Tot bé”, “si anem fent” vale adeuuuu!!
Aquest cop ja s’ha produït un petit tall en Pedro,Josep i el Carmelo han tirat de valent i ens els trobarem a dalt la Mola.
Un cop a dalt de la Mola toca recuperar-se i menjar quelcom, jo desprès del descobriment del liebrecilla del Kit-Kat no dubto en fotrem un, costa una mica menjar desprès de tant esforç però si no menjo no recuperaré forces, per sort aquesta colla de depravats tenen pietat i hem deixant recupera uns cinc minuts.
A dalt fa força vent i toca baixar ràpid per no agafar fred, doncs pim pam pum adeuuuu!
La baixada és força tècnica, però tots baixant com cabres boixes, ens trobem força gent pujant i crec que deuen pensar que no ens prenem els medicaments, i jo al darrera intentant no obrir-me el cap i preparant-me per gaudir una mica de la pista que porta al coll d’eres, amb un paisatge que et fa força companyia, llàstima de les pujades de pedra que et recorden que has vingut com diria en Waras a “Sufrir” just abans d’arribar al coll ens trobem en Pedro joder el meu ritme tampoc era cap meravella, de fet no anava gaire sobrat de forces, el primer que penses aquest s’ha fet mal, però que va resulta que en Carmelo s’ha perdut i no saben on, com no, en Famau que m’ha fet companyia tota el camí (gràcies Famau!!!) en diu:”tira a vall que jo vaig a buscar-lo amb el Pedro” un cop al coll d’eres i com no amb comentaris anormals que només poden sortí d’uns leffer’s runners, hem recuper-ho i esperem noticies durant uns quinze minuts, al final decidim baixar de dos en dos, jo baixo amb el colorá però a mitjà baixada ja ens han atrapat en liebrecilla i un Waras que sembla un simi en cel, però com pot arribar a baixar d’aquesta manera es fotrà una llet, però no arribo a Can Marquet i tots quatre enfilem cap a les Marines, en aquest trajecte d’uns tres quilòmetres en Liebrecilla i en colorá ens deixant, mentrestant jo vaig fent amb en Waras fins al cotxe.
Al final petat, però content com sempre.
2 comentaris:
je je !!!! Fortex et fots en uns "fregaos" !!!! sort d'en Famau !!!!!
"youtube" genial!!:-)encara ric... molt bo!! sort en tenim d'en Famau..... sempre ens porta per bon camí!!:-)
sou la repera
Publica un comentari a l'entrada