Són les 17:30 del dia 31 de desembre, trepitjo el fre amb suavitat, redueixo a segona i miro enrere, veig les cares dels meus fills...., una mica farts de cotxe, de les Macedònia i d’aguantar els jocs avorrits que els hi proposen els pares..... els hi dic la frase que fa estona que volen sentir: “Ja hem arribat!!!!” una rialla els hi travessa la cara, i a l’Anna també, i a mi.... una rialla i els pensaments mes obscurs...
Poso l’intermitent cap a l’esquerra, engrano la primera i enfilo la rampa que ens porta al aparcament de Ca l’Abel, fre de mà, obro la comporta, entrem en descompressió i els nens surten disparats cap al exterior. Entrem a l’hostal i saludem al Cesc, que està clavant unes gambes (pel tamany deuen ser mutants de Flix) cap per avall en un meló...... el sopar promet i el cuiner va prou estressat, millor que no el molestem gaire..., la Txell, ens ensenya les fantàstiques i acollidores habitacions on passarem la nit de Cap d’Any. Sé que a Ca l’Abel estarem com a casa i ben acompanyats. El lloc bé val una visita!!!
Arriben el Marc, l’Oti i les nenes, hola i adéu, llenço l'equipatge a l’interior de l’habitació, rebusco a l'interior de la meva bossa com un gos desenterrant un òs de pernil...., va, va, va!!!! (res interferirà els meus plans maquiavèl·lics...) dos minuts més tard ja tinc les malles posades, els mitjons ja els portava de casa... la samarreta salta del llit, m’agafa el coll i em baixa braços avall sola... màgia o desig, bruixeria o necessitat. A fora plou... tant me fa, m’han trucat els Leffer’s i ells ja han fet la feina, jo encara no......
Les primeres rampes són dures, l’asfalt és fred i l’aigua que comença a mullar-me els bessons, em molesta, penso en la quantitat d’aigua que ens vàrem empassar a la Cavalls de Vent, allò si que va ser aquàtic, ni el Bob Esponja és capaç d’absorbir tanta aigua com nosaltres aquella nit d’estiu... deixo enrere les llums i la “calor” del poble de Llés, conecto l’Ipod i començo a respirar rítmicament, passes encarcarades i cames rígides, com els últims kilòmetres a la marató de BCN, on ens varem doctorar a superar la barrera dels 30 kilòmetres, no tinc un recorregut prefixat, per bé que no vull sortir de l’asfalt i la única direcció que puc seguir és la de la pujada, empès per les últimes hores de l’any.
Porto ja uns 10 minuts i arribo a un tros pla, asfalt i pla, com a Pineda, penso... èpica cursa on vàrem anar rebentant l’un darrera l’altre, com arbre que perd les fulles a cada ventada, i de la vall m’arriba una gèlida i seca llengua de vent, no ve sola, els primers flocs de neu hem piquen a les galtes. .....MMMM..... que en feia de temps que no corria amb neu, una altre sinapsis descontrolada dins el meu cap, hem passa la pel·lícula de la G.E.L.S. on la neu no ens va deixar trepitjar el Moixeró i ens va condemnar a donar dues voltes als seus peus, i quines dues voltes!!!
La carretera serpenteja entre prats i xalets de muntanya, de sobte un esquellot hem fa mirar mes enllà de la foscor, uns cavalls miren incrèduls... “que collons fa aquest torrat” deuen pensar... no mouen el cos, tan sols giren el seu gros coll quan passo per el seu costat, de sobte arribo al càmping, un somriure somort es dibuixa als meus llavis, els del Càmping Aneto encara rebusquen entre els seus fitxers a qui cobren la tenda de trenta, els sis gossos, la iaia i l’autobús de dos pisos que els hi varem colar al Trail de l’Aneto.
Porto 24 minutets, començo a entrar el calor i el cos ho nota, intento allargar la passa com van fer els Leffer’s a la Cursa del Club, on alguns van veure que es podia córrer més ràpid del que estaven acostumats, la carretera es torna a enfilar, però no tant com les rampes del Farell o Catafau i puc aguantar el ritme.
Enfilo les paelles de l’últim tram de la meva Sant Silvestre particular, les bambes començen a trepitjar neu, la carretera ja fa estona que no la pot desfer i va agafant color blanc, com el meu pit, una fina capa de neu fa estona que creix sobre meu, encarcarant els muscles i fent bons els guants que he manllevat al meu fill Jan..., bones sensacions al veure les llums del refugi de Cap del Rec, s’acaba la pujada i els últims metres els faig trepitjant la neu fonda de la pista d’esquí de fons, amb “premeditacion, alevosia y nocturnidad” i sense que em vegin els del refugi….volia acabar l’any tocant neu. El córrer torpe i pesat com un ànec, hem recorda els últims metres de la Burriac, sobre la sorra de Vilassar.
Miro el rellotge, 48 minutets, tant me fa, estic sòl, segur que guanyo i perdo a l’hora. Toco la paret del refugi, em conjuro perquè el 2010 em doni quelcom del que va trobar el Kilian aquí dalt i em llenço cara avall, més ràpid que a la Milla Urbana de Covadonga, les paelles de baixada plenes de neu fan bons els tacs de les Cascadia, que amb un 43 i ½ fan a voltes d’esquís i a voltes de bambes.
Tinc l’esquena xopa i bruta com a la Cursa del Ripoll d’aquest any, on el fang ens va netejar el cutis, i va homologar la nova equipació estratosfèrica, en dèu minuts passo de llarg el càmping i en dèu més albiro, encara lluny, les llums del poble de Llés de Cerdanya, la neu deixa pas a una fina pluja que mica en mica desfà la cuirassa protectora, em pico el pit per acabar de treure la neu, em trec el gorret fi de lycra i obro els braços, content i satisfet, tant content i satisfet com el dia que vaig arribar al poble de Sant Llorenç, al final de la marató. Una llàgrima de fred se’m escapa, com tantes altres curses se’m han escapat aquest any, però on també hi ha anat altres Leffer’s per fer-les seves i acollonir als Maima... i humiliar als .cat, trepitjar als francesos, punxar alguna roda a algun duatleta de castellar, o omplir de pollastres l’asfalt d’alguna vila de la comarca!!!!
Els llums de Llés em deixen veure els petits números digitals del rellotge, igual que fan els llums de la Salut quan arribem dels dijous salvatges, foscos i freds d’entre setmana, 1:24:00 i uns 12 kilòmetres, fa o no fot, més lent que un cuc de terra creuant un bloc de granet, però amb un somriure d’orella a orella, que tanca un any ple de bones estones i moltes, moltes samarretes suades!!!
Lefftenzing
Arriben el Marc, l’Oti i les nenes, hola i adéu, llenço l'equipatge a l’interior de l’habitació, rebusco a l'interior de la meva bossa com un gos desenterrant un òs de pernil...., va, va, va!!!! (res interferirà els meus plans maquiavèl·lics...) dos minuts més tard ja tinc les malles posades, els mitjons ja els portava de casa... la samarreta salta del llit, m’agafa el coll i em baixa braços avall sola... màgia o desig, bruixeria o necessitat. A fora plou... tant me fa, m’han trucat els Leffer’s i ells ja han fet la feina, jo encara no......
Les primeres rampes són dures, l’asfalt és fred i l’aigua que comença a mullar-me els bessons, em molesta, penso en la quantitat d’aigua que ens vàrem empassar a la Cavalls de Vent, allò si que va ser aquàtic, ni el Bob Esponja és capaç d’absorbir tanta aigua com nosaltres aquella nit d’estiu... deixo enrere les llums i la “calor” del poble de Llés, conecto l’Ipod i començo a respirar rítmicament, passes encarcarades i cames rígides, com els últims kilòmetres a la marató de BCN, on ens varem doctorar a superar la barrera dels 30 kilòmetres, no tinc un recorregut prefixat, per bé que no vull sortir de l’asfalt i la única direcció que puc seguir és la de la pujada, empès per les últimes hores de l’any.
Porto ja uns 10 minuts i arribo a un tros pla, asfalt i pla, com a Pineda, penso... èpica cursa on vàrem anar rebentant l’un darrera l’altre, com arbre que perd les fulles a cada ventada, i de la vall m’arriba una gèlida i seca llengua de vent, no ve sola, els primers flocs de neu hem piquen a les galtes. .....MMMM..... que en feia de temps que no corria amb neu, una altre sinapsis descontrolada dins el meu cap, hem passa la pel·lícula de la G.E.L.S. on la neu no ens va deixar trepitjar el Moixeró i ens va condemnar a donar dues voltes als seus peus, i quines dues voltes!!!
La carretera serpenteja entre prats i xalets de muntanya, de sobte un esquellot hem fa mirar mes enllà de la foscor, uns cavalls miren incrèduls... “que collons fa aquest torrat” deuen pensar... no mouen el cos, tan sols giren el seu gros coll quan passo per el seu costat, de sobte arribo al càmping, un somriure somort es dibuixa als meus llavis, els del Càmping Aneto encara rebusquen entre els seus fitxers a qui cobren la tenda de trenta, els sis gossos, la iaia i l’autobús de dos pisos que els hi varem colar al Trail de l’Aneto.
Porto 24 minutets, començo a entrar el calor i el cos ho nota, intento allargar la passa com van fer els Leffer’s a la Cursa del Club, on alguns van veure que es podia córrer més ràpid del que estaven acostumats, la carretera es torna a enfilar, però no tant com les rampes del Farell o Catafau i puc aguantar el ritme.
Enfilo les paelles de l’últim tram de la meva Sant Silvestre particular, les bambes començen a trepitjar neu, la carretera ja fa estona que no la pot desfer i va agafant color blanc, com el meu pit, una fina capa de neu fa estona que creix sobre meu, encarcarant els muscles i fent bons els guants que he manllevat al meu fill Jan..., bones sensacions al veure les llums del refugi de Cap del Rec, s’acaba la pujada i els últims metres els faig trepitjant la neu fonda de la pista d’esquí de fons, amb “premeditacion, alevosia y nocturnidad” i sense que em vegin els del refugi….volia acabar l’any tocant neu. El córrer torpe i pesat com un ànec, hem recorda els últims metres de la Burriac, sobre la sorra de Vilassar.
Miro el rellotge, 48 minutets, tant me fa, estic sòl, segur que guanyo i perdo a l’hora. Toco la paret del refugi, em conjuro perquè el 2010 em doni quelcom del que va trobar el Kilian aquí dalt i em llenço cara avall, més ràpid que a la Milla Urbana de Covadonga, les paelles de baixada plenes de neu fan bons els tacs de les Cascadia, que amb un 43 i ½ fan a voltes d’esquís i a voltes de bambes.
Tinc l’esquena xopa i bruta com a la Cursa del Ripoll d’aquest any, on el fang ens va netejar el cutis, i va homologar la nova equipació estratosfèrica, en dèu minuts passo de llarg el càmping i en dèu més albiro, encara lluny, les llums del poble de Llés de Cerdanya, la neu deixa pas a una fina pluja que mica en mica desfà la cuirassa protectora, em pico el pit per acabar de treure la neu, em trec el gorret fi de lycra i obro els braços, content i satisfet, tant content i satisfet com el dia que vaig arribar al poble de Sant Llorenç, al final de la marató. Una llàgrima de fred se’m escapa, com tantes altres curses se’m han escapat aquest any, però on també hi ha anat altres Leffer’s per fer-les seves i acollonir als Maima... i humiliar als .cat, trepitjar als francesos, punxar alguna roda a algun duatleta de castellar, o omplir de pollastres l’asfalt d’alguna vila de la comarca!!!!
Els llums de Llés em deixen veure els petits números digitals del rellotge, igual que fan els llums de la Salut quan arribem dels dijous salvatges, foscos i freds d’entre setmana, 1:24:00 i uns 12 kilòmetres, fa o no fot, més lent que un cuc de terra creuant un bloc de granet, però amb un somriure d’orella a orella, que tanca un any ple de bones estones i moltes, moltes samarretes suades!!!
Lefftenzing
4 comentaris:
Ets un artista Lefftenzing, bona crònica i bon entrenament, si es que estiguis on estiguis no pares de córrer.
Qui no està content és perquè no córrer...
Impressionant crònica!!!!!
Jo acabo d'arrinar de Ca l'Abel, i crec que hem de fer una estada d'entrenamet lefferià, bon lloc, bona gent i bon preu i pujades a tutti plen,
quins 12km fins el cap del reg des de lles, bona sant silvestre!!
Quin recorregut més nostàlgic a manera d'anuari amb belles paraules i gestes lloables i plors continguts i nafres obertes..
Foulard ets un poeta !!!! lo de l'stage s'ha de mirar (Andorra, Ansovell, Llés......)però esta en ment....
Publica un comentari a l'entrada